Dins la muralla, de Giorgio Bassani

Novel·lista i amic del cinema Giorgio Bassani va nèixer a Bolònia l’any 1916 i morí a Roma el 2000. Mentre llegia la novel·la em feia una autoreflexió del seu argument traslladat al temps que estem vivint. Jueu, socialista i republicà patí les consequències de la seva identitat passant per la pressó. Els personatges de la seva novel·la fan viure una situació post bellum de la ciutat de Ferrara en la que el feixisme hi desenvolupà una activitat de domini i causant desequilibris civils, familiars i personals. Els efectes dels canvis polítics posteriors a la guerra creen una convivència enraredida en la que el tracte personal incideix en diferents situacions, algunes difícils de païr. Una novel·la que ensenya a conviure, malgrat les diferències, i en la que la personalitat de cada persona gaudeix de la vida d’acord amb la seva fermesa i formació. Jugar a ser persona, malgrat les diferències, es tal vegada la lliçó primordial de l’autor. Hi intueixo una profunda càrrega autobiogràfica que li dóna a l’obra una qualitat filosófica de la vida ajudant a guanyar la partida al marge de les diferències.

QUI PROGRAMÀ EL CAMÍ DE LA MEVA LLIBERTAT?

Presento a l'amic/ga lector/a l'original sencer del llibre inèdit que explica el perquè sóc independentista català. Gràcies amic/ga per llegir-me.

Caminant cap a la independència del meu país, Catalunya

M’he fet independentista de gran

Tinc una edat que em convida sovint a mirar enrere i reflexionar sobre la trajectòria de la meva vida i sobre un punt concret, com he treballat el meu esperit independentista. Moltes de les actuacions en els diferents àmbits en què m’he mogut es deuen, sovint, més a la il·lusió que no pas a la reflexió. I quan hi penso arribo a la conclusió que aquella acció era jo i per tant el pensament i l’activitat eren una mateixa circumstància de la meva existència en aquell moment. Actuava perquè jo era l’actuació. No era una imposició perquè el meu comportament  és molt rebel. I tampoc un acte involuntari perquè me’l sento meu. En una paraula és la meva veritat. Superats els seixanta em vaig tornar més reflexiu. I estic molt interessat a fer una anàlisi de la meva trajectòria vital per conèixer com i per què en edat de jubilat defenso amb més força la independència de Catalunya i considero que és la condició que em falta per aconseguir la integritat de la meva personalitat. Crec indispensable la nota de políticament independent per ser totalment integral com a persona. Un pas més endavant, ho sento essència del meu ésser. Els sentiments són sovint els millors defensors de la veritat dels éssers humans.

Yeruldelgger, muertos en la estepa, de Ian Manook

Una novel·la veritablement impactant per la trama policíaca i le denúncia directa d’una societat en la que el crim és normalitat i la corrupció domina les institucions de poder. En la centralitat de l’argument dues visions del respecte a la vida. I és precisament el poc respecte a la vida de les persones per part del poder policial i económic la raó que fa llençar-se a l’aventura de descobrir els culpables corruptes i criminals. Un policia des de la seva feina complidor i defensor de les persones es troba immers en més d’un cas criminal que porta a pensar que la culpabilitat cau sobre el seu superior i l’home més ric de la contrada. Una sèrie de situacions socials en les que la disbauxa era motiu d’enriquiment i a la vegada oportunitat de venjances. L’inspector Yeruldelgger es llença a la investigación i per la seva dedicació i manera d’actuar desperta la sospita que té motius per investigar el seu superior i els còmplices que l’acompanyen i és apartat i desautoritzat. Francament una sèrie de situacions criminals i repugnants li donen a la novel·la un caire de novel·la negra però amb l’esperança, malgrat les moltes situacions contràries, de que es faci finalment la llum. En el desenvolupament de l’argument les desventures del policia i els seus col·laboradors topen davant per davant amb la mort, que fa pensar en un final favorable als criminals, però una circumstància d’una gran qualitat humana amb transcendència, podem dir, divina, il·lumina l’inspector que retroba la seva pau interior, encara que en algunes situacions oblida les ensenyances rebudes però que el seu subconscient li recorden. Òbviament que algunes decissions de l’inspector porten una gran càrrega d’odi, però que mesurada humanament comparada amb la inhumanitat dels crims descoberts, li donen una part de raó, perquè un dels màxims culpables mort en mans de la mateixa moneda amb que matava les seves víctimes. Una lluita difícil i perillosa per la realitat d’una societat dominada per l’odi i per l’enriquiment personal amb l’argument que la mort de l’altre és la raó de la teva fortuna. Una novel·la que fa pensar en la realitat del món totalment desequilibrat, però que malgrat tot existeixen forces i persones amb capacitat de lluita i d’èxit. La necessitat de justícia social i la defensa de la vida creen situacions i mouen persones coherents i dignes per enfrontar-se al mal, independentment dels riscos que la seva vida pugui patir, amb el convenciment que existeix una força desconeguda que empeny a conquerir una societat més justa, posant al descobert als corruptes i criminals. Una novel·la que en la lectura de certes pàgines causa un veritable malestar però que una vegada llegida esdevé una denúncia dels corruptors criminals i un recolzament als lluitadors per la pau que estan disposats a donar la seva vida perquè la societat pugui gaudir-la. No és una novel·la de fons religiós però sí d’espiritualitat hindú que valora els fets, les seves circumstàncies i com les persones poden lluitar per la pau.

Transcendència poètica d’una escultura

El sentiment humà, arrelat a la terra assaonat amb passió, sent l’atracció emotiva de l’infinit. És la grandesa de la persona, microcosmos de l’univers, que gaudeix la capacitat de sentir el missatge de veritat d’un amor, arbre d’un jardí terrenal, amb projecció envers un altre jardí  d’amor de la veritat ascendent més enllà del temps. El desig és la força de l’esperit humà, que navega l’univers forjant la identitat de la seva personalitat, i descobreix que les seves arrels endinsades en la terra xuclen una saba que evapora la matèria transportant-la volant entre les estrelles i se n’adona que la identitat humana gaudeix d’una projecció divina. Senzillament s’ha adonat que jugant amb el fang de la terra pot esdevenir imatge d’una dimensió ultraterrenal. El ser humà descobreix la seva capacitat creativa que converteix la seva vida en una aspiració constant de la transcendència. Viu l’art perquè ell és art i vol dialogar sobre els misteris de l’art. El gran mistèri es fa present quan de la matèria brolla un missatge de l’esperit. En la història de la humanitat l’escultura ha estat embaixadora en tot els temps dels grans misteris de la natura. I des de la seva antigor sempre amb una ascendència sublim vers lo diví. I aquesta condició constant esdevé cada dia motiu de sorpreses i catapulta de desitjos. La creació artística sublima i enriqueix totes les facultats i capacitats humanes. És la projecció de la persona envers la sublimació divina. Estant la matèria arrelada a la terra sent aquest pessigolleix en la seva carn que  llença el ser humà a un altre espai inmaterial. I aquest sentiment esdevé una obra d’art dialogant amb el seu entorn. Una escultura de Josep Plandiura es converteix en la paraula que desvetlla el desig. El ferro esdevingut paraula i la paraula passió en el diàleg amb l’entorn. Les escultures de Plandiura són missatges que necessiten el sol, l’aire i la pluja per convèncer a qui tocant de peus a terra les contempla perquè són aquella saó humana que converteix la matèria en esperit i l’home i la dona projecten la seva imatge a l’espai infinit. L’escultura de Josep Plandiura que dóna la benvinguda a l’arribada a Parets del Vallès és un crit que sense deixar de caminar tocant de peus a terra proclama que et mous en un espai, que com un atleta olímpic no pot perdre temps per assolir la medalla, ha de mirar molt alt per abastar-la  i ha de ser fort perquè els déus de l’Olimp li pengin per poder-la gaudir i ser declarat guanyador en l’esport de la vida. Una escultura, la de Josep Plandiura a una de les entrades de Parets, que recorda la veritat de la convivència humana del poble. Parets és l’escultura que defineix la capacitat creativa de cada paretà i dels seus visitants.

La llei no pot matar els sentiments

Una llei que no respecta els sentiments de les persones és una lei antinatura. Una estelada és una bandera basada en el sentiment d’un poble. La policia ha de ser garantia d’ordre, no repressora. I la política del PP en aquest sentit és repressora. Expulsar i multar dos seguidors d’un equip perquè mostraven l’estelada abans del partit de la final de rugby de la Copa del rei, jugat a Valladolid, és una demostració més de la hipocresia d’una política que diu allargar la mà mentre amb els fets és incapaç de dialogar amb les persones que obertament manifesten els seus sentiments. Una competició esportiva, si alguna bona qualitat manifesta, és precisament els sentiments d’una col·lectivitat, d’un poble. Negar el dret a manifestar-se emotivament és negar el dret a ser persona. I aquesta manera d’actuar no és constiutucional perquè és inhumana. La resposta de la col·lectivitat represaliada policialment no podia ser més contundent i definitòria, esportivament, guanyant el Campionat d’Espanya un equip català, el Santboiana. Un resultat que evidencia la feblesa social i humana de la política espanyola del PP en el govern. Onejar una estelada i xiular l’himne en una final de Copa i no en un camp català, sinò al centre de castella, no és res més que un toc d’atenció a la política espanyola que se serveix apassionadament per matar la identitat d’un poble que porta més de tres cents anys ressistint amb les armes del respecte democràtic. La política dels partits estatals espanyols no entenen els missatges de la gent i per a ells la passió i els sentiments només poden  tenir una direcció “la sagrada unidad de España”. Una altra contradicció per què la religió cristiana, predominant a la Pell de Brau, defensa el dret a la llibertat de les persones i dels pobles. És inversemblant emprar els sentiments per negar els drets que els mateixos sentiments són. Per què manifestar alló que sent una persona és una acció natural i actuar contra la naturalesa és un greu greuge contra la humanitat. No hi ha cap llei al món que lícitament pugui prohibir la manifestació dels sentiments d’una persona envers el seu poble. Servir-se de l’esport com instrument d’esclavatge és negar-li la seva filosofia i pedagogia instrumentalitzant-lo per dividir i anul·lar. Sortosament a Catalunya existeix un concepte de l’esport com  configurador social al servei del pensament i sentiment de les persones. I aquesta pedagogia Espanya, dissortadament no l’enten. Què ha aportat Catalunya a l’esport espanyol? Seria bo que els polítics i els especialistes de l’esport llegissin acuradament la història. Una senzilla pregunta: qui va constituir el COE i a on i per què? Coneixen els espanyols aquest fet? Una altra, important però no tant, coneixen qui va fundar el Reial Madrid de Futbol? No cal seguir, són moltes les raons que la política espanyola hauria de tenir en compte respecte a la solidaritat catalana a tots nivells en relació amb tots els pobles d’Espanya. L’esport, en el marc de la història, també farà Catalunya independent perquè cap llei pot matar els sentiments dels pobles.  

El llibre Font de la cultura de convivència

Sant Jordi ha parlat força i alt de la importància del llibre en la vida de les persones i dels pobles. La compra de tal o qual llibre esdevè un signe dels motius que mouen les persones a la lectura, encara que alguns llibres es compren per fer bonic en els prestatges familiars. Malgrat els petits o grans defectes, la compra d’un llibre és sempre il·lussionant perquè és una invitació al diàleg i sovint un desig del lector de veure-s-hi reflectit. Un alumne, gran lector, em comentava que tots els llibres tenen ensenyances positives. Alló que falta, a vegades, és saber-les llegir. La festa del llibre d’enguany ha donat un pas molt important, malgrat les limitacions, en la defensa de la cultura. Ha palesat que els ciutadans creuen en la cultura per a la supervivència de la convivència en pau. I ha demostrat que tenen fe en la gent. En aquest punt, que no és dolent, potser s’hi podría fer una petita objecció, que l’adquisició de certs llinbres es basa més en la propaganda mediàtica de l’autor que  no pas en la temàtica del llibre. I és curiós, per exemple, que l’escriptor català més reconegut internacionalment, enguany en el ranking de vendes no es troba en els cinc primer llocs. I també es curiós que  els tres o quatre títols que encapçalen les llistes de vendes pertanyen a escriptors mediàtics amb una presència i propaganda substancial en les televisions. Senzillament s’intueix aquella lluita entre la llibertat del ciutadà lector que compra per ser més lliure i més persona i l’economia que lluita per esdevenir capdavantera social. Reconec que la lluita pot ser una excel·lent col·laboradora cultural però sempre que de veritat estigui al servei de la gent i estar al servei de la gent també significa recolzat aquells escriptors que d’una forma altruista aporten al seu entorn lideratges de civisme i defena dels drets humans. Hi ha molts escriptors, humils, que tenen fe en la natura i  creuen que escribint amb honestedat i molts d’ells amb qualitat, de la que no es vanten, ni els hi reconeixen. Malgrat les limitacions i deficiències, que són una constant en la història, el llibre, encara que no ho sembli, va adquirint aquell protagonisme indispensable per a l’assoliment d’una societat més justa. I penso, que en aquest procès, el ciutadà de base, el poble humil i senzill, també és el protagonista. Les diferències són una realitat i veritat natural, però el respecte a les diferències és indispensable per a tot procès històric de progrès i molt més en el cam social i cívic. La puresa del llenguatge és molt important però ho és més el missatge.

No nego que un missatge amb un llenguatge literàriament perfecte (si és possible) no esdevingui més engrescador i cal aplaudir. Però el mateix missatge escrit amb humilitat i senzillesa, potser no és tan engrescador, però és més proper i més creïble. Per una raó del temps, no és tan economitzat. El Sant Jordi d’enguany ha demostrat que la cultura avança, però encara amb entrebancs sensibles per arribar a tothom. Dissortadament l’entrebanc més enemic de la cultura té les seves profundes arrels en la política. En totes les problemàtiques sempre hi és present. La política no fa cultura, vol dominar la cultura. El llibre en pateix les consequències. La festa del llibre és un factor molt potent per què el protagonisme de la cultura configuri la verdadera convivència dels pobles.

EL DIA DEL LLIBRE

Hi ha un llibre que m’agradaria llegir, però no el trobo. No l’he vist a cap llibreria i penso que tampoc el trobarè en les parades de Sant Jordi. El problema rau en la circumstància que encara no té títol i possiblement el seu escriptor el guarda per a ell i no l’ha portat a cap editorial. Però el meu interior em diu insistent que existeix i l’he de llegir. Però el problema s’agreuja per què no sé el nom del seu autor ni quina editorial el publica. I a les vigílies del dia del llibre me’n vaig anar a dormir força preoccupat. Sortosament hi ha missatges que només els envien els somnis. Un follet em va portar a passerjar per coves subterrànies i submarines. Amb el seu somriure il·luminava la foscor i em convidava a llegir frases grafiades per les parets. No tenia temps de memoritzar-les. El follet em deia que no podiem perdre temps aprenent-les de memòria. Que el somni d’aquella nit era molt important i no  podiem perdre temps. Quan li vaig dir que per aquells viaranys no arribariem a les parades de Sant Jordi el follet va esclatar a riure. T’agraden els llibres? Em pregunta. A la meva resposta afirmativa li respon il·luminant unes paraules de la paret blanca: “un esperit escriu la teva vida”. Quin esperit, pregunto. Ja ho veuràs, és la seva resposta. I la foscor esdevinguè una altra vegada el boscatge de la passejada. Se’m feia llarga aquella nit i el somni feia més profunda la meva son. En un moment determinat, la meva ment s’il·luminà. Encara no m’havia aixecat i era  molt aviat. Les quatre del matí.  Mitja volta i el somni, una altra vegada, s’apodera de mí. Sembla que m’agafa la mà i esdevè la meva conmpanyia. I de cop i volta, davant els meus ulls, molts fulls en blanc. Són les pàgines del llibre que vols llegir. Però totes són blanques, no hi ha res escrit. Il·lusions tevés, em diu el follet. Quan l’aurora començava a il·luminar el nou dia, el follet, em donà un copet a l’esquena. A les parets de la teva caminada nocturna i havia les pàgines del llibre que vols llegir. No les has vista perque per llegir-les necessitaves una llum que només tens tu. Aixeca’t, obre els ulls, llegeix la teva ànima. El llibre que en somnis volies llegir, és la teva vida. Desvetlla’t i continua escrivint. No hi ha cap altra llibre al món per a tu més interessant que tu mateix. I els teus amics i amigues el poden llegir també. La teva imatge és el llibre que desperta curiositat perquè en els teus ulls, les altres persones hi llegeixen les pàgines d’una persona íntegra. Sigues humil, el llbre que volies llegir, l’estaves escribint mentre vivies en el món. T’agrada la biografia que has escrit. En somnis volies llegir-la. Ha estat traslladada a la biblioteca de la transcendència. S’ han realitzat els teus somnis. A les meves mans tinc el títol del llibre que somiaves: “Dues llums convergens en la meva vida”. I la darrera frase del llibre diu: la llum terrenal i la transcendent han convergit en llum eterna. Mentre llegeixo el llibre que tu volies llegir i el follet t’acompanyava penso que el millor llibre és la vida del ser humà.