DIA MUNDIAL DE LA POESIA

La UNESCO proclamà, fa uns anys, el 21 de març DIA MUNDIAL DE LA POESIA. La Institució de les lletres catalanes i la Federació catalana d’associacions amb la seva iniciativa han convertit Catalunya en capdavantera de l’activitat poètica. Enguany, les dues entitats, han promogut l’organització  d’unes dues centes cinquanta activitats dedicades a la poesia arreu del territori de parla catalana, sense oblidar l’Alguer. Des de l’any 2008, un poeta en llengua catalana rep l’encàrrec d’escriure el poema del Dia Mundial de la Poesia. Enguany la poetesa mallorquina Antònia Vicens ha escrit el poema LA POESIA que “plana sobre / la vida fulgors d’altres mons”. El poema es tradueix a vint idiomes. El Niu d’Art Poètic de Parets del Vallès, enguany se solidaritza amb el Dia  Mundial de la Poesia i ho commemorarà el diumenge dia 26 de març en el seu recital poètic, que homenatge a la poeta Núria Queraltó, en el que amb  poemes del seu llibre AMB REMOR DEL VENT es viurà la força del missatge poètic que la natura ens convida a llegir tots els dies de l’any. Sortosament en la celebració de la FESTA DE LA POESIA DEL NIU D’ART de l’any 2016, era Olga Xirinacs la poeta convidava que escriguè el poema del DIA MUNDIAL DE LA POESIA. El missatge que la poesia ens fa arribar i convida a llegir és un missatge de convivència mundial en la que les diferències linguístiques hi dibuixen amb un cromatisme excel·lent la imatge de la humanitat. El dia 26 de març d’enguany, la Sala Basart de la Cooperativa, a les 18 h. esdevindrà el centre poètic de Parets del Vallès, que amb la batuta poètica de Núria Queraltó, el recital recordarà la música dels sentiments que teixeix una telaranya il·luminada de transparències lluminoses del sol.

Niu d’art convida a participar-hi a tots els amics i amigues de la poesia de Parets del Vallès i del seu entorn. Cada participant pot recitar dos poemes, i al menys un, ha de ser en català i l’altre en l’idioma preferit. Al Niu d’art de Parets li fa molta il·lusió que el recital esdevinguès un acte de germanor en el que tots els idiomes que es parlen a la població s’escoltessin a la Sala Basart donant la mà a la llengua catalana que la té estesa a totes les llengües amigues. Per les investigacions i essent un xic observador en els carrers i places, penso no equivocar-me afirmant que a Parets s’hi parlen al voltant de vint o més idiomes. Seria un goix gaudir el seu missatge i la seva música en els recitals del Niu d’art. Esperem escoltar-los el diumenge dia 26 i en tots els recitals. Celebrem tots junts el DIA MUNDIAL DE LA POESIA, tots els dies de l’any i gaudim de la seva FESTA en la diada proclamada per la UNESCO. El recital del mes de març del Niu d’art, l’acte de Parets del Vallès dedicat al DIA MUNDIAL DE LA POESIA. El dia 26 de març a les 18 h. omplim la Sala Basart amb els poemes dels nostres cors.

Absència religiosa dels diumenges

La celebració de les festes la gaudeixen les persones en l’us de la seva llibertat i consciència. En el món el sentiment religiós es viu desde diferentes religiositats. Però la centralitat sempre pertoca al ser humà. Perquè la religió hi aporta a l’humanisme transcendència i un futur de plenitud. Les diferents religions són oferta del camí a seguir. I en aquests oferiments n’hi ha alguns que són inacceptables per la manca de respecte a la dignitat de la persona. Reprimir la llibertat és bloquejar la dignitat. Accepto que l’objectiu de tota religió és l’assoliment de la vida eterna amb Déu. Però no puc acceptar aquelles religions que maten en nom de Déu. I em porta a pensar la imposició de normes sota penes molt greus. No entenc com l’Esglèsia condemna amb la pena màxima la no assistència a Missa els dies de festa. I molt menys quan Jesús li diguè a la Semaritana des d’avui no anireu al temple a pregar sinò que adorareu al Pare en esperit i veritat. Senzillament el  veritable temple de Déu és la mateixa persona. Ser veritat es fonamenta en el fet que cada ser humà és imatge de Déu i actuar en esperit és possible perquè Déu està en cada persona. Reconec que la filosofia humana més sublim l’ensenya l’evangeli. Però cal tenir cura, perque al marge de ser llibre inspirat o no, els evangelis els escrigueren homes amb totes les seves virtuts i mancances. I és veritat que en la seva lectura hi ha  passatges difícils de païr i de conjugar amb el primer i millor manament que és estimar als altres i és un grau superior el fet d’estimar els enemics. Si la religió té per llei bàsica i fonamental l’amor sense línies vermelles, els fets de caire religiós no poden manifestar cap signe d’odi. D’acord amb l’evangeli l’odi més cruel el va patir Jesucrist clavat a la creu i el va patir per ensenyar on estaven els límits de l’amor. Analitzant la convivència de força comunitats que s’auto-confesen religioses, cristianes o no cristianes, es descobreix que l’odi hi té unan presència massa freqüent. I és precisamement, perque la humanitat viu massa amb les portes obertes a l’odi, que una gran part de la societat viu d’esquenes a l’evangeli i no se sent religiosa. Malgrat tot, hi ha un fet que cal meditar i és que milers anys respecten la presència religiosa al món independentment dels seus enemics. Però penso que aquests  milers d’anys són un argument històric prou important per considerar útil per a la societat l’evangeli i la presència del cristianisme. Amb el màxim respecte a totes les religions que defensen la dignitat de l’èsser humà penso que la que millor programa de vida i convivència aporta és la basada en l’evangeli com a perfecció dels llibres de la bíblia. Les diferències existents són per a dividir o per a unir? La diferència és una condició natural del ser humà i té per objectiu la solidaritat que portarà a un model de convivència verídic i just. Les trobades entre institucions religioses, els milers anys d’història, són el camí cap a l’objectiu que Jesús diguè a la Semaritana i per aconseguir que la llei de la convivència més important, efectiva i afectiva sigui l’amor. L’amor és l’única facultat humana capaç de organitzar un model de convivènca en el que la religió i la política compleixin la seva funció. Els polítics poden estimar? Han d’estimar perquè primer de tot són persones i estan al servei de les persones. I com a persones estan sotmeses a l’objectiu fonamental de la humanitat, que la religió ensenya com assolir-lo respectant la política. En aquest respecte hi trobem les grans mancances.

Sr. Rajoy, dignitat i credibilitat es donen la mà?

Les imatges de la televisió són  molt significatives i la imatge defineix. En política com en la vida s’ha de ser previsor. Un polític que es presenta davant el món en una entrevista televisiva ha d’estar preparat i dissortadament, Sr. President, no vàreu donar la talla. És veritat que per governar no és indispensable saber parlar idiomes però les circcumstàncies sovint creen compromisos. Tan difícil era presentar-se davant els micros acompanyat d’un traductor? El seu gest, desprès d’acceptar la pregunta, li restà molta  credibilitat i davant el món el seu comportament televisiu el posà en evidència. Però Sr. Rajoy n’ha fets massa de gestos que perjudiquen la seva imatge. I Espanya neecessita un president amb bona imatge. I, perdoneu no la doneu i alló que és pitjor no la podeu donar. Amb quina credibilitat podeu demanar respecte a la llei als independentistes catalans quan vos vàreu capitanejar una campanya de signatures contra Catalunya? Quina credibilitat mereixeu quan dieu NO al procès perquè la llei no us permet seure a la taula de diàleg i, a la vegada, hi afegiu que tampoc voleu? Si no voleu és perquè no teniu arguments i l’article 155 no és cap obstacle i molt menys quan no heu complert el 152 retallant l’estatut de Catalunya. La campanya que feu contra els presumptes corruptes catalans també us resta  credibilitat per què l’heu polititzada atacant la política independentista. Els catalans no volem polítics corruptes en la nostra independència. Sigui honest i apliqui la llei en alló que cal. La vostra judicialització que heu fet de la corrupció us treu cridibilitat amb el tracte que el tribunal ha donat darrerement a corruptes confesos en llibertat i un d’ells a Suïssa. Com penseu que hem de creure la vostra política amb una democràcia tan poc democràtica. Sr. Rajoy, és molt trist, no sou un president a l’alçada del segle XXI. La campanya que esteu orquestrant contra Catalunya no és una campanya legal, ni constitucional i vos ho sabeu i en sou partícep. Per més inri heu tingut des d’el meu punt de vista, una gosadia hipòcrita al demanar als dos partits independentistes catalans el seu vot quan el PSOE us l’ha negat, i sense ell Europa aplicarà la corresponent multa milionària per incompliment. Sr. Rajoy, en la meva consciència, aquest comportament és indigne, no només hipócrita i encara hi afegiu l’argument que si Espanya no compleix, la multa l’hauran de pagar els ciutadans. Doble hipocresia. Les multes les han de pagar els culpables, no els innocents. I el vostre govern en aquest capítol ja hi té experiència. Recordeu el cas CASTOR, suposo. No són nomès els catalans que demanen la independència, Sr. Rajoy. N’hi ha més que ja fan bullir l’olla. I davant el món, l’anècdota d’un President de Govern d’una gran nació que no sap respondre a una pregunta d’un periodista anglès perquè no el sap parlar,no dóna la talla. I el seu govern, el gran defensor de l’anglès a l’escola. Els alumnes s’han de convèncer amb l’exemple i el seu Sr. President no ho és de convincent. Una mica més d’humilitat, més diàleg sense línies vermelles i un millor compliment de la llei. I ja sap alló que vull dir.

La companyia dels llibres

       

Fa uns anys, un alumne parlant de llibres em va dir que tots els llibres són bons. I em va fer pensar i més coneixedor de les seves tendènccies polítiques d’esquerres perquè era del PSUC. I han passat alguns anys, més de vint, i penso que el meu alumne tenia raó. No hi ha cap llibre del que no se’n pugui treure quelcom positiu. I encara més perquè ell es referia als llibres d’autors poc coneguts. Òbviament que era un enamorat dels llibres. Tenia bons mestres. Al cap dels anys no n ‘he trobat gaire de nois i noies amb la mateixa determinació. És veritat que a Catalunya s’organitzen moltes trobades de lectura i existeixen entitats de “poble lector” i que les escoles treballen molt bé el tema. Però els llibres a les biblioteques de les cases qué hi fan. El nombre de vendes de llibres per la diada de Sant Jordi quin sentit hi té en el camp de la lectura. Es comenta que es publiquen molts llibres i que no s’hi dóna l’abast per llegir-los. Per què? Suposo perquè els lectors encara no són majoria a la societat. Arribarà mai a ser-ho. És desitjable. Jo he vist prestatgeries de cases particlars amb suposats llibres que feien molt goig, però eren decoratius amb pàgines en blanc i un ben dissenyat llom. Però intueixo un futur lector lluminós. Descobrir un noi o una noia de catorze anys que llegeix llibres importants pel seu contingut i que a la vegada raonen la lectura i la comenten és tota una esperança d’alló que els llibres poden aconseguir en la configuració de la societat. Personalment la meva cultura és fonamentalment religiosa i no defujo lectures d’escriptors ateus, agnòstics, protestants, musulmans, jueus, hindús perquè alló que és verdaderament important rau en la veritat de la persona escriptora i en la credibilitat del seu missatge. He llegit algun llibre d’escriptor ateu que m’ha impactat i m’ha obert els ulls. La lectura no és un entreteniment és una recerca de tu mateix en els altres.

El més vinent el dia del llibre, per Sant Jordi, serà el gran protagonista. Però no ho ha de ser pel nombre de vendes, les vendes que s’agermanen amb la lectura efectiva i afectiva, quantes més millor, per què esdevé un signe de desig cultural d’una millor convivència. Un dels efectes més positius de la diada del llibre hauria de ser el respecte a la diferència per aprendre a viure-hi i esdevenir ciutadans d’un mon que estima la pau. Els llibres que ens acompanyen i conviuen amb nosaltres són l’argument de la nostra particular veritat i sociabilitat. És important, quants llibres llegeixo a l’any, però ho és més que han aportat amb la seva lectura a la meva personalitat. Benvingut el dia del llibre, perquè poques o moltes aficions lectores desperta cada any.          

Tras la tempestad, la Calma, de José Carrere

José Carrere és el pseudònim de José Domínguez Delgado, andalús, nat a Zalamea (Huelva) i actualment veí de la Roca del Vallès (La Torreta). Des d’els divuit anys viu a Catalunya, immigrant d’inquietuds culturals, bàsicament literàries, que amb esforç, sacrifici i treball ha aconseguit una vida digna per dedicar la máxima atenció al seu nèt. La seva afició per la literatura l’ha portat a escriure un llibre de contes, ¿VOLARÉ?, aquesta novel·la que tinc l’honor de recomenar i un tercer llibre MIS QUERIDOS AUSENTES. Tras la tempestad, la calma, construeix un argument amb el joc curiós de l’amor i l’economia en el que el negoci, l’esport, i les relacions humanes juguen un partit desconcertant pels fores de joc i els tirs que no marquen gols. L’amor que, segons el meu entendre, és la centralitat de la novel·la, es mou en una munió de contradiccions que coverteixen el joc en una mena de joc dels disbarats, disbarats, però, que raonen, encara que sembli un contrasentit. La desviació de l’amor primer i la descapitalització familiar del negoci d’un dels dos protagonistes principals texeixen amb una mena de narrativa del desconcert una narrativa de com s’assoleix una vida digna i feliç. Òbviament que en la progressió narrativa el meu pensament es movia entre contradiccions intuitives d’un desenllaç que semblava inversemblant i impossible. La novel·la fonamentalment juga el partit de la vida amb jugadors desconcertants en els amors i desamors i amb alguns companys de partit que encara fan més inversemblant el desenvolupament del mateix. No dirè com, ni perquè, amic lector o lectora, però el final et sorprendrà perquè em sorprenguè pensant que seria un altre. Las novel·la és llegeix bé, amb la fluidesa de la senzillesa i de la sinceritat perquè penso que l’autor hi ha deixat detalls autobiogràfics significatius. Aporta la seva visió del món sense pretensions de ser un best seller. Però sí, crec poder afirmar que la vocació literària és la seva vida esdevenint ell un pedagog autodidacta.