El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimarts, 25 de desembre de 2018

ODISSIÀQUES, de Maria Rosa Blàzquez i Marin



 (Té la paraula Penèlope)
Un poemari molt ben estructurat com un homenatge a la dona en la seva lluita per la igualtat en la figura de Penèlope. Esposa d’Odisseus ( Ulisses) com a protagonista de l’amor que sentia pel seu espós absent que lluitava per la tornada a Itaca, desprès de la derrota de Troia. Penèlope és la protagonisgta del poemari en el dolor de l’absència esperant el marit i en l’absència sentint-se companya en el dolor. Un poemari en el que es viu la intensitat de l’esposa que estima immensament l’espós al marge dels moments amargs que havia de viure per culpa del deure que ell havia de complir. Maria Rosa intueix els dolors de l’absència i la cuites de l’absent posant en boca de Penèlope les paraules següents:” Del bell etern heroi me’n faig meves les cuites / el tràfec de viatger indocumentat,/ les tribulzacions de transeünt errant / empès nomès per l’afany de tornada / i ploro amb ell i amb ell estimo / l’acompanyo, com fidel consort fins a casa.” Penèlope en la seva solitud viu el viatge de tornada del seu espós “enderiat inquiet, / t’has fet a la mar, cercant-me./ Navegaràs solitari / fins descobrir que / és íntima la cerca.” L’esposa coneix molt bé l’orgull del seu marit quan es proposa un objectiu però també sap que malgrat l’èxit o el fracàs coneix molt bé el final que no és res més que recuperar la intimitat. I amb aquesta idea, ella, que estima, no desespera i escriu Maraia Rosa, “ella, la lleial, / l’espera./ Juga amb els fils / trena i destrena / somriu a tots / marca distàncies /es refugia en el fill / escull el coratge / silenciosa espera./ L’epera, si cal/ eternament./ L’home s’ho val”. Per què les penes d’esposa els intueix en els sofriments de l’espós. I en una de les seves oracions a Zeus, exclama:”Immortal engtre els immortals, en la propera / parttida, prent-me un pit com a penyora per, / com vigorosa amazona, lluitar frec a frec al / costat de l’estimat”. I el poema final és la gran declaració d’amor i de fidelitat a l’espós no escoltantn el cant de pretendents que la volien per esposa apartant-la del seu heroi. Val la pena llegir-lo. Diu: “¿És que no vas decidir aquest pensament tu mateixa, / que tornaria Ulisses per prendre venjança d’aqueixos? / Obra com et plaurà: i et dirè com més escauria. / Puix que dels pretendents s’ha venjat Ulisses diví,/ faci’s un npacte jurat: que Ulisses regni per sempre, / i nosaltres posem en fils i gemans oblidança / dels morts que s’han fet,i que els uns als altres s’estimin / com d’antic, i que hi hagi riquesa i pau a balquena”. La solució als problemes de la vida per difícils i dolorosos que sien finalment sempre la dóna l’estimar. Un poemari dens, amb veu de dona i poèticament una lliçó de convivència superant tots els problemes per greus que siguin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada