DE L’HOSTILITAT A L’HOSPITALITAT

 

El quadren de Cristianisme i Justícia n. 196 ens convida a reflexionar les relacions humanes oposades que entre les dues defineixen la realitat de la convivència humana. La hostilitat és el panorama polític que emparat en les fronteres divisòries entre les nacions dibuixa un panorama en el que els drets naturals dels individus i de les col·lectivitats acostumen a ser víctimes de la llei. Les persones passen a segon terme. Espanya ens en proporciona un exemple clar amb els fets de Tarajal quan un grup de migrants  intentaven arribar nedant a Ceuta. La Guàrdia Civil ho va impedir amb pilotes de goma amb el resultat de quinze joves morts ofegats. És un dels molts exemples dels que Europa n’és també responsable i culpable. Dissortadament les anomenades màfies en tenen el control sembrant la por per evitar oposició i continuar acaparant el poder. La contrapartida d’aquest comportament és l’hospitalitat practicada per entitats i ciutadans que tenen per centralitat la defensa dels drets humans exposant-se fins i tot a ser empresonats. L’hospitalitat, tant en l’Antic com en el Nou Testament, hi troba la defensa basada principlment en la doctrina de l’evangeli. I és precisament aquesta defensa la lliçó de quin ha de ser el comportament de les relacions humanes que han de respectar i estimar l’enemic no tenint por al risc de morir. Jesucrist morí clavat en la Creu per redimir la humanitat. El que feu als pobres, m’ho feu a mi. L’evangeli esdevé la verdadera constitució de la humanitat perquè la llei fonamental de la convivència és l’amor. El quadern 156 de Cristianisme i Justícia ens alliçona sobre la realitat de les dues postures i quina és la diferència entre la política i les religions en la defensa dels drets humans que son la base de la convivència humana universal.

TRANSFORMAR L’ESGLÈSIA I LA SOCIETAT EN FEMENÍ

 

El quadern 211 de Cristianisme i Justícia ens fa pensar en la importància de la dona en la societat civil i religiosa. La seva lectura m’ha traslladat al llibre del Gènesi en el capítol de la creació de la humanitat i la seva missió en el món. Se’ns diu clarament que Déu creà la humanitat, els creà home i dona, a imatge seva. Home i dona són la imatge perquè la seva missió conjunta són la creativitat en la vida de la humanitat. Però a la vegada he recordat el jardí terrenal en el que la humanitat gaudiria de la felicitat si no menjava de l’arbre del bé i del mal. Menjar d’aquest arbre significava voler ser iguals a Déu i aquesta presumpció els hi recordà que eren temporals i havien de recuperar el dret de formar part del jardí celestial. Ha canviat el sentit de la felicitat terrenal que transformaria la humanitat sense dolor per accedir al celestial acusant a la humanitat de pecadora i d’haver de passar per la mort. La culpa del pecat no fou només de la dona sinó del dos, com ho recorda Sant Pau en una de les seves cartes. I en aquesta fase terrenal de dolor i sacrifici el paper de la dona és tant o més important que el de l’home si tenim clar que fou la dona escollida per mare de Déu. L’autora del quadern ens fa una intensa exposició del moviment feminista en la defensa dels seus drets, tant per part de dones catòliques com protestants i jueves. I en aquesta autodefensa el sentit del cos femení esdevé una base teològica molt important. El cos femení gaudeix del gran poder de mare que no pot ser canviat pel de dona cultural i treballadora. I és el canvi que es viu en la societat actual la causa del greuge desqualificador de la veritat femenina. La lectura d’aquest quadern ens porta a reflexionar sobre el fet de la creació i el paper que home i dona han de jugar en la història de la humanitat. Una argumentació molt documentada sobre la teologia feminista que esdevé també teologia de l’alliberament.

LA VERITAT SEGRESTADA

 

Quadern 224 de Cristianisme i Justícia. La lectura d’aquest quadern explicant les conseqüències d’aquest segrest donant entrada a la post-veritat m’ha obert els ulls i fet entendre el perquè de la convivència anòmala del segle XXI. La definició de la veritat d’Aristótil com “la conformitat entre el discurs i la realitat” ha evolucionat fins a la negació de la veritat per donar entrada al fet del jo és la veritat de la mà de la mentida. La post-veritat ha ocupat el seu el seu lloc per acabar donant la raó com si es tractés d’un dogma de fe a la veritat de la persona amb el poder de decidir sobre el bé i el mal amb la conseqüència d’arribar a negar l’existència del mal justificant fins i tot el dret de matar al contrari com un bé social. La mentida en la societat del segle XXI ha esdevingut un dret que beneficia al poder i perjudica als ciutadans i ciutadanes. S’ha creat el mon de la post-veritat negant el dret de l’altre, ignorant-lo, com si verdaderament no existís. Dissortadament s’ha substituït el fet de pensar pel de sentir. Les determinacions son resultat dels sentiments amb el consentiment de la post-veritat, és a dir, de la mentida. Portar la veritat al camp de cadascú amb un exercici dogmàtic dels que critiquen el dogma. Les paraules passen de la realitat a la ficció. Si som observadors i parem esment en els moviments polítics actuals no ens serà difícil adonar-nos que la política espanyola està dirigida per la post-veritat particularment per part de la dreta i la ultra-dreta. I aquesta realitat ha creat una imatge d’Espanya fictícia. S’ha arribat a l’extrem que massa persones prefereixen viure en la mentida abans d’opinar. El procés contra Catalunya en va ple d’aquesta circumstància. És el gran problema del futur espanyol que es mou sobre una base inconsistent perquè és canviant d’acord amb el color dels poders de torn. La solució al greu problema només té un profeta, l’evangeli. És el meu pensament i el camí que la realitat hi portarà.

EL SANT JORDI DE TOTHOM

 

Seure en la taula de signar llibres és una talaia d’observació plena de missatges. L’interès, sotmès, a la curiositat es perd fullejant l’oferta de llibres. Sant Jordi és la festa catalana del llibre, però la festa de la ma estesa. Vaig descobrir que allò més important no era signar el meu llibre sinó signar els missatges rebuts. L’oferta individual es pot perdre en la gran varietat de l’oferta col·lectiva. Però en la recerca del  llibre desitjat hi actua una tempesta que doblega la llibertat imposant la compra. La llibertat d’escollir es troba massa sovint limitada per la proclamada qualitat de guanyador. L’economia actua de pedagoga. I l’economia es pot equivocar i no sempre és testimoni de valor. En la festa de Sant Jordi tothom hi és cridat, escriptors i compradors. La diferència és un valor, però la diferència és sempre respectada? És veritat que la tècnica li dona a l’oferta un atractiu de perfecció que convenç i és desitjable que tothom en pogués gaudir. Però en la societat actual no es compleix. La forma exterior enlluerna i enfosqueix el fons, que és la veritat. I és una llàstima que llibres d’un fons extraordinari no tinguin sort per culpa d’una sintaxis i ortografia. En el   mon de les lletres encara resta molta feina per fer, malgrat el treball de les noves tecnologies. I l’enemic fa milions d’anys que és el mateix el poder en mans de l’economia. I l’economia enlluerna i cega la mirada. Entorpeix el procés vers la convivència defensada per la cultura. El Sant Jordi celebra una festa del llibre en una convivència en pau en la que es respectin les formes i els fons i tothom aporti la seva saviesa. Assegut a la taula de signatures vaig aprofundir la meva idea del dret d’expressió amb veu popular, que desitja la perfecció de la forma. La política dels nostres dies no ho afavoreix, ans el contrari, perquè el pressupost dedicat a la cultura és el més minso i menystingut si el comparem amb el pressupost militar. El tema de les contradiccions, si hi pensem bé malgrat les diferències, Sant Jordi el fa seu i l’afalaga amb els perfums de les roses perquè totes les lectures esdevenen lliçons de convivència que porten a un port, la pau de veritat de l’existència.

MÚSICA DELS TEMPS

 La creativitat de l’ésser humà respira l’esperit trinitari de l’art de l’existència amb música, imatge i paraula. Son els sons de la mística del desig, germans dels sons de la terra. És l’espiritualitat de la matèria alenant la transcendència dels humans. La persona, esperit i matèria, imatge còsmica del futur dialoga amb el temps amb el llenguatge també trinitari de la matèria, el so i la imatge. Una germanor universal. L’exposició MÚSICA DEL TEMPS de cinc artistes amb cinc instruments musicals representant la universalitat humana és una invitació a escoltar el concert còsmic del missatge més sublim de germanor. La trompeta desperta el desig; el violí alena la mística de l’univers; el trombó dona vida a la interioritat del ser; la gaita fa pensar en la bondat de les diferències i el piano reclama l’atenció a la germanor en el diàleg creatiu. La música de l’esperit de la terra aplaudint el cant dels ocells, les fragàncies de les flors, la resistència de la matèria, la immensitat de la llar de l’aigua, i els missatges del vent, fidel intèrpret de tot moment. MÚSICA DEL TEMPS és un concert que es viu i s’escolta a través de la mirada que desperta l’oïda i accelera les emocions i sentiments del cor. Una exposició que desitja figurar en el museu d’art de la veritat dels humans. Escoltar música convida la presència de la paraula fotografiant la història per exposar-la en la memòria de la gent. MÚSICA DEL TEMPS, agermana les persones amb l’art de Galicia, Andalusia i Àfrica celebrant la trobada a Catalunya simbolitzant la germanor universal humana. MÚSICA DEL TEMPS simbolitza el concert de la història d’ahir, d’avui i de demà, escoltat i llegit en cada moment de l’existència, interpretat en l’escenari de la vida de cada persona humana. La trilogia música, imatge i paraula, veritat de l’art de la transcendència, palesa la mística de l’existència de cada instant, projectada vers el desig de felicitat saludant amb les mans de l’amistat l’escenari infinit. Música del temps és el concert de les dones i els homes en les vivències de la universalitat de l’amor.

BOULDER

 

Títol d’una novel·la d’una escriptora que viu a Cardedeu que recorda el nom d’una ciutat de Colorado dels EE UU. Per altra banda la seva pronunciació fa referència a una modalitat d’escalada d’un bloc rocós o d’una petita paret. La seva lectura m’ha fet pensar en problemes humans femenins de viure en llibertat, fruits de l’arbre sexual. La sexualitat com filosofia de conducta femenina respectat els homes però no necessitant la seva col·laboració. En una paraula ser lesbiana fins i tot en la maternitat. El desenvolupament de la novel·la converteix viatges i desplaçaments en elements bàsics de la narració en la que la protagonista, curiosament una cuinera, es mou en una realitat de la vida en la que la urgència de l’amor sexual li causa els millors moments coordinats amb els pitjors. Ser i viure lesbiana esdevé un projecte de vida que omple al marge dels diners que no abunden però que no basa en ells la felicitat humana. Sap viure pobra treballant en l’ofici que millor sap, el de cuinera. Coneix en un viatge una lesbiana que l’omple de satisfacció sexual com si fos la gran raó de la seva existència. Però la seva nova companya sent en la seva satisfacció sexual la necessitat de ser mare. I aquesta urgència comportarà tebieses i moments de malentesos que torbaran les relacions de convivència. L’amiga amb voluntat de ferro assoleix la inseminació assistida. L’amiga ja “no té sexe, és una drassana obstruïda per una sola nau i dedica cada segon del dia a la labor que la reclama”.  La protagonista confessa “soc una flor d’hivern que s’obre per error i es tanca. Cada orgasme és un petit funeral”. El que havia de ser el gran argument de relació esdevé la raó d’una amistat forçada. El naixement de la filla preservarà la separació de fet i continuarà la vida en família. Ara tindrà cura de la nena. Però la passió lesbiana arriba per un altre camí, camí que no serà ni tan intens, ni continuació perquè el viatge de la vida en la realitat segueix. I les relacions de les dues amants lesbianes és d’amistat i col·laboració en el treball i la formació de la filla. Una lliçó femenina en la convivència de respecte amb el mascle sense dependències. Personalment el tema sexual em fa pensar en la natura en la lliçó que ens dona per les relacions humanes. Un tema molt ben tractat per l’escriptora Eva Baltassar en aquest llibre recomanat per Òmnium Cultural. Conèixer les diferents relacions humanes obre les portes a descobrir els camins de la veritat individual de les persones. Escoltar la veu de la natura és l’aprenentatge de saber estimar. La lliçó final de la cuinera de continuar l’amistat afrontant les interferències de possibles errors.

PASCAL COMELADE, L’ARGOT DEL SOROLL, de Donat Putx

 Conèixer Pascal Comelade era un desig de temps enrere. Al veure el llibre a La Gralla no m’hi vaig pensar ni un segon, compro. La seva lectura m’ha produït el goig d’una cursa guanyada. En tenia un senzilla idea de la seva literatura. No coneixia la seva vessant musical. El llibre de Donat Putx, amic i conegut en els seus anys escolars, m’ha dibuixat una biografia en el que el dibuixant de la imatge cultural era bàsicament el dibuixat. Una narrativa que m’ha fet entendre els camins i la forma de caminar del protagonista que deixa el protagonisme a la cuneta i se l’emporta a manifestar-se un igual entre els iguals, amb la peculiaritat que a aquest igual l’embolcalla una llum amb colors de poble. Es tracta, segons el meu entendre, d’una biografia amb un rere fons més de personalitat que d’activitat, perquè l’activitat es ell. Donat Putx fa el retrat del músic que la música és ell endinsant-se en les músiques de temps i de la història. I crea una música pròpia gaudint a la vegada amb la veritat de l’altre que s’identifica. Comelade esdevé un artista amb personalitat d’un artista oníric, la música és somni que somia despert. ”L’argot del soroll” s’ha convertit en la meva lectura en una metàfora de la riquesa artística de la cultura dels pobles amb dimensió de transcendència i amb una mística humana que d’una encaixada en fa una melodia entre els problemes del ser o no ser. I és. És amb els companys del caminar artístic que col·laboren amb la veu del dibuix, de la pintura, de l’escultura i de la creativitat narrativa. El resultat una música molt personal que s’escolta arreu del món. És l’empenta de la veritat i dignitat humana que es mou com una papallona entre les flors i les abelles que dels pètals de les flors en fan taller de la seva composició musical, la mel. La lectura del llibre de Donat Puig biografiant Pascal Comelade ha estat l’aprenentatge de saber llegir el programa de somnis movent-se en la senzillesa de la realitat que et converteix en artista en el temps company dels altres artistes que creen la imatge de la humanitat. El músic desvetlla les veritats de totes les arts de la història que dibuixen, pinten o modelen la imatge de la humanitat. Donat Puig, amb “l’argot del soroll” ha fet veure el significat de ser, fer i estar de cada persona.