Aquell dia era dilluns, de Ramon Font

 L’escriptor granollerí amb aquesta nova novel·la fa un pas molt iteressant en el seu camí de la narració literària. Si amb les seves novel·les castellanes Vivir sin ti i La metàstasi s’havia presentat com un notable creador de personatges i observador de situacions definint emocions i sentiments, amb La memòria del silenci, autotraducció de Vivir sin ti, assoleix noves fites, ara en la literartura catalana. amb la que comento avui Ramon Font palesa una clara qualitat en el món de la creació. El títol, Aquell dia era dilluns, ens marca un camí prou determinant a l’hora de definir històries i motius.El dilluns és un dia de començaments, començar una nova setmana o començar una nova vida quan l’anterior necessitava una orientació diferent. La història que presenta no és cap descobriment però el tractament de la mateixa indica com un mateix tema pot proporcionar situacions tan variades que li donen l’aspecte d’un nou descobriment. L’etern tema de les relacions humanes, en aquest cas de les relacions de parella, és mou en un ambient que alló que és antic apareix com una novetat. Però alló que esdevé important rau en el fet de les consequències que se’n deriven. En el fons del fons “Aquell dia era dilluns” és un cant o un poema a la vida i una mena de despertar a l’excel·lència de l’amor, malgrat els problemes, obstacles, entrebancs, que en la seva trajectòria s’hi interfereixen. De la seva lectura dedueixo una lliçó, que crec, central, la transcendència de trobar-se a un mateix en el transcurs de les relacions satisfactòries o desgradables, troballa que és imprescindible si es vol assolir una millor convivència. L’autor de la novel·la confessa que bàsicament es tracta d’un divertimento. És veritat però també ho és que un divertimento pot esdevenir el clown o el pallasso que fa obrir els ulls i que passant-ho bé ajuda a trobar el veritable camí de la pròpia vida. El dilluns és el dia de la setmana que resulta metafòric. Tornar a començar, encara que aquest fet deixa darrera de cada persona moments que no li han agradat viure.

 

Cargol, i qué faràs dins un iglú?

La imaginació, impregnada de la millor essència poètica de la pedagogia, és, en la ploma d’Eulàlia Canal, una professora excel·lent per fer de la lectura una eina cultural molt important en l’evolució dels pobles. No és el primer llibre de l’escriptora granollerina amb el cargol com a protagonista que sap lluitar contra les dificultats i trobar soluciones per a conviure.

Les il·lustracions de Carole Edet van més enllà del dibuix per esdevenir coautora perquè els seus cromatismes fan que les idees i les emocions entrin subtilment pels ulls i facin treballar més fructíferament la imaginació de petits i grans. Les fulles vegetals, en el paper de cartes, demanen la col·laboració del vent, com a carter, amb la finalitat de relacionar desitjos, pensaments i situacions que denuncien un objectiu: agermanar diferències. El cargol, amb la seva estructura i lenta mobilitat, esdevé un personatge molt característic per arribar a la lliçó final: res pot impedir el desenvolupament personal. Només cal aprendre com fer treballar les pròpies capacitats. La cultura és el desllorigador dels problemes. I una bona convivència, consultar i escoltar són elements imprescindibles perquè cada individu es realitzi. Aquesta filosofia l’escriptora i la il·lustradora la fan assequible i comprensible amb la historieta del cargol, acompanyat d’altres animalons de la natura com són la papallona, el mussol, el camaleó, la vaca, l’oca, la cabra, el cranc, l’eriçó i el gripau. Un conte basat en el llenguatge i art de la naturalesa amb dues parts: en la primera el cargol decideix fugir, com el millor remei, a viure en un iglú; en la segona, els seus amics aconsegueixen que s’ho repensi preguntant-se què li agradaria ser.

És un llibre excel·lent per regalar per Sant Jordi. Els néts i nétes ho agrairan als avis i àvies.

 

 

Patinatge artístic       

El patinatge sobre rodes ha estat i és un dels meus esports favorits. En la vida no tot és possible. A Granollers s’ha fet més d’un intent per arrelar l’Hoquei patins. Però cap a fruitat. Personalment ho vaig intentar dues vedages. Però no en vaig saber prou. Però sí, ha arrelat el patinatge artístic. I amb aquestes ratlles celebro i aplaudeixo la celebració del VI Campionat. Felicitats i coratge a les persones que ho han fet realitat perquè no és fàcil fer triomfar un esport, que no entra en el calendari del gran capital.

 

SI PUGES AL SAGARMATHA QUAN FUMEJA VENT I NEU, de Josep-Francesc Delgado

Premi Joaquim Ruyra 1988, ha complert els vint-i-cinc anys i encara gaudeix d’una gran vitalitat cara els trenta. Una novel·la molt expressiva en els títols de cada una de les quatre parts en que es divideix. L’escriptor, que resideix a La Garriga, palesa un gran domini de la narrativa, un profund coneixement del tema de l’alpinisme i en concret de les ascencions als vuitmil i una condició molt enriquidora, una exquisida observació psicológica. El plantejament de la novel·la manté el lector en un continuat suspens amb l’empara  del fet religiós de la India sobre el factor diví palesat en  diferents éssers humans que es veuen tractats amb  una clara veneració pel fet del seu apropament als déus. Segons el meu entendre l’argument gira contínuament al voltant de la figura protagonista, quina manera d’actuar produeix preocupacions de tota mena sobre el seu destí. Un destí de múltiples situacions en una muntanya que sovint és sepultura i, a vegades, també exaltació. En el desenvolupament de la novel·la hi juguen i amb intensitat els valors humans conjugats amb valors religiosos que reviuen amb diferents formes d’acord amb el temps climàtic. El títol és un exemple prou clar. Però cal tenir present que a la India el temps i la natura tenen factors i poders divins amb capacitat de variar històries personals o col·lectives. I l’autor és expert en el domini del pensament humà i les seves formes de manifestació. Quins són els factors, circumstàncies i valors que van jugar fort en la història de la protagonista? Obviament els companys d’expedició, el xerpes, el monastir amb el seu Lama, l’esperit muntanyenc acompanyat d’unes condicions naturals adequades, la sacralitat de la muntanya i el temps. El destí de la protagonista és un fil conductor espectant fins les darreres ratlles de la novel·la. Llegir-la és viure l’efecte psicològic de la qualitat humana d’una persona que estima la natura.

L’HOQUEI GEL CATALÀ

He llegit amb molt d’interés l’article de Joan Martí AMB MOLT DE GEL i m’ha cridat l’atenció que no s’hi hagi fet la més mínima referència de l’hoquei gel català. És veritat que només amb dos equips catalans, el Club Gel Puigcerdà i el FC Barcelona i quatre equips més de fora de Catalunya és difícil creà una afició envers aquest esport, que no pot lluitar amb l’hoquei sobre rodes, però és un dels esports més espectaculars i emocionants. I és precisament l’hoquei sobre patins de rodes l’avant-sala de l’hoquei gel a Puigcerdà. Sortosament els dos equips catalans gaudeixen d’unes bones instalacions, preparades per jugar-hi competicions mundials i olímpiques. Sóc un aferrissat defensor de l’esport del gel. Em sap molt de greu no poder seguir la lliga d’hoquei gel a la premsa i si desitjo estar-ne assebentat, el meu recurs és entrar en la página web del Club Gel Puigcerdà. És molt difícil crear afició sense l’ajut dels mitjans de comunicació. Sovint em pregunto: no seria possible, que al menys dues vegades l’any, TV-3 retransmitís dos partitrs d’hoquei gel jugats  pels equips catalans, un de la pista del Barça i un altre des de la pista del Club Gel Puigcerdà? Penso que els aficionats catalans a l’esport ho agraïrien. I la pregunta me la faig quan llegeixo els treballs per a una candidatura olímpica d’esports de neu a Catalunya. Una oportunitat per crear afició i millorar la qualitat esportiva internacional dels dos equips. Parlant amb la Presidenta del Club Gel Puigcerdà em comentava les grans dificultats per arribar a un mínim acord amb TV-3. Per a mi és incomprensible. Tinc 84 anys i porto el Puigcerdà en el cor. El vaig veure nèixer i en sóc un xic responsable. Va nèixer a les Escoles Pies de Puigcerdà. I el primer gran espectacle va ser un festival de gel al bell mig del llac. Un partit entre el Núria i el jove equip dels escolapis, patinatge artístic i curses de velocitat. Tres mil persones, testimoni la Vanguàrdia, al voltant del llac. Així va nèixer l’afició. I seixanta anys desprès el Club és més viu que mai. La seva història és digna de ser coneguda arreu de Catalunya i la premsa escrita i audiovisual hi poden fer molt. Hi posarè més granets de sorra per a la seva promoció. Suposo, amic lector, que intuiràs la il·lusió que em fa veure la pista del Puigcerdà convertida en pista olímpica.

 

L’ESTACIÓ ÉS ALLÀ… espai d’art i cultura

Jordi Aligué i Anna Bellvehí porten l’art i la cultura en la seva sang. La seva identitat és cultura amb la més ampla i extensa expressió de la paraula. Artistes integrals visqueren davant de nombrosos amics la realitat d’un somni. Un somni de magnitud mundial i universal. La inauguració d’un espai amb aspiracions de globalitat perquè la cultura és global o no és. Les paraules del Jordi i de l’Anna, més enllà de l’emoció del moment, projectaven una línia a l’horitzó que subratllava un missatge: l’art en totes les seves modalitats crea convivència en pau. Les persones que tinguerem el goig de ser-hi presents a l’acte inaugural vam viure l’emoció de les obres que adornaven les parets, dels llibres de les prestatgeries, del material pedagog i poguerem intuir un futur ple de vida perquè on hi ha art hi ha vida de veritat. Una fita nova del Jordi i de l’Anna que ultra palesar una inmensa gosadia responsable dirigía la mirada a l’infinit confessant que amb les armes de la cultura a la mà les persones esdevindrien elles amb el jo que convidava al veritable joc de la vida. L’art de la vida és la història. A Cardedeu a l’Avinguda Catalunya 8 en Jordi i Anna  amb el títol manllevat a J.V.Foix, l’estació és allà… van reciclar el seu camí amb l’entusiasme com a mitjà, amb el treball com a eina i amb la il·lusió com a futur, el futur de ser més persones amb la filosofía i pedagogía de l’art.

Ramon Ferrandis / El 9 Nou

Lluis Estopiñan, cromatisme líric del ser

La Galeria d’Art AB, de Granollers, ha obert les portes al creatiu Lluis Estopián, permetent als amics de l’art gaudir d’una exposició que és una emotiva filosofía dels colors com a vehicles i motors dels sentiments i una poesía del sentiment esdevingut color de la vida. És un plaer poder presentar en aquesta pàgina una petita mostra interactiva. Interactiva perquè la mirada de l’espectador, plena de color, pulsa la tecla de les emocions i amb  recorreguts insinuats, uns, endevinats, altres, però sempre en l’ambient cromàtic, l’esperit humà es transforma en la mística de la naturalesa i movent-se en l’espai sideral dialoga amb els colors  de l’arc de Sant Martí amagats darrere del cel blau. Els efectes d’una contemplació pausada de l’obra de Lluis Estopiñan sòn semblants als d’una fina pluja que regalima galtes avall i causa una sensació de felicitat, aquella felicitat d’un déu-vos-guard de la natura, tramés per les callades paraules d’un núvol. La contemplació d’una exposició de Lluis Estopiñan es transforma en un exercici de modelar artísticament la própia vida.