Exposició de Ricard Geladó

Concurs de dibuixos de Nadal i Reis

Un grup de botiguers del C/ Roger de Flor i del Camí Ral li han aportat a les festes un valor afegit de fragàncies infantils: un premi de dibuix dedicat als nens i nenes del barri. La resposta ha estat força bona quantitativament i qualitativa. Noranta set foren els treballs presentats. El tractament que en feien dels diferents temes portaven a intuir les futures possibles orientacions artístiques de força d’ells i elles. No cal dir que en alguns dibuixos s’hi vislumbrava la cooperació, més o menys amagada, dels pares i avis. Aquesta incidència té el seu valor positiu. És fascinant que el pare i la mare, l’avi i l’àvia es fassin infants amb els seus fills i filles i a la vegada enriqueix la convivència familiar. El carácter de tots els treballs era clarament infantil d’acord amb l’edat de cada participant. Veritablement la contemplació de cadascun regalava la mirada amb el perfum de la joia i l’alegria de la innocència, una extraordinària invitació a estimar. No hi podía faltar un altre aroma, l’esperança d’un regal. En l’envés de cada dibuix s’hi podía endevinar un prec d’una veu innocent que els hi deia als reis a cau d’orella: enguany he sigut molt bon minyó o bona minyona, rubricat amb un somriure de picardia que penetra l’ànima. Si entre els regals m’hi emboliqueu un xic de carbó somriurè mentre gaudeixo de la seva dolçor. Els vostres boscos no són gens amargs. Tots els dibuixos demanaven subtilment que els contempléssim amb una  mirada amiga. Els més petits, dos o tres anys, es passejaven pel cel blau amb traços de camins complicats però amb l’afany de trovar-se amb els reis. Uns traços afectuosos en que cada punt del seu trajecte era un petó a la mare. Els més grandes, més intuitius i força creatius alguns,denunciaven un toc d’inspiració força interessant, cercant el camí de l’art. Alguns dibuixos respiraven qualitat artística.Perquè malgrat els pocs anys l’alé no enganya i fa preveure un futur. Alguns buscaven la perfecció en el realisme del dibuix i uns altres la volien descobrir embolcallada en el blau del mar, del cel, de l’univers. Felicitats a tots perquè tots són guanyadors i felicitats molt especials als organitzadors.

Sota el signe de Durga

Josep-Francesc Delgado, guanyador del premi nacional de literatura amb la novel·la “Sota el signe de Durga” posa davant dels nostres ulls una metàfora d’un profund sentit humà. L’argument real es basa en una escalada a l’Everest, la muntanya més alta del món, però la metàfora es troba en la muntanya de l’amor que és la més alta dels escaladors de la vida. L’altura de les dues muntanyes exigeix per ser escalades una gran intensitat en la força per dur a terme el projecte en el que els entrebancs i dificultats són  múltiples i sobre tot una intensitat més gran encara en la voluntat de tirar endavant. I aquest projecte brinda unes possibilitats extraordinàries per bastir una obra d’una narrativa que penetra l’ànima amb incrustacions poètiques d’una intimitat mística. La geografía de l’indret on es porta a terme el projecte i la humanitat de les persones de la regió són fonamentals perquè la narració desperti veritables emocions, com si verdaderament el lector fos un protagonista que respira l’aire pur i net de les muntanyes de l’Himalaya. L’autor del libre palesa una excel·lent habilitat per fer creïbles i viscudes les vivències que s’entrellacen amb moments i situacions en les que la vida i la mort són el fruits de l’amor. La presència d’un aire religiós, rival de l’aire de la natura, converteix les divinitats en un objectiu d’esdevenir déu o desea per part dels protagonistes. El respirar religiós d’una filosofía índia se sent i es palpa en cada página i dóna fe de l’heroicitat de les persones que desafíen la muntanya i dels nadius que els acompanyen i fan de guies. És extraordinària l’habilitat de l’autor per moure’s entre les forces naturals i religioses d’un país que fa del cim més alt un objectiu de ser. I en el bastiment d’aquesta estructura juga amb les característiques dels protagonistes contraposadxs a les dels nadius i amb una relació racionalment estructurada entre civilitzacions diferents ens ofereix una lectura veritablement enriquidora culturalment i humana. La lectura és interessant per intensa i a la vegada recreativa en el doble sentit de la paraula, passar-ho bé i crear la própia imatge.

EL DIA QUE VAN ABAIXAR ELS SOUS, d’Hermínia Mas

El títol del llibre és tot un indicador de la intencionalitat de l’escriptora. Un llibre de  crítica ficció d’una política ficció que posa davant dels ulls del lector o lectora la no ficció d’una política amb denúncies prou clares de com es manipulen els de baix des d’els de d’alt. Llibre que té un comú denominador polític d’una institució política en la ficció com a fil conductor amb la peculiaritat que cada capítol esdevé un tot independent en una narració o símil de conte. Amb un llenguatge ágil que supera la insinuació llaminera amb una mordacitat incissiv a i poc pietosa, pietat que no cal, dirà el lector. Cada capítol és una história, que té en comú el marc, amb protagonistes propis i no necessàriament han de tenir continuitat en altres capítols. Alló que sí és continu ho trobem en la crítica més que insinuada i clarament denunciadora. Un plaer amagat del fet de destruir alló que és destruible. Una crítica joc que controla la pilota del contrari intentant rebentar-la abans d’assollir el gol. Un llibre que sí li fa un gol a la política, jugant en un camp de ficció un partit de trista i llastimosa realitat. L’argument del llibre l’imagino com un àrbitre esportiu que ha d’anar amb molt de compte a l’hora de xiular les errades. No és fácil senyalar una infracció al retallador, que no s’auto-retalla, malgrat que al final del partit vol fer creure que ell és conseqüent. Un joc de retallador i retallats en que el gol dels rfetallats consisteix en fer sortir els colors a la cara al retallador. Jugadors d’aquest simulacre de bon partit guanyat pels més forts (retallen) són els aprofitats descaradament, els aduladors egoïstes, el simuladors del bé per amagar el mal. En resum, un llibre que es llegeix mollt bé i que el lector hi pot aprendre la diferència existent entre un jugador honest i solidari i el sense escrúpuls que s’aprofita del càrrec per enriquir-se. Val la pena llegir-lo.

WAGNER AMB VENTS

La Banda Municipal de Barcelona commemora els 200 anys del naixement del compositor
Richard Wagner amb un concert en el qual els instruments de vent són els protagonistes.
Sota la direcció de Salvador Brotons i amb la participació estel·lar d'Stefan Schilli, un dels
oboistes més reconeguts a nivell mundial.
L'actuació inclou fragments d'Els mestres cantaires, de Tristany i Isolda i Tannhäuser, així
com peces per a oboè i banda de Rimski-Kórsakov i Ferrer Ferran. La sonoritat de
l'orquestra s’adapta com un guant a la música wagneriana i ens la fa arribar amb tota la
seva energia i sensibilitat.
Formació amb més de 125 anys d'història com a orquestra de vents i percussió, la Banda
Municipal de Barcelona des de 2008 té com a director titular Salvador Brotons.
Compositor de més de 135 obres orquestrals i de cambra, Brotons també dirigeix des de
1991 la Vancouver Symphony, als Estats Units i participa com a director convidat a
orquestres d'Israel, Alemany, la Xina, Bèlgica, Corea, França, Itàlia, Mèxic i els Estats Units.


Per a més informació: taquilles@teatreauditoridegranollers.cat / Tel. 938.405.121
www.teatreauditoridegranollers.cat

BM Granollers – Puerto Sagunto

Dos històrics de l’handbol nacional em van recordar vells temps en els que l’esport no estava tan polititzat i mercatilizat i l’espectacle era més “amateur” i conseqüentment més popular. Cal reconèixer, però, que el partit jugat entre els dos històrics al Palau d’Esports de Granollers el dia 2 d’octubre de 2013 va tenir una resposta ciutadana molt expressiva, que els anys seixanta hauria provocat overboquing en la pista del Parquet. La victória del BM Granollers va ser justa, merescuda i en cap moment s’hi visquè la sensació de poder perdre. No va ser un partit que fa afició, tampoc història, però sí, un partit d’un Granollers amb aspiracions legítimes. Un equip força jove, amb un nombre considerable de jugadors de casa, que donaven aquell aire clar i net dels anys de la consolidació d’aquest esport a la capital del Vallès Oriental. Els visitants, com sempre, lluitadors però no amb poder suficient per variar les xifres del marcador. Si hi haguè alguna nota que desafinava era el xiulet dels àrbitres. Van donar una sensació, malgrat ser àrbitres de lliga nacional, que no tot funcionava bé en un cos sobre el que cau la garantía de l’esportivitat i si alguna nota contrària s’hi palpà, nasquè en la seva manera d’actuar. Una nota simpàtica el sentit de festa que el BM Granollers li donà al partit continuant la filsofia que els fundadors del club van posar en pràctica des dels primers dies. Molt significatiu l’ambient musical creat, que complia la seva missió en la resposta de les grades i un molt petit retret, des del meu punt de vista de persona que supera els vuitanta, un xic eixordadora, però festa. Però alló verdaderament important, el BM Granollers continua fent història quan prepara la celabració del seu setanta aniversari.

JAUME RODÈS