ENTRE LS SOMBRAS DE OTOÑO, de Elena Peralta

 

Quan començo la lectura d’un llibre, la interpretació del títol és la meva primera reflexió. Convençut com estic de la íntima relació natura ser humà i la incidència que d’ella en rep, la interpretació del títol esdevé la síntesi indicadora del tema. Al tractar-se d’un poemari, la metàfora dona pas a la idea i feta una primera lectura he descobert que el títol ens porta a una part de la vida o al que em sembla més raonable a situacions passionals que l´ésser humà pateix. El primer poema n’és una demostració: “Llueve tristeza / los martes en mi alcoba,/ cuando enebro las dudas/ arrastrándome /hacia el polvo magnético / donde la soledad vence de nuevo.” Són moltes les situacions creades en el poemari on les emocions fosques dominen i el pensament de la mort sembra ombres en el temps que resta de vida. ”No tengo cobertura en el infierno;/se me agotó hace tiempo, /me acuna el oleaje de la muerte”. La vida esdevé un continuat sentiment de temor que porta a pensar en la feblesa de les accions humanes buides de sentit: “bailo sobre cristal / mientras voy precintando fisures del invierno”. Buscant la raó de l’existència troba poèticament la raó positiva de l’existència en el record i la nuesa al llarg dels remordiments acompanyen la vida.”Baldea los recuerdos,/después la lentitud,/desnudará al miedo; /dueño absoluto de los huracanes./ Acepta mi locura / y sin dudar.../ámame como soy.”  La veritat de l’existència es resumeix en l’amor respectant la veritat de la pròpia vida. El darrer poema revifa l’esperança perquè de les pors i sentiments i emocions n’ha après el que de veritat significa viure, vida a la que renaixem en cada instant quan entenem el perquè dels nostres dubtes. “Al otro lado de mis miedos / ya no llueve tristeza,/ ni duelen los instantes / que se murieron en mi vida;/ el viento que los mece / aleja qualquier duda. / Renazco una vez más.” La força poètica acompanya tots els moments de l’existència humana i de totes es situacions patides se’n dedueix la raó íntima del perquè de la vida. Cada moment es pot tornar a néixer.

PER QUÈ HAITÍ?

 

El Quadern de Cristianisme i Justícia n.220 denuncia la situació política i social d’Haití en base al terratrèmol patit el 12 de gener de 2010, que provocà la pregunta de Hillary Clinton. La política patida ha esdevingut més devastadora que el fenomen sísmic. I l’autor acusa com un responsable directe els EEUU d’América i concretament a Bill Clinton. La independència d’Haití assolida per la revolta dels esclaus, que palesà la capacitat productiva dels seus habitants, obrí els ulls de les grans potències que hi veien una possibilitat de domini si assolien controlar la producció de sucre, com havien controlat els productes d’altres països sud-americans. I flou precisament Bill Clinton culpable de la pobresa resultat de la seva intervenció presentada com un aliat fiable. I l’altre botxí de la  riquesa d’Haití fou la república francesa arrel  de la revolució amb el lema “llibertat, fraternitat, igualtat” que esperonà els esclaus i convertí l’esperança en una renovada esclavitud, no només en el tema econòmic sinó també en el polític. I Haití a partir de la seva independència de signe treballador i  creatiu, gràcies a la suposada ma estesa estrangera ha esdevingut un estat en fallida. El quadern 220 el considero una denúncia de la política mundial amb el lema tot si val encara que amb el domini esclavitzi al dominat. La situació actual d’Haití és una advertència de a necessitat que té la convivència humana de respectar i entendre els altres des de la verdadera amistat i no com va fer Bill Clinton reconeixent la seva errada sense fer res per reciclar-la. M’ha cridat l’atenció que una publicació de doctrina religiosa hagi denunciat amb la força de la història l’egoisme per dominar-la. Les relacions amistoses de les grans potències no són una assegurança de benestar. I la història d’Haití es repeteix. Què fa Espanya amb Catalunya? És molt alliçonador el paràgraf que dona entrada al capítol de COM SORTIR ENDAVANT. Meditem-lo: “Un passat colonial com a herència i una guerra com a ferida; un deute amb França com a llast i l’ocupació estatunidenca de càstig. Els Duvalier i els seus seixanta mil morts. Les ingerències contra Aristide. Una corrupció i una desigualtat encara vigents, que se sumen als colossals fraus en l’ajuda desprès del terratrèmol. Incultura, epidèmies com el VIH, infraestructures eficients, ja no per comunicar la gent, sinó per procurar aigua potable. Un avís des del pensament religiós contra el fenomen polític que controla el món en l’actualitat.   

GUILLEM, de Núria Cadenes

 

“Guillem ha esdevingut un símbol de llibertat”, frase amb que l’escriptora sintetitza la idea central de la seva novel·la, novel·la més en la forma que no en el fons que és història real. La mort de Guillem, un crim que es va pretendre revertir acusant la víctima de criminal. Les  paraules del comentari de la presentació del llibre en la pàgina promocional de la Llibreria la Casa del llibre ho donen a entendre: ”L’assassinat de Guillem Agulló és una esgarrifa exemplar de la impunitat amb que actua el feixisme sota la protecció de les forces policíaques i del sistema judicial i amb la vergonyosa complicitat d’una premsa capaç de manipular la realitat fins a l’extrem de presentar la víctima com a botxí”. La lectura de la novel·la de Núria Cadenes m’ha confirmat encara més en la meva idea de la feble credibilitat que em mereix la justícia espanyola. I en el procés de la mort de Guillem s’ha confirmat perquè s’ha demostrat amb arguments la mentida i s’ha proclamat la veritat. Dissortadament aquesta poca credibilitat cada dia té més força perquè els acusats demostren la seva veritat. Guillem és el gran defensor de la democràcia perquè amb la seva mort a la  democràcia de l’estat espanyol hi aporta una argument basat en la dignitat de les persones. Ell morint és un clam de dignitat i llibertat, els criminals alliberats són una vergonya per a la humanitat. És trist i molt que fets com l’esmentat tinguin carta de legalitat en estats democràtics. Dissortadament Guillem no és l’única víctima d’una democràcia continuadora del franquisme. Morir per la llibertat dels pobles és una heroïcitat humana i un sacrifici religiós recolzat per l’evangeli. Un llibre que totes les persones amigues de la llibertat haurien de llegir. La Núria es mereix matrícula d’honor per la seva valenta defensa dels drets, una acusació als manipuladors. És una sort que la humanitat es vegi dignificada per persones com Guillem, els seus pares i l’autora del llibre. És la base de l’esperança d’un món millor.

CREURE EN LA SOSTENIBILITAT

Les religions davant el repte mediambiental

El quadern 212 de Cristianisme i Justícia palesa la necessitat que les religions no es poden desentendre dels problemes del medi ambient. L’any 2015 a París es va estudiar l’agenda fins el 2030 en relació amb els OBJECTIUS DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE davant la problemàtica del canvi climàtic. En aquesta trobada no es va convidar cap institució religiosa. No es va creure que s’hi havia de barrejar la religió amb la política. I el quadern 212 raona detalladament que en aquest tema no es pot prescindir de les religions perquè afecta directament a la dignitat humana. El diàleg terra naturalesa humana condiciona l’ésser humà en totes les seves vessants. I el quadern en qüestió, seguint la directrius del Papa Francesc raona la necessitat des de diferents dimensions que afecten íntimament a la naturalesa humana i són: profètica, ascètica, penitencial, apocalíptica, sagramental, soteriològica, mística, comunitària, sapiencial i escatològica. Precisament les religions més importants del planeta començant per l’hinduisme i el judaisme continuant pel cristianisme, protestantisme, islamisme, han manifestat el seu interès i les seves aportacions en el tema. Com exemple se cita quatre tasques que la teòloga Mary Evelyn Tucker en el diàleg interreligiós planteja: 1-La necessitat de cada tradició de fer una revisió crítica de les actituds envers la creació. 2.-L’obertura a les visions d’altres religions sobre la interacció entre l´ésser humà i la natura. 3.-La disposició a un “diàleg vulnerable” capaç de transformar la pròpia percepció. 4.-La reapropiació constructiva de la pròpia  tradició com a proposta als reptes contemporanis a la sostenibilitat. Referent al tema s’aconsella la lectura LAUDATO SI (Lloat sigueu) del Papa Francesc.

DÉU EN TEMPS LÍQUIDS (Propostes per a una espiritualitat de fraternitat)

 

El Quadern 215 de Cristianisme i Justícia és un tractat de teologia sobre l’espiritualitat amb un cop d’ull a la història i als temps actuals. La teologia cristiana de l’actualitat és una doctrina des de l’òptica que tots som fills de Déu. El concepte ser cristià palesa una evolució que retorna a les ensenyances de Jesucrist en les que tots som fills de Déu Pare en el camí vers el regne de Déu. “Proposta per a una espiritualitat de la fraternitat” és la síntesi que explica com s’ha d’entendre la fraternitat humana des de la filiació divina en la que Jesucrist és fill i els humans també però amb la diferència que el mateix Crist manifesta quan diu el meu Pare i el vostre Pare. La filiació divina dels humans està sotmesa a la fraternitat entre els humans que pateixen unes diferències que no es compleixen en la persona de Jesucrist. El camí vers el Regne de Déu es fa gràcies a la redempció que dona fe dels comportaments humans que fan del seu jo un seguidor que no és pels seus mèrits personals sinó perquè Déu dona veritat als actes meritoris. Els humans no són dignes perquè ells són importants, sinó que són importants perquè el Pare ho vol, el Fill els ha redimit i l’Esperit Sant és amb ells. L’home està en Déu però no és Déu, com algunes espiritualitats humanes han defensat i encara defensen. En aquest caminar vers Déu, models diferents del Cristianisme hi han aportat la seva doctrina que no s’ha de menystenir, com per exemple el protestantisme, l’hinduisme, el budisme i el taoisme i cal considerar el judaisme i l’islamisme. El Papa Francesc en l’encíclica FRATELLI TUTTI ens parla de la seva relació a Abu Dhabi amb l’imam Ahmad Al-Tayyeb recordant que Déu ha creat tots els éssers humans en igualtat de drets. “En la praxi espiritual cristiana cal decidir amb quins esperits construir el Regne: amb els del poder o amb els del servei”. Una síntesi que fa pensar, que l’ésser humà no és el poder, sinó el servei. I el servei és el dels humils. L’evangeli de Sant Mateu ho deixa molt clar quan recorda: ”Senyor, quan et van veure afamat, i et donarem menjar: o tenies set, i et donarem beure? Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat i et vam vestir? Quan et van veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?  I Jesús respongué: ”Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi”. En una paraula sense verdadera fraternitat humana no hi ha espiritualitat verdadera.

PÀTRIA, de Fernando Aramburu

 

Novel·la històrica per la centralitat de l’argument dels drets del pobles a ser lliures, centralitzada en la mort d’un industrial basc per ETA. Una història, que al marge de la seva veritat i dels fets històrics, ha despertat en mi la idea de la injustícia política de diferent sentit segons la victòria sigui d’una banda o de l’altre. En el món la justícia es mou d’acord amb les vel·leïtats de la política. Al País basc, les morts d’ETA eren un crim i a l’Espanya de Franco les morts causades pels vencedors eren legals. En els dos models polítics, les víctimes sempre eren persones amb dret a la vida i la seva culpa depenia del bàndol a que pertanyia. Acabada la guerra en el País Basc  el règim franquista va executar molta gent justa només perquè defensaven els drets del seu poble, eren els perdedors i la sentència era la mort. Com si la victòria en una guerra creés un model de convivència modèlic per la seva justícia i benestar social. Recordo que fa uns quants anys, vaig llegir un llibre que denunciava les morts de capellans dictades per Franco, en una Espanya dita catòlica. El llibre de Fernando Aramburu palesa l’esperit del poble basc que tenia dos enemics, l’estat i els partidaris del règim. No comento el llibre, em baso en la seva narració, argumentant les meves idees. ETA, als ulls de la història va cometre un error, matar a l’enemic i en particular l’enemic o no que es negava a pagar l’impost revolucionari. Però la defensa de la Pàtria Basca era delicte? Els que l’acusaven eren els hereus del dictador que es va revoltar contra la República havent jurat la Constitució republicana. Suposo que es delicte. I el que comet aquest delicte és un criminal responsable d’un milió de morts. Francament és descoratjador patir aquesta filosofia de la justícia contrària a dret. Indirectament o directament la novel·la PÀTRIA denuncia la injustícia, que vuitanta anys desprès de la victòria franquista, encara continúa. Llegida la novel·la, la manipulació que a la pell de brau es fa de la història encara és, diuen, veritat. És incomprensible des de la llibertat humana haver de comprovar amb quina facilitat es passa del crim a defensor del dret a la vida. I aquesta manipulació del procés històric continúa amb el greuge de criminalitzar l’exercici del dret a la llibertat i la paraula. Llibres com PÀTRIA són molt importants perquè ajuden i conviden a pensar en les diferències. La llibertat és la seva garantia sempre que el seu exercici sigui intel·ligent, racional, solidari i passional des del verdader amor. 

PÀJAROS EN LA PIEL, de Laura Pallarès

Quan tinc a les mans un nou llibre, el primer que valoro és el títol. Acabat de llegir el llibre PÀJAROS EN LA PIEL he tingut la sensació de la dita catalana “fer volar coloms”. El tatuatge del títol en el cos dels dos protagonistes és la síntesi i la raó de la idea central del llibre, si podem parlar d’idea o més aviat de passió. Els personatges que actuen en el desenvolupament de les relacions són circumstàncies que s’afegeixen en el relat i el confirmen. La Júlia i el Joseph esdevenen actors protagonistes d’una obra, no sé si dramàtica o còmica  d’una relació molt passional i apassionada, al menys per una de les dues parts. El procés novel·lístic de la protagonista, actriu primera, palesa un desenvolupament del sentiments amb una mena explosió volcànica quan a la seva vida apareix la figura d’un home, que per l’edat podria ser el pare o l’avi, no em queda prou clar. Els tatuatges en els cossos dels dos protagonistes del títol de la novel·la sintetitzen i centralitzen el perquè de l’argument. L’escriptora amb la tècnica de deixar entendre  ha convidat al lector a esdevenir en certa manera col·laborador de la creació novel·lística. La qualitat humana dels segons personatges ha esdevingut narració de situacions no citades per poder treure conclusions força importants i compromeses. Com també la tendència sexual d’alguns actors de l’obra explicant amb paraules indirectes el verdader sentit de les frases, sistema que obliga al lector a esdevenir autor amb l’escriptora. El greu conflicte que es  feu present amb un amor de la protagonista no acceptat per la societat per la possible, diria que segura, paternitat incestuosa que provocà amb la voluntat d’eliminar -se el tatuatge la protagonista al descobrir que Joseph era el seu pare, fet que la feu ingressar molt greu a l’hospital. La base argumental, molt estudiada i ben tractada, presenta un amor lliure de responsabilitat personal al marge de causar situacions de cert menys preu a altres pretendents. La llibertat sexual, he deduït, que és el tema central tractat des d’una vessant merament egoista. Una cosa no descarta la qualitat narrativa, donant pas a la llibertat de pensament. La meva valoració va en aquest sentit. No és la meva línia d’argument, però sí de diàleg.