Francesc Payàs a l’espai tranquil Barbany

Francesc Payàs és una institució i una persona que deixa petja per la seva dedicació en tot allò que creu i fa seu. I s’hi lliura plenament amb aquella saviesa senzilla i humil que la natura regala a l’ésser humà. Curiosament dóna la impressió que en Payàs és omnipresent, omnipresència que necessita una lectura acurada perquè esdevé un dels moltíssims missatges que la natura envia als humans i que massa sovint els humans ni llegim i allò que és pitjor, ignorem. Francesc Payàs té la virtut de ser-hi i no falta mai als grans esdeveniments i no tan grans de la ciutat. I la Festa Major és una de les oportunitats. I enguany hi és present amb una exposició dedicada a l’esport presentada per ell mateix a l’espai tranquil Barbany. Artísticament no mereixerà un capítol en la història de l’art però humanament i emotiva té un valor personal i fins i tot històric remarcable. Payàs fa un repàs per moments i esdeveniments de l’esport granollerí i al mateix temps ha fet un homenatge a persones capdavanteres esportivament a la capital del Vallès Oriental. No és una exposició exhaustiva de l’esport granollerí perquè és una mostra testimonial basada en la seva presència en els moments viscuts per ell de cada esport. Òbviament els esports que se’n porten la palma són el futbol, el bàsquet, l’handbol i la natació. I precisament personalment penso que el mèrit de la mostra rau en la presència de Francesc Payàs en els moments dels fets i en la voluntat de perpetuar-los i en el reconeixement a les persones protagonistes. Amb un  treball exhaustiu perquè ha remogut cel i terra per argumentat el seu relat amb una visió artística molt personal, Francesc Payàs continua la seva tasca de pregoner de Granollers i de mur de ressonància de la vida de la capital vallesana. La història en parla poc o gens de persones com Francesc Payàs però penso que les poblacions que compten entre els seus ciutadans tals persones, gaudeixen d’un valor afegit perquè són un ressò constant de la vitalitat d’un poble.

LA ESCALA SAGRADA, de Sebastián Cazeneuve

Novel·la amb un missatge transcendent de vida que com l’autor escriu “toda nuestra vida està unida a la Gran Vida”. Novel·la amb una base filosòfica zen però intensament arrelada en la doctrina de “joc sóc la resurrecció i la vida de l’evangeli”. Guanyar la pròpia vida és el fil conductor que comença la seva narració amb una destrucció que esdevé el leimotiv que porta a trobar la veritat del ser. Una erupció del volcà Puyehue que va cobrir de sorra la població  de Villa la Angostura, població de l’autor i del protagonista de la novel·la i és el punt arrencada motivat per un brunzit que porta a descobrir “la escala sagrada”, motiu musical profeta de la universalitat i globalitat. La incidència de la música en la vida és una explicació de la tesi bàsica de la novel·la de tothom és vida. I precisament descobrir la veritat de la pròpia existència és la raó del fet temporal de ser amb un objectiu de base religiosa. I la música, el brunzit que és   nota musical que sentia el protagonista desprès de l’erupció volcànica, serà el fil conductor de la seva vida fins descobrir la plenitud de l’amor que trobarà gràcies a l’escala musical. L’autor en la portada del llibre hi presenta aquest pensament: “El hombre intentó transformar la Tierra. Ahora la tierra transformarà el homnbre”. I per  què. Senzillament perquè l’home és també terra. La relació és tan intensa que identifica. I quin paper hi juga la música? Senzillament cada persona gaudeix d’una sensibilitat en l’escala sagrada que el capacita per sentir sons molt especials que profetitzen esdeveniments històrics, com ho fou el del volcà esmentat. Gaudir d’aquesta capacitat crea una relació tan íntima i converteix la persona en tan global que la converteix en profeta de la seva vida i del seu entorn. Però allò que cal primerament és descobrir quina és la seva vida, que en la novel·la acaba amb la trobada del seu amor, en un procés llarg i treballat per un camí menat per la filosofia zen. La música desperta i la religió mena i amb una bona connexió la vida és vida perquè forma part de la Gran Vida, que esdevé desprès del temps, immortal amb el Jo sóc la vida, de l’evangeli. La gran lliçó de la novel·la rau en el fet de saber escoltar i conèixer la teva nota musical i seguir el fil de la seva profecia. Descobrir la vida és la tasca indispensable de l’existència. L’escala musical són la primera síl·laba de cada vers  de l’himne de Sant Joan escrit el segle VIII. Un mandala ens representa la freqüència amb que cada instant la naturalesa emet els seus sons que la persona humana percep. Allò que cal és ser capaç d’escoltar i d’acord amb el missatge, actuar. Una novel·la que coincideix perfectament amb la filosofia del globalisme de Lluis M. Xirinacs. Que n’és de sàvia la natura. I pensar que els homes som natura i massa sovint ho oblidem!.

La meravella del cos humà

Les diferències en la humanitat  tenen en el cos de la persona una de les bases analítiques significatives. I l’esport un mesurador extraordinari. I el Jocs Olímpics l’anàlisi global. Els Jocs Olímpics, al marge de les possibles corrupcions, m’han convidat a valorar la meravella que és el cos humà. El sol fet de ser definidor de la persona ja li dóna transcendència però el formar part d’un tot amb l’esperit del ser humà el catapulta a límits d’infinitud. El cos en ell mateix és una escultura excepcional però la possibilitat de crear amb postures i expressions innombrables crea una exposició d’art de dimensions mundials. I els Jocs Olímpics esdevenen una oportunitat extraordinària per gaudir aquesta exposició. El fet de ser escultures escollides i esportivament treballades afavoreix una creativitat inimaginable d’imatges perquè tots els esports són font d’inspiració. Verdaderament l’esport és un gran estudi artístic del cos humà, però aquesta obra d’art és possible en les diferències gràcies a l’aportació de la psique. Cada modalitat esportiva és un obrador artístic amb personalitat pròpia. Els esports individuals són

sense cap mena de dubte els més creatius i els col·lectius hi aporten cocreativitat, una imatge col·lectiva. Però el goig de visionar l’exposició és superior si es presencia la modalitat esportiva en directe. És veritat que el cos té unes capacitats limitades, tot i que són moltes, però les escultures que es visionen son diferents si la sala d’exposicions és una piscina, unes pistes d’atletisme, un pavelló esportiu o la naturalesa oberta. I en una piscina les diferències les donen les diferents modalitats ja sigui natació sincronitzada, curses de natació, salts o waterpolo; i en atletisme si les curses són de velocitat, resistència o relleus. Les escultures dels esports d’equip ens donen la possibilitat de gaudir de la individual o col·lectiva. Allò que es verdaderament impactant rau en la relació ser humà naturalesa, ja

sigui aigua, aire i terra, com aquesta relació desemboca en una varietat tan rica d’imatges, riquesa que augmenta amb la creativitat de cada esportista. Quan penso sobre la creativitat artística de l’esport m’entristeixen totes aquelles manipulacions que fan de l’esportista un ninot de l’egoisme vingui d’on vingui la manipulació. I també m’entristeix al comprovar que el programa educatiu de les nacions no li donen a la pedagogia de l’esport el temps i la formació indispensable perquè assoleixi els seus objectius. Òbviament que les competicions són les exposicions ideals per demostrar els treballs realitzats, però també ho que  molts esportistes es queden pel camí per culpa d`objectius que obliden que l’esport és un factor de convivència, de la gran obra d’art que hauria de ser la humanitat en cada moment. Però malgrat tots els inconvenients el cos humà és una meravella de la naturalesa. I l’esport ho fa palès.

Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets

Una novel·la d’una temàtica de foscors i clarors, ambientada en un espai concret i amb uns personatges, que segons la meva interpretació, poden molt bé simbolitzar el procés de la història encara que es tracti d’un procés individualitzat. Un enfrontament que una conducció geogràfica orienta el sentit humà per arribar a una conseqüència enriquidora. De personatges, i ben caracteritzats n’hi ha força, però a mi m’han cridat l’atenció, dos que considero son responsables  del fil conductor, fil conductor que és un jardí. Els dos personatges són dos homes que viuen el llarg procés de mals entesos, separacions de classe social, egoismes i esdeveniments, alguns d’ells moralment condemnables. Però el fil conductor entre foscors i llums mena el desenvolupament d’un procés de convivència amb amors i desamors centrat en nun jardí. Personalment penso que l’autèntic protagonista de la novel·la és el jardí. El nucli dels amors i dels desamors. I aquest jardí té dos espectadors d’excepció, el jardiner i el seu amic, dos homes que viuran el desenllaç que malgrat els successos fins i tot de caire criminal, podem valorar de feliç. És curiós com en un panorama que no palesa res de bo hi apareixen petites llums que porten a la solució, com una noia senzilla que estima la poesia i una altra que li agrada la música i la trobada entre les dues converteixen el jardí a l’obaga en un jardí a la llum. La naturalesa i la història en els seus processos presenten uns indicadors culturals que obren les portes a la cultura i a millorar la convivència. La intriga vençuda per la cultura, que els dos espectadors del llarg procés que comença en la fosca etapa franquista i acaba en el segle XXI, comproven en les seves vides quan un d’ells recupera l’amor, culpable, però al final explicatiu de la història d’un indret concret però que és símbol de la globalitat del segle XX i XXI. El llibre, com no podia ser d’altra manera, amb uns moments poètics il·lusionats li dóna a la història l’objectiu de quina ha de ser la imatge global definitiva.

YERULDELGGER, MUERTOS EN LA ESTEPA

Novel·la de Ian Manook, molt guardonada  a França, de temàtica policíaca, localitzada a Mongòlia amb una argumentació dura i cruel quina història, basada en la investigació d’un crímen múltiple, relacionades les víctimes per egoismes criminals en una doble recerca, justificant el treball el càrrec del cap de policia per una banda i la relació de l’investigador apartat del cos que es fonamenta en raons sospitoses per arribar a la llum. Una novel·la veritablement negre, en la que la mort esdevé tema investigat i a la vegada instrument investigador i també  venjança. Per les dues bandes, la mort és eina per arribar a l’objectiu però que humanament és rebutjable. La narració, des de la vessant novel·lística, enganxa i no es fàcil tancar el llibre però per l’altra s’arriba a la conclusió de que el mal es persegueix amb el mal. En el fons la novel·la reflexiona sobre un model de societat en el que tot si val per aconseguir els objectius siguin justos o injustos. La cara de la justícia és doble per les dues parts i per la forma com actuen les dues. Però, a la vegada, sorgeix una llum d’un intens humanisme que sembla poder aconseguir la veritat mitjançant el descobriment d’una intuïció que fa d’estrella perquè la llum sempre, molt o poc, il·lumina i aplana el camí. La problemàtica de la justícia, en aquesta novel·la, està lligada de mans i peus perquè l’ambient de convivència està dominat per la corrupció en el medis de poder, en aquest cas policíac. I La llum provinent d’un monestir de religiositat asiàtica, però molt arrelada en el pensament i la seva veritat purificadora de les ànimes, ajuda a un final desitjable de justícia social malgrat els mal passos que s’han donat per arribar-hi. Una barreja de trama econòmica i mercadeig d’éssers humans femenins que discorre en paisatges d’una naturalesa idíl·lica hi aporta a la narrativa aquells sentiments d’un humanisme de caire espiritual movent-se en el fang d’un materialisme criminal. No li és fàcil a l’esperit imposar sense lluita la seva veritat  per arribar al descobriment dels malvats. La mort moneda de canvi per les dues parts amb la diferència que aquell que té la sensació d’estar en el camí correcte s’hi juga la vida amb la sort que l’acompanya en els moments més difícils. Cal no oblidar que per negra que sigui la nit sempre hi ha estrelles que flirtegen amb la llum i el sol il·lumina els dies. Independentment de mitjans injustos imposats per la situació corrupta, cal aprendre de la vida que els entrebancs i les foscors són instruments al servei de la veritat malgrat els camins ensangonats. La lliçó no rau en el fet de que tot si val sinó en el missatge que la llum per petita que sigui sempre triomfa i ajuda a vèncer el mal per desterrar-lo de la convivència humana. La conclusió que en trec de la novel·la és que la lluita contra el mal sembra d’entrebancs el camí però que malgrat les ferides rebudes es pot aconseguir un camí de llibertat i pau.