EL MALBARATAMENT D’ALIMENTS

El Quadern 228 de Cristianisme i Justícia ens posa els fonaments per poder parlar de l’alimentació partint de la base del malbaratament que se’n fa. Els diferents capítols ens porten a reflexionar: a) les múltiples cares del malbaratament d’aliments. b) El que la ciència ens diu sobre el malbaratament d’aliments. c) Les raons per les quals malgastem aliments: implicacions filosòfiques i ètiques del malbaratament alimentari. d) El significat teològic dels residus dels aliments. e) El camí que tenim per davant. f) mesures pràctiques, senzilles i sensates per a tothom. Els aliments, fruits de la terra, tenen una relació molt directe amb les persones. Són fruits de la terra per l’alimentació. El seu procés segueix un recorregut des de l’obtenció, la manipulació, el transport, el mercat i la compra per part del consumidor. Aquest procés i la consumició tenen consequéncies que poden ser greus per la naturalesa com és la contaminació del medi ambient. El quadern ens informa que: “la Comissió europea calcula que en la UE es malgasten 80 milions de tones d’aliments a l’any (179 kg per persona)”. Una data molt important és la postura de les religions en el tema de l’alimentació fins al punt que un maltractament dels aliments pot ser culpable com defensen el cristianisme, el protestantisme, el judaisme i altres religions. El quadern acaba amb aquesta reflexió: “Ser humà no és només ser membre de la mateixa espècie. Té a veure amb la solidaritat. Quan somiem al costat d’altres en un món en que tothom tingui prou menjar i quan estiguem disposats a lluitar amb altres persones per fer realitat aquest somni, ens trobarem estranyament agraïts i animats. Lluitarem contra les actituds envers els aliments i el malbaratament que deixen la gent exclosa i la terra contaminada.” El malbaratament dels aliments és el problema, diria jo, més important, en la responsabilitat de l’economia. És la demostració de la veritat o mentida de la germanor humanitat naturalesa.

L’ESPORT, CÀTEDRA DE FILOSOFIA DE LA VIDA

 

La Universitat de la Història gaudeix de moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives hi haurien de tenir el seu espai.  Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats. No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada 2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya per no generar grans jugadors?  Els grans clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric té la paraula.

La Universitat de la Història gaudeix de moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives hi haurien de tenir el seu espai.  Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats. No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada 2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya per no generar grans jugadors?  Els grans clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric té la paraula.

AI DE VOSALTRES...! DISTOPIES EVANGÈLIQUES

El n.181 de Cristianisme i Justícia ens ofereix unes profundes reflexions sobre les utopies i distòpies evangèliques. Llegim en el text que “les utopies assenyalen cap a un futur idíl·lic universalment desitjable. A l’altre extrem, el neologisme distòpia anuncia un horitzó apocalíptic del qual convé fugir. Òbviament que la lectura de les dues paraules el sentit és desitjable o indesitjable segons sigui la ideologia del lector. Hi ha   una primera lectura en la frase evangèlica: “els últims seran els primers”. El quadern ens parla de cinc distòpies: 1.-Graners i imbècils. 2.-Any de gràcia, ”posada a zero” de la història. 3.-Treballadors d’última hora. 4.-Perdó incondicional i 5.-El patiment per sobre de la llei. En el capítol de les benaurances trobem “ais” distòpics com: Feliços els pobres / ai de vosaltres els rics! Feliços els qui ara passeu fam /ai de vosaltres, els qui ara aneu tips. La lectura dels evangelis ens posa a la vista múltiples expressions com per exemple dels darrers seran els primers. Expressions que necessiten un acurat anàlisi per adonar-nos de quina és la veritat i perquè. Ser el primer no significa sempre ser el millor o el que és veritat. Per exemple ser ric no palesa sempre generositat. Ni bondat perquè sovint té l’egoisme com a raó. Per exemple Sant Lluc ens adverteix: “estigueu alerta. Guardeu-vos de tota ambició de riquesa. Perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no prové pas dels seus bens”. En l’apartat DÉU DISTÒPIC LLEGIM: ”Jesús suspendria la carrera d’administració i direcció d’empreses de qualsevol de les nostres escoles de negocis. Les seves propostes no superarien l’avaluació dels tribunals econòmic i jurídic”. Una afirmació prou evident si comparem les ensenyances de Jesús sobre la riquesa i com es considerada en la política i la justícia humanes. Una evidència de la distància existent entre la governança divina i la humana. I tot d’acord amb el concepte que es té del dret a la riquesa. La riquesa és un servei i no un objectiu final.

DE QUÉ SERVEIX PLORAR

El quadern 230 de Cristianisme i Justícia ens convida a reflexionar el perquè de les llàgrimes des del punt de mira d’EL DOL COM A CRÍTICA POLÍTICA. Les llàgrimes són una resposta humana al dolor i a circumstàncies de la vida en les que les llàgrimes són la manifestació de la pròpia realitat humana. En el plorar és important el què, el perquè, la circumstància i el lloc. Una manifestació pròpia de la veritat de l’humanisme quan per causes alienes no es tenen paraules, només llàgrimes. És la reacció del cos humà íntimament unit amb l’esperit. Una demostració solidària de la natura. Però en aquesta manifestació humana la participació divina li dona un valor transcendent de fills de Déu, en quan Déu ha plorat i plora amb els humans i per els humans. Crist crucificat ens va alliçonar el perquè de saber plorar. En l’evangeli hi llegim tres moments: 1.-amb motiu de la mort del seu amic Llàtzer. 2.- quan va profetitzar la    destrucció de Jerusalem i 3.- en l’oració i agonia en l’hort de Getsemaní. Déu ens ensenya a plorar, plorant amb nosaltres. Es pot plorar com crítica política i també per empatia amb els que pateixen. Plorar, en força circumstàncies, reclama justícia. Normalment es plora quan som ferits moral o físicament reclamant justícia i solidàriament quan els sofriment dels altres ens afecta personalment. La naturalesa ens alliçona sobre el significat de plorar, perquè el primer llenguatge del nou nat son les llàgrimes. Plorar és el respecte de l’altre en els seus moments difícils. És el llenguatge del cos amb la solidaritat de l’esperit. Acabo amb un paràgraf sobre les llàgrimes de Déu Pare: “La creu de Jesús és el lloc del silenci abissal de Déu en que el Pare plora a causa de l’orgull dels pecadors que han silenciat la seva Paraula encarnada, i pel sofriment i la mort  del seu Fill.”

FUTBOL LLIURE, SÍ, FUTBOL MANIPULADOR, NO.

Quin és l’objectiu del futbol en la història de la humanitat? És una modalitat de l’esport i com a tal una diferència en la globalitat esportiva. Parant esment en els seus moviments en el segle XXI em fa pensar que té la pretensió de convertir-se ell en la globalitat. Dissortadament l’esport del futbol ha caigut en les xarxes de la gran economia mundial. Un cadell del diner com ho palesa l’organització del Campionat de Futbol el 2022 a Qatar. 6000 víctimes mortals de treballadors de les instal·lacions per el Campionat són una acusació seria de cap on es dirigeix l’esport del futbol.  Un altre argument ens el donen els fitxatges de jugadors especialment a Espanya si parem esment en les xifres de mil milions d’euros en el contracte d’un jugador de 19 anys, és un exemple real, si vol canviar de club abans  d’acabar el contracte. Seguint amb arguments, quin respecte es té a la identitat geogràfica quan els grans clubs fitxen jugadors d’arreu del món. Continuem amb la senyalització de faltes que són contràries a la dignitat personal. I en el camp arbitral què hi aporta el var. Per acabar quin és l’objectiu del futbol en la convivència pacífica de la humanitat?.

Esclau de les xarxes de la gran economia social. Quants clubs a casa nostra són propietat de gran fortunes estrangeres? Quants club de primera divisió a Espanya tenen per amo els seus socis? I sent-ne amo els socis també depenen del diner dels poders fàctics de casa i de fora.

Es pèrdua de llibertat quan a un jugador se li nega el dret a decidir el seu futur a canvi d’una quantitat astronòmica de diners. No n’hi ha prou amb el contracte que li asseguri un sou digne? No és un treballador com els altres d’empreses comercials? Negar la llibertat de decidir amb el poder del diner és una injustícia social. L’acceptació per part del jugador és una demostració de cap on es dirigeix la societat.

Una competició catalana i espanyola, qui l’ha de jugar, els de casa o els de fora? És    lògic que un equip català o espanyol pugui jugar els partits amb 10 jugadors estrangers com ho pot fer més d’un equip de primera divisió? La política no hi té res a dir, sobre tot l’espanyola que té tanta cura de l’espanyolitat? O és que només el territori és Espanya o Catalunya? Penso que s’han de regularitzar les competicions si han de tenir un concepte esportiu més totalitari.

Un detall que considero que cal revisar és la sanció de les faltes per protestar. Protestar és un dret sempre que no s’insulti o es perjudiqui físicament. L’àrbitre té dret a sancionar, sancionar no és castigar, és avisar i demanar-li que vol parlar amb ell un cop acabat el partit.

Un dubte, ajuda de veritat el var a millorar el futbol o  complica l’activitat arbitral?

Opino que en democràcia el futbol i tots els esports han de ser més pedagogia que llei.

           

PRESENTA FUNDACIÓ RANDA-XIRINACS

 el dimars dia 8 de novembre de 2022 a les 18’30 h

a ANÒNIMS, restaurant i llibreria, C/ Miquel Ricomà 57  Granollers

MANEL GARCIA, president de la Fundació Randa-Xirincs parlarà de la personalitat de Lluis M. Xirinacs i de la importància i significat del llibre.

JOAN SALA VILA, company i amic de Lluis. M. Xirinacs, escriptor i poeta.

MARINA SERRA, violinista amb la seva música ens farà participar de la mística de Lluis M. Xirinacs.

Torn de paraules per tancar l’acte

ENTRADA LLIIURE

CAMÍ DEL TEXT, D’ Ivette Nadal

 

Dels llibres allò primer que em crida l’atenció és el títol. I aquest per doble motiu: a) el significat de text i la frase entre línies de la portada: “No sé què em fa més mal: que no l’hagi acabat o que no hagi començat”. La seva lectura em diu que encara l’està vivint la filosofia de la seva vida compartida poèticament. El primer vers ens obre el camí  amb un pensament de M. Montserrat Domingo, “vull ser oració” que Ivette ho confirma amb “ets amor i text que en mi neix”. I el poemari n’és el camí. El segon poema ens marca com és el camí: “assedegada, venint d’un camí tortuós /............/ he trobat la més gran de les fonts i els teus ulls blaus.” I el darrer ens recorda com l’han fet: “I em vas dir; -/passejarem pel perill / però sempre agafats de la mà”. El camí de la filosofia de la vida sempre es fa en companyia i la poeta ens ho confirma amb el nombre d‘amics i amigues citant els seus pensaments. CAMÍ DEL TEXT no és una lliçó de filosofia és la vida viscuda amb filosofia poetitzada. El proverbi budista: “un fa més fort a algú si l’ajuda una mica, però el debilita si l’ajuda molt” que interpreta: “deixar d’emparar els altres /és (per fi) / ser generosa amb mi”. Afirma sense deixar d’estimar quin és el paper de cadascú en el camí. No oblidem que Ivette és molt coneguda per la seva música que acompanya silenciosament els seus poemes. Ho corrobora amb aquest curt poema: “Canto la veu parlada /la veu de la mirada,/ la veu del gest,/ la veu del plor / i la que no parla”. La filosofia de la vida ens alliçona amb el silenci i la paraula. CAMI DEL TEXT un poemari per llegir-lo sense presses i meditant-lo.