LA LUZ QUE NO PUEDES VER, de ANTHONY DOERR

Una novel·la pedagògicament excel·lent per què independenment que es mou en un ambient històric, la centralitat de la narració es basa en l’estil de vida que els temps imposen a les persones i com l’entorn modela l’existència. La seva lectura ha centralitzat la meva atenció en dues persones amb diferents característiques i que la circumstàncies les obligaren a una supervivència plena de dificultats. Una noia i un noi en el marc de la darrera guerra europea que veuen condicionada la seva vida per l’entorn en el que es troben immersos. Tots dos joves i amb acaracterístiques peculiars. Ella, cega de molt joveneta, que ha de lluitar contra tota meva d’adversitats que ella supera amb voluntat i intel·ligència sobre tot quan es troba sola per la detenció del seu pare i la solitud en que es veu immersa. Malagrat tot arriba a la vellesa és mare i àvia i un objecte molt especial la porta a retrobar-se amb l’altre protagonista. Ella era francesa, amb el que suposava aquesta realitat en la guerra dominada en un principi pels alemanys, i ell era alemany, un jove mecànic amb coneixements dels aparells de comunicació que el portaren a servir l’exèrcit alemany. Personalment, la seva lectura m’ha alliçonat sobre la convivència humana condicionada per circumstàncies variables i com l’esperit humà és capaç de superar-les amb intel·ligència, voluntat i també amb la sort que cal buscar. Curiosament en aquesta novel·la uns objectes petits però especials hi juguen un paper cabdal en el desenvolupament dels fets de la guerra i de la forma de vida dels protagonistes i de les persones que la pateixen. Per a mi, la novel·la és una gran lliçó del catedràtic de la història de com les diferents situacions per adverses que siguin poden modelar la vida i assolir la plenitud. Una lliçó dura i tensa d’uns temps que no són desitjables i que s’ha d’impedir la seva repetició. Però la pedagogia hi és i cal adaptar-la i fer-la pròpia. L’èxit editorial és merescut totalment i la seva lectura, francament, aconsellable. Una recomenació, cal llegir-la sense prejudicis. La llum que no pots veure fa més lluminosa la llum interior de l’ésser humà.

Xavier Roig Regàs a l’Espai Tranquil Barbany

Una exposició de pintura sempre alena el desig de sentir les paraules dels ccolors. És una il·lusió que encomana la natura, la gran mestre de l’art. El cromatisme és el laboratori ideal per agermanar en els tubs d’assaig els sentiments i els colors. No debades la natura  posa fi als temporals amb l’arc de Sant Martí. I alló curiós rau en el fet que tractant els colors en el tub d’assaig de l’art es fruita el color blanc. La netedat de la veritat aglutina el missatge de totes les emocions. La blancor és el gran passadís de la llum on s’hi passeja la vida. Les pintures de Xavier Roig palesen la resplendor de la llum amb la seva puresa, podriem dir, original que li dona al dibuix aquell encant que enamora la mirada. Els seus paisatges naturals i urbans conviden a un passeig descals perquè les soles dels calçats no impurifiquin l’aire que els acarona i té cura de la seva bellesa. Una pintura de Xavier Roig convida a una relació molt entrenyable amb l’estil naïf d’un somriure d’infant. La contemplació de la natura esdevé en la pintura una meditació en profunditat per intuir el llenguatge cromàtic de les muntanyes, boscos, rius, estanys i mars i no traïr la fragància dels perfums de les plantes i les olors dels carrers i places dels pobles. Una insinuació d’una innocència infantil que esdevè corona amb la llum del sol, la lluna i les estrelles.

L’exposició de les pintures de Xavier Roig és motiu prou interessant per visitar-la, però hi ha un valor afegit amb la presència a l’Espai Tranquil Barbany d’obres d’artistes de la nissaga Roig, especialmente de Roig Ensenyat, excel·lent aquarel·lista, i a la vegada una interessant documentació sobre l’art de la familia Roig, molt arrelat a la pintura catalana. Art i història es donen la mà i el seu coneixement és el despertar del desig d’estimar i conèixer l’art dels altres i en particular l’artista que cada persona porta en el seu esperit.

Moviment, música i benestar

L’objectiu bàsic de tota convivència és formar una societat del benestar. Dissortament moltes persones no poden gaudir en la seva plenitud de les seves capacitats físiques i psíquiques. Les deficiències demanen un tractament adient. En aquesta tasca el Centre d’Estudis Musicals, Maria Grever, és una escola capdavantera i modélica que mereix el recolzament de la Generalitat i el reconeixement de la societat. La música és el mitjà formatiu. CEM Maria Grever desitja, que en el desenvolupament del seu programa musical formatiu, hi participin els ciutadans amb l’organització de conferències i debats. “Beneficis del moviment i la música al benestar ” fou el tema que desenvoluparen els psicòlegs Joan Capons i Sara Persentili. La centralitat del col·loqui, perquè la trobada fou un col·loqui molt participat, va raure en el significat de “músicoteràpia”. Senzillament la música és una medecina. El psicoanàlisi hi juga un paper molt determinant per orientar els beneficiaris del tractament, bàsicament persones deficients mentals, però també descomplexades i deprimides. La música que a la vegada convida al moviment actua en la sensibilitat del ser humà i provoca situacions de benestar que es manifesten amb somriures i moviments de passar-ho bé. El debat que fou molt intens i enriquidor, com ho prova que s’hi dedicaren dues hores, posà l’accent en el programa educatiu escolar. Programa que no dóna la importància que tenen a les humanitats i en el que les arts, música, pintutra, dansa, etc., tenen un tractament de convidats de segona mà, quan en realitat haurien de ser fonamentals perquè són els veritables motors del progrès. Òbviament que també es feu referència a la familia com a factor principal educatiu, conjuntament amb l’escola. La trobada col·loqui palesà la conveniència d’una participació més directa en el foment de la cultura artística i en el coneixment i gaudi de la música. Una nova aportació de CEM Maria Grever a l’enriquiment cultural de la població. Donar a conèixer la formació musical que porta a terme l’escola Maria Grever en l’etapa escolar a tots nivells significa recolzar la bondat del seu mètode pedagògic en el que s’obre les portes a la ciutadania. La continuitat ha der ser el seu horitzó. La qualitat està garantida per la vàlua dels seus psicòlegs i professors.

Erotisme versus misticisme

La publicació del meu llibre GLOPS ERÒTICS DE SOSPIRS BÍBLICS m’ha animat a reflexionar sobre el tema de l’amor en la història de la humanitat i quin és el sentit i correlació existent entre les dues paraules. Una ullada al món actual fa pensar que l’erotisme és la contradicció del misticisme però si parem esment en la configuració de la persona humana en la seva etapa temporal ens adonarem que el missatge de la història els relaciona positivament, malgrat els enfrontaments i contradiccions de l’exercici de l’amor. Allò primer que cal tenir clar és per què el ser humà se sent atret a estimar i que vol dir estimar i quines són les situacions i accions que li són afins. L’amor és la base de les relacions humanes, per consegüent la seva dimensió no la determina només un model, encara que se l’hagi emmarcar amb la frase “fem l’amor i no la guerra” amb una inclinació bàsicament sexual. La pràctica del sexe és amor, òbviament però té una lògica i una raó. És veritat que el cos humà en la seva configuració té diferents membres i òrgans quin objectiu és la relació amb l’altre. Però també té unes facultats que per una part inciten però per l’altra regulen, la intel·ligència i la voluntat. I la bondat de l’acció depèn de l’equilibri entre el conèixer i el voler. És cert que el coneixement és la font del desig però la integritat humana està en l’equilibri. La història, des dels seus inicis prehistòrics, ha regularitzat moltes accions humanes divinitzant-les, signe de la transcendència del ser humà però no podem oblidar que està sotmès a una condició cabdal, el dret a equivocar-se i aquí s’hi troba el gran escull,  una de les raons del procés històric de la humanitat. Des de molt antic la humanitat li ha donat a l’erotisme una missió de transcendència versos el diví. I la mitologia ens parla de deesses i déus de l’amor. La importància de ser déu era fonamental en l’evolució històrica, però amb un incís eren déus o deesses que podien ser del bé o del mal. I aquí rau la diferència en les tendències amoroses. L’erotisme té una explicació, el desig d’una relació sentimental amb una altra persona despertat per un motiu, que generalment és la bellesa, que pot ser física o psíquica. I també en aquest punt hi existeixen divergències quan preguntem, què és la bellesa? La lectura d’un llibre bíblic va orientar el meu camí. EL CÀNTIC XDELS CÀNTICS, és un llibre eròtic de tendències divines que coordina l’amor humà en el seu procés de convertir-lo en diví. I el Càntic dels càntics em va ensenyar a valorar el petó, els acaronaments i carícies a les parts més emotives del cos humà i entendre la seva dimensió quan ens parla del gaudi dels fruits de la vinya  essent la vinya el cos femení comparant els goigs que desperta amb la sabor del vi. El llibre bíblic m’ha fet comprendre que el cos de l’home i de la dona són subjectes temporals amb una dimensió sobrenatural. I aquesta és la grandesa de l’amor humà i la dignificació del mot erotisme. I el meu petit llibre de poemes vol ser una glossa del valor de l’amor humà per la seva dimensió divina.

LA DONA JUSTA, de Sàndor Marai.

La lectura d’aquest llibre de l’hongarès Sándor Marai m’ha brindat l’oportunitat, a la vegada que llegia, de reflexionar sobre la natura humana. Pensar en el significat de l’home, des de diferents vessants i també des de diferents vessants sobre la dona. Més que una novel·la és per a mi un tractat de psicologia amb la pedagogia de l’observació. Dividit en tres parts molt alliçonadores, protagonitzada cadascuna d’elles pels tres protagonistes de la història a través de les relacions d’un home singular que es casa i es divorcia i les dues dones pertanyen a classes socials diferents. La primera esposa que arriba al matrimoni desprès d’un procés complicat i desconcertant, protagonitza la primera part d’una psicologia complicada pel nivell social d’ambdós protagonistes de classe social adinerada. Però en el procés hi juga poderosament la minyona humil i pobre però d’una bellesa natural que atrau i es desitja. La clau del matrimoni amb la rica està en el fet del comportament de la minyona que fuig la relació amb el senyor de la casa i empresari important. Però els diners no ho poden tot quan la natura interfereix i òbviament el matrimoni es trenca. La segona part el professor de la història és el marit divorciat que s’allarga en explicacions sobre el tracte i comportament de les dones i com ell allò que vol és descobrir la dona justa per gaudir de la seva companyia. Però quina és la dona justa per a un home de negocis que li ocupen totes les hores del dia i el seus diners sempre estaran disponibles pels capricis de la dona que ell vol. Però en els seus pensaments se n’adona que la minyona que l’ha rebutjat per covard l’està esperant, gràcies a un signe extern. I acaba casant-s’hi. Però el matrimoni no era per amor per part d’ella com ho donen a entendre diferents comportaments. La minyona, en cert punt, es pensava que  la dona justa seria aquella que s’adaptava a la seva manera particular de ser de l’espòs.. Però ell ho perd tot, riquesa i segona dona. I la tercera part protagonitzada per la minyona és una extraordinària lliçó d’allò que significa la cultura en la vida de les persones. I els raonaments són fruit del coneixement d’un  músic, que no esdevé espòs, però sí confident i dialogant que observa, dedueix i posa en pràctica. La dona justa, dedueixo, és aquella que descobreix el veritable camí de la seva vida i sap desfer-se del cant de les sirenes siguin riques o tinguin aspectes de culturals. L’he trobat interessant per què ajuda a pensar mentre el llegeixes.