DESARMAR ELS INFERNS, de Joan Morera Perich

Llibret 207 de la col·lecció de Cristianisme i Justícia amb el subtítol de PRCTICAR LA NOVIOLÈNCIA DE JESÚS AVUI. Un estudi molt dens de com en les ensenyances de la bíblia, tant en el nou com en l’antic testament, la no violència era una pràctica social al servei de la humanitat per frenar els egoismes del poder. L’autor distingeix tres comportaments davant l’exercici de la violència. 1.- lluitar amb la força, és a dir, amb la llei del talió, que en el fons justifica la violència per solucionar problemes. I on rau la justícia. 2.- el famós no hi ha res a fer, i fugir per desentendre-se’n. 3.-la no violència activa que allò que pretén és recuperar l’injust. El n.3 desenvolupa la doctrina evangèlica i bíblica amb una mirada especial al profeta Isaïes. Ens recorda tres textos dels evangèlics molt explícits i entenedors. “Aquell de vosaltres que no tingui pecat que tiri la primera pedra”. Als que acusaven la dona adúltera. I un a un es retiren, reconeixen que ells no són innocents. Fi assolit: reconèixer la culpabilitat del acusador. Al soldat que el va pegar, quan se l’acusava davant del gran sacerdot: ”Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, perquè em pegues?” Una expressió que manifesta saber raonar els fets de cadascú. El jo no violent fa pensar al violent. I darrerament, ja clavat en creu, perdona als seus botxins: ”Pare, perdona’ls, no saben el que fan”. En una paraula les accions, del signe que siguin, totes han de tenir una raó que responsabilitza i les persones que raonen saben entendre la bondat o no dels seus actes. En síntesi és una defensa de l’exercici correcte de la llibertat que respecte el dret a equivocar-se i una vegada descobert l’error la intel·ligència li fa demanar perdó. La no violència sempre vol recuperar la persona. Rebutja qualsevol maldat. Davant la maldat de l’opressor el no violent està preparat pel sacrifici de la seva vida. Tal vegada la gran dificultat del no violent està en la llei que busca en la violència la raó de la pau. L’objectiu del no violent és desarmar al violent.

TOTA LA VIDA PER RECORDAR, de Núria Pradas

Novel·la que es llegeix amb  força fruïció i sap greu haver de deixar la seva lectura perquè altres obligacions ho exigeixen. Les relacions humanes esdevenen la centralitat narrativa a tots nivells familiars, laborals, socials i fins i tot polítics. A mesura que avançava en la lectura intuïa una narrativa defensora dels drets de la dona per ocupar en la història l’espai que li pertoca respectant les seves il·lusions i objectius. Bàsicament la centralitat rau en la vocació i intenció de la protagonista a fer realitat la seva capacitat artística i de relació social malgrat els seus orígens no ser massa favorables a assolir un espai digne, humà i femení en les relacions socials de família, treball i desitjos. Òbviament que l’amor hi juga un paper preponderant en les relacions home dona en la formació d’una família, relacions que per diferents motius es veuen trencades i tornades a començar en base a una doctrina que personalment no comparteixo però dintre la suposada dignitat personal respecto perquè té un comportament d’humanisme natural racional i intel·ligent i tolerat segons la religió practicada. La protagonista és una lluitadora nata d’una capacitat intel·lectual i artística que només egoismes personals de poders absorbents la fan trontollar. Però en la lluita per assolir l’espai que desitja en el desenvolupament del seu art l’enforteix la intel·ligència i la dignitat. Assolir els seus objectius socials artístics no és obstacle per saber ser mare, malgrat la mort de la filla nascuda no feia massa dies. Estimar la filla, retrobar-se, refer la serva vida en un món immers en una degradació social i política per culpa d’una guerra la tornen als seu orígens on recupera el seu jo personal i un espai en el món que li fa justícia. Òbviament que no penso igual en les idees de base social i religiosa, però aplaudeixo la dignitat de les persones, dones i homes que en els seus objectius hi col·loquen l’amor i la dignitat. La protagonista és una lluitadora a tots nivells d’aquests objectius. Una novel·la que revela una escriptora, que fa pensar que la protagonista de la novel·la és el seu retrat, defensora dels drets de les dones amb personalitat, intel·ligència i coneixement desenvolupant la filosofia del lloc on es desenvolupa la seva narració. És un plaer la seva lectura i ha estat un alliçonament per entendre millor les necessitats de la humanitat.

TOTA LA VERITAT

La cónica definitiva dels dies decisius del Procès

ARA LLIBRES amb la publicació de TOTA LA VERITAT, fruit d’un treball intel·ligent, que he llegit amb atenció i molt d’interès, ha reforçat el meu pensament que resumeixo en dos temes: a) la democràcia espanyola no és una verdadera democràcia i b) els pitjors enemics Catalunya, els tè a casa seva. La democràcia espanyola no és una democràtica per una raó molt senzilla, la llei no és democràcia, és servidora de la convivència en democràcia.La llei no es manipula, com s’ha fet i s’està fent. Una llei no pot mai declarar inviolable una persona pel càrrec que desenvolupa i a l’estat espanyol és exercici de legalitat i per més inri amb guardó. La llei és una creació humana i per tant finita i limitada com la vida de les persones. Són massa els arguments que es poden aportar per demostrar-ho. I precisament m’ha cridat l’atenció que el tema de la Constitució no s’ha argumentat com base fonamental de la defensa del procès. Penso senzillament que una democràcia que ha obviat el “no puedo i no quiero” no és democràcia, continúa sent dictadura. La Constitució està també al servei dels catalans que defensen el dret a decidir i la llibertat. I amb tots els respectes a la Constitució, penso que el procès contra Catalunya és una il·legalitat. I el llibre en questió m’ho ha confirmat. Alló que agraeixo als seus autors rau en el fet que m’han fet llum sobre errades de l’independentisme. I en aquest tema també hi té joc la Constitució. En aquestes errades crec que hi juga un paper important la política de partit, oblidant la política de convivència. I a mesura que llegia, ho veia més clar. Penso que tot es fonamenta en el concepte persona i en el concepte unitat. I aquesta idea tant es reflexa en el procès, diguem-ne independentista, com en l’unionista i també en el legal. I des de la meva filosofia, aquesta diferència ideológica és crucial en l’actuació política i legal. Francament és un mal de fons, que l’he vist denunciat en el llibre en questió. Les irregularitats comeses per la política espanyola les considero de campionat i les de la política catalana fruit d’una desestabilització provocada per una mancança clara d’esperit democràtic per part del poder estatal, polític, judicial i policial. En síntesi un llibre que cal llegir perquè ajuda a centralitzar les idees i a entendre millor el sentit democràtic de la convivència.

EL FILL DE L'ITALIÀ, Rafel Nadal

Una novel·la de base histórica de credibilitat creativa. El desenvolupament de la narració palesa un treball de recerca histórica, que veritablement hi fou, sense perdre mai el carácter novel·lístic. El temps de la narració és doble, el corresponent a la guerra europea i el corresponent a la postguerra on es genera la veritat. La personalitat dels protagonistes es perfila al llarg de la novel·la fins al punt que el desllorigador del problema rau en la igualtat de comportaments dels dos protagonistes centrals. Personalment m’ha interessat el rerefons formatiu o defermotiu de les carácterístiques dels temps en particular com la guerra i els models politics incideixen en els comportaments de les persones i per altra banda com les persones palesen la seva identitat. La centralitat de la novel·la se centra en la recerca post bellum, del pare per part del fill. Alló curiós del cas rau en el fet que el fill, ja casat, decideix buscar el seu pare desprès de la mort de la seva mare. I l’espai d’aquesta recerca dóna cos a la novel·la perquè el suposat pare era un soldat de marina italiana, salvat de l’enfonsament del vaixell de guerra per l’aviació alemanya. Cal recordar que Itàlia havia estat aliada dels alemanys i aquesta aliança dóna un toc especial a la novel·la perquè els marins italians en aigües espanyoles visqueren refugiats en l’Espanya franquista amiga d’Alemanya, circumstància que afegia nous problemes al repatriament dels italians,quan Itàlia s’havia trencat l’aliança. El convenciment de la veritat de la filiació   per part de les dues famílies, malgrat la mare del fill italià com també el pare, es deguè a la capacitat psicològia de relacionar fets i circumstàncies perquè les anàlisis mèdiques foren negatives. I en aquesta circumstància s’hi afegeix el fet que en la  primera trobada el pare no reconeix el seu fill. Peró neix una forta amistat entre les dues famílies, convençudes que la realitat del fill de l’Italía era veritat. La novel·la es llegeix molt bé, encara que, a vegades, t’obliga de demostrar que s’és un bon lector.

LA TRAMA CONTRA CATALUNYA

LA TRAMA CONTRA CATALUNYA, Hèctor López Bofill

Sotstítol: Poders catalans que frenen la independència.

Llibre publicat l’any 2013 i que set anys desprès el considero un llibre d’actualitat. La seva lectura m’ha confirmat la idea que els enemics més poderosos viuen a Catalunya, essent la majoria catalans. Un dels enemics que considero és aquella persona que reconeix que no hi ha res a fer. Davant dels enemics intel·ligens i públics amb molt poder és una postura comprensible però no ho accepto. Llegint el llibre he comprobat que vaig actuar correctament quan em vaig donar de Baixa de La Caixa de Pensions i fer el boicot a La Vanguàrdia. Quan veig l’anunci de la Caixa a la Tv amb el logo “escoltar, parlar, fer” em pregunto per marxar de Catalunya va escoltar i va parlar amb els ciutadans?  Héctor López dóna molta importància a un sopar celebrat a Barcelona el 17  de gener de 2006. El convidat fou Artur Mas i els altres presents, crèm de la crèm dels empresaris catalans, Leopoldo Rodès, (president de Media Plannin), Antoni Brufau (president de Repsol), Javier de Godó (La Vanguàrdia), Juan Roig (Mercadona) Fernando Casado (president de l’Escuela de Administración de Empresas), Jordi Mercader (president d’Agbar), José Manuel Lara (Grup Planeta), Lluis Bonet (Freixenet) i Lluis Carulla (Agroaliment). El tema girava a l’entorn del nou Estatut de Catalunya, que marcava una clara intencionalitat de llibertat amb la finalitat que Artur Mas aturès aquesta tendència. En el llibre l’autor defineix clarament la posició dels empresaris,alguns d’ells patrocinats pel franquisme. I la lluita ben tramada va desembocar en el procès Contra Catalunya, segons les meves deduccions de la lectura. La intervenció de la Caixa amb el seu desembarcar a tota Espanya omplint-la d’oficines fou determinant. L’autor explica molt bé aquesta política contra la llibertat de Catalunya que a mi personalment se m’ha fet més clara i intel·ligible. Acaba el llibre amb aquestes paraules:”A Catalunya vivim un conflicte que cal que emergeixi i es visualitzi; aquesta és la primera condició per culminar un procès sobiranista, i en tot conflicte hi ha perdedors i vencedors. Els que han viscut de la Catalunya autonómica i de la unitat d’Espanya perdran, i els altres probablement guanyaran més quotes de benestar i la satisfacció de presentar-se al món des de la seva identitat. Però sobre tot hauran guanyat ser plenament responsables del seu destí”. Recomano la seva lectura perquè ens adonarem que els problemes tenen solució i la independència és un dret.

MERCADRIES FICTÍCIES . Recuperant Polanyi per al segle XXI

Quadern CJ, 216

Karl Polanyi, austríac (1886-1964), de família jueva, l'any 1933 es trasllada a Londres i el 1940 als EEUU d'Amèrica. La seva obra més important és el llibre LA GRAN TRANSFORMACIÓ, en la que centra el tema econòmic en relació a com afecta a la dignitat humana. El quadern 216 de CiJ es dedica a una anàlisi de l'economia en el segle XXI actualitzant-hi el pensament de Polanyi perquè l'econmia sigui de veritat un servei a la humanitat. En el segle XIX el sistema es recolzava en tres pilars fonamentals. a) economia de mercat, b) lliure comerç internacional i c) manteniment del patró or. Es potencià l'industrialisme i la formació de grans fortunes. El mercat esdevinguè amo i senyor, fins i tot, situant-se per damunt de la politica. El quadern para la seva atenció en tres objectius del mercat.1) l mercat de l'habitatge, 2) el mercat laboral i 3) els mercats financers. L'actuació dels tres objectius, tal com es desenvolopen al segle XXI, esdevé una destructuració greu de la humanitat en la que la persona és un número sense valor que es pot eliminar tranquil·lament de tal manera que la mort pot ser una condició necessària per protegir l'acumulació de la riquesa. Tal com funciona avui dia el mercat amb la política, que no compleix el seu objectiu situant el diner com factor regulador, s'està creant un ambient irrespirable que només una rebelió dels pobles pot reorientar una convivència en pau, d'acord amb el pensament de Polanyi. En el capítol de conclusions el quadern ens diu: “sense cap mena de dubte, les tres excursions que hem fet al món de l'habitatge, el treball i les finances mostren els límits del sistema de mercat i ens recorden que hi ha realitats que el diner no hauria de tocar si no les volem perdre. Més que el diner el que aquestes realitats no haurien de tocar és, en praules de Polanyi, “el mercat autoregulat”. Penso sincerament que “l'ètica” ha de ser reguladora de l'economia, perquè és un servei a tota la humanitat.

TRENTA ANNIVERSARI

FESTA DE LES LLETRES CATALLANES DEL VALLÈS ORIENTAL

Els premis d''Òmnium Cultural del Vallès Oriental han celebrat trenta anys. Eren les darreries dels anys vuitanta del segle passat quan, Jaume Camps, president i Ramón Casanovas em van demanar formar part de la Junta amb la intenció de celebrar el milenari de Catalunya pel protagonisme que hi va tenir el Vallès Oriental. A principis dels anys setanta em vaig donar d'alta d'Òmnium amb qui encara estic més compromès per la tasca de l'entitat en la defensa de Catalunya i que Ramón portava intensament gravada en el seu cor, com em demostrà en diferents movents. No podia negar-me a la seva petició i en la primera reunió de la Junta és parlà del tema i es prenguè la primera decissió. He recordat la implicació del Vallès en l'orígen de Catalunya. Sant Pere de Vilamajor era un poble molt implicat per seu seu dels Condes de Barcelona. I es decidí organitzar un premi sobre els mil anys d'història del Vallès Oriental, premi que es lliurà l'any 1989. El guanyaren els historiadors del Museu de Granollers, essent publicat en dos volums per una editorial de La Garriga, dirigida per Santi Cucurella, El Contrapunt.. S'havia donat el primer pas i tant Ramon Casanovas, com Jaume Camps desitjaven una activitat que deixès petjada i any rere any se celebrès l'efemèride. I s'arribà a la conclusió de que es tractès d'un tema eminentment cultural i per l'any 1890 s'organitzaren dos guardons un de narrativa i l'altre de poesia. I els premis es lliurarien en un sopà a l'Hotel Europa. Curiosament, el primer any els respectius jurats decidiren deixar-los deserts amb la corresponent sorpresa dels assitents al sopà. I una decissió que a primer cop d'ull semblava que seria negativa pels premis esdevinguè tot el contrari, creixeren en credibilitat. I en els premis dels trenta anys la credibiltat entre els narradors i els poetes continúa. En aquests trenta anys, els dos premis fundacionals continúen vigents acompanyats d'altres guardons que han canviat d'acord amb les ccircumstàncies. No s'havien celebrat tres convocatòries quan s'hi afegiren els premis juvenils de narrativa i poesia amb el descobriment de futurs escriptors/es dels Paísos Catalans, deixant d'organitzar-se integrar-se en els nacionals d'Òmnium Cultural que són capdavanters en el món de l'educació.El premi Eugeni Xammar ha tingut dues modalitats, la primera guardonava una personalitat vallesana del món de les lletres per canviar darrerament a la premsa. El premi de sociolínguïstica fou una decissió de les germanes de Jaume Camp, homenatge a la gran tasca en favor de la llengüa portada a terme per ell. El Premi Ramon Casanovas es déu a les filles recordant la passió que sentia el seu pare per Catalunya i la millor manera de recordar-lo era guardonar les entitats eminentment catalanes. D'aquella primera Junta promotora de la Festa de les Lletres Catalanes no podem oblidar i penso que es mereixen el corresponent reconeixement de la ciutat, Ramon Casanovas, Jaume Camp, Josep Garrell i Miquel Boix. Sense ells, la Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental, segurament no existiria amb el mateix nom i amb els mateixos objectius. Moviments culturals en neixen i creixen perquè els ciutadans visquin, i gaudeixin la cultura defensant la llengua catalana. Ells ens ho recorden.