ABRAÇADES DE VIDA

Títol del quadern 213 de Cristianisme i Justícia, una lliçó profunda sobre la filosofia del saber escoltar i aprendre dels altres, en particupar de la gent senzilla i humil, que ha fet història, aquella història personal que no és percebuda per l’estat del benestar i que fa més digna la humanitat. En una época en la que el sentiment religiós pateix un movimnent marcat d’exclusió, descobrir persones que des de la seva humilitat han descobert el seu espai social amb el reclam de la religió, esdevé un missatge quina lectura no pot ser exclosa per la senzilla raó de l’efecte positiu que genera. Una advertència desde la realitat d’una vivència que porta a pensar, partint del qué sóc i hauria de ser. “Abraçades de vida” són el descobriment en la realitat de com la fe i la justícia esdevenen companys de viatge, factors de la dignitat humana. En aquest camí el risc de l’acció social aprèn a mirar el món amb uns altres ulls que han descobert en el silenci i l’oració la seva vida creativa en la convivència humana. I amb aquest descobriment s’enforteix l’esperança, evitant excesos en el parlar. I el contacte amb la gent de l’entorn, amb la mirada a un futur lluminós, ajuda a adonar-se de la importància de la paraula. I el diàleg amb altres testimonis, fa palés que és Déu qui ens vol en el seu camí. I una vegada es fa camí, la justícia és més humana. Les abraçades de la gent donen sentit a la convivència i ensenyen que la fé camina de bracet amb la saviesa humana per la dignitat de les persones. El diàleg sincer i obert no aparta de Déu sinò que hi ensenya el camí. El diàleg amb tothom basat en la dignitat de la persona indistintament de le seves tendències.

PERQUÈ DEFENSO LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES?

En la contraportada del meu llibre EL MÓN MECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA afirmo que la convivència universal pot esdevenir, millor ha d’esdevenir, l’obra d’art de la humanitat. L’assoliment d’aquesta obra d’art és impossible sense l’aportació artística de tots els humans sense cap mena d’excepció. I als nostres dies la humanitat consta de més de set mil milions de persones. Contemplar la imatge del món actual ens porta a adonar-nos que l’obra d’art és pèssima. I ho és perquè no totes les persones poden aportar-hi el seu treball amb llibertat, i no poden perquè els models polítics respondables els hi neguen. Des de la nació suposadament més avançada a la més retrassada, el respecte a la dignitat de les persones no es compleix. L’exercici de la dignitat és indispensable per esdevenir artista de la humanitat global. I la política dominant del segle XXI ens diu que els ciutadans són esclaus dels seus estats, siguin democràtics o no, molt rics o molt pobres. I la realitat confesa que més del cinquanta per cent de la humanitat es mou en el marc de la pobresa amb l’amenaça de la misèria. Que cada dia morin milers de persones per mancances en la seva subsistència, per guerres injustes per mantenir el poder, per crims contra la humanitat com són els crims masclistes, per sentències judicials poc fiables i per accidents naturals mal controlats, ens posa davant dels ulls una imatge tenebrosament inhumana de la convivència. I  aquesta imatge plena de pinzellades egoïstes hipòcrites ens diu que els responsables de la convivència en són culpables perquè prevariquen la llei natural i humana que els hi dóna el poder que no exerceixen com cal.

La demostració més evident ens la proporciona la realitat d’una convivència injusta. I qui són els responsables? Senzillament, la política, la religió i l’economia. I el primer incompliment rau en el fet de no respectar la dignitat humana de tothom quan una gran majoria es veu menystinguda. I és el dret de tots els ciutadans del món que em porta cap a la independència dels pobles de la terra que la natura i la història els hi dóna els trets que els identifiquen. I un exemple clar d’aquest incompliment ens el dóna l’estat espanyol que unifica sota el model castellà els pobles que són Galizia, Euskadi i Catalunya amb la diferència clau de l’idioma i d’altres que amb el mateix idioma amb matisos tampoc gaudeixen de la llibertat deguda. En el meu llibre defenso els drets de les persones, procuro denunciar les irregularitats en que se les obliga subsistir, i en les manipulacions de les lleis per manipular la democràcia. La mea idea no és altra que la democràcia té un camí que es basa en la dignitat i s’organitza d’acord amb la voluntat raonada de les persones. I per aquesta raó el meu llibre acaba amb el capítol EL PARE NOSTRE PROGRAMA DE VIDA.

ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn

La lectura d’aquest llibre m’ha confirmat la sospita que m’acompanya sobre la veritat de la justícia espanyola, i la credibilitat que em mereix el judici contra el procès català en defensa del dret a decidir i el camí cap a la independència. Les relacions dels polítics catalans amb els presos m’han descobert les possibles injustícies que es cometen amb els empresonaments i les relacions d’amistat que en una presó neixen precisament per la dignitat de les persones empresonades. Fa pensar que un pres comú digui als polítics catalans, qué hi feu aquí? El llibre de Joaquim Forn és el diari de l’estada a la presó d’ Estremera fins el trasllat a la presó de Lledoners. Només les penalitats que suposa per les famílies les visites hauria de ser una questió que la justícia s’ha de plantejar, perquè és un problema de dignitat humana i qui primer està obligat a aquest respecte és precisament la justícia. És, per a mi, incomprensible que el trasllat d’un pres, siguin pel motiu que sigui, en un cotxe blindat i amb departaments de poc més d’un metre quadrat, es fassi amb el pres emmanillat i molt pitjor si és amb les mans darrere. Senzillament, per a mí, és d’una inhumanitat imperdonable. Una justícia que diu que la seva funció és de reciclatge per recuperar el pres socialment, alló que fa és empitjorar. He llegit els llibres de Raúl Romeva i el referent a Oriol Junqueras, i amb la lectura dels tres he arribat a la conclusió que si el tribunal els haguès llegit hauria d’haver-se adonat de la seva innocència. Tres llibres que defineixen tres personalitats lliurades al servei de la seva gent, precisament castigades per la seva solidaritat, que la justícia espanyola no entèn. El que llegeixo del procès, els tres llibres que he llegit, em confirmen la possible manipulació que es fa de les lleis i molt més quan autoritats europees i també españoles denuncien irregularitats. Personalment la lectura dels tres llibres i la que no he fet encara, la del llibre dels fills i filles dels presos, m’ha confirmat més el meu dret de defensar la independència de Catalunya en un model democràtic que Espanya diu que és però no ho sembla. Els personatges dels tres llibres, tres polítics herois amb mèrits i dignitat per governar una Catalunya independent, que estic convençut que així será.

ORIOL JUNQUERAS. FINS QUE SIGUEM LLIURES, de Sergi López

Necessito començar el meu comentari amb un paràgraf d’Oriol Junqueras en la introducció del llibre. “La nostra fortalesa i constància, la nostra voluntat de viure i conviure, és universal. No ens ploreu, somrieu al futur de la vida, somrieu perqué cada dia que passem a la presó som més forts, somrieu perqué avui som més a prop d’aquell país que volem per a tothom, que tants cops hem somiat; somrieu perqué el nostre somriure, càlid i solidari, és l’instrument més poderós de seducció que tenim”. Quan he acabat la lectura del llibre, m’he preguntat com s’ha de viure la independència d’una nació en el context d’una humanitat global? El missatge dels presos polítics, tramés en les pàgines del llibre de Sergi López, que he captat, ha estat un missatge de dignitat humana com base essencial i irrenunciable de la convivència. I és precisament aquest missatge de dignitat que defensen els presos en el judici contra el procés, que m’ha fet més clares les paraules d’Oriol Junqueras amb que he començat el meu escrit. Només uns polítics, persones dignes, poden donar credibilitat a la llibertat dels pobles. I sense cap mena de dubte, la dignitat dels acusats és l’argument més creïble de la seva innocència, innocència que cap tribunal és capaç d’entendre, perquè jutjar una persona només amb la freda llei desemboca a sentències manipulables. Reflexionant sobre el concepte d’independència que es despren de les paraules de l’Oriol, avalades pel comportament de Jordi Cuixart, president d’Omnium, arribo a aquella independència que defensa Lluis M.Xirinacs en la seva filosofia globalista en la que les individualitats són la base imprescindible de la globalitat. No hi ha verdadera convivència global sense la llibertat individual. I el respecte al conjunts de les individualitats amb el seu propi jo és el principi filosòfic que he intuit de les opinions d’Oriol Junqueras. Respecte al jo, i en el jo és essencial l’idioma, que en les diferències no separa sinò, tot el contrari, uneix perquè el jo digne atrau, no separa. Estima, no odia. Enten, no rebutja. Allarga la mà també a l’enemic, no el rebutja. Un nou concepte de Catalunya on avui s’hi parlen més de doscents idiomes i en una convivència democràtica els problemes els soluciona la paraula intel·ligent, racional i amiga. Aquella lliçó evangèlica, que dóna vida a les paraules que escriu Sergi López, que on hi ha amor és sobrera la llei i en el respecte a les persones en les diferències es palesa la seva veritat. Un llibre que ens ensenya una política que està al servei de les persones i dels pobles i és el leimotiv d’una globalitat verdadera, solidària i de veritable germanor.

ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raül Romeva

La primera lectura i reflexió profunda l’ha ocasionada la vinyeta d’un empresonat amb una flor ala mà superant les reixes i les inscripcions CAP ALT , MIRADA LLARGA, VERB SERÈ i MÀ ESTESA. Quatre idees que són l’embolcall de tot el missatge de llibertat que   tramet des de la presó un pres polític apóstol dels valors que defineixen la dignitat d’una persona. El llibre em fa pensar en els herois que de la foscor en fan claror i que en la intimitat del silenci, per a Romeva forçat, però per ell estimat, esdevingui un creador de l’art de la política de la veritat. La seva lectura m’ha il·luminat el camí de la llibertat dels pobles, del nostre poble Catalunya, i recordant els personatges mundials perseguits però, avui herois de la pau, he pensat en el meu interior, Raül Romeva és un altre Xirinacs, Luther King, Gandhi i guardant les distàncies el seu llibre em recorda la gran resposta evangèlica a la pregunta tu ets reis dels jueus, i la resposta fou tu ho has dit i Romeva ha dit i confirmat que Catalunya assolirà la llibertat. Ell i els seus companys i companyes allarguen la llista del verdaders creadors de la verdadera democràcia. És un exemple a imitar, i el seu llibre corrobora, que la  verdadera història només es defensa arriscant i patint-ne les consequències. Però en el llibre, Raül, fa que el lector, independentista o no, reflexioni sobre la veritat de la seva pròpia llibertat i amb quins efectes contribueix positivament a la convivència. Raül Romeva amb el seu llibre palesa un mèrit d’un humanisme integrador, que la persecució injusta que pateix ell i els seus companys, la reverteix en un instrument de pau interior i en un configurador social de dignitat. El sacrifici que pateix és el martell que converteix el ferro ardent en una obra d’art. Dues ratlles d’una de les darreres pàgines són molt significatives valorant l’objectiu que amb el sacrifici s’ha d’assolir:”La vigília del judici que determinarà una part del nostre futur – el polític, potser; el personal, segur – només podem cridar, de tot cor: Visca La República”. Sigui quina sigui la sentència, els catalans demòcrates hem d’esmerçar-hi tota la nostra voluntat per treure’ls de la presò el més aviat millor. La força la tenim i hem d’exercir-la, el Raül ens ensenya com cal fer-ho. La llibertat, el  triomf de l’esperança”. La lectura del llibre ens donarà forces.

SIS NITS D’AGOST, de Jordi Lara

L’argument del llibre em portà a una lectura d’obsessió perquè es basava en la mort del meu amic i company, també, Lluis M. Xirinacs. I una segona raó perquè l’autor és fill de Vic i jo sóc fill de la Plana de Vic. La meva ignorància en el gran món de les lletres  m’aconsellà informar-me i la font d’internt m’ha assebentat de la presència de l’escriptor vigatà en el món de la literatura i la qualitat de les seves obres, amanides per un esperit creatiu i musical com és el de Jordi Lara. Un llibre seu rebé el PREMI DE LA CRÍTICA SERRA D’OR 2017 i amb aquest llibre es presentà a la invitació que li feu la FIRA INTERNACIONAL DEL LLIBRE DE GUADALAJARA A MÈXIC, l’any 2018. El llibre porta per títol MÍSTICA CONILLA i d’ell va dir l’editor Jordi Cots, que Jordi Lara “transita per marges i vorals amb personatges perdedors que estan contens de ser-ho”. Partint d’aquesta afirmació penso que SIS NITS D’AGOST és un pelegrinatge per la darrera setmana de vida de Lluis M. Xininacs amb l’aparença de perdedor però amb la convvició de guanyador. La crítica afirma que Jordi Lara és un gran treballador del seus llibres i la meva ràpida lectura de Sis nits d’agost m’ha confirmat una obessió de l’escriptor de conèixer la persona de Xirinacs independentment de la seva religiositat. Òbviament per entendre el perquè de la seva mort, interpretada amb una miarada humana de perquè es deixà morir un filòsof creador d’una filosofia moderna com és el globalisme i una persona estimada per molta gent per la seva lluita defensant la dignitat humana. No treu importància a la seva lluita política pels drets dels pobles i els reconeixements assolits perquè alló que preferia era descobrir la personalitat humana que l’empenyia a actuar d’aquella manera personal en les seves diferents accions. En el darrer capitol, reconeix l’autor la seva ideologia no religiosa i en un moment del recorregut que fa pels indrets on Xirinacs es dirigia al seu sacrifici imagina estar davant d’un personatge que podria molt bé ser Xirinacs i entre altres raons li pregunta si “al cap d’avall pagava la pena”, dubtant del valor de la mort i dirigint-se al personatge imaginari, li diu: “Volem dir si hi tornaries, fet i fet, o potser sense orgull te’n penedeixes perquè aquesta opció teva és discutible…” El llibre, en ell mateix, és una anàlisi del comportament humà valorat només del fet de ser éssers efímers, sense futur i alló que és curiós el record del fet de deu anys enrere li fa pensar que aquell treball que ha fet, l’ha portat a conèixer la seva própia mort i la seva incidència en la seva vida. És un pensament que fa un salt en el perquè la seva raó l’ha portat a escriure el procès de la mort voluntària d’un personatge que se sacrifica pel seu poble en una ofrena religiosa. Estic d’acord amb les paraules de l’editor Jordi Cots, però aquesta vegada l’esperit ha manifestant la seva veritat possant-li davant dels ulls la seva pròpia mort, estudiant la mort voluntària d’un filòsof que era un místic però que duran la seva investigació, la mística hi era sobrera però la va sentir en el seu interior.És un bon llibre que demostra com des de la indiferència religiosa, sempre en el fons de l’ésser humà s’hi desperta la guspira del perquè de l’avui i qué será el demà. SIS NITS D’AGOST ens porten a pensar en el temps de la vida de cadascú.

CONÈIXER LA POESIA DE L’ALTRE AJUDA A L’AUTOCONEIXEMENT

A la contraportada del llibre de Joan Verdaguer DESPERTANT SENTIMENTS s’hi llegeixen aquestes significatives notes:

La nostra vida va passant i en un racó del nostre interior queden frustacions i sentiments.

Resten adormits i cada cop, costen més de sortir.

Són com la boira que no s’acaba d’esvaïr.

A en Joan li ha costat molts anys obrir aquest calaix.

Amics i amigues que us agrada la cultura aneu el dissabte dia 9 de març a les 12 h. a la Impremta FARRÉS  de Parets del Vallès per preguntar i compartir amb el poeta