Carme Barbany i Triadó amb el títol del seu llibre em feia
pensar abans de llegir-lo en el sentit metafòric de la història. Primer calia
descobrir les llambordes que amagaven el jardí. Mentra avançava en la lectura pensava
que les llambordes eren els enemics de Catalunya. Que el jardí el configuraven
lluitadors clandestins. Crec que no anava errat. Una altra anàlisi em feia
pensar que el jardí podría ser Granollers quan es lliurès dels mals de la
guerra i de la dictadura. Dues idees que casen perfectament amb el
desenvolupament de l’argument. Un argument relacionat amb la defensa de la
llibertat dels pobles i els sacrificis que han de suportar els seus defensors
tant en temps de guerra com en temps d’una pau sense guerres però d’una pau figurada.
Una novel·la en la que la trama va configurada i transformada per l’amor sexual
passional i també per l’amor autèntic. El primer es movia entre llambordes i el
segon construia el jardí. El desenvolupament de la narració, no sóc de
Granollers, em feia recordar situacions i personatges típics del temps, com un
cosidor, un bar de relacions amb nom de flor, botigues especialitzades, carrers
i places amb protagonisme, i alguns noms propis i activitats cíviques,
culturals i esportives. Granollers, escenari ideal, d’una novel·la d’arrels
històriques, però jo diría més aviat de carácter psicológic i de denúncia. Caràcter
psicológic dels personatges d’una i altra banda, amb escenes fàcils de recordar
per la seva cruesa. Psicologies
autoritàries fruit d’una victória armada i psicologies compromeses fruit d’unes
conviccions i d’uns amors personals i patriòtics. Amb un capítol curt, com a
introducció, escenificat l’any 1939 ens fa intuir el perquè d’unes relacions
rebutjades i l’epíleg ens porta a l’èxit d’una resistència, ajudant a entendre
la programació de la novel·la. Ambientada a Granollers esdevé, en certa manera,
un cant a la ciutat. Granollers té una ideosincràsia impossible d’esborrar. No
és el cant del cigne sinó la resurreció d’Afrofita emergent de l’aigua del mar.dijous, 6 de març del 2014
Sota les llambordes, un jardí
Carme Barbany i Triadó amb el títol del seu llibre em feia
pensar abans de llegir-lo en el sentit metafòric de la història. Primer calia
descobrir les llambordes que amagaven el jardí. Mentra avançava en la lectura pensava
que les llambordes eren els enemics de Catalunya. Que el jardí el configuraven
lluitadors clandestins. Crec que no anava errat. Una altra anàlisi em feia
pensar que el jardí podría ser Granollers quan es lliurès dels mals de la
guerra i de la dictadura. Dues idees que casen perfectament amb el
desenvolupament de l’argument. Un argument relacionat amb la defensa de la
llibertat dels pobles i els sacrificis que han de suportar els seus defensors
tant en temps de guerra com en temps d’una pau sense guerres però d’una pau figurada.
Una novel·la en la que la trama va configurada i transformada per l’amor sexual
passional i també per l’amor autèntic. El primer es movia entre llambordes i el
segon construia el jardí. El desenvolupament de la narració, no sóc de
Granollers, em feia recordar situacions i personatges típics del temps, com un
cosidor, un bar de relacions amb nom de flor, botigues especialitzades, carrers
i places amb protagonisme, i alguns noms propis i activitats cíviques,
culturals i esportives. Granollers, escenari ideal, d’una novel·la d’arrels
històriques, però jo diría més aviat de carácter psicológic i de denúncia. Caràcter
psicológic dels personatges d’una i altra banda, amb escenes fàcils de recordar
per la seva cruesa. Psicologies
autoritàries fruit d’una victória armada i psicologies compromeses fruit d’unes
conviccions i d’uns amors personals i patriòtics. Amb un capítol curt, com a
introducció, escenificat l’any 1939 ens fa intuir el perquè d’unes relacions
rebutjades i l’epíleg ens porta a l’èxit d’una resistència, ajudant a entendre
la programació de la novel·la. Ambientada a Granollers esdevé, en certa manera,
un cant a la ciutat. Granollers té una ideosincràsia impossible d’esborrar. No
és el cant del cigne sinó la resurreció d’Afrofita emergent de l’aigua del mar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada