El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimarts, 5 de juny del 2012

Àngela Icart i la seva col·lecció “o r a t g e”

INVITACIÓ
Nova expo amb ÀNGELA ICART
Us esperem el proper divendres 8 de Juny a les 20.30h

dimarts, 29 de maig del 2012

Rostres, Joan Teixidó i Jordi Vacca

La imatge sempre comunica i convida a reflexionar. Però una mateixa imatge pot presentar formes diferents, generadores de reflexions també diferents. Joan Teixió i Jordi Vacca, dos artistes, que amb el rostre com a tema li demanen al dibuix i al cromatsme creativitat per intuir la bellesa des de dues mirades, entre el somriure de la lírica i la reflexió de la tecnología. Ésla mostra que presenten a la Sala Carles Sindreu de l’Ametlla del Vallès promoguda per Joaquim Raga, gran aficionat a l’art. Joan Teixidó, amb un bon domini del dibuix i una remarcable técnica cromàtica troba la força de la vida reflectida en un somriure, en una peocupació, en un somni, en l’atracció física i psíquica d’un rostre, curull de suavitats, malgrat que algunes deformacions intentin peró no ho aconsegueixin trencar el ritme. Jordi Vacca contempla el rostre humà talment com una creació tecnológica, capaç mitjançant la mirada amb la col·laboració d’un dibuix geomètricament desigual i un cromatisme provocador, de descobrir la bellesa que s’amaga darrera de la ciència i de la tècnica. Una exposició de dues formes de mirar força diferents però convergents en la interpretació de la persona amb la fusió de l’art i la ciencia. Ens trobem davant dues reflexions artístiques que aprofundeixen en el coneixement del ser humà a partir d’una figura realista, Jordi Teixidó, o molt sofisticada i surrealista, Jordi Vacca, però en el fons arriben a una mateixa definició de la naturalesa humana, fent ressaltar la capacitat intel·lectual i artística. Sense pretensions un homenatge a la persona humana. No considero més important si els retrats de Joan Teixidó són més reals i concrets i els de Jordi Vacca volen recordar científics o investigadors determinats, alló que veritablement ho és d’important rau en la intencionalitat de descobrir les vessants de la bellesa física i psíquica, artística o científica, però en el fons del fons, bellesa.

JOAN SALA VILA

dijous, 24 de maig del 2012

Mompou Blancafort: epistolari íntim

Jordi Massó, pianista, i Sergi Mateu, actor, amb un recital literari-musical recrearen basats en l’amistat, la imatge humana i cultural de dos amics, dos músics catalans. Diàleg entre la música (Jordi Massó) i la paraula (Sergi Mateu). La música rubricava la paraula i la paraula es recolzava en la música. Una demostració de qualitat literària i musical fruit de la vocació artística. La lírica i la mística buscaven aixoplug sota l’embolcall dels sons que eixien de la natura i d’ella rebien la força creativa. Centrant el tema en una jornada plujosa del Montseny en una de les cartes s’hi llegia:” la flauta del gripau cantava el silenci”. El coneixement dels paratges naturals, com també dels moviments literaris i musicals de la seva época mai oblidaren els dos músics les seves arrels fins a tal punt que es pot afirmar que la seva música és la música del seu poble i de la seva gent.Mitjançant la música, temes dels dos compositors, i la paraula, corresponència, JordiMassó i Sergi Mateu ens van dibuixar el retrat humà i cultural de Mompou i Blancafort. Els dos amics ens van deixar l’any 1987, però les seves músiques, moltes d’elles inspirades en els cants dels ocells, les remors de l’aigua, i els moviments del vents fent volar el núbols, jardiners de la natura, ens acompanyaran en les nostres passejades per les muntanyes i valls catalanes.

Joan Sala Vila,

JAUME OJEA, Artemisia, art I tendencies

Sala d’art de les Franqueses del Vallès, C/Sant Ponç 65, amb el títol “Confessions d’un petit hoste” obre la porta al diàleg amb una pintura plena de suggerències d’una filosofía humanista força peculiar en un món laberíntic per global. Amb un domini pedagògic del cromatisme sense estridències però amb una subtilitat que penetra suament la sensibilitat amb la col·laboració d’un dibuix estructurat geomètricament. La persona humana, metaforitzada per la figura del pallasso, busca la solució per arribar a conquerir l’objectiu de trobar les accions que produeixen felicitat. Curiosa la figura del pallasso amb una marcada desproporció entre el cap i el cos. Cos voluminós, cap, la mínima expressió. Quin missatge s’hi amaga? Les dificultats, per grans que siguin, la intel·ligència (simbolitzada pel cap) té prou capacitat perquè el cos, independentment del seu volum, les superi. És el cap el petit hoste conductor de la humanitat vers la felicitat? El gran objectiu de l’existència-com el del pallasso.

Joan Sala Vila

dimecres, 16 de maig del 2012

La pilota d’or

Escoltant comentaris audiovisuals i llegint escrits de premsa he arribat a questionar-me el per què i el destinatari de l’atorgament d’aquest guardó. Quina és l’argumentació del perquè i del destinatari? Dedueixo que la raó convincent rau en el fet d’haver aconseguir un manor nombre de gols, raó que, a la vegada, selecciona el destinatari. Des d’aquesta consideració la pilota d’or es converteix en un premi injust i marginador perquè d’acord amb la filosofía del joc hi ha uns golejadors, uns ordenadors i un defensors. I apareix un problema, pot esdevenir motiu d’individualismes. Una pregunta, nomès el gol és el jutge infalible del control de la pilota? No n’hi ha d’altres? Per què si no, per exemple els porters es queden al marge i se’ls fa culpables dels gols encaixats, quan manta vegades el porter salva l’equip amb les seves aturades i el converteix en el menys golejat. No sóc cap tècnic, ni especialista però em miro els partits amb ulls crítics i sense prejudicis. Les meves observacions, per exemple, del Barça em convencen que hi ha alguns jugadors que controlen millor la pilota que el seu gran golejador, inclós el porter. I aleshores pensó que el guardó no hauria de ser individual, sinò d’equip. En aquest referent m’han cridat l’atenció les declaracions de l’entrenador del Madrid quan diu que, enguany, s’hauria d’atorgar a Cristiano perquè amb els seus gols ha fet guanyar la lliga i que el major nombre dels de Messi no han servit de res. Un gran sofisme i un desagradable menys preu. Els gol de Messi i els de Cristiano ajuden, no són els únics. Els partits els guanyen tots els companys, no només un. Escoltant una emissora de radio em va sorprendre la següent afirmació: dels deu partits que el Barça no ha guanyat, en nou d’ells Messi no ha marcat.És una afirmació gens baladí i molt digna de ser curosament analitzada. Implícitament es pot deduir que ell és el principal culpable. Em pregunto, per què no ha marcat? Trobo les següents possibilitats:a.

a- els genis, Messi ho és, són un xic irregulars. No se n’és sempre.

b.-l’estat psíquic del jugador no és fácil de controlar i sovint descontrola.

c.-el geni tendeix a ser individualista i moltes vegades no veu la millor jugada.

d.-l’encertat marcatge del contrari. Dissortadament sovint és violent

e.-la precipitació per l’afany del gol.

d.-assegurar o aconseguir el lideratge del Pichchi.

Una sèrie de circumstàncies que evidencien com la dependència d’un jugador pot comprometre la trajectòria d’un equip. Un excès de protagonisme propiciat des de l’exterior, inclosa premsa, no és gens positiu. I encara pitjor quan un gran jugador, com és Messi, i personalment senzill i humil, per què pot sentir-se traït pel seu propi subconscient de reaccions ràpides.

La pilota d’or no hauria de ser un guardó individual sinò d’equip perquè és la manera de jugar de tot el conjunt que la converteix en daurada i els mèrits són col·lectius interpretant la teoría globalista. La pilota la juguen tot, no, nomès un.

Joan Sala Vila

divendres, 11 de maig del 2012

Cargol, i qué faràs dins un iglú?

Llibre d’Eulàlia Canal

La imaginació, impregnada de la millor essència poètica de la pedagogia, és, en la ploma d’Eulàlia Canal, una professora excel·lent per fer de la lectura una eina cultural molt important en l’evolució dels pobles. No és el primer llibre de l’escriptora granollerina amb el cargol com a protagonista que sap lluitar contra les dificultats i trobar soluciones per a conviure.

Les il·lustracions de Carole Edet van més enllà del dibuix per esdevenir coautora perquè els seus cromatismes fan que les idees i les emocions entrin subtilment pels ulls i facin treballar més fructíferament la imaginació de petits i grans. Les fulles vegetals, en el paper de cartes, demanen la col·laboració del vent, com a carter, amb la finalitat de relacionar desitjos, pensaments i situacions que denuncien un objectiu: agermanar diferències. El cargol, amb la seva estructura i lenta mobilitat, esdevé un personatge molt característic per arribar a la lliçó final: res pot impedir el desenvolupament personal. Només cal aprendre com fer treballar les pròpies capacitats. La cultura és el desllorigador dels problemes. I una bona convivència, consultar i escoltar són elements imprescindibles perquè cada individu es realitzi. Aquesta filosofia l’escriptora i la il·lustradora la fan assequible i comprensible amb la historieta del cargol, acompanyat d’altres animalons de la natura com són la papallona, el mussol, el camaleó, la vaca, l’oca, la cabra, el cranc, l’eriçó i el gripau. Un conte basat en el llenguatge i art de la naturalesa amb dues parts: en la primera el cargol decideix fugir, com el millor remei, a viure en un iglú; en la segona, els seus amics aconsegueixen que s’ho repensi preguntant-se què li agradaria ser.

És un llibre excel·lent per regalar per Sant Jordi. Els néts i nétes ho agrairan als avis i àvies.

JOAN SALA VILA

dijous, 10 de maig del 2012

Viure poèticament

La Festa de la Poesia de Niu d’Art de Parets camina i es passeja pel món de la paraula descobrint interioritats creatives en les contrades més inversemblants. Aquell vers que ens recorda que tu ets poesia corre per les venes i artèries de totes aquelles persones que d’una manera senzilla i humil oloren la fragància d’una flor, somriuen davant d’un saltimbanqui, ploren la mort d’un amic i aixequen els braços enlaire quan els matins, al sortir el sol, respiren l’aire net de la natura. La Festa de la Poesia és una invitació a viure poèticament la nostra vida personal, entendre la capacitat creativa que cadascú porta dins seu, dibuixar la imatge de la pròpia existència amb els colors de la il·lusió i compartir amb amics i enemics el significat intens de les paraules, pau, amor, solidaritat i germanor. És el missatge que escoltarem en els poemes dels rapsodes i també en els guardonats del premi de Poesia Inèdita. Perquè la poesia és aixó, la vida de cadascú de nosaltres i la seva bellesa i intensitat depen de l’entusiasme, convicció, il·lusió i amor que hi posem. Niu d’Art Poètic de Parets del Vallès us convida a viure la seva Festa i us anima a sentir-vos una mica més poetes. Ho sereu si heu entès el missatge que la poesia és la vostra vida. Viviu poèticament.

JOAN SALA VILA