ELS NUS I ELS MORTS, de Norman Mailer

  Novel·la de tema bèl·lic en la que l’autor palesa una gran capacitat d’anàlisi i valoració de les persones i dels problemes que una guerra genera. Una temàtica humanista en el marc d’una ideologia protestant en que la valoració dels fets esdevé un conseqüència lògica de les circumstàncies que validen la veritat o mentida dels moments. De la seva lectura, sense estar d’acord sovint en la ideologia, n’he deduït el valor de saber estar. Òbviament que no validaré mai les morts d’una guerra sigui qui sigui el combatent, perquè per a mi les guerres sempre són injustes. La bondat d’una personalitat, però, pot valorar-se positivament en el marc bèl·lic quan la seva presència l’ha forçada, suposadament, el deure de defensar la pàtria. Independentment de l’ètica allò que m’ha impactat de la seva lectura ha estat la forma com ha presentat la formació dels diferents protagonistes, amb capítols dedicats a conèixer els seus orígens i les raons que els havia portat a la guerra. Els retrats dels diferents protagonistes presenten situacions humanament interessants que obliguen a cadascú a tractat les relacions mútues d’acord amb la manera de ser contrària a l’autoritat del superior que pensa diferent, no li agrada la persona, però no pot prescindir-ne per raons negatives en el manteniment del respecte que t’envolta. Una circumstància que ensenya a palesar la qualitat humana davant l’adversitat. Una gran guerra esdevé una petita guerra entre els protagonistes d’un mateix exèrcit. Una lliçó de la història que no sempre es valora. Una de les circumstàncies importants en el de la narrativa gira a l’entorn de les relacions humanes sexuals en les que el masclisme sorgeix com a triomfador sobre el feminisme. Les relacions sexuals motiven situacions que defineixen la veritat d’un sexe enfront de l’altre amb matisos indiferents de realització humana que en una guerra esdevenen contraproduents pels comportaments militars. Una novel·la en el que el marc d’una guerra palesa com els entorns socials modelen les personalitats i com els individus responent en les diferents situacions. La injustícia d’un moment pot esdevenir el leimotiv per descobrir la veritat del futur.

SER CRISTIÀ A EUROPA?

És el títol del quadern 218 de Cristianisme i justícia escrit pel jesuïta Víctor Codina, arribat d‘Amèrica llatina on havia escrit sobre el mateix tema SER CRISTIÀ A L’AMÈRICA LLATINA. A l’hora de fer comparacions Europa ha perdut protagonisme per una orientació de la convivència dominada pel progrés tecnològic amb pèrdua de credibilitat ideològica. Un fet palesa la presència del sentiment religiós amb l’arribada d’altres religions amb una incidència molt marcada del pensament asiàtic hinduista i budista. No és negatiu aquest fet, més aviat una invitació a reflexionar i a agermanar. El retrocés del sentit cristià de la vida en la convivència europea té un fonament força remarcat en el procés científic al mateix temps que el pensament ideològic cristià perd considerable espai. En aquesta pèrdua hi té molta força la negació de l’existència de Déu i la manipulació de la figura d Jesucrist. Curiosament aquest circumstància comparteix espai amb el concepte que va prenent força de la dignitat humana en l’ateisme, en l’agnosticisme i la indiferència, circumstància que dona un xic d’esperança. Però dissortadament en la pèrdua de fe cristiana s’hi descobreixen causes culpables dintre de l’Església catòlica per moviments, massa en el poder, en el que el respecte a la persona no compleix com cal la doctrina evangèlica. Una esperança fundada rau en el fet de les bones relacions que es van establint entre models religiosos, el cristianisme, el protestantisme, el mahometisme, el judaisme i els moviments religiosos asiàtics. En la necessitat de recuperar la fe cristiana, la figura del Papa Francesc esdevé el timoner de l’esperança del missatge evangèlic de Crist  crucificat. Coordinar el missatge evangèlic amb la força d’una economia que li dona l’esquena és una tasca de cristians modèlics en el respecte a la persona perquè totes les persones cristianes o no, són filles de Déu i des de la creu Jesús ho va dir prou clar: Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan. Víctor Codina en l’opuscle de Cristianisme i Justícia ha desenvolupat una verdadera filosofia de com ha de ser l’humanisme evangèlic. Penso que és una treball que hauria de llegir com més gent millor. Ajuda a pensar i pensar significa avançar. I encara que no es vegi prou clar, el missatge evangèlic avança. El Papa Francesc és el gran argument dels nostres dies.

LA LLETRA ESCARLATA, de Nathaniel Hawthorne

   

La novel·la més important de l’escriptor d’un dels més creatius de la literatura nord-americana del segle XIX. La temàtica presenta una reflexió sobre un tema conflictiu com és l’adulteri enfocat des de la vessant del càstig etern i de la possible salvació. Plantejament des de la doctrina protestant amb una considerable incidència de la sanció per apedragament segons la llei de Moisés. Però  aquesta norma que semblava inviolable i obligada, Jesús en la nova llei contesta als homes de la llei amb les paraules que obren la porta de l’esperança del perdó, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. I tots, un rere l’altre desapareixen i aleshores Jesús pronuncia les paraules del perdó. La lletra escarlata, que la castigada separada del poble, havia de portar sobre el seu pit era l’avís als ciutadans que aquella persona era una condemnada. És molt alliçonadora la controvèrsia social que s’entaula a l’entorn del problema, definint-nos una societat interpel·lada per la conducta que cal tenir envers l’adulteri. El problema és molt complicat, no només per les persones implicades sinó també per la llei política que condemna a mort l’adúltera o a una separació de la convivència. El problema es complica molt pel paper de l’ex-marit que al conèixer el fet se’n separa i comença una cursa persecutòria de l’adúlter, que només coneixen ell i ella, i al poble el tenen com un personatge íntegre. I és precisament el procés, que condueix a la solució, la lliçó de com s’ha respectar al culpable des d’una visió religiosa de la vida. Francament al llarg de la seva lectura vaig introduir-me en la filosofia de la llibertat i del perquè al suposat culpable se l’ha d’ajudar a reconciliar-se amb la societat i amb Déu. Val la pena llegir la novel·la per entendre millor com des de diferents vessants ideològiques sempre s’ha de respectar l’ésser humà. I un punt molt significatiu de la novel·la rau en el fet que fou la adúltera qui marcà el camí de la reconciliació quan l’adúlter havia estat un pastor protestant, un ministre de Déu. I  aquest joc en el camí de la reconciliació hi va jugar un paper molt important per infantil la filla, fruit de l’adulteri. Una novel·la que enfronta el pensament polític del càstig sense perdó al pensament evangèlic de qui estigui sense culpa que tiri la primera pedra. Una novel·la que recomano, pel tema, per la forma de tractar-lo i per la imatge que dona de la humanitat en la vessant humana, política i religiosa.

PER UNA (CONTRA) CULTURA DE LA RECONCILIACIÓ

El quadern 217 de Cristianisme i Justícia ens fa una exposició molt pensada sobre la urgència de la reconciliació a la pell de brau, raonant els problemes socials, polítics, legals i religiosos que en plena democràcia encara són vigents. Al llarg de la seva lectura no acabava d’acceptar el curs de la tesi bàsicament centrada en les persones víctimes i victimàris, trobant-hi en falta una ullada a l’orígen franquista de la criminalització dels país basc. Orígen que personalment penso és el culpable del procés, diguem-ne criminal, de la resistència. Una frase sintetitza la filosofia de la possible cultura de la reconciliació:” Tots plegats hem de contemplar les víctimes i els seus agressors com a éssers humans dotats d’una dignitat inviolable, que no procedeix de la bondat o maldat dels seus actes, sinó que es correspon amb la seva condició humana.” Amb aquest plantejament hi estic totalment d’acord però recordem que de víctimes n’hi hagué a una banda i a l’altre sense oblidar que abans de l’actuació d’ETA, Euskadi havia patit víctimes de la repressió franquista no oblidant que entre elles també hi havia capellans. Estic totalment d’acord a donar tot el protagonisme a les víctimes perquè defenso que matar, sigui qui sigui l’executor, és un crim contra la humanitat. I aquest crim el va cometre una banda i l’altra. Crec que el gran problema per assolir una reconciliació pacífica es troba en el concepte que es té de les persones. Entenc que per part dels familiars de les víctimes es fa molt difícil allargar la mà a l’assessí però perquè es matava?. Totes els familiars de totes les víctimes eren, per casualitat, contràries als enemics del poble basc? La verdadera reconciliació és impossible sense el perdó d’uns i altres, és una postura tremendament difícil i que remou les entranyes. Una pau política no es  mai una convivència verdadera d’amistat. Estic d’acord amb les dificultats amb que es trobaven els redactors del quadern i molt més quan l’objectiu que defensen, que és el meu, és de base religiosa basada en el perdó. Allargar la mà a l’enemic és un gest d’un gran humanisme, que és el gran problema de la reconciliació que pateix Espanya i l’Estat espanyol el que fa amb la seva política als pobles d’Espanya és agreujar-lo. Tenen raó els autors del quadern 217 de reconèixer els grans problemes sense solució. Només la dignitat de la gent ho pot solucionar. Hi crec i ho espero.

DESARMAR ELS INFERNS, de Joan Morera Perich

Llibret 207 de la col·lecció de Cristianisme i Justícia amb el subtítol de PRCTICAR LA NOVIOLÈNCIA DE JESÚS AVUI. Un estudi molt dens de com en les ensenyances de la bíblia, tant en el nou com en l’antic testament, la no violència era una pràctica social al servei de la humanitat per frenar els egoismes del poder. L’autor distingeix tres comportaments davant l’exercici de la violència. 1.- lluitar amb la força, és a dir, amb la llei del talió, que en el fons justifica la violència per solucionar problemes. I on rau la justícia. 2.- el famós no hi ha res a fer, i fugir per desentendre-se’n. 3.-la no violència activa que allò que pretén és recuperar l’injust. El n.3 desenvolupa la doctrina evangèlica i bíblica amb una mirada especial al profeta Isaïes. Ens recorda tres textos dels evangèlics molt explícits i entenedors. “Aquell de vosaltres que no tingui pecat que tiri la primera pedra”. Als que acusaven la dona adúltera. I un a un es retiren, reconeixen que ells no són innocents. Fi assolit: reconèixer la culpabilitat del acusador. Al soldat que el va pegar, quan se l’acusava davant del gran sacerdot: ”Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, perquè em pegues?” Una expressió que manifesta saber raonar els fets de cadascú. El jo no violent fa pensar al violent. I darrerament, ja clavat en creu, perdona als seus botxins: ”Pare, perdona’ls, no saben el que fan”. En una paraula les accions, del signe que siguin, totes han de tenir una raó que responsabilitza i les persones que raonen saben entendre la bondat o no dels seus actes. En síntesi és una defensa de l’exercici correcte de la llibertat que respecte el dret a equivocar-se i una vegada descobert l’error la intel·ligència li fa demanar perdó. La no violència sempre vol recuperar la persona. Rebutja qualsevol maldat. Davant la maldat de l’opressor el no violent està preparat pel sacrifici de la seva vida. Tal vegada la gran dificultat del no violent està en la llei que busca en la violència la raó de la pau. L’objectiu del no violent és desarmar al violent.

TOTA LA VIDA PER RECORDAR, de Núria Pradas

Novel·la que es llegeix amb  força fruïció i sap greu haver de deixar la seva lectura perquè altres obligacions ho exigeixen. Les relacions humanes esdevenen la centralitat narrativa a tots nivells familiars, laborals, socials i fins i tot polítics. A mesura que avançava en la lectura intuïa una narrativa defensora dels drets de la dona per ocupar en la història l’espai que li pertoca respectant les seves il·lusions i objectius. Bàsicament la centralitat rau en la vocació i intenció de la protagonista a fer realitat la seva capacitat artística i de relació social malgrat els seus orígens no ser massa favorables a assolir un espai digne, humà i femení en les relacions socials de família, treball i desitjos. Òbviament que l’amor hi juga un paper preponderant en les relacions home dona en la formació d’una família, relacions que per diferents motius es veuen trencades i tornades a començar en base a una doctrina que personalment no comparteixo però dintre la suposada dignitat personal respecto perquè té un comportament d’humanisme natural racional i intel·ligent i tolerat segons la religió practicada. La protagonista és una lluitadora nata d’una capacitat intel·lectual i artística que només egoismes personals de poders absorbents la fan trontollar. Però en la lluita per assolir l’espai que desitja en el desenvolupament del seu art l’enforteix la intel·ligència i la dignitat. Assolir els seus objectius socials artístics no és obstacle per saber ser mare, malgrat la mort de la filla nascuda no feia massa dies. Estimar la filla, retrobar-se, refer la serva vida en un món immers en una degradació social i política per culpa d’una guerra la tornen als seu orígens on recupera el seu jo personal i un espai en el món que li fa justícia. Òbviament que no penso igual en les idees de base social i religiosa, però aplaudeixo la dignitat de les persones, dones i homes que en els seus objectius hi col·loquen l’amor i la dignitat. La protagonista és una lluitadora a tots nivells d’aquests objectius. Una novel·la que revela una escriptora, que fa pensar que la protagonista de la novel·la és el seu retrat, defensora dels drets de les dones amb personalitat, intel·ligència i coneixement desenvolupant la filosofia del lloc on es desenvolupa la seva narració. És un plaer la seva lectura i ha estat un alliçonament per entendre millor les necessitats de la humanitat.

TOTA LA VERITAT

La cónica definitiva dels dies decisius del Procès

ARA LLIBRES amb la publicació de TOTA LA VERITAT, fruit d’un treball intel·ligent, que he llegit amb atenció i molt d’interès, ha reforçat el meu pensament que resumeixo en dos temes: a) la democràcia espanyola no és una verdadera democràcia i b) els pitjors enemics Catalunya, els tè a casa seva. La democràcia espanyola no és una democràtica per una raó molt senzilla, la llei no és democràcia, és servidora de la convivència en democràcia.La llei no es manipula, com s’ha fet i s’està fent. Una llei no pot mai declarar inviolable una persona pel càrrec que desenvolupa i a l’estat espanyol és exercici de legalitat i per més inri amb guardó. La llei és una creació humana i per tant finita i limitada com la vida de les persones. Són massa els arguments que es poden aportar per demostrar-ho. I precisament m’ha cridat l’atenció que el tema de la Constitució no s’ha argumentat com base fonamental de la defensa del procès. Penso senzillament que una democràcia que ha obviat el “no puedo i no quiero” no és democràcia, continúa sent dictadura. La Constitució està també al servei dels catalans que defensen el dret a decidir i la llibertat. I amb tots els respectes a la Constitució, penso que el procès contra Catalunya és una il·legalitat. I el llibre en questió m’ho ha confirmat. Alló que agraeixo als seus autors rau en el fet que m’han fet llum sobre errades de l’independentisme. I en aquest tema també hi té joc la Constitució. En aquestes errades crec que hi juga un paper important la política de partit, oblidant la política de convivència. I a mesura que llegia, ho veia més clar. Penso que tot es fonamenta en el concepte persona i en el concepte unitat. I aquesta idea tant es reflexa en el procès, diguem-ne independentista, com en l’unionista i també en el legal. I des de la meva filosofia, aquesta diferència ideológica és crucial en l’actuació política i legal. Francament és un mal de fons, que l’he vist denunciat en el llibre en questió. Les irregularitats comeses per la política espanyola les considero de campionat i les de la política catalana fruit d’una desestabilització provocada per una mancança clara d’esperit democràtic per part del poder estatal, polític, judicial i policial. En síntesi un llibre que cal llegir perquè ajuda a centralitzar les idees i a entendre millor el sentit democràtic de la convivència.