FRANCESC ESTALL BOTEY

És un plaer presentar una mostra de la pintura de l’amic Estall. Una pintura que palesa la qualitat artística de la figura femenina. El nostre artista descobreix en la imatge de la dona una Font inesgotable de sentiments i d’emocions que fa de la realitat del dia a dia un diàleg permanent de l’ideal transcendent del ser humà, transcendència que  mitjançant el dibuix i el cromatisme aspira a la sublimitat.

ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA DE PARETS DEL VALLÈS

Concert de fi de curs: músiques de pel·lícules

Un autèntic regal poder presenciar el Concert de fi de curs. Regal rubricat per un missatge d’il·lusions musicals enviat al món com una invitació per esdevenir cada persona un artista de l’esperit universal que es passeja pel blau de l’univers, dialogant amb la llum i el vent i saonant la vida. El concert palesava en profunditat el poder educador de la música i el camí, que encisa, passejant per indrets de llum orlats d’estrelles. El concert en ell mateix era un firmament estelar amb múltiples raigs de variades intensitats, però independentment de les diferents qualitats, era música, era vida. I aixó és molt important. Un programa estructurat en base a la història  musical de pel·lícules rellevants denunciava directament i indirecta aquell caliu amagat en l’interior de les persones que no es pot deixar apagar si s’estima de veritat la vida. L’art musical esdevé, al costat d’altres arts, la poesía, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, el cinema, una ressonància íntima que enllaça amb totes les manifestacions i crea l’obra d’art de l’existència, obra d’art en la que tots estem convidats a participar. I el concert de fi de curs era la plasmació del treball de cada dia, convertit en festa. Una festa participativa, tant pels cantants, músics, com pels assistents. La música en la festa era el fil conductor d’una joia que tota persona té el dret de gaudir. La mateixa estructura del programa definia diferents models de participació. De tal manera que el concert esdevenia un model de globalitat perfecta en la idea i millorable en el temps. Independentment de la qualitat artística de cada grup, el fet de donar-li un caire de solidaritat en forma de corals, quartets, orquestra de cambra, orquestra d’un sol instrument, orquesta dual, i sobre tot la gran orquestra, aquesta solidaritat convertía el concert en un model de societat extraordinari. Extraordinari perquè es demostrà a bastament que la vida és música i que cada persona també és música. I en síntesi, el treball, si es vol, pot esdevenir la música de la vida en la configuració d’un món millor. El millor dels aplaudidments a l’Escola Municipal de Música de Parets del Vallès.

 

Escultura de Josep Plandiura

La Fira d’art d’Hamburg d’enguany fou presidida per l’escultura que acompanya aquest comentari. Un treball dissenyat i realitzat per Josep Plandiura amb la col·laboració de Marta Chinchilla, llicenciada en Belles Arts. Un treball amb un missatge directe i molt concret d’una gran força vitalista. És una escultura que pot donar la benvinguda als clients de restaurants i hotels. Cullera, cullereta i forquilla són els components artísticament presentats amb una escultura que metafòricament ens pot fer pensar en una abraçada familiar com aliment de la  millor convivència. Treballada amb córten s’aixeca esbelta talment com l’impuls que dóna una bona taula desprès  d’haver gaudit d’un bon menú. L’abraçada dels tres coberts amb unes modulacions que imiten les tijes modelades pel vent, resistint totes les situacions atmosfèriques, palesen la força interior del ser, recolzada per l’afecte de l’esperit que entona la cançó de la vida amb l’aspiració de formar part del blau de les estrelles. La resistència de l’acer treballat per la mà de l’artista ens recorda en el missatge d’aquesta escultura la capacitat de ser de les persones que els hi reforça un bon plat a taula. L’ escultura d’uns sis metres d’alçada esdevè la perimera salutació de benvinguda abans de seure a la taula amb familiars i amics.

Amb la conformitat de l’artista puc donar més informació a les persones interessades. Serà un plaer.

Exposició virtual de Lluis Capçada

Lluis Capçada és un artista d'una gran expressió poètica mitjançant el cromatisme buscant en la composició endinsar-se en les intimitats del ser i del seu entorn. És una pintura que convida a pensar ajudant a descobrir que en el subconscient dels objectes i dels subjectes s'hi troba la veritat de l'existència.

 

 

ÀNGELS DIAZ

“Petites històries” per estimar la pintura

Les vocacions no tenen data, neixen en el temps quan sorgeix un enamorament de la bellesa i de la veritat. I es manifesten amb el plaer de sentir el goig de l’acaronament de l’esperit de la natura. Un acaronament que s’extasia davant les mil i una formes de sentir en l’interior de la persona la necessitat de l’expressió d’una passió. Passió que li demana a la intel·ligència capacitat per interpretar dignament els seus sentiments. Àngels Diaz ha despertat al món de la bellesa desde la mirada. Els ulls parlen al mateix temps que fant poesía i l’entusiasme de l’artista ha sentit la intimitat de l’alè que neix en l’interior de la  mirada i ha escrit els seus poemes cromàtics que presenta al Centre Cultural La Roca. L’exposició, la primera de l’artistaa vallesana, esdevé un viatge intercultural, convidat a gaudir-ne per la manera de mirar, bàsicament, de la cultura índia. Els ulls parlen poèticament des de la interiorització i des de la exteriorització, agermanant l’objecte observat. Contemplació i comunicació cromática d’una realitat humana que amb la mirada projecta horitzons de sublimació. Els objectius són clars, les interpretacions subjectives il·lusionades que des d’uns inicis d’aprenentatge  catapulten a futures auscultacions de les interioritats de la persona i de la matèria. Un repte artístic per desenvolupar aquelles capacitats amagades de les persones que hi són i quan es descobreixen, enriqueixen la imatge, encomanen il·lusió i en el diàleg artístic hi trobes el teu autèntic “jo”. L’art ajuda a conèixer-te millor cada dia. Una exposició que del diàleg en fa un procès d’amistat i un camí de solidaritat. El futur és esperançador, les bases hi són i la intel·ligència i la passió hi creuen. Petites històries per estimar la pintura és el primer  capítol d’una història que amb la técnica assolida, l’amor a la bellsa i la passió per la veritat faran el camí, cada pas, més estimat i més intensament viscut.

ENMIG D’ENLLOC, de Manel Fortis i Artacho

Novel·la que m’ha fet passar bones estones amb la seva lectura especialment per la seva naturalitat i com en els pobles, on s’hi resideix, són llocs emblemàtics per gaudir de la vida. Certament que Olot és una ciutat privilegiada geogràficament amb l’afegit del seu valor orogràfic i el seu vulcanisme. I en un marc molt proper, el de casa, Manel Fortis hi basteix una novel·la amb una base de diari personal però amb la diferència que aquest diari no el marquen els dies sinò les circumstàncies. Una manera simpàtica de catalogar l’existència de les persones. Independentment que  cada capítol de la novel·la té personalitat pròpia s’hi genera una interdependència que li dóna unitat amb la figura del protagonista que parla en primera persona, fent viure cada moment resenyat d’una manera lúdica i intensa. Un protagonista amb dues aficions força marcades, allargar la mà de l’amor al món femení i l’afició musical que, a la vegada serveix a l’autor per enriquir les narracions. És veritat que el vulcanisme hi té un protagonisme, en certa manera, digestiu perquè ajuda a païr el desenvolupament final de l’obra. Una novel·la obertament d’amor, amb un final feliç però amb un darrer capítol desconcertant que em porta a pensar en dues solucions. Si la protagonista d’quest darrer capítol és el fruit del final feliç o bé l’anunci d’una nova novel·la. La seva lectura m’ha plagut molt per la seva fàcil narració, àgil explicació i en particular per l’ambientació geogràfica i històrica de l’argument.

EL FUTBOL, TAMBÉ MARCA ESPANYA?

La final de la Champion Ligue jugada a Portugal entre el R.Madrid i l’At. De Madrid és una deu d’idees i sentiments força interessants sobre tot des de la talaia del pensament. Una ullada a l’entorn, la presència dels Reis d’Espanya, del President del Govern i d’altres dignitaris, va fer desvetllar del meu subconscient la següent reflexió: aquest partit deu ser també emblema de la Marca Espanya. I tot seguit la pregunta: la marca qui la  defineix, les persones o els noms? No hi ha marca Espanya sense espanyols, que són els que li donen  credibilitat, si en té. I el primer que vaig fer fou repassar les alineacions, principalment les de l’equip que posteriorment es proclamà campió. El R.Madrid de sortida jugà amb vuit estrangers dels onze de que consta un equip. I el dubte no es va fer esperar: aquest emblema qui el dibuixa? Han de venir de fora perquè els de casa no en saben prou? No tenim dissenyedors prou efectius? La conclusió no podía ser més negativa. Però tot seguit un altre dubte amb rerefons positiu: potser rau en el fet del futbol global? Però aleshores les reflexions en negatiu no es fan esperar. La globalitat qui la treballa? Sense cap mena de dubte les persones. Lògicament si els dos equips d’ahir eren globals no pertanyien a cap individualitat. Conseqüentment la Marca Espanya quedava borrada del mapa. Aquesta idea de la globalitat ens porta per altres indrets. Una pregunta capciosa: potser la globalitat la defineix el poder del diner per poder comprar els millors jugadors del món? Però la marca Espanya des d’aquesta òptica continúa malparada. I com més voltes li donava més augmentava el meu confusionisme. Vaig pensar que emprava incorrectament els conceptes, perquè una idea dóna la globalitat i una altra la globalització. Però em vaig entrebancar una altra vegada perquè la globalització és aquella activitat que opta a la globalitat i només poden globalitzar les persones. I la Marca continuava difuminada. Amb una bena em tapo els ulls i em poso a pensar: qué fa que el futbol sigui global? La imatge mundial del futbol és la fotografía resultant de tots els practicants mundials d’aquest esport desde les seves individualitats que la globalització les fa seves, mantè la seva identitat i es crea una idea universal. I torno a la conclussió: la marca hispànica global del futbol només la poden donar els futbolistes hispànics. Una altra idea és possible? Hi tant però aleshores no hi entra cap marca perquè tots juguen, encara que en diferents categories, la mateixa competició. Veritat que aquesta conclusió els defensors de la marca hispànica la rebutjarien? Aleshores siguem coherents. A cada cosa el seu nom, el que li pertany. Dissortadament el món del futbol, si el poble no ho impedeix, seguirà sent el del diner.