LLIT ENGOIXAT          

El sol, rellotge del silenci,

espera.

Els porticons finestrals

frisen.

El llit, orfe d’hostes,

s’engoixa.

Els llençols, sense escalf humà,

ploren.

Cap cop de porta,

el matalàs no ha patit amors trencats

i el silenci, somiador de futur,

ha emmudit per l’esglai d’un crit de foscúria.

A l’hora programada

l’arribada feliç es torna engany

Les portes tancades

allarguen al llit la mà,

mentre fluixet musiten,

aquesta nit serán absents.

Rellotge, porticons i llit

dialoguen amb els llençols,

els pessigolleixen i els fan somriure.

Una nit sense amors

enyora l’estel d’una lluna plena.

El llit respira tranquil·litzat,

no totes les nits porten rams de flors.