NADAL 2016 continúa sent l’estrella que felicita a la humanitat.

Amb el cor a la mà com  s’ha de felicitar el món en el Nadal 2016? La meva mirada contemplant la COVA de Betleem ha llegit, un any més, el missatge de l’estrella i les tres respostes de la humanitat. Els pastors, el poble senzill, correren al portal i adoraren el nou nat; els mags, (els savis), accepten el missatge, adoren l’infant, i obliden la comanda hipócrita d’Herodes, (la política); Herodes, pregunta, dissimula hipócrita i procura matar-lo. L’infant, representa tota la humanitat, el regne de Dèu a la terra; els pastors, el poble que vol la pau universal, el regne de Déu i és oblidat i perseguit;  els poders mundials, que s’amaguen amb pell d’ovella, i condemnem la gent senzilla a la misèria i a la mort: recordem els morts a la Medtiterrània, per exemple.

Felicito el Nadal a tota la humanitat, perquè tots els ciutadans són persones. La meva felicitació demana al poble senzill que no calli, que es rebel·li contra les injustícies i que lluiti sense violències per la dignitat de vida de tothom; demano als savis d’aquest món que no defalleixin en el treball científic i tecnològic per un món millor i no escoltin les veus sofisticades del poder; demano als poders polítics, econòmics i religiosos que reflexionin com han d’actuar per ser justos, creïbles, solidaris i humans. Només la pinzellada dels poders desqualifica l’obra d’art de la història.

Felicitats a la humanitat que camina vers un món millor.

Joan Sala Vila

Amb l’esperit de Ramon Casanovas i Jaume Camp

La XXVII a. Festa de les Lletres Catalanes respirava aquell aire de catalanitat que Ramon Casanovas i Jaume Camp alenaven en  cadascuna de les seves activitats. I foren ells, els inspiradors de la Festa de les Lletres Catalanes, festa que es recolza en dos pilars excepcionals, cultura i país. Ho exemplificaren amb la  seva vida, promotors culturals i polítics, regidors del primer ajuntament democràtic. Cofundadors a Granollers de la Delegació d’Òmnium Cultural, n’esdevingueren presidents desprès de Pere Canal i Martí Sunyol i sota la presidència de Jaume Camp s’organitzen els premis culturals que es lliuren en el marc de la Festa de les lletres catalanes. I aquesta festa neix amb la celebració històrica del primer milenari de Catalunya. I la seva XXVII a. edició respirava el mateix alè de país que té en la cultura els seu màxim exponent. La història i la natura tenen cops amagats i sorprenents. I en la celebració que comento, que coincidia amb “el dia contra la violència masclista de gènere”, els guardons de poesia i narrativa, que foren les dues primeres modalitats del concurs, s’ atorgaren a un poemari i a una novel·la que la seva temàtica versava sobre la lluita de la dona en la història. Coincidència o no, però sí un extraordinari missatge de la natura i de la història que d’una manera subtil però intel·ligent alliçona i ensenya per on i com s’ha de desenvolupar el camí de la pau. I en aquest desenvolupament la presència de la dona és capdal i molt significatiu per què les autores eren força joves. El missatge hi és, Òmnium Cultural el va fer seu, però faran el mateix totes les institucions polítiques? Per què les eminentment culturals segur que sí. L’ambient de cultura i país que es respirava a la Sala Tarafa, Toni Albà, presentador, el feia sentir a tots els presents amb el seu peculiar humor que amb una crítica subtil encomenava la urgència de sentir-se català de socarrel. Tots els premis estaven impregnats de l’essència catalana, el de comunicació, el de sociolingüística i el de promotor de la cultura catalana amb ràfagues de llum de la Franja de Ponent i de la Catalunya Nord. I la Junta d’Òmnium rubricà l’acte amb un reconeixement als socis dels anys difícils de les acaballes del franquisme (1971-1975). Tot un detall que feia mès ferm encara el missatge d’Òmnium  per una cultura i un país. Amb el relleu a la presidència de la Delegació del Vallès Oiental els adéus continuaren dient endavant augmentant la força i la fermesa. L’esperit de la Festa de les lletres catalanes del Vallès Oriental, en la seva majoria d’edat no ha perdut, ha millorat, la il·lusió de la infantesa. Una abraçada a la Presidenta que plega però es queda i al nou President amb vistes a celebrar el centenari del naixement dels dos noms protagonistes de la festa Ramon Casanovas i Jaume Camp.

LA TRAMA CONTRA CATALUNYA, d’Hèctor López Bofill

Conèixer opininions i fets en relació  a la política catalana, en les circumstàncies actuals, millora les meves opinions i reforça la meva filosofia al respecte. Encara que l’edició del llibre data del 2013, m’ofereix elements prou colpidors que reforcen les meves conviccions. Sempre he estat convençut que els pitjós enemics de Catalunya els tenim entre nosaltres. Personalment sospitava però el llibre d’Hèctor López Bofill m’ha portat més lluny encara. Que darrere els mals de Catalunya hi juguen fort la política i l’economia n’estava i n’estic convençut i la lectura d’aquest llibre ha refermat el meu convenciment. I alló que he confirmat és que l’actuació de les forces contràries a la independència de Catalunya la presenten vestides amb pell d’ovella. Òbviament la guerra civil i el quaranta anys de dictadura franquista han estat culpables i capdals en l’enaltiment de persones que han preferit el seu enriquiment personal al benestar de la gent de Catalunya. Els resultats, que ens presenta Hèctor Bofill, tant en el camp polític, com l’económic i cultural, han complert les intencions de destruir Catalunya que malgrat tots els mals ha sobreviscut als boxins. Darrere la cultura i l’esport s’enaltiren personatges que han estat cabdals a l’hora de defenestrar el país, com l’editor Lara i el President del COI, Joan A. Samaranch. Però les forces més corruptes es mogueren en el camp de la política i de l’economia, com en el PSC de Narcís Serra i en la direcció de La Caixa i d’empreses molt importants. I aquestes forces encara actúen i per fer-hi front només hi ha la voluntat popular, que amb intel·ligència, fermesa i constància portarà la nau a port. Que la política independentista no descarrili depen en gran manera i de forma decisiva, de la veu del poble català quina majoria creu que només la independència farà possible un model polític digne dels ciutadans. La seva lectura m’ha ajudat molt a refermar les meves idees i des de la meva petitesa aportar aquell gra de sorra que ajuda a construir les platges. Tinc més clars els veritables enemics i quina ha de ser la meva col·laboració per contrarrestar el seu poder. Les meves armes només són culturals i la cultura és l’ànima dels pobles i la seva vida.

LA LUZ QUE NO PUEDES VER, de ANTHONY DOERR

Una novel·la pedagògicament excel·lent per què independenment que es mou en un ambient històric, la centralitat de la narració es basa en l’estil de vida que els temps imposen a les persones i com l’entorn modela l’existència. La seva lectura ha centralitzat la meva atenció en dues persones amb diferents característiques i que la circumstàncies les obligaren a una supervivència plena de dificultats. Una noia i un noi en el marc de la darrera guerra europea que veuen condicionada la seva vida per l’entorn en el que es troben immersos. Tots dos joves i amb acaracterístiques peculiars. Ella, cega de molt joveneta, que ha de lluitar contra tota meva d’adversitats que ella supera amb voluntat i intel·ligència sobre tot quan es troba sola per la detenció del seu pare i la solitud en que es veu immersa. Malagrat tot arriba a la vellesa és mare i àvia i un objecte molt especial la porta a retrobar-se amb l’altre protagonista. Ella era francesa, amb el que suposava aquesta realitat en la guerra dominada en un principi pels alemanys, i ell era alemany, un jove mecànic amb coneixements dels aparells de comunicació que el portaren a servir l’exèrcit alemany. Personalment, la seva lectura m’ha alliçonat sobre la convivència humana condicionada per circumstàncies variables i com l’esperit humà és capaç de superar-les amb intel·ligència, voluntat i també amb la sort que cal buscar. Curiosament en aquesta novel·la uns objectes petits però especials hi juguen un paper cabdal en el desenvolupament dels fets de la guerra i de la forma de vida dels protagonistes i de les persones que la pateixen. Per a mi, la novel·la és una gran lliçó del catedràtic de la història de com les diferents situacions per adverses que siguin poden modelar la vida i assolir la plenitud. Una lliçó dura i tensa d’uns temps que no són desitjables i que s’ha d’impedir la seva repetició. Però la pedagogia hi és i cal adaptar-la i fer-la pròpia. L’èxit editorial és merescut totalment i la seva lectura, francament, aconsellable. Una recomenació, cal llegir-la sense prejudicis. La llum que no pots veure fa més lluminosa la llum interior de l’ésser humà.

Xavier Roig Regàs a l’Espai Tranquil Barbany

Una exposició de pintura sempre alena el desig de sentir les paraules dels ccolors. És una il·lusió que encomana la natura, la gran mestre de l’art. El cromatisme és el laboratori ideal per agermanar en els tubs d’assaig els sentiments i els colors. No debades la natura  posa fi als temporals amb l’arc de Sant Martí. I alló curiós rau en el fet que tractant els colors en el tub d’assaig de l’art es fruita el color blanc. La netedat de la veritat aglutina el missatge de totes les emocions. La blancor és el gran passadís de la llum on s’hi passeja la vida. Les pintures de Xavier Roig palesen la resplendor de la llum amb la seva puresa, podriem dir, original que li dona al dibuix aquell encant que enamora la mirada. Els seus paisatges naturals i urbans conviden a un passeig descals perquè les soles dels calçats no impurifiquin l’aire que els acarona i té cura de la seva bellesa. Una pintura de Xavier Roig convida a una relació molt entrenyable amb l’estil naïf d’un somriure d’infant. La contemplació de la natura esdevé en la pintura una meditació en profunditat per intuir el llenguatge cromàtic de les muntanyes, boscos, rius, estanys i mars i no traïr la fragància dels perfums de les plantes i les olors dels carrers i places dels pobles. Una insinuació d’una innocència infantil que esdevè corona amb la llum del sol, la lluna i les estrelles.

L’exposició de les pintures de Xavier Roig és motiu prou interessant per visitar-la, però hi ha un valor afegit amb la presència a l’Espai Tranquil Barbany d’obres d’artistes de la nissaga Roig, especialmente de Roig Ensenyat, excel·lent aquarel·lista, i a la vegada una interessant documentació sobre l’art de la familia Roig, molt arrelat a la pintura catalana. Art i història es donen la mà i el seu coneixement és el despertar del desig d’estimar i conèixer l’art dels altres i en particular l’artista que cada persona porta en el seu esperit.