Mompou Blancafort: epistolari íntim

Jordi Massó, pianista, i Sergi Mateu, actor, amb un recital literari-musical recrearen basats en l’amistat, la imatge humana i cultural de dos amics, dos músics catalans. Diàleg entre la música (Jordi Massó) i la paraula (Sergi Mateu). La música rubricava la paraula i la paraula es recolzava en la música. Una demostració de qualitat literària i musical fruit de la vocació artística. La lírica i la mística buscaven aixoplug sota l’embolcall dels sons que eixien de la natura i d’ella rebien la força creativa. Centrant el tema en una jornada plujosa del Montseny en una de les cartes s’hi llegia:” la flauta del gripau cantava el silenci”. El coneixement dels paratges naturals, com també dels moviments literaris i musicals de la seva época mai oblidaren els dos músics les seves arrels fins a tal punt que es pot afirmar que la seva música és la música del seu poble i de la seva gent.Mitjançant la música, temes dels dos compositors, i la paraula, corresponència, JordiMassó i Sergi Mateu ens van dibuixar el retrat humà i cultural de Mompou i Blancafort. Els dos amics ens van deixar l’any 1987, però les seves músiques, moltes d’elles inspirades en els cants dels ocells, les remors de l’aigua, i els moviments del vents fent volar el núbols, jardiners de la natura, ens acompanyaran en les nostres passejades per les muntanyes i valls catalanes.

Joan Sala Vila,

JAUME OJEA, Artemisia, art I tendencies

Sala d’art de les Franqueses del Vallès, C/Sant Ponç 65, amb el títol “Confessions d’un petit hoste” obre la porta al diàleg amb una pintura plena de suggerències d’una filosofía humanista força peculiar en un món laberíntic per global. Amb un domini pedagògic del cromatisme sense estridències però amb una subtilitat que penetra suament la sensibilitat amb la col·laboració d’un dibuix estructurat geomètricament. La persona humana, metaforitzada per la figura del pallasso, busca la solució per arribar a conquerir l’objectiu de trobar les accions que produeixen felicitat. Curiosa la figura del pallasso amb una marcada desproporció entre el cap i el cos. Cos voluminós, cap, la mínima expressió. Quin missatge s’hi amaga? Les dificultats, per grans que siguin, la intel·ligència (simbolitzada pel cap) té prou capacitat perquè el cos, independentment del seu volum, les superi. És el cap el petit hoste conductor de la humanitat vers la felicitat? El gran objectiu de l’existència-com el del pallasso.

Joan Sala Vila

La pilota d’or

Escoltant comentaris audiovisuals i llegint escrits de premsa he arribat a questionar-me el per què i el destinatari de l’atorgament d’aquest guardó. Quina és l’argumentació del perquè i del destinatari? Dedueixo que la raó convincent rau en el fet d’haver aconseguir un manor nombre de gols, raó que, a la vegada, selecciona el destinatari. Des d’aquesta consideració la pilota d’or es converteix en un premi injust i marginador perquè d’acord amb la filosofía del joc hi ha uns golejadors, uns ordenadors i un defensors. I apareix un problema, pot esdevenir motiu d’individualismes. Una pregunta, nomès el gol és el jutge infalible del control de la pilota? No n’hi ha d’altres? Per què si no, per exemple els porters es queden al marge i se’ls fa culpables dels gols encaixats, quan manta vegades el porter salva l’equip amb les seves aturades i el converteix en el menys golejat. No sóc cap tècnic, ni especialista però em miro els partits amb ulls crítics i sense prejudicis. Les meves observacions, per exemple, del Barça em convencen que hi ha alguns jugadors que controlen millor la pilota que el seu gran golejador, inclós el porter. I aleshores pensó que el guardó no hauria de ser individual, sinò d’equip. En aquest referent m’han cridat l’atenció les declaracions de l’entrenador del Madrid quan diu que, enguany, s’hauria d’atorgar a Cristiano perquè amb els seus gols ha fet guanyar la lliga i que el major nombre dels de Messi no han servit de res. Un gran sofisme i un desagradable menys preu. Els gol de Messi i els de Cristiano ajuden, no són els únics. Els partits els guanyen tots els companys, no només un. Escoltant una emissora de radio em va sorprendre la següent afirmació: dels deu partits que el Barça no ha guanyat, en nou d’ells Messi no ha marcat.És una afirmació gens baladí i molt digna de ser curosament analitzada. Implícitament es pot deduir que ell és el principal culpable. Em pregunto, per què no ha marcat? Trobo les següents possibilitats:a.

a- els genis, Messi ho és, són un xic irregulars. No se n’és sempre.

b.-l’estat psíquic del jugador no és fácil de controlar i sovint descontrola.

c.-el geni tendeix a ser individualista i moltes vegades no veu la millor jugada.

d.-l’encertat marcatge del contrari. Dissortadament sovint és violent

e.-la precipitació per l’afany del gol.

d.-assegurar o aconseguir el lideratge del Pichchi.

Una sèrie de circumstàncies que evidencien com la dependència d’un jugador pot comprometre la trajectòria d’un equip. Un excès de protagonisme propiciat des de l’exterior, inclosa premsa, no és gens positiu. I encara pitjor quan un gran jugador, com és Messi, i personalment senzill i humil, per què pot sentir-se traït pel seu propi subconscient de reaccions ràpides.

La pilota d’or no hauria de ser un guardó individual sinò d’equip perquè és la manera de jugar de tot el conjunt que la converteix en daurada i els mèrits són col·lectius interpretant la teoría globalista. La pilota la juguen tot, no, nomès un.

Joan Sala Vila

Cargol, i qué faràs dins un iglú?

Llibre d’Eulàlia Canal

La imaginació, impregnada de la millor essència poètica de la pedagogia, és, en la ploma d’Eulàlia Canal, una professora excel·lent per fer de la lectura una eina cultural molt important en l’evolució dels pobles. No és el primer llibre de l’escriptora granollerina amb el cargol com a protagonista que sap lluitar contra les dificultats i trobar soluciones per a conviure.

Les il·lustracions de Carole Edet van més enllà del dibuix per esdevenir coautora perquè els seus cromatismes fan que les idees i les emocions entrin subtilment pels ulls i facin treballar més fructíferament la imaginació de petits i grans. Les fulles vegetals, en el paper de cartes, demanen la col·laboració del vent, com a carter, amb la finalitat de relacionar desitjos, pensaments i situacions que denuncien un objectiu: agermanar diferències. El cargol, amb la seva estructura i lenta mobilitat, esdevé un personatge molt característic per arribar a la lliçó final: res pot impedir el desenvolupament personal. Només cal aprendre com fer treballar les pròpies capacitats. La cultura és el desllorigador dels problemes. I una bona convivència, consultar i escoltar són elements imprescindibles perquè cada individu es realitzi. Aquesta filosofia l’escriptora i la il·lustradora la fan assequible i comprensible amb la historieta del cargol, acompanyat d’altres animalons de la natura com són la papallona, el mussol, el camaleó, la vaca, l’oca, la cabra, el cranc, l’eriçó i el gripau. Un conte basat en el llenguatge i art de la naturalesa amb dues parts: en la primera el cargol decideix fugir, com el millor remei, a viure en un iglú; en la segona, els seus amics aconsegueixen que s’ho repensi preguntant-se què li agradaria ser.

És un llibre excel·lent per regalar per Sant Jordi. Els néts i nétes ho agrairan als avis i àvies.

JOAN SALA VILA

Viure poèticament

La Festa de la Poesia de Niu d’Art de Parets camina i es passeja pel món de la paraula descobrint interioritats creatives en les contrades més inversemblants. Aquell vers que ens recorda que tu ets poesia corre per les venes i artèries de totes aquelles persones que d’una manera senzilla i humil oloren la fragància d’una flor, somriuen davant d’un saltimbanqui, ploren la mort d’un amic i aixequen els braços enlaire quan els matins, al sortir el sol, respiren l’aire net de la natura. La Festa de la Poesia és una invitació a viure poèticament la nostra vida personal, entendre la capacitat creativa que cadascú porta dins seu, dibuixar la imatge de la pròpia existència amb els colors de la il·lusió i compartir amb amics i enemics el significat intens de les paraules, pau, amor, solidaritat i germanor. És el missatge que escoltarem en els poemes dels rapsodes i també en els guardonats del premi de Poesia Inèdita. Perquè la poesia és aixó, la vida de cadascú de nosaltres i la seva bellesa i intensitat depen de l’entusiasme, convicció, il·lusió i amor que hi posem. Niu d’Art Poètic de Parets del Vallès us convida a viure la seva Festa i us anima a sentir-vos una mica més poetes. Ho sereu si heu entès el missatge que la poesia és la vostra vida. Viviu poèticament.

JOAN SALA VILA

El metge d’Atenes

Llibre de Teresa Pous

Llibre amb la carta de presentació d’un premi tan prestigiós com el Ciutat de Palma Llorenç Villalonga que més enllà de l’argument ens endinsa en el jardí cultural de la Grècia Antiga amb el gaudi de les essències més mítiques d’una alliçonadora història. No és cap secret el paper capdal de la medicina, justificat pel jurament hipocràtic, però si saltem del secret al coneixement, la lectura d’aquesta novel·la esdevindrà un esclat del valor de la paraula en la història i vida de les persones. Perquè la paraula no és només el suport d’una de les arts més definidores del ser humà sinó un extraordinari generador de vida. La medicina hipocràtica i amb ella la dels metges de l’època tenien en la paraula la primera exploració del malalt per descobrir l’arrel de la seva malaltia. Primer dialogar, per desprès explorar i poder diagnosticar. L’argument de  la novel·la que es mou a l’entorn d’un metge, quina aspiració és esdevenir el metge de la ciutat d’Atenes, endinsa el lector en un món meravellós en el que la medicina esdevé un embolcall engrescador d’una cultura. Perquè l’escriptora ens passeja pel món de la filosofia en companyia dels grans pensadors, ens fa viure el perfum de la poesia i ens descobreix costums, en el món de la dona, veritablement dignes dels nostres dies. La medicina és el suport per fer volar la nostra ment per l’etapa més brillant de Grècia gaudint de les essències més pures de l’art, que també hi juga un paper prou important en el camp sanitari. Però aquest món d’unes vibracions humanes extraordinàriament vitalistes no pot deixar de mirar vers els món dels animals, domèstics i ferèstecs, per l’aportació que fant a la convivència i en certa manera també a la salut de les persones. Els ocells, els cavalls, els peixos i la mateixa serp incorporada en el símbol de la medicina. I tot aquest món amb un teixit de relacions humanes des de la tendresa passant pel dolor de pèrdua d’un ser estimat. Relacions humanes de convivència familiar, social, cultural, laboral i de lleure. Durant la lectura de la novel·la se sent la companyia amiga d’una filosofia que conjuga l’ahir amb l’avui en una demostració d’on rau la veritable qualitat de les persones. Una novel·la que respira les essències de la humanitat.

JOAN SALA VILA

ALBADA A LISBOA

Llibre de Lluís Busquets i Grabulosa
Novel·la que marca camí cap a la independència

Lluís Busquets i Grabulosa és professor universitari, investigador i pensador. Aquesta vessant l’ha introduit en el món de la novel·la, una porta, llegint-lo, vàlida i generosa per entrar en contacte amb tota mena de temes fins i tot en aquells que poden semblar inversemblants. A partir d’un fet històric tan concret com la revolució dels clavells de Portugal ha teixit una història en la que l’amor i la religió hi juguen tan fort, que dissimuladament l’han introduit en el tema central, cap a les darreres pàgines de la narrativa, com caminar cap a la independència de Catalunya. El lector descobrirà un estil i un mètode potser desconcertant per la gosadia de relacions amoroses i per la fermesa en l’articulació de la religió com fil conductor. No és la meva intenció desvetllar l’argument, però sí moure la curiositat i despertar el desig de llegir-la. Defraudat no en sortirà ningú. Escandalitzat, possiblement, sí. En el camí de la independència dels pobles no es poden deixar de banda les relacions humanes, perquè són elles les que teixeixen la història. Com tampoc és normal no llegir les pàgines de nacions veïnes que poden ser molt bé una bona pauta per a aquelles que també hi aspiren. La novel.la  basada en un fet concret teixéis una història de ciència ficció, de moment inverosímil pel full de ruta dels partits majoritaris i sobre tot pel partit al que se li atribueix l’actuació en un programa que té com objectiu la independència. Però des de la ficció apartir de la realitat es pot bastir una teoria prou potent per no perdre el fil de la història i caminar amb fermesa i seguretat cap a la independència de Catalunya.

JOAN SALA VILA