QUAN EL CEL SERÀ SERÉ, de Narcís Munsó i Prats

El sotstítol del llibre és molt significatiu: foto-poemes de natura i sentiments. La imatge i la paraula són dues germanes que dialoguen sobre la identitat del ser humà compartint les seves emocions amb la natura. No debades La Garrotxa és una comarca catalana, talment com  un poemari del cosmos. Narcís Munsó i Prats no necessita llegir, ni escoltar els poemes recitats pels prats, boscos, muntanyes i rius perqué el sentiment que regalen els  versos de la natura, ell els porta escrits en el seu cor. El poeta estima intensament la vida perqué l’ha compartida amb l’amor de la seva primera esposa i el seu segon matrimoni és una nova trobada amb l’amor perquè l’amor de l’absència va de la mà amb l’amor de la presència, que amb el diàleg humà i amb el poètic, elles i ell viuen la veritat de la vida temporal i l’eterna. “Quan el cel será seré” és un desig que li obra le portes de la serenor. “Quan es badin les poncelles / anirè a la feixa gran / on hi trobàvem les orquídees / on encara se n’hi fan”. És l’amor que encara és viu i es viu perqué “ per camins de Vall Bianya / que engalana la tardor / ve la Carme de La Canya/ barra, coca i pa rodó”. Llegint el poemari la presència viva de l’amor, el d’ahir i el de’avui, serà el mateix del demà “perquè quan en el seu passeig troba la mallarenga blava” sent que el cor li diu “teniu galta tota blanca, / dalt el cap blau solideu, quan us veig damunt la branca / m’enamora el goig que feu.” Compendreu millor la veritat d’aquest amor amb una ullada a l’índex, dividit en tres parts: FLORA, FAUNA i SENTIMENTS. El poemari esdevé un agermanament entre coneixement i sentiment en quan la ciència l’ha introduit en  l’extraordinari món de les plantes i dels animals silvestres i casolants amb una excel·lent harmonia en l’apartat dels SENTIMENTS que metafòricament viu la realitat de la interrelació humanitat-natura.Com resum d’aquest comentari l’acabarè transcribint el poema LA FONT DE LES MULLERES ( de La Canya) que retrata molt bé les imatges dels sentiments i els sentiments de les imatges. “En la nostra caminada / fent camí cap els Verlets / et trobem Font estimada / sense encara fer bufets.// De tornada ja cansats,/ et tornem a contemplar / del teu doll enamorats / quan encara pots rajar. // Si, degut a les sequeres,/ qualque cop la deu s’estronca,/ nostra Font de les Mulleres / als eixuts núvols esbronca.// I demana: pluja vine,/ vine alegre i persistent / que és la que ja s’endevina / que és del grat de molta gent”. El poemari és el goig que produeix en la humanitat l’amor com els núvols quan tornen a fer rajar les fons. L’esperit de la natura metàfora de l’esperit de la humanitat.

…Y AHÍ LO DEJO, de Gonzalo Boye

Permeteu-me començar amb unes paraules del bisbe de Solsona, que penso són molt adients per a l’ocasió. “Els drets propis de Catalunya estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble.” Penso que Gonzalo Boye hi estaria totalment d’acord perqué la defensa del President Puigdemont i els sseus companys a l’exili té el màxim objectiu en la llibertat de Catalunya. L’assoliment de la independència el té molt clar com el procès d’un poble que defensa la seva identitat i ha despertat la consciència europea perquè en resum és la defensa dels drets  naturals de les persones i dels pobles. La lectura del llibre m’ha ensenyat més seguint la manera de treballar com advocat que les idees que s’hi defensen. La convicció en la feina que fa sense defallir valorant tots els pros i contres no estalviant nits sense dormir és el camí que pas a pas en condueix a trobar els teus arguments fruit de les errades del contrari. Gonzalo Boye té fe en la independència de Catalunya i ha intuit legalment, social i històrica els contra arguments per desmuntar els de l’opisició. Té clar que el procès català ultrapassa les fronteres de la pell de brau perquè afecta també a la democràcia europea i pot esdevenir una lliçó per a la política mundial. Gonzalo Boye no s’arruga davant les persecucions osquestrades contra ell des de tots els indrets polítics, judicials i periodístics de l’estat. La democràcia europea, malgrat deficiències i defectes, les irregularitats davant Europa de juristes, polítics i policies espanyols, la fe de l’independentisme català i la justícia internacional vesteixen una base de confiança que recolza la fe d’un acdvocat amb qui la vida política ha estat injusta i dura i aquesta circumstància l’ha consagrat abogat de prestigi internacional. L’equip que defensa els independentistes catalans són advocats de prestigi internacional que han assolit ja èxits important a Anglaterra, Bèlgica, Alemanya i Suíssa i que senten al seu costat la llei internacional que defensa els drets de les persones. I una demostració que l’estat espanyol veu perduda la seva acusació rau en la persecució desfermada contra ell. Però la fe d’un poble recolzant la fe, la dignitat humana i social dels seus advocats dóna esperances a l’equip defensor que coneix les dificultats, però també els camins  Són molt expressives i significatives les paraules del darrer paràgraf del seu llibre:”Seguramente, la mejor de las respuestas a este dilema la tenemos desde hace mucho tiempo y procede de Schleswig-Holstein, cuyo Tribunal Superior determinó que los hechos por los que se reclamaba al president Puigdemont son inherentes y propios en una democràcia y todo Estado democrático tiene que tolerarlos. Son hechos sin relevancia penal porque son el ejercicio legítimo de una serie de derechos individuales i colectivos que el Estado español ha tratado de criminalizar para reprimir las legítimas aspiraciones del pueblo catalán… i ahí loi dejo”.

ABRAÇADES DE VIDA

Títol del quadern 213 de Cristianisme i Justícia, una lliçó profunda sobre la filosofia del saber escoltar i aprendre dels altres, en particupar de la gent senzilla i humil, que ha fet història, aquella història personal que no és percebuda per l’estat del benestar i que fa més digna la humanitat. En una época en la que el sentiment religiós pateix un movimnent marcat d’exclusió, descobrir persones que des de la seva humilitat han descobert el seu espai social amb el reclam de la religió, esdevé un missatge quina lectura no pot ser exclosa per la senzilla raó de l’efecte positiu que genera. Una advertència desde la realitat d’una vivència que porta a pensar, partint del qué sóc i hauria de ser. “Abraçades de vida” són el descobriment en la realitat de com la fe i la justícia esdevenen companys de viatge, factors de la dignitat humana. En aquest camí el risc de l’acció social aprèn a mirar el món amb uns altres ulls que han descobert en el silenci i l’oració la seva vida creativa en la convivència humana. I amb aquest descobriment s’enforteix l’esperança, evitant excesos en el parlar. I el contacte amb la gent de l’entorn, amb la mirada a un futur lluminós, ajuda a adonar-se de la importància de la paraula. I el diàleg amb altres testimonis, fa palés que és Déu qui ens vol en el seu camí. I una vegada es fa camí, la justícia és més humana. Les abraçades de la gent donen sentit a la convivència i ensenyen que la fé camina de bracet amb la saviesa humana per la dignitat de les persones. El diàleg sincer i obert no aparta de Déu sinò que hi ensenya el camí. El diàleg amb tothom basat en la dignitat de la persona indistintament de le seves tendències.

PERQUÈ DEFENSO LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES?

En la contraportada del meu llibre EL MÓN MECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA afirmo que la convivència universal pot esdevenir, millor ha d’esdevenir, l’obra d’art de la humanitat. L’assoliment d’aquesta obra d’art és impossible sense l’aportació artística de tots els humans sense cap mena d’excepció. I als nostres dies la humanitat consta de més de set mil milions de persones. Contemplar la imatge del món actual ens porta a adonar-nos que l’obra d’art és pèssima. I ho és perquè no totes les persones poden aportar-hi el seu treball amb llibertat, i no poden perquè els models polítics respondables els hi neguen. Des de la nació suposadament més avançada a la més retrassada, el respecte a la dignitat de les persones no es compleix. L’exercici de la dignitat és indispensable per esdevenir artista de la humanitat global. I la política dominant del segle XXI ens diu que els ciutadans són esclaus dels seus estats, siguin democràtics o no, molt rics o molt pobres. I la realitat confesa que més del cinquanta per cent de la humanitat es mou en el marc de la pobresa amb l’amenaça de la misèria. Que cada dia morin milers de persones per mancances en la seva subsistència, per guerres injustes per mantenir el poder, per crims contra la humanitat com són els crims masclistes, per sentències judicials poc fiables i per accidents naturals mal controlats, ens posa davant dels ulls una imatge tenebrosament inhumana de la convivència. I  aquesta imatge plena de pinzellades egoïstes hipòcrites ens diu que els responsables de la convivència en són culpables perquè prevariquen la llei natural i humana que els hi dóna el poder que no exerceixen com cal.

La demostració més evident ens la proporciona la realitat d’una convivència injusta. I qui són els responsables? Senzillament, la política, la religió i l’economia. I el primer incompliment rau en el fet de no respectar la dignitat humana de tothom quan una gran majoria es veu menystinguda. I és el dret de tots els ciutadans del món que em porta cap a la independència dels pobles de la terra que la natura i la història els hi dóna els trets que els identifiquen. I un exemple clar d’aquest incompliment ens el dóna l’estat espanyol que unifica sota el model castellà els pobles que són Galizia, Euskadi i Catalunya amb la diferència clau de l’idioma i d’altres que amb el mateix idioma amb matisos tampoc gaudeixen de la llibertat deguda. En el meu llibre defenso els drets de les persones, procuro denunciar les irregularitats en que se les obliga subsistir, i en les manipulacions de les lleis per manipular la democràcia. La mea idea no és altra que la democràcia té un camí que es basa en la dignitat i s’organitza d’acord amb la voluntat raonada de les persones. I per aquesta raó el meu llibre acaba amb el capítol EL PARE NOSTRE PROGRAMA DE VIDA.

ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn

La lectura d’aquest llibre m’ha confirmat la sospita que m’acompanya sobre la veritat de la justícia espanyola, i la credibilitat que em mereix el judici contra el procès català en defensa del dret a decidir i el camí cap a la independència. Les relacions dels polítics catalans amb els presos m’han descobert les possibles injustícies que es cometen amb els empresonaments i les relacions d’amistat que en una presó neixen precisament per la dignitat de les persones empresonades. Fa pensar que un pres comú digui als polítics catalans, qué hi feu aquí? El llibre de Joaquim Forn és el diari de l’estada a la presó d’ Estremera fins el trasllat a la presó de Lledoners. Només les penalitats que suposa per les famílies les visites hauria de ser una questió que la justícia s’ha de plantejar, perquè és un problema de dignitat humana i qui primer està obligat a aquest respecte és precisament la justícia. És, per a mi, incomprensible que el trasllat d’un pres, siguin pel motiu que sigui, en un cotxe blindat i amb departaments de poc més d’un metre quadrat, es fassi amb el pres emmanillat i molt pitjor si és amb les mans darrere. Senzillament, per a mí, és d’una inhumanitat imperdonable. Una justícia que diu que la seva funció és de reciclatge per recuperar el pres socialment, alló que fa és empitjorar. He llegit els llibres de Raúl Romeva i el referent a Oriol Junqueras, i amb la lectura dels tres he arribat a la conclusió que si el tribunal els haguès llegit hauria d’haver-se adonat de la seva innocència. Tres llibres que defineixen tres personalitats lliurades al servei de la seva gent, precisament castigades per la seva solidaritat, que la justícia espanyola no entèn. El que llegeixo del procès, els tres llibres que he llegit, em confirmen la possible manipulació que es fa de les lleis i molt més quan autoritats europees i també españoles denuncien irregularitats. Personalment la lectura dels tres llibres i la que no he fet encara, la del llibre dels fills i filles dels presos, m’ha confirmat més el meu dret de defensar la independència de Catalunya en un model democràtic que Espanya diu que és però no ho sembla. Els personatges dels tres llibres, tres polítics herois amb mèrits i dignitat per governar una Catalunya independent, que estic convençut que així será.

ORIOL JUNQUERAS. FINS QUE SIGUEM LLIURES, de Sergi López

Necessito començar el meu comentari amb un paràgraf d’Oriol Junqueras en la introducció del llibre. “La nostra fortalesa i constància, la nostra voluntat de viure i conviure, és universal. No ens ploreu, somrieu al futur de la vida, somrieu perqué cada dia que passem a la presó som més forts, somrieu perqué avui som més a prop d’aquell país que volem per a tothom, que tants cops hem somiat; somrieu perqué el nostre somriure, càlid i solidari, és l’instrument més poderós de seducció que tenim”. Quan he acabat la lectura del llibre, m’he preguntat com s’ha de viure la independència d’una nació en el context d’una humanitat global? El missatge dels presos polítics, tramés en les pàgines del llibre de Sergi López, que he captat, ha estat un missatge de dignitat humana com base essencial i irrenunciable de la convivència. I és precisament aquest missatge de dignitat que defensen els presos en el judici contra el procés, que m’ha fet més clares les paraules d’Oriol Junqueras amb que he començat el meu escrit. Només uns polítics, persones dignes, poden donar credibilitat a la llibertat dels pobles. I sense cap mena de dubte, la dignitat dels acusats és l’argument més creïble de la seva innocència, innocència que cap tribunal és capaç d’entendre, perquè jutjar una persona només amb la freda llei desemboca a sentències manipulables. Reflexionant sobre el concepte d’independència que es despren de les paraules de l’Oriol, avalades pel comportament de Jordi Cuixart, president d’Omnium, arribo a aquella independència que defensa Lluis M.Xirinacs en la seva filosofia globalista en la que les individualitats són la base imprescindible de la globalitat. No hi ha verdadera convivència global sense la llibertat individual. I el respecte al conjunts de les individualitats amb el seu propi jo és el principi filosòfic que he intuit de les opinions d’Oriol Junqueras. Respecte al jo, i en el jo és essencial l’idioma, que en les diferències no separa sinò, tot el contrari, uneix perquè el jo digne atrau, no separa. Estima, no odia. Enten, no rebutja. Allarga la mà també a l’enemic, no el rebutja. Un nou concepte de Catalunya on avui s’hi parlen més de doscents idiomes i en una convivència democràtica els problemes els soluciona la paraula intel·ligent, racional i amiga. Aquella lliçó evangèlica, que dóna vida a les paraules que escriu Sergi López, que on hi ha amor és sobrera la llei i en el respecte a les persones en les diferències es palesa la seva veritat. Un llibre que ens ensenya una política que està al servei de les persones i dels pobles i és el leimotiv d’una globalitat verdadera, solidària i de veritable germanor.

ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raül Romeva

La primera lectura i reflexió profunda l’ha ocasionada la vinyeta d’un empresonat amb una flor ala mà superant les reixes i les inscripcions CAP ALT , MIRADA LLARGA, VERB SERÈ i MÀ ESTESA. Quatre idees que són l’embolcall de tot el missatge de llibertat que   tramet des de la presó un pres polític apóstol dels valors que defineixen la dignitat d’una persona. El llibre em fa pensar en els herois que de la foscor en fan claror i que en la intimitat del silenci, per a Romeva forçat, però per ell estimat, esdevingui un creador de l’art de la política de la veritat. La seva lectura m’ha il·luminat el camí de la llibertat dels pobles, del nostre poble Catalunya, i recordant els personatges mundials perseguits però, avui herois de la pau, he pensat en el meu interior, Raül Romeva és un altre Xirinacs, Luther King, Gandhi i guardant les distàncies el seu llibre em recorda la gran resposta evangèlica a la pregunta tu ets reis dels jueus, i la resposta fou tu ho has dit i Romeva ha dit i confirmat que Catalunya assolirà la llibertat. Ell i els seus companys i companyes allarguen la llista del verdaders creadors de la verdadera democràcia. És un exemple a imitar, i el seu llibre corrobora, que la  verdadera història només es defensa arriscant i patint-ne les consequències. Però en el llibre, Raül, fa que el lector, independentista o no, reflexioni sobre la veritat de la seva pròpia llibertat i amb quins efectes contribueix positivament a la convivència. Raül Romeva amb el seu llibre palesa un mèrit d’un humanisme integrador, que la persecució injusta que pateix ell i els seus companys, la reverteix en un instrument de pau interior i en un configurador social de dignitat. El sacrifici que pateix és el martell que converteix el ferro ardent en una obra d’art. Dues ratlles d’una de les darreres pàgines són molt significatives valorant l’objectiu que amb el sacrifici s’ha d’assolir:”La vigília del judici que determinarà una part del nostre futur – el polític, potser; el personal, segur – només podem cridar, de tot cor: Visca La República”. Sigui quina sigui la sentència, els catalans demòcrates hem d’esmerçar-hi tota la nostra voluntat per treure’ls de la presò el més aviat millor. La força la tenim i hem d’exercir-la, el Raül ens ensenya com cal fer-ho. La llibertat, el  triomf de l’esperança”. La lectura del llibre ens donarà forces.