BM Granollers – Puerto Sagunto

Dos històrics de l’handbol nacional em van recordar vells temps en els que l’esport no estava tan polititzat i mercatilizat i l’espectacle era més “amateur” i conseqüentment més popular. Cal reconèixer, però, que el partit jugat entre els dos històrics al Palau d’Esports de Granollers el dia 2 d’octubre de 2013 va tenir una resposta ciutadana molt expressiva, que els anys seixanta hauria provocat overboquing en la pista del Parquet. La victória del BM Granollers va ser justa, merescuda i en cap moment s’hi visquè la sensació de poder perdre. No va ser un partit que fa afició, tampoc història, però sí, un partit d’un Granollers amb aspiracions legítimes. Un equip força jove, amb un nombre considerable de jugadors de casa, que donaven aquell aire clar i net dels anys de la consolidació d’aquest esport a la capital del Vallès Oriental. Els visitants, com sempre, lluitadors però no amb poder suficient per variar les xifres del marcador. Si hi haguè alguna nota que desafinava era el xiulet dels àrbitres. Van donar una sensació, malgrat ser àrbitres de lliga nacional, que no tot funcionava bé en un cos sobre el que cau la garantía de l’esportivitat i si alguna nota contrària s’hi palpà, nasquè en la seva manera d’actuar. Una nota simpàtica el sentit de festa que el BM Granollers li donà al partit continuant la filsofia que els fundadors del club van posar en pràctica des dels primers dies. Molt significatiu l’ambient musical creat, que complia la seva missió en la resposta de les grades i un molt petit retret, des del meu punt de vista de persona que supera els vuitanta, un xic eixordadora, però festa. Però alló verdaderament important, el BM Granollers continua fent història quan prepara la celabració del seu setanta aniversari.

JAUME RODÈS

Tertúlies culturals

FUTBOL, TESI i ANTíTESI

Les competicions esportives han començat el nou curs. El futbol ha superat un estiu ple de comentaris de tots colors, especialment sobre fitxatges i les seves necessitats omplint espais de televisió, ràdio i premsa escrita. A casa nostra un dels temes més debatuts fou la necessitat d’un central en el FC Barcelona. Personalment, fora de lloc i  una pèrdua de temps. I per més inri, el nou entrenador confessa que de moment no el necessita. El futbol omple moltes pàgines i ocupa moltes hores. Però ben escrites i ben ocupades? La resposta és personal de cadascú. Una cosa és certa, que una vegada més, el futbol arrossegarà milions d’aficionats en tot el món. El mira tothom de la mateixa manera?

 

El futbol és un esport, una activitat humana, que té una funció, una missió i uns objectius en la història. És més que un espectacle i un esbargiment. També és un configurador social històric. Fa història i l’escriu. El futbol com  esport és un configurador social i té una tasca a desenvolupar en la globalització de la que tant es parla i que tant es manipula. La meva tesi afirma que és un model social. L’exemplaritat està en la seva pràctica, ho és quan es juguen partits. Un partit de futbol és un bon model  de funcionament social a partir de la seva concepció i dels elements i situacions indispensables perquè esdevingui una activitat humana i global. El camp de futbol representa el món. Les seves demarcacions marquen les exigències que han de complir-se per part dels jugadors que les ocupen. La globalització ve donada pel desenvolupament del partit. El final defineix la globalitat. La imatge que s’en tregui dependrà de com s’ha desenvolupat guanyant, empatant o perdent i ens definirà una globalitat més o menys perfecta. Aquesta condició dependrà de l’actuació col·lectiva i de l’aportació individual de cada protagonista, jugadors, àbitres i tècnics. Des d’aquesta vessant el futbol és model de societat basada en el respecte a les individualitats i en la qualitat de les seves relacions. Sense individualitats íntegrament globals elles mateixes és impossible una imatge global del partit. Un partit de futbol és per la seva configuració un model de societat. Traslladat al món  de la política afirmo que la globalitat és impossible sense un respecte a les diferències.

Sortosament o dissortada, l’esport, en el nostre cas el futbol, està influenciat per elements externs que ajuden a la perfecció, uns i uns altres que la deterioren. Si el futbol l’analitzem des d’una organització federativa a nivell autonòmic, nacional, internacional i mundial no puc afirmar que la societat esportiva és un  model de convivència social i un configurador de la globalitat. El seu comportament ens demostra que és un creador de diferències a tots nivells. Però alló que m’impacta i em crida l’atenció és com una gran quantitat de persones accepten com una normalitat aquest fet. En aquest sentit, el futbol és un perfecte col·laborador dels desestabilitzadors socials que en fan de la crisi un instrument per augmentar les diferències, pobres i rics. El món del diner ha vist en l’esport un factor de fer diners i se l’ha fet seu. I aleshores el futbol deixa de ser un model globalitzador perquè confon poder i riquesa amb globalitat. Per aquest motiu la política i l’economia se l’han fet seu. En certa manera ha deixat de ser esport pedagògic i sociológic per passar a ser esport espectacle i negoci. I curiosament el futbol pateix l’efecte boomerang del seu comportament extraesportiu. Només una minoría de futbolistes se’n beneficien i per rentar-se la cara els poders fàctics divinitzen els jugadors. Tot un comportament antirespectuós a la globalització humana. Aixó no és esport i conseqüentment no pot ser un model social globalitzador basat en la integritat de la persona.

El tema dóna per molt. Continuarè aquest assaigs en articles que publicarè periódicament en aquest bloc.

Els Isards - Els quatre genets de l’apocalipsi

 

L’isard, animal remugant, similar a una cabra, trisca per terrenys escabrosos i salvatges cercant sempre la bellesa de la seva figura en les dificultats de les grimpades entre els rocs de les muntanyes. La història dels isards troba en el seu nom la valoració de la seva trajectòria desafiant sempre les dificultats i definint continuament l’objectiu dels seus moviments. El grup actual dels Isards és la demostració de com s’assoleix la maduresa artística en el temps quan en la jovenesa lluitaven contra la incomprensió del seu art. Quatre genets que desafiaven un futur que vislumbrava tempesta però que el seu treball profètic els ha portat a la llum. Perquè la trajectòria dels quatre artistes té molt de profecia mirant el futur però també reconsiderant el passat. Un grup cohesionat, malgrat la diferència en la seva concepció de l’art. Diferència que els anys han respectat i a la vegada han consagrat.

JOAN BATLLES amb una demostració de domini de l’espai, tradueix el concepte hàbitat per dirigir-lo cap a la realització artística. Una visió clara i oberta envers l’escalf vital d’un disseny que no es conforme i vol anar més enllà. El color i la línia són factors coordinats que parlen d’emocions i sentiments en el repós de la tranquil·litat i de les vivències cromàtiques.

XAVIER VILAGELIU, és aquell artista que s’endinsa en el pensament amb una incansable recerca filosòfica dels batecs del cor de la història, batecs que troba en situacions que esdevenen un somni pel valor que dóna a les figures més inversemblants i amb un col·lage senzill produeix un somni, revelador d’una existència més enllà de les estrelles.

JORDI RIERA, amb una pintura de ressons musicals li demana a la figura i al color que esdevinguin una sinfonia, com a record i memòria, i, a la vegada, s’agermani amb volums quina intenció és  volar, giravoltant, per superar l’horitzó de l’infinit. Un agermanament entre les dues i les tres dimensions, pintura i escultura, que agafant-se de la mà juguen a trobar la felicitat.

KIKU MENA, la constància contemplativa en la foscor per endevinar racons de llum que conviden a sublimar el pensament amb les carícies del sentiments movent la llum entre les  foscors per definir l’art com una existència insatisfeta que cerca la seva plenitud en el silenci del no ser per descobrir el concert musical del ser.

Els quatre isards, genets d’un apocalipsi que desafien el temps i l’espai isard per trobar la veritat de l’art.

JOAN SALA VILA

Somnis d’una identitat - Oko Vyanga

La contemplació de l’exposició que Oko Vyanga presenta a l’Espai Gralla de Granollers m’ha portat a reflexionar la paraula identitat. Òbviament el títol de la mostra ens revela que no es tracta d’una identitat real sinò d’una identitat desitjada. Però el llenguatge d’aquesta pregunta filosófica ens demana interpretar metafóricament el ser actual en totes les seves formes i modalitats. Amb llenguatge cromàticament exquisit i ric es fonamenta en una figura observable des de diferents punts de vista i posicions. I en aquest joc, la màscara ens convida a un puzzle de mil interpretacions possibles aconseguint que els ulls, els llavis, la boca, les galtes, el nas, les orelles i les formes del rostre ens defineixin emocions d’un ampli ventall de vivències. En gairebé totes les pintures hi figuren traços indicadors, com si fossin lletres, que formulen preguntes independentment de la posició natural o invertida de la cara. Preguntes que sembla volen contestar els ulls amb la gran varietat de formes i expressions d’acord amb el cromatisme de la figura. Una verdadera lliçó psicológica signada poèticament amb un contrapunt musical que sorgeix de la varietat de traços jugant amb els colors. Unes pintures que tenen ànima i ens traslladen a cultures africanes que saben fer sonar les cordes del violí de l’ànima dels pobles. Oko Vyanga filosofa, poetitza i canta aquell interior de la persona que vol ser ella d’acord amb el seu entorn dialogant amb els entorns d’altres pintors filosofs, poetes i músics per convergir caminant plegats en la verdadera identitat de cada persona. Un somni que pot esdevenir realitat.

JOAN SALA VILA

ESPAI TRANQUIL - Presentació del llibre BUFA EL VENT