El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
dimecres, 24 d’abril del 2019
QUAN EL CEL SERÀ SERÉ, de Narcís Munsó i Prats
El sotstítol del llibre és molt significatiu: foto-poemes de
natura i sentiments. La imatge i la paraula són dues germanes que dialoguen sobre
la identitat del ser humà compartint les seves emocions amb la natura. No
debades La Garrotxa és una comarca catalana, talment com un poemari del cosmos. Narcís Munsó i Prats
no necessita llegir, ni escoltar els poemes recitats pels prats, boscos,
muntanyes i rius perqué el sentiment que regalen els versos de la natura, ell els porta escrits en
el seu cor. El poeta estima intensament la vida perqué l’ha compartida amb l’amor
de la seva primera esposa i el seu segon matrimoni és una nova trobada amb l’amor
perquè l’amor de l’absència va de la mà amb l’amor de la presència, que amb el
diàleg humà i amb el poètic, elles i ell viuen la veritat de la vida temporal i
l’eterna. “Quan el cel será seré” és un desig que li obra le portes de la
serenor. “Quan es badin les poncelles / anirè a la feixa gran / on hi trobàvem
les orquídees / on encara se n’hi fan”. És l’amor que encara és viu i es viu perqué
“ per camins de Vall Bianya / que engalana la tardor / ve la Carme de La Canya/
barra, coca i pa rodó”. Llegint el poemari la presència viva de l’amor, el d’ahir
i el de’avui, serà el mateix del demà “perquè quan en el seu passeig troba la
mallarenga blava” sent que el cor li diu “teniu galta tota blanca, / dalt el
cap blau solideu, quan us veig damunt la branca / m’enamora el goig que feu.”
Compendreu millor la veritat d’aquest amor amb una ullada a l’índex, dividit en
tres parts: FLORA, FAUNA i SENTIMENTS. El poemari esdevé un agermanament entre
coneixement i sentiment en quan la ciència l’ha introduit en l’extraordinari món de les plantes i dels
animals silvestres i casolants amb una excel·lent harmonia en l’apartat dels
SENTIMENTS que metafòricament viu la realitat de la interrelació
humanitat-natura.Com resum d’aquest comentari l’acabarè transcribint el poema
LA FONT DE LES MULLERES ( de La Canya) que retrata molt bé les imatges dels
sentiments i els sentiments de les imatges. “En la nostra caminada / fent camí
cap els Verlets / et trobem Font estimada / sense encara fer bufets.// De tornada
ja cansats,/ et tornem a contemplar / del teu doll enamorats / quan encara pots
rajar. // Si, degut a les sequeres,/ qualque cop la deu s’estronca,/ nostra Font
de les Mulleres / als eixuts núvols esbronca.// I demana: pluja vine,/ vine
alegre i persistent / que és la que ja s’endevina / que és del grat de molta
gent”. El poemari és el goig que produeix en la humanitat l’amor com els núvols
quan tornen a fer rajar les fons. L’esperit de la natura metàfora de l’esperit
de la humanitat.
dimarts, 23 d’abril del 2019
…Y AHÍ LO DEJO, de Gonzalo Boye

dimecres, 10 d’abril del 2019
ABRAÇADES DE VIDA
Títol del quadern 213 de Cristianisme i Justícia, una lliçó
profunda sobre la filosofia del saber escoltar i aprendre dels altres, en
particupar de la gent senzilla i humil, que ha fet història, aquella història
personal que no és percebuda per l’estat del benestar i que fa més digna la
humanitat. En una época en la que el sentiment religiós pateix un movimnent marcat
d’exclusió, descobrir persones que des de la seva humilitat han descobert el
seu espai social amb el reclam de la religió, esdevé un missatge quina lectura
no pot ser exclosa per la senzilla raó de l’efecte positiu que genera. Una advertència
desde la realitat d’una vivència que porta a pensar, partint del qué sóc i
hauria de ser. “Abraçades de vida” són el descobriment en la realitat de com la
fe i la justícia esdevenen companys de viatge, factors de la dignitat humana.
En aquest camí el risc de l’acció social aprèn a mirar el món amb uns altres
ulls que han descobert en el silenci i l’oració la seva vida creativa en la convivència
humana. I amb aquest descobriment s’enforteix l’esperança, evitant excesos en
el parlar. I el contacte amb la gent de l’entorn, amb la mirada a un futur
lluminós, ajuda a adonar-se de la importància de la paraula. I el diàleg amb altres
testimonis, fa palés que és Déu qui ens vol en el seu camí. I una vegada es fa
camí, la justícia és més humana. Les abraçades de la gent donen sentit a la convivència
i ensenyen que la fé camina de bracet amb la saviesa humana per la dignitat de
les persones. El diàleg sincer i obert no aparta de Déu sinò que hi ensenya el
camí. El diàleg amb tothom basat en la dignitat de la persona indistintament de
le seves tendències.
dijous, 4 d’abril del 2019
PERQUÈ DEFENSO LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES?
En la contraportada del meu llibre EL MÓN MECESSITA UNA
POLÍTICA HUMANA afirmo que la convivència universal pot esdevenir, millor ha d’esdevenir,
l’obra d’art de la humanitat. L’assoliment d’aquesta obra d’art és impossible sense
l’aportació artística de tots els humans sense cap mena d’excepció. I als
nostres dies la humanitat consta de més de set mil milions de persones.
Contemplar la imatge del món actual ens porta a adonar-nos que l’obra d’art és
pèssima. I ho és perquè no totes les persones poden aportar-hi el seu treball
amb llibertat, i no poden perquè els models polítics respondables els hi
neguen. Des de la nació suposadament més avançada a la més retrassada, el
respecte a la dignitat de les persones no es compleix. L’exercici de la dignitat
és indispensable per esdevenir artista de la humanitat global. I la política
dominant del segle XXI ens diu que els ciutadans són esclaus dels seus estats,
siguin democràtics o no, molt rics o molt pobres. I la realitat confesa que més
del cinquanta per cent de la humanitat es mou en el marc de la pobresa amb l’amenaça
de la misèria. Que cada dia morin milers de persones per mancances en la seva subsistència,
per guerres injustes per mantenir el poder, per crims contra la humanitat com
són els crims masclistes, per sentències judicials poc fiables i per accidents naturals
mal controlats, ens posa davant dels ulls una imatge tenebrosament inhumana de
la convivència. I aquesta imatge plena
de pinzellades egoïstes hipòcrites ens diu que els responsables de la convivència
en són culpables perquè prevariquen la llei natural i humana que els hi dóna el
poder que no exerceixen com cal.
La demostració més evident ens la proporciona
la realitat d’una convivència injusta. I qui són els responsables?
Senzillament, la política, la religió i l’economia. I el primer incompliment
rau en el fet de no respectar la dignitat humana de tothom quan una gran
majoria es veu menystinguda. I és el dret de tots els ciutadans del món que em
porta cap a la independència dels pobles de la terra que la natura i la
història els hi dóna els trets que els identifiquen. I un exemple clar d’aquest
incompliment ens el dóna l’estat espanyol que unifica sota el model castellà
els pobles que són Galizia, Euskadi i Catalunya amb la diferència clau de l’idioma
i d’altres que amb el mateix idioma amb matisos tampoc gaudeixen de la
llibertat deguda. En el meu llibre defenso els drets de les persones, procuro
denunciar les irregularitats en que se les obliga subsistir, i en les
manipulacions de les lleis per manipular la democràcia. La mea idea no és altra
que la democràcia té un camí que es basa en la dignitat i s’organitza d’acord
amb la voluntat raonada de les persones. I per aquesta raó el meu llibre acaba
amb el capítol EL PARE NOSTRE PROGRAMA DE VIDA.ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn
La lectura d’aquest llibre m’ha confirmat la sospita que m’acompanya
sobre la veritat de la justícia espanyola, i la credibilitat que em mereix el judici
contra el procès català en defensa del dret a decidir i el camí cap a la independència.
Les relacions dels polítics catalans amb els presos m’han descobert les possibles
injustícies que es cometen amb els empresonaments i les relacions d’amistat que
en una presó neixen precisament per la dignitat de les persones empresonades.
Fa pensar que un pres comú digui als polítics catalans, qué hi feu aquí? El
llibre de Joaquim Forn és el diari de l’estada a la presó d’ Estremera fins el
trasllat a la presó de Lledoners. Només les penalitats que suposa per les
famílies les visites hauria de ser una questió que la justícia s’ha de
plantejar, perquè és un problema de dignitat humana i qui primer està obligat a
aquest respecte és precisament la justícia. És, per a mi, incomprensible que el
trasllat d’un pres, siguin pel motiu que sigui, en un cotxe blindat i amb
departaments de poc més d’un metre quadrat, es fassi amb el pres emmanillat i
molt pitjor si és amb les mans darrere. Senzillament, per a mí, és d’una inhumanitat
imperdonable. Una justícia que diu que la seva funció és de reciclatge per
recuperar el pres socialment, alló que fa és empitjorar. He llegit els llibres
de Raúl Romeva i el referent a Oriol Junqueras, i amb la lectura dels tres he
arribat a la conclusió que si el tribunal els haguès llegit hauria d’haver-se
adonat de la seva innocència. Tres llibres que defineixen tres personalitats
lliurades al servei de la seva gent, precisament castigades per la seva
solidaritat, que la justícia espanyola no entèn. El que llegeixo del procès,
els tres llibres que he llegit, em confirmen la possible manipulació que es fa
de les lleis i molt més quan autoritats europees i també españoles denuncien
irregularitats. Personalment la lectura dels tres llibres i la que no he fet
encara, la del llibre dels fills i filles dels presos, m’ha confirmat més el
meu dret de defensar la independència de Catalunya en un model democràtic que
Espanya diu que és però no ho sembla. Els personatges dels tres llibres, tres
polítics herois amb mèrits i dignitat per governar una Catalunya independent,
que estic convençut que així será.
dijous, 28 de març del 2019
ORIOL JUNQUERAS. FINS QUE SIGUEM LLIURES, de Sergi López
Necessito començar el meu comentari amb un paràgraf d’Oriol
Junqueras en la introducció del llibre. “La nostra fortalesa i constància, la
nostra voluntat de viure i conviure, és universal. No ens ploreu, somrieu al
futur de la vida, somrieu perqué cada dia que passem a la presó som més forts,
somrieu perqué avui som més a prop d’aquell país que volem per a tothom, que
tants cops hem somiat; somrieu perqué el nostre somriure, càlid i solidari, és
l’instrument més poderós de seducció que tenim”. Quan he acabat la lectura del
llibre, m’he preguntat com s’ha de viure la independència d’una nació en el
context d’una humanitat global? El missatge dels presos polítics, tramés en les
pàgines del llibre de Sergi López, que he captat, ha estat un missatge de
dignitat humana com base essencial i irrenunciable de la convivència. I és
precisament aquest missatge de dignitat que defensen els presos en el judici
contra el procés, que m’ha fet més clares les paraules d’Oriol Junqueras amb
que he començat el meu escrit. Només uns polítics, persones dignes, poden donar
credibilitat a la llibertat dels pobles. I sense cap mena de dubte, la dignitat
dels acusats és l’argument més creïble de la seva innocència, innocència que
cap tribunal és capaç d’entendre, perquè jutjar una persona només amb la freda
llei desemboca a sentències manipulables. Reflexionant sobre el concepte
d’independència que es despren de les paraules de l’Oriol, avalades pel
comportament de Jordi Cuixart, president d’Omnium, arribo a aquella independència
que defensa Lluis M.Xirinacs en la seva filosofia globalista en la que les
individualitats són la base imprescindible de la globalitat. No hi ha verdadera
convivència global sense la llibertat individual. I el respecte al conjunts de
les individualitats amb el seu propi jo és el principi filosòfic que he intuit
de les opinions d’Oriol Junqueras. Respecte al jo, i en el jo és essencial
l’idioma, que en les diferències no separa sinò, tot el contrari, uneix perquè
el jo digne atrau, no separa. Estima, no odia. Enten, no rebutja. Allarga la mà
també a l’enemic, no el rebutja. Un nou concepte de Catalunya on avui s’hi
parlen més de doscents idiomes i en una convivència democràtica els problemes
els soluciona la paraula intel·ligent, racional i amiga. Aquella lliçó
evangèlica, que dóna vida a les paraules que escriu Sergi López, que on hi ha
amor és sobrera la llei i en el respecte a les persones en les diferències es
palesa la seva veritat. Un llibre que ens ensenya una política que està al
servei de les persones i dels pobles i és el leimotiv d’una globalitat
verdadera, solidària i de veritable germanor.
dimarts, 19 de març del 2019
ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raül Romeva
La primera lectura i reflexió profunda l’ha ocasionada la vinyeta
d’un empresonat amb una flor ala mà superant les reixes i les inscripcions CAP
ALT , MIRADA LLARGA, VERB SERÈ i MÀ ESTESA. Quatre idees que són l’embolcall de
tot el missatge de llibertat que tramet des de la presó un pres polític apóstol
dels valors que defineixen la dignitat d’una persona. El llibre em fa pensar en
els herois que de la foscor en fan claror i que en la intimitat del silenci,
per a Romeva forçat, però per ell estimat, esdevingui un creador de l’art de la
política de la veritat. La seva lectura m’ha il·luminat el camí de la llibertat
dels pobles, del nostre poble Catalunya, i recordant els personatges mundials
perseguits però, avui herois de la pau, he pensat en el meu interior, Raül
Romeva és un altre Xirinacs, Luther King, Gandhi i guardant les distàncies el
seu llibre em recorda la gran resposta evangèlica a la pregunta tu ets reis
dels jueus, i la resposta fou tu ho has dit i Romeva ha dit i confirmat que Catalunya
assolirà la llibertat. Ell i els seus companys i companyes allarguen la llista
del verdaders creadors de la verdadera democràcia. És un exemple a imitar, i el
seu llibre corrobora, que la verdadera
història només es defensa arriscant i patint-ne les consequències. Però en el
llibre, Raül, fa que el lector, independentista o no, reflexioni sobre la veritat
de la seva pròpia llibertat i amb quins efectes contribueix positivament a la convivència.
Raül Romeva amb el seu llibre palesa un mèrit d’un humanisme integrador, que la
persecució injusta que pateix ell i els seus companys, la reverteix en un
instrument de pau interior i en un configurador social de dignitat. El sacrifici
que pateix és el martell que converteix el ferro ardent en una obra d’art. Dues
ratlles d’una de les darreres pàgines són molt significatives valorant l’objectiu
que amb el sacrifici s’ha d’assolir:”La vigília del judici que determinarà una
part del nostre futur – el polític, potser; el personal, segur – només podem
cridar, de tot cor: Visca La República”. Sigui quina sigui la sentència, els
catalans demòcrates hem d’esmerçar-hi tota la nostra voluntat per treure’ls de
la presò el més aviat millor. La força la tenim i hem d’exercir-la, el Raül ens
ensenya com cal fer-ho. La llibertat, el triomf de l’esperança”. La lectura del llibre
ens donarà forces.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)