M’EXPLICO (De la investidura a l’exili).

 

En ACTE DE SOBIRANIA, comiat de Lluis M. Xirinacs hi va escriure: ”Una nació mai no serà lliure/ si els seus fills no volen arriscar / llur vida en el seu alliberament i defensa.” Carles Puigdemont ha arriscat i arrisca. Només cal llegir, per saber com, el llibre, títol d’aquest comentari. I llegint-lo m’he convençut de la il·legalitat del procés per no haver complert abans els articles 9 i 14 de la Constitució espanyola. L’article 9 amb els verbs PROMOURE, REMOURE i FACILITAR explica el procés que s’havia de seguir abans de fer cap denúncia i començar un judici. I l’article 14 afirma que no hi pot haver “cap discriminació per raó d’opinió, opinió que s’ha falsejat. Carles Puigdemont amb la col·laboració de Xevi Virgo, periodista, explica el calvari que li va tocar viure els anys 2016 i 2017, calvari que l’aconsellà exiliar-se. El comportament de l’estat i de la justícia espanyoles obviaren el diàleg decidint-se per la persecució, creant l’estat d’alarma que volien a Catalunya. És un llibre que haurien de llegir els membres del jurat del procés i molt més, quan testimonis com el President del Govern Sr. Rajoy les seves respostes eren un no sé, quan és el primer que ha d’assabentar-se abans de donar les ordres d’envair policialment Catalunya, culpable dels desordres que necessitava per donar fe de la seva democràcia. Rajoy no ha estat mai amic de Catalunya com ho palesà ja essent ministre demanant-ne signatures contra la política i productes catalans. I aquesta norma de credibilitat el Tribunal la va donar per bona. Llegint el llibre i recordant fets me n’adono de la vulnerabilitat del judici quan les forces d’ordre enviades amb força temps d’antelació, foren incapaces de trobar les urnes i incapaces de saber la taula on es va depositar el  vot. Dissortadament el president no va patir problemes només per part de l’estat sinó també per culpa de catalans i partits aliens al sentit democràtic que s`ha de defensar en un judici. El Tribunal no va tenir en compte els drets constitucionals dels ciutadans menystenint les lesions patides, algunes greus com a resultat de l’incompliment per part de les forces de l’ordre de l’article 15 que diu: ”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, SENSE QUE, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants”. La pèrdua d’un ull no fou tinguda en compte, més aviat, valorada positivament; els avis i àvies llençades a terra, no tenen importància i entren a formar part de la normalitat justiciera. I podem allargar els greuges que amb tota seguretat seran amb el temps la vergonya internacional de l’estat i l’assoliment de la independència. Llegint el llibre de Carles Puigdemont hom s’adona de la pobresa democràtica de l’estat espanyol. I molt més quan tot els esforços de la justícia espanyola reclamant els sigui lliurat, han estat un fracàs. Soc dels convençuts que Catalunya serà independent perquè la democràcia imposarà la seva llei. Li agradi o no a la política espanyola, la política de l’independentisme català no li negarà mai la mà estesa d’exercir els seus democràtics. El NO puedo i NO quiero del Sr. Rajoy serà la vergonya política d’un estat que volia ser respectat sense respectar ell als altres, com ho palesen declaracions de polítics espanyols. De la investidura a l’exili i de l’exili a la independència de Catalunya i personalment m’agradaria que continués sent-ne el president, Carles Puigdemont.

VIURE AMB MENYS PER A VIURE MILLOR

 

El quadern 214 de Cristianisme i Justícia desenvolupa el tema de la següent pregunta: El sistema econòmic capitalista actual és compatible amb els valors ecol·lògics? La resposta es fonamenta en unes paraules del Papa Francesc a Bolivia, dient que cal reconèixer la necessitat d’un canvi. Canvi basat en les tres reflexions següents: 1.- Van bé les coses quan tanta gent no té feina, no té drets i veuen ferida la seva dignitat? 2.- Van bé les coses amb tanta guerra i tant fratricidis? 3.- Van bé les coses quan no es respecta la terra i el medi ambient? Tres preguntes que acusen directament al creixement sense límits del capitalisme. Respecte al tema aquest, és molt aclaridora la injustícia  que les següent.s paraules denuncien: “El PIB i la renda disponible s’estan desplomant. Tanmateix, i com ha passat en altres crisis, la pèrdua no és la mateixa per a tothom. El 10% de la població més pobra veurà com la seva renda cau més d’un 20%, mentre que el decil més ric tot just si ho farà un 2%, deu vegades menys. Una bretxa que s’accentua si ens fixem en els milmilionaris espanyols. Es tracta de 23 persones, 18 homes, la fortuna dels quals va créixer en 19.200 milions d’euros els primers 79 dies de la pandèmia”. La injustícia històrica és prou evident, si bé, la filosofia econòmica ho embolcalla amb el consum, consum sovint provocat per elements innecessaris que es presenten com bons pel progrés del benestar. I la situació actual de la humanitat és prou evident de la injustícia social provocada per l’enriquiment d’uns pocs. Hi ha solucions? La revolució ve del sud, diu el quadern. Una porta per nom UBUNTU, és una filosofia de l’Àfrica austral que difon i promou la idea d’interdependència i vincle universal de tota la humanitat. El lema és: ”jo sóc perquè tu ets”, i el propagador fou l’arquebisbe i Nobel de la Pau Desmond Tutu. L’altre moviment porta per nom SUMAK KAWSAY, que significa “bon viure”. Es basa en tres fets: 1.- moviments indigenistes, 2.-descrèdit de l’estat nació i 3.- reforma de la Constitució de l’Equador i Bolívia. Es tracta d’una filosofia de vida basada en l’harmonia amb la comunitat, els altres éssers vius i la naturalesa”. Moviments que concorden amb les paraules del Papa Francesc. ”Si realment volem un canvi positiu, hem d’assumir humilment la nostra interdependència, és a dir, la nostra sana interdependència. Però interacció no és sinònim d’imposició, no és subordinació dels uns en funció dels interessos dels altres”. En una paraula el món necessita una filosofia netament humana en la persona digna com protagonista. Certament com diu l’adagi castellà molta gent dirà, “que largo me lo fiais” i per tant no hi ha res a fer. Urgència d’una nova cultura truca a la porta. La obrirem tots?

PER QUÈ VAIG TORNAR A LA FE

 

Quatre testimonis testifiquen la seva tornada a la fe en el quadren 159 de Cristianisme i Justícia. Són quatre testimonis en els que la seva dignitat personal hi juga un paper molt important malgrat el seu allunyament per motius massa sovint avalats per comportaments difícils d’entendre de la mateixa Església. Que Déu no abandona mai a les persones ho palesen els testimonis dels quatre que malgrat l’apartament viscut voluntàriament perquè creien que era la veritat de la seva vida, esdevingué el canal que portà l’aigua al seu propi mar. Saber llegir la pròpia vida en el bé i el mal és una condició per retrobat la verdadera veritat personal de cadascú. Un dels testimonis afirma  va arribar al convenciment que Déu el buscava i ell va respondre i es va deixar trobar, essent la salvació també de la seva vida humana esdevinguda transcendent en el camí de Déu. Els camins que retornen a la fe són inimaginables, com el del testimoni que el missatge el va rebre en un viatge a Russia visitant el mausoleu de Lenin i un altre a la presó on l’havien portat les drogues. La lectura dels quatre testimonis m’ha demostrat que quan la persona esgarriada no perd el sentit de la dignitat, l’apartament de Déu acaba amb el seu retrobament. La intel·ligència i la racionalitat si no perden l’equilibri per culpa de les passions egoistes sempre porten al bon camí de l’existència humana. És la victòria de la mort de Crist que porta les persones a estimar, a obeir la llei de l’amor.

FLAIROSA, LA BRUIXA DELS SABONS, de Carles Sala Vila

 

La bruixeria fou un moviment social principalment en els segles XVI i XVII força extens a Catalunya atribuint forces sobrenaturals a dones i també a homes, bruixes i bruixots que amb poders demoníacs causaven mals considerables a la societat. El llibre de   Carles Sala Vila ens narra una relació que em porta a pensar ser una denúncia molt  amagada dels mals que l’economia i la política causen a la humanitat. M’ho fa pensar el fet que la bruixa Flairosa defensa el be natural i el bruixot Nastapat vol destruir el paisatge del poble on es mou. Una història molt ben tramada que els lectors infantils poden passar-s’ho molt bé i els que no són tant nens poden aprendre la lliçó. Nastapat només pensa com neutralitzar la Flairosa que els seus sabons allò que busca és defensar els drets de la terra i dels pobles. Un enfrontament entre el bé i el mal, que porta a valorar  les injustícies que es van cometre a Catalunya en la seva persecució que als vols dels anys 1616 i 1622 es van ajusticiar més de quatre centes dones, essent algunes d’elles remeieres i llevadores. El llibre que comento esdevé des de la seva senzillesa i naturalitat una lliçó de com s’ha de perseguir el mal, donant la bruixa Flairosa un exemple de constància en la recerca de mitjans, com ho demostra en el pitjor moment quan el bruixot l’ha desarmada dels seus sabons, circumstància que ella tenia prevista molt femeninament amb el seu collaret, que fou l’arma del seu èxit i de la salvació de la natura del poble que ella estimava. Una narrativa infantil que ensenya el valor de la intel·ligència i el raonament per descobrir camins i maneres  de solucionar problemes per molt difícils que semblin. Que els infants no se n’adonin, és possible, però no m’ho crec per experiència personal en les classes de literatura als  infants. Les historietes queden encara que només sigui en el subconscient i al seu moment suren amb els efectes conseqüents.

EIXAMPLANT L’ESQUERDA, de Josep Costa

  La lectura d’aquest llibre, amb  una exposició del procés que no amaga les errades, els desacords i fins i tot algunes mal dissimulades traïcions, ha reforçat el meu convenciment que el camí cap a la independència és esperançador i segur, com ho manifesta amb un insinuador sots títol: HI GUANYARÀ LA INDEPENDÈNCIA. I l’argument d’aquesta certesa no es fonamenta en la capacitat dels polítics sinó en el voler de la gent. No ignora la força amb que l’estat espanyol amenaça i actua sembrant la por a la ciutadania però la resposta a cada atac de l’estat creix l‘independentisme. No es cap secret que l’estat té por a Catalunya, por basada en un desconeixement de la seva veritat que durant els tres cents anys d’un veritable esclavatge no ha entès mai la resposta democràtica de l’independentisme. La  política desenvolupada en el procés es fonamenta en un odi que prioritza l’espai a les persones. Sincerament una política de descrèdit del ser humà, duta a terme embolicats amb el seu ADN que creuen infal·lible i es permeten ironitzar els avisos que reben d’Europa. I és precisament aquesta política de la seva prioritat davant dels altres que soscava la credibilitat de l’estat espanyol i porta a la seva Espanya al descrèdit i al fracàs. El treball dels polítics catalans refugiats a Europa, molt ben assessorats pels seus advocats, han fet i continuen desenvolupant una campanya de la credibilitat democràtica d’una nació que vol recuperar el seu status polític tan o més antic que l’espanyol. I Josep Costa, ciutadà de les Illes Balears, independentista i defensor d’una Catalunya formada pel Principat, les Illes i el País Valencià acaba el seu llibre convençut que Catalunya serà un nou estat europeu. Un llibre que haurien de llegir tots els catalans demòcrates.

ELS NUS I ELS MORTS, de Norman Mailer

  Novel·la de tema bèl·lic en la que l’autor palesa una gran capacitat d’anàlisi i valoració de les persones i dels problemes que una guerra genera. Una temàtica humanista en el marc d’una ideologia protestant en que la valoració dels fets esdevé un conseqüència lògica de les circumstàncies que validen la veritat o mentida dels moments. De la seva lectura, sense estar d’acord sovint en la ideologia, n’he deduït el valor de saber estar. Òbviament que no validaré mai les morts d’una guerra sigui qui sigui el combatent, perquè per a mi les guerres sempre són injustes. La bondat d’una personalitat, però, pot valorar-se positivament en el marc bèl·lic quan la seva presència l’ha forçada, suposadament, el deure de defensar la pàtria. Independentment de l’ètica allò que m’ha impactat de la seva lectura ha estat la forma com ha presentat la formació dels diferents protagonistes, amb capítols dedicats a conèixer els seus orígens i les raons que els havia portat a la guerra. Els retrats dels diferents protagonistes presenten situacions humanament interessants que obliguen a cadascú a tractat les relacions mútues d’acord amb la manera de ser contrària a l’autoritat del superior que pensa diferent, no li agrada la persona, però no pot prescindir-ne per raons negatives en el manteniment del respecte que t’envolta. Una circumstància que ensenya a palesar la qualitat humana davant l’adversitat. Una gran guerra esdevé una petita guerra entre els protagonistes d’un mateix exèrcit. Una lliçó de la història que no sempre es valora. Una de les circumstàncies importants en el de la narrativa gira a l’entorn de les relacions humanes sexuals en les que el masclisme sorgeix com a triomfador sobre el feminisme. Les relacions sexuals motiven situacions que defineixen la veritat d’un sexe enfront de l’altre amb matisos indiferents de realització humana que en una guerra esdevenen contraproduents pels comportaments militars. Una novel·la en el que el marc d’una guerra palesa com els entorns socials modelen les personalitats i com els individus responent en les diferents situacions. La injustícia d’un moment pot esdevenir el leimotiv per descobrir la veritat del futur.

SER CRISTIÀ A EUROPA?

És el títol del quadern 218 de Cristianisme i justícia escrit pel jesuïta Víctor Codina, arribat d‘Amèrica llatina on havia escrit sobre el mateix tema SER CRISTIÀ A L’AMÈRICA LLATINA. A l’hora de fer comparacions Europa ha perdut protagonisme per una orientació de la convivència dominada pel progrés tecnològic amb pèrdua de credibilitat ideològica. Un fet palesa la presència del sentiment religiós amb l’arribada d’altres religions amb una incidència molt marcada del pensament asiàtic hinduista i budista. No és negatiu aquest fet, més aviat una invitació a reflexionar i a agermanar. El retrocés del sentit cristià de la vida en la convivència europea té un fonament força remarcat en el procés científic al mateix temps que el pensament ideològic cristià perd considerable espai. En aquesta pèrdua hi té molta força la negació de l’existència de Déu i la manipulació de la figura d Jesucrist. Curiosament aquest circumstància comparteix espai amb el concepte que va prenent força de la dignitat humana en l’ateisme, en l’agnosticisme i la indiferència, circumstància que dona un xic d’esperança. Però dissortadament en la pèrdua de fe cristiana s’hi descobreixen causes culpables dintre de l’Església catòlica per moviments, massa en el poder, en el que el respecte a la persona no compleix com cal la doctrina evangèlica. Una esperança fundada rau en el fet de les bones relacions que es van establint entre models religiosos, el cristianisme, el protestantisme, el mahometisme, el judaisme i els moviments religiosos asiàtics. En la necessitat de recuperar la fe cristiana, la figura del Papa Francesc esdevé el timoner de l’esperança del missatge evangèlic de Crist  crucificat. Coordinar el missatge evangèlic amb la força d’una economia que li dona l’esquena és una tasca de cristians modèlics en el respecte a la persona perquè totes les persones cristianes o no, són filles de Déu i des de la creu Jesús ho va dir prou clar: Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan. Víctor Codina en l’opuscle de Cristianisme i Justícia ha desenvolupat una verdadera filosofia de com ha de ser l’humanisme evangèlic. Penso que és una treball que hauria de llegir com més gent millor. Ajuda a pensar i pensar significa avançar. I encara que no es vegi prou clar, el missatge evangèlic avança. El Papa Francesc és el gran argument dels nostres dies.