FRUITS I LLAVORS DE L’ESPORT

El BM Granollers és i ha estat un model en el conreu de l’esportivitat que ha fet i fa lluir l’handbol guanyant i perdent. Les victòries, els títols són signes externs, que cal saber llegir però que a l’hora de definir la qualitat esportiva d’una entitat no són suficients. Un club pot presentar una trajectòria sense títols, sense victòries és difícil, però ser un model esportiu. I són un model perquè, sovint, són ells els creadors de les grans figures que triomfen en els grans equips. El BM Granollers és un model des de la humilitat fins a la grandesa de l’èxit. La seva trajectòria és prou significativa i expressiva. Un club que és gran, guanyant i perdent. Fa anys que no guanya una lliga, però ha estat un senyor guanyant-ne, i alló que és  meritori i el seu gran trofeu rau en el fet que el BM Granollers no ha perdut mai la categoría en la pista i sempre, des dels seus inicis, ha estat en l’elit de l’handbol. Enguany, la seva trajectòria en la lliga és extraordinària, assoleixi el segon o el tercer lloc en la taula classificatòria. També ha tornat a ser present en la Copa del Rei amb possibilitats. Però en l’actual competició de copa s’hi produeix un fet molt significatiu. A Pamaplona, el BM Granollers hi juga amb el primer equip, el fruit de l’arbre històric, i l’equip cadet, la llavor que conrea per continuar sent un fruit important en el món de l’handbol. Independentment de guanyar la Copa, alló que és verdarerament transcendent és que hi són. És l’exercici de la filosofía deportiva del BM Granollers.

ARTEMISIA (art i tendències)

Taula rodona: “art contemporani: pistes per interpretar-lo”, amb Pilar Perdices i Joan Escudè.

Artemisia és, tal vegada, la única galería d’art del Vallès Oriental, en la actualitat, independentment de les sales d’expossicions. Dirigida per  Cristina Requena la seva activitat va més enllà de presentar exposicions amb la finalitat d’endinsar-se més en el món de l’art i el que significa i suposa envers el nivell cultural de les persones.

El dia 26 d’abril d’enguany, a les 11’30h. del matí un grup, que es desitjava més nombrós, bàsicament format per artistes plàstiques femenines, un escriptor i una persona aficionada a la música clàssica, es va gaudir del saber fer i explicar de dos artistes, la pintora Pilar Perdices i l’escultor Joan Escudè. Óbviament que el diàleg s’orientà bàsicament cap a l’art actual, distingint-ne tres apartats: 1.- l’artista, 2.- el procès i 3.- l’obra acabada. La major part del diàleg versà sobre el procès i com aquest en l’art dels nostres dies vol acaparar la qualitat d’obra d’art. I el to de la trovada s’anava fent interessant fins el punt que diverses opinions trovaren en ARCO la resposta d’un art que en certa manera s’aparta de la gent buscant l’elitisme, fonamentalment económic, oblidant el valor de molts artistes. Una de les contrarietats manifestes fou la massa defensada intel·lectualització de l’art, quan aquest és bàssicament passió. Pilar Perdices i Joan Escudè van reconèixer i defensar els valors existents de l’art dels nostres dies, però d’acord amb els assistents van denunciar postures que pretenen massa cridar l’atenció. Les gairebé dues hores de durada del col·loqui foren intenses, instructives i clarificadores sobre tot per part de les dues persones que portaven el pes del debat. Les artistes plàstiques presents i participatives foren, Àngels Icart, Adelaida Murillo i Rosa Permanyer.

Tito, has guanyat el partit de la teva vida

L’Esportiu et presenta, a la seva portada, amb una paraula definitiva, etern. I la porta de l’eternitat l’obra la mort. Físicament, dolorosa, psíquicament, un mar de llàgrimes, i humanament, la victòria, símbol del gol més extraordinari. Un amic i excel·lent artista de Dau al set,Joan Ponç, en una entrevista em va dir: “només la mort ens farà eterns”. Tu, Tito, no et coneixia personalment, has assolit l’eternitat. I l’has assolida amb un joc, el futbol, la vida és un joc, que t’ha coronat amb el llorer dels campions en els Jocs Olímpics de la Història. Tu vas triomfar dirigint, entrenant, més que no pas jugant. La natura et va predestinar i tu vas saber llegir el programa que et posà davant dels ulls. D’una activitat lúdica en vas saber llegir el missatge de vida. El futbol va ser la teva vida, una vida que s’inspirava en la música també, perquè l’art té moltes modalitats impartint lliçons en tots els camins. Tito, vas entendre que mitjançant l’esport, l’esport del futbol, la teva vida modelaria l’obra d’art que havia de fer-te etern. Ara ets etern, però alló important que ens has llegat és la manera d’esdevenir-ne. No és altra que el fer realitat la própia existència. Amb una activitat, que bàsicament és juga amb els peus, vas viure i treballar el teu destí. L’instrument eren els peus i les mans, però alló que feia noble aquest treball era la intel·ligència i la passió, en una paraula, la persona. La teva gran lliçó rau en el fet d’haver ensenyat al món, que un instrument com una pilota, pot convertir-te en persona i encara més, en persona important per a la història. Un futbolista esdevingut model de convivència humana. Simbólicament la pilota és esférica com la bola del món. La vida és un continu giravoltar. Cal saber-ne. I tu, Tito, ens n’has ensenyat. Un autèntic deportista model humà. Amb la mà no ens dius adèu, ans el contrari, ens dius us hi espero a l’eternitat.

 

Per Sant Jordi, llibres i roses

 Per a les persones que estimem Catalunya i volem sia un nou Estat Europeu, la festa del llibre i la rosa, la diada de Sant Jordi d’enguany, té un significat molt profund de reafirmació nacional i lliure. La rosa, en especial la vermella, pel seu color signe de treball, esforç i sacrifici, ens ofereix el perfum i la bellesa del ser, i el llibre, vehicle d’idees, emocions i descobriments ens alliçona sobre la veritat. És un dia per refermar les conviccions i gaudir de les fragàncies de la llibertat. La lectura de dos llibres m’ha frapat profundament, enriquit la conscienciació sobre la independència i enfortit el meu convenciment que el futur indispensable i necessari del nostre poble és la llibertat. Aquelles persones que n’estem convençudes, la seva lectura ens farà encara més fermes i més fortes; aquelles persones que no ho tenen prou clar, amb una lectura pausada, atenta i sense perjudicis, hi trobaran arguments prou convincents per voler la llibertat; aquelles persones que no n’estan gens de convençudes i són demócrates de veritat, n’estic convençut que al menys hi descobrirant racionalitat. Aquestes tres postures o circumstàncies tenen una gran capacitat definidora perquè esdevenen porta de diàleg veritable. Jaume Barberà, el del programa Singulars, amb el seu llibre “S’ha acabat el bróquil” va obrir un camí directe, però amb el llibre publicat enguany, “9N 2014” posa a la consideració del lector arguments polítics,econòmics, culturals i socials prou convincents per tenir molt clar que el futur de Catalunya no pot ser altre que el de la indpendència. La seva lectura no defrauda, anima, empeny i enforteix. Un altre llibre, “Xirinacs i l’estafa de la transició” de Xavier Busquets i Grabulosa ens posa davant l’evidència de la claretat d’idees de Lluis Mª Xirinacs de quin seria el futur de Catalunya amb l’aprobació de la Constitució Espanyola. Llegint les esmenes de Xirinacs, llegireu la situació política de Catalunya actual. La perspectiva política és una qualitat que no és a l’abast de tothom però sovint aquesta perspectiva es nega per objectius egoïstes i partidistes. Els dos llibres ens alliçonen. Esperem que els polítics catalans actuals llegeixin la perspectiva que la societat els hi ha posat davant els ulls. Artur Mas, fa anys, contestant un correu meu que posava en dubte la seva política em va contestar “no us fallarè”. Donem-li tot el nostre suport.

 

Infantil BM Granollers, sotscampió a Pamplona

M’ha sorprès el resultat, perquè conec molt bé l’equip, i la sorpresa tant pot ser per haver perdut la final com per la possibiltat de guanyar-la. Estic segur, que vista la trajectòria del torneig, el favorit era el BM Granollers Infantil. Però el fet d’haver derrotat al mateix equip en les semifinals, s’els hi convertía en el pitjor adversari. I així ha estat. I penso que la victòria dels navarresos ha estat justa. Els quatre partits guanyats que els han portat a la final són una demostració de la qualitat dels granollerins. I aleshores, què ha fallat? No he vist el partit, però m’ho imagino. Ha faltat coordinació entre els jugadors força i els jugadors cervell. Aixó no vol dir que hi hagi mancat voluntat. Potser n’hi ha sobrat. Imagino que els de Granollers, en aquesta final, no han jugat com un conjunt. Però, és bo aquest resultat? De cara a un futur és boníssim. Els hi cal aprendre molt encara si volen ser els futurs jugadors del BM Granollers. Hi ha fusta. Però alló que falta, potser, és la intel·ligència per entendre alló que és un equip conjuntat. És veritat que están en el camí. És veritat que si assimilen la lliçó esdevindran un equip de futur, com el dels grans moments del BM Granollers. Corregir, no vol dir renyar, sinò millorar. La humilitat i la senzillesa no són enemigues de la voluntarietat de victòria. Jo tinc fe en tots els jugadors de l’Infantil A. del BM.Granollers i estic convençut que el Torneig de Pamplona ha estat una molt bona lliçó per encarar la fase sector del Campionat d’Espanya i que hi poden donar la sorpresa. Endavant, campions, amb derrotes es fan els grans equips.

BM Granollers Infantil A. al Torneig de l’Anaitasuna del 17 al 20 d’abril.

Els infantils que dirigeix D.Ginesta s’han classificat primers del seu grup, classificant-se per jugar la fase final el diumenge, dia 20, amb opció a assolir el títol de campions. Els tres partits jugats els han guanyat amb autoritat. El primer, jugat dijous, 17 d’abril, sortiren de Granollers en tren a quarts de vuit del matí per arribar a Pamplona a les 13 h., dinar, i amb poques hores de repós, a les 16 h. jugar el primer partit, que guanyaren amb molta autoritat. El 18 han jugat un partit el matí i un al capvespre, aquest amb Infantil A. de l’Anaitasuna, i els dos també els han dominat amb bon joc i autoritat. Una bona classificació en aquest torneig els hi donarà molta moral als granollerins de cara a la fase sector del Campionat d’Espanya per assolir jugar la final. Tenen clase i categoria per assolir-ho. Enhorabona.

Adéu-siau a la Copa

La filosofía del perdre en el món del futbol és una filosofía de fracàs.  Alló que és un  veritable fracàs és que s’accepti aquesta filosofía. En el món del futbol, com en totes les activitats humanes, és imprescindible saber llegir el programa de la natura. La natura, les persones també ho són, porta al món un ampli ventall d’identitats. En el futbol, com en l’economia, la política la cultura, etc…, la clau rau en la coordinació de les protagonistes, en el nostre cas d’un partit de futbol. No és cap secret que cada situació en el camp necessita unes condicions própies i imprescindibles. No sempre s’encerta la solució quan no s’atribuix l’espai a jugadors amb qualitats discutibles i no a jugadors clau per la tasca a desenvolupar. Pot succeir que un equip disposi d’un nombre de jugadors excel·lents i calcats pel joc a desenvolupar i encara més que algun dels jugadors sigui un geni. Peró cal tenir present que els genis són efímers, no sempre juguen genialment. I un geni, si els companys no són prou intel·ligents, pot esdevenir desequilibrant. En el Barça hi existeix el geni, els jugadors intel·ligents i alló que és indiscutible tècnicament molt bons. La possibilitat de no aconseguir enguany cap títol és veritablement argument d’un fracàs? La lliga la gunaya un, la copa també, aleshores tots els altres són uns fracassats. Potser alló que cal és un altre sistema de valoració dels partits, començant per la puntuació. Hi ha factors que a l’hora de la veritat no tenen cap influència a l’hora de les classificacions. Té la mateixa puntuació guanyar per 1 a 0 que per 5 a 3. Crec que si els resultats disposessin d’un mesurador més adequat les classificacions variarien força. No és just que un partit amb un resultat de 4-5 només puntui el guanyador. Hi ha una altra questió prou interessant, el nombre de targetes que rep un jugador. El nombre de faltes, sobre tot les antiesportives. I un tercer punt, la capacitat creativa de cada equip. Ja sé que em direu que tot el que dic és somiar truites. En el temps de les noves tecnologies no és tan difícil filar més prim i conseqüentment ser més justos. S’afirma molt que el futbol ha canviat molt, ha progressat, d’acord, però ha de continuar millorant i els signes dels temps hi ajuden. El Barcelona ha dit adéu a la Copa jugant la final. És un fracàs? Què han fet tots els altres que s’han quedat pel camí? Caure a la Xampions a quarts de final és un fracàs? Quants fracassats hi ha a Europa. Possiblement no guanyi tampoc la lliga. És un fracàs? On està escrit que el títols són propietat d’uns pocs, Madrid, Barça i enguany At.Maxdrid? Potser el que cal és demostrar la fal·làcia d’aquesta doctrina i guanyar la partida al diner i donar protagonisme a la intel·ligència i descobrir la filosofia esportiva que li cal al segle XXI.