Albert Cubells a Sant Pere de Vilamajor

ATRAPADOS, de Montserrat Llor

Un llibre de memòria història, quina lectura m’ha traslladat a la intel·ligència de la humanitat i de quina és la realitat de la història. La dita llatina, homo, hominis lupus, podria ser la conseqüència trista de molts moments del comportament humà. I en aquest comportament el joc de si no estàs amb mí, estàs contra mí, és una norma amb la que es justifiquen escalofriants injustícies. Tenia jo 7 anys, quan la guerra incivil espanyola. No en tinc massa de records dolents i força de bons. És veritat que a dos cents metres de casa van assassinar a la cuneta dos capellans i que a casa meva es va amagar un matrimoni, el marit havia estat davant del piquet d’afusellament i el seu gendre feia guàrdia a la porta de casa seva quan l’anaren a detenir els milicians. En vaig viure més de bones perquè al meu poble cada vegada que els de la FAI hi arribaven eren expulsats immediatament. Els temps de guerra fou pacífic fins al punt que el mestre del poble era un capellà, que el poble no ho sabia, només l’Ajuntament i a casa meva cada dilluns se celebrava l’Eucaristia. La retirada dels republicans i l’arribada dels nacionals, a casa fou molt significativa. Fou Casal del comandament d’uns i dels altres. I la meva memòria em diu, que el comportament envers la  tropa i el propi no hi havia diferència. Els republicans feien uns banquets de carn i que a mi nen em causava vergonya quan davant de casa als soldats se’ls hi servia un plat d’aigua calenta amb quatre cigrons i els nacionals igual. El tracte amb els de casa fred i més aviat amb exigències. I uns eren els dolents i els altres els bons. La lectura d’ ATRAPADOS  m’ha alliçonat sobre la injustícia de la justícia. Cometre les barbaritats i crims amb el dret de guerra per haver-la guanyada denuncia un gran desconeixement de la veritat del ser humà. Declarar justa una mort perquè era contrari és una immoralitat, un crim contra la humanitat i la implantació de l’odi com ordre social. La lectura d’ATRAPADOS  m’ adoctrinat sobre la capacitat de la naturalesa humana de superar els pitjors moments de la vida i, a la vegada, sobre la inhumanitat que vol governar la història. També m’ha adoctrinat de com marca a les persones perseguides i als seus fills i néts, una lliçó que dissortadament la política espanyola de la democràcia no ha après encara. Dóna la impressió que són els hereus del franquisme que basa la seva força i la licitud de les seves lleis en el poder de les armes. Per altra banda m’ha cridat l’atenció com, avis i àvies, que foren nens i nenes deportats a Rússia per fugir del feixisme parlen del comunisme i del tracte que reberen, sentint-se encara russos. La lectura del llibre m’ha recordat les paraules d’un professor meu escolapi quan jo era  estudiant que ens digué, que la història li deurà molt al comunisme. I encara li deu. Però, llegint amb mirada neutral i sense prejudicis, de la lectura es dedueix com hi ha persones que des d’el poder traeixen la història i la naturalesa per una raó simple, ells són la veritat. Llegint aquest llibre m’he reafirmat en el que he expressat manta vegades: si Stalin hagués estat en lloc de Franco i Franco en el de Stalin, la història hauria transcorregut igual perquè els dos eren manipuladors de dues filosofies. Stalin, la d’Engels i Carles Marx i Franco, la de l’evangeli. Un llibre que és bo llegir per alliçonador.

Job / La llegenda del Sant Bevedor, de Joseph Roth

Escriptor austríac, d’origen jueu, (1894-1939) ha desenvolupat, en les dues històries del llibre, la base religiosa de l’ésser humà amb una visió d’infinit des de les relacions humanes efímeres i intranscendents però que acaben amb una aspiració de transcendència i precisament t en ambdues narratives és la  mort el protagonista que la projecta. Job, la més desenvolupada, amb el títol denuncia la història d’un personatge del temps de l’autor, emmirallat en el llibre bíblic del mateix nom. La seva religiositat pateix una greu davallada a causa d’uns fets familiars, que com en el llibre bíblic, culpa a Déu de les seves desgràcies. Òbviament que les desventures són pròpies del segle XX per fets que desestabilitzen la família i causen greuges psicològics, religiosos i cívics. Però en l’interior del personatge una guspira de llum es deixa sentir en els moments crítics i fa preveure una recuperació final de la seva fe. Com en el llibre de Job, el protagonista descobreix els seus contrincants en la família, esposa i fills, amb accions contràries a la seva religiositat jueva. La situació esdevé límit quan la família es veu obligada a traslladar-se d’Europa a Nord Amèrica, amb una greu recança de deixar el seu darrer mill, nat paralític amb una malaltia llarga i difícil de guarició. I és precisament aquest fet la clau que solucionarà el problema. No només es guareix si no esdevé un personatge important que tornarà la fe al pare i a l’hora de morir, morirà en la pau del seu Déu. Una narració que des de la impossibilitat més acceptada, el pare es recupera com a jueu creient, econòmicament com a responsable de la família i malgrat la pèrdua de familiars molt estimats, l’esposa i dos fills, la recuperació de la seva fe abraça l’amiga mort en el moment de la gran transcendència.

La segona història, un bevedor que fa de la beguda la seva normalitat, malgrat que la  sort l’acompanya en moments d’economies difícils i trampejant en les seves relacions humanes, econòmiques i amoroses, la sort el salva en moments problemàtics, acompanyat d’una fe respectuosa però necessària en una Santa, Sta. Tereseta, que convida a pensar com la bona voluntat malgrat les aparences negatives, també obres les portes a l’hora de la veritat definitiva, la mort.

Un llibre que, crec, s’ha de llegir sense prejudicis, perquè el camí de la vida es troba marcat des d’altres estances superiors. Les dues morts amb que acaben les dues narratives són prou significatives.

Violada. Una història d’amor, de Joyce Carol Oates

Una narració que corprèn i una vegada començada la lectura es fa difícil deixar el llibre sobre la taula. Verdaderament l’amor corre per viaranys força desconcertants. La història de la novel·la troba el punt de sortida en un comiat, que agraeix l’oferiment de ser acompanyades i la mare i la filla cauen en una de les pitjors trampes sexuals. Una violació en mans d’un grup de joves que deixen la mare tirada per morir-se i la filla que pogué amagar-se i salvar-se de l’emboscada. L’acció policial i judicial forma el gruix de la narració que descobreix les entranyes de la justícia i els recursos del mal per lliurar-se de les penes de presó. L’entramat posa al descobert  una judicatura corrupta, uns malfactors emparats pels responsable de la llei i com es fa justícia en un enfrontament dels indesitjables que lliurament i el descobert no amaguen la seva corrupció social. Una investigació embolicada per lliurar els responsables dels seus actes, ajudada per una víctima acusada d’una lleugera vida social i provocadora sentimental. Òbviament que mitjançant la cruesa de l’argument l’escriptora condueix la narració per camins creïbles per la seva realitat però mai socialment acceptades amb l’habilitat literària i cura dels moviments. El mateix procés porta a fer justícia del culpables al marge del jutge, de qui la narradora insinua comportaments impropis de la judicatura aconsellant els clients com han d’enganyar al jurat popular. La novel·la és una denúncia d’una societat corrupta a tots nivells, fins i tot en el legal i a la vegada descobreix com els malfactors reben el càstig per camins de legalitat sospitosa, però les víctimes, malgrat la greu problemàtica de la seva vida, troben la felicitat desitjada. La història és sempre el millor jutge i a la vegada aconsella que per la vida s’hi ha de caminar amb prudència, dignitat i civisme evitant amb el teu comportament tota mena de provocació. Provocar pot tenir males conseqüències i un cop patides tornar a la normalitat és un camí llarg, difícil i dolorós, però possible. Una novel·la crua però alliçonadora de l’enfrontament entre el bé i el mal.

ENTRE ELS ACTES, de Virgínia Woolf

La darrera novel·la de l’escriptora anglesa que m’ha ensenyat a contemplar-me com un narrador en la dramatúrgia de la vida. A mesura que avançava en la seva lectura descobria com era l’horitzó de la humanitat i com es desenvolupen les persones per el gran escenari del  món. Una novel·la, bàsicament sense argument, essent el fonamental la realitat de l’existència. Amb una habilitat magistral a l’hora de presentar els personatges i definir-los dibuixant-los, els mou en un ambient natural descrit de tal manera que es capten les olors de les flors i se sent la suavitat de l’aire fregant la pell. Al costat d’una qualitat poètica que dóna vida als sentiments una profunda filosofia de la vida que ensenya a caminar pel món. Ensenya a ser actors. Però l’abast de la pedagogia escènica esdevé força global perquè no són només els actors que mereixen l’atenció sinó aquells moments en els que actors i espectadors interactuen fins i tot ens els entreactes Els moviments dels entreactes couen les veritats de la filosofia de la vida i seleccionen les persones per la seva capacitat social. I és tal la profunditat dels moviments que actors i espectadors esdevenen els dramaturgs de l’obra. En el missatge s’hi descobreix un objectiu molt clar: ajudar als altres, independentment de la classe i situació social. En un moment determinat en la que l’escriptora para esment en la civilització exclama que se li amuntegava tota la població de les immensurables profunditats de la ment. I al pensar que a Anglaterra ningú fa res a canvi de res si li obra la ment que la faria feliç si pogués escriure una obra de teatre sense públic. El públic seria només ella. Per què arriba a la conclusió que cada persona forma part del tot, senzillament és humanitat. Una conseqüència d’aquesta idea la palesa quan escriu “Anglaterra sóc jo.”

I en aquesta filosofia ens confessa l’autora que tres emocions constitueixen el gruix de la vida humana: amor, odi, pau. En el desenvolupament de l’obra de teatre no hi manquen escenes d’una forta dramatúrgia amb definició d’excel·lents actors i actrius i de la mateixa manera que l’escriptora sap presentar els protagonistes de l’acció i l’entreacte, també és mestre en l’anàlisi que en fa el públic de la veritat i qualitat de l’obra de teatre. Una novel·la d’un gran missatge de la veritat del teatre en la vida, com titulava Calderón de la Barca una de les seves obres, El Gran teatre del mundo, Virgínia Woolf ens presenta com és la vida, la gran novel·la, la millor narrativa del món. Senzillament aquesta és la idea i l’emoció que m’ha gravat en el meu esperit la novel·la de Virgínia Woolf.

Francesc Payàs a l’espai tranquil Barbany

Francesc Payàs és una institució i una persona que deixa petja per la seva dedicació en tot allò que creu i fa seu. I s’hi lliura plenament amb aquella saviesa senzilla i humil que la natura regala a l’ésser humà. Curiosament dóna la impressió que en Payàs és omnipresent, omnipresència que necessita una lectura acurada perquè esdevé un dels moltíssims missatges que la natura envia als humans i que massa sovint els humans ni llegim i allò que és pitjor, ignorem. Francesc Payàs té la virtut de ser-hi i no falta mai als grans esdeveniments i no tan grans de la ciutat. I la Festa Major és una de les oportunitats. I enguany hi és present amb una exposició dedicada a l’esport presentada per ell mateix a l’espai tranquil Barbany. Artísticament no mereixerà un capítol en la història de l’art però humanament i emotiva té un valor personal i fins i tot històric remarcable. Payàs fa un repàs per moments i esdeveniments de l’esport granollerí i al mateix temps ha fet un homenatge a persones capdavanteres esportivament a la capital del Vallès Oriental. No és una exposició exhaustiva de l’esport granollerí perquè és una mostra testimonial basada en la seva presència en els moments viscuts per ell de cada esport. Òbviament els esports que se’n porten la palma són el futbol, el bàsquet, l’handbol i la natació. I precisament personalment penso que el mèrit de la mostra rau en la presència de Francesc Payàs en els moments dels fets i en la voluntat de perpetuar-los i en el reconeixement a les persones protagonistes. Amb un  treball exhaustiu perquè ha remogut cel i terra per argumentat el seu relat amb una visió artística molt personal, Francesc Payàs continua la seva tasca de pregoner de Granollers i de mur de ressonància de la vida de la capital vallesana. La història en parla poc o gens de persones com Francesc Payàs però penso que les poblacions que compten entre els seus ciutadans tals persones, gaudeixen d’un valor afegit perquè són un ressò constant de la vitalitat d’un poble.