El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 8 de novembre de 2017

CJ quadern 180

UNICITAT DE DÈU, PLURALITAT DE MÍSTIQUES, de José I. Gonzàlez Faus

La presència del misteri i de la mística en el món en les diferents manifestacions religioses al llarg de la història. Mística i misteri una realitat que defineix en certa manera la qualitat de la persona humana. Les dues paraules ens traslladen a un espai més universal i de dimensions incalculables que incideixen en el psiquisme de l’ésser humà i li parlen d’una veritat que ultrapassa la realitat que viu en el món. El misteri i la mística són experiències que es poden viure des de diferents concepcions del present i del passat. I l’autor ho resumeix en dues modalitats místiques, la de l’ésser i la de la fe. La mística de l’ésser, bàsicament oriental, es presenta en l’hinduisme, en el budisme i en el taoisme. I la de la fe; en el judaïsme, en el cristianisme, i en l’islamisme. La peculiaritat de la mística de l’ésser es manifesta més com una vivència, que com una doctrina, i és fonamentalment psíquica, viscuda per l’esperit, que palesa una projecció universal infinita. En l’hinduïsme Déu és inaccesible de tal manera que “no pot convert6ir-se mai en objecte de coneixement…;qui es creu conèixer-lo, no el coneix en veritat”. La veritat és una experiència personal. El Budisme és en resum una experiència antropológica i la paraula Tao és l’arrel d’on brota la virtut. La mística oriental és en realitat una veritat íntima que s’experimenta sense conèixer-la, però que basteix l’estructura religiosa dels humans. La mística de la fe del judaïsme ens diu que el misteri és “la muralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio”.Podriem dir que el coneixement és la norma de la mística jueva i la fe en Déu fou la base de la construcció del poble jueu que té en Abraham el seu fundador. La mística jueva està representada pels salms essent els seus més fidels, els profetes. El Cristianisme esdevé el màxim exponent de la mística, amb la centralitat de l’amor, que li dóna una dimensió més sublim a la religió. I la tercera és l’Islam que comença ama aquestes paraules el seu text sagrat:”en nom d’Al·là el compassiu, el misericocdiós. Lloat sigui Al·là, senyor de l’univers”.Els seus místics representatius són el sufites i el murcià Ibn Arabi (s.XII-XII) confesa:”la sinceritat és la túnica de l’aspirant a sufí”. La presència del misteri i de la mística no està exempta de perills i dificultats, trobant-se els místics en veritables nits fosques. La mística no és exclusiva de persones religioses, un ateu pot gaudir de la mística amb la veritat de la seva vida. Un quadern per llegir-lo i reflexionar i adonar-nos de com la història necessita de la creença personal en Déu per bastir la verdadera estructura de la convivència humana. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada