CAMÍ DEL TEXT, D’ Ivette Nadal

 

Dels llibres allò primer que em crida l’atenció és el títol. I aquest per doble motiu: a) el significat de text i la frase entre línies de la portada: “No sé què em fa més mal: que no l’hagi acabat o que no hagi començat”. La seva lectura em diu que encara l’està vivint la filosofia de la seva vida compartida poèticament. El primer vers ens obre el camí  amb un pensament de M. Montserrat Domingo, “vull ser oració” que Ivette ho confirma amb “ets amor i text que en mi neix”. I el poemari n’és el camí. El segon poema ens marca com és el camí: “assedegada, venint d’un camí tortuós /............/ he trobat la més gran de les fonts i els teus ulls blaus.” I el darrer ens recorda com l’han fet: “I em vas dir; -/passejarem pel perill / però sempre agafats de la mà”. El camí de la filosofia de la vida sempre es fa en companyia i la poeta ens ho confirma amb el nombre d‘amics i amigues citant els seus pensaments. CAMÍ DEL TEXT no és una lliçó de filosofia és la vida viscuda amb filosofia poetitzada. El proverbi budista: “un fa més fort a algú si l’ajuda una mica, però el debilita si l’ajuda molt” que interpreta: “deixar d’emparar els altres /és (per fi) / ser generosa amb mi”. Afirma sense deixar d’estimar quin és el paper de cadascú en el camí. No oblidem que Ivette és molt coneguda per la seva música que acompanya silenciosament els seus poemes. Ho corrobora amb aquest curt poema: “Canto la veu parlada /la veu de la mirada,/ la veu del gest,/ la veu del plor / i la que no parla”. La filosofia de la vida ens alliçona amb el silenci i la paraula. CAMI DEL TEXT un poemari per llegir-lo sense presses i meditant-lo.

PASSIÓ, MORT I RESSURRECCIÓ DELS DRETS HUMANS

El quadern de Cristianisme i Justícia en el número 222 ens planteja un tema de màxima utilitat pel desconcert existent en el plantejament de la seva filosofia. I aquest ve plantejat  perquè no és respecta dignitat en l’ésser humà fins al punt de tractar una gran part de la humanitat de deshumanitzada. El quadern procura definir que s’entén per drets humans donat el cas que la justícia mesura diferent els fets segons sigui el seu autor. Vivim en un mon amb persones amb drets i persones sense. La seva filosofia palesa una llarga història en la que la definició marca un llarg procés començant amb Aristòtil, seguint amb Kant i continuant amb Amartya Sen, filòsof indi. En la lluita del seu procés hi trobem noms com Gandhi i Luther King. Aquest procés ha desvetllat una verdadera “passió” pels drets humans, passió en quan desig i en quan patiment. I en aquesta lluita arriba el temps d’una autèntica mort dels drets humans causada pel domini del mercat amb un capitalisme dominant i globalitzat esdevenint factor principal de la política. “El contracte social és el pacte creador de l’ordre i del progrés social”. S’ha plantejat una convivència humana que acaba clamant per la dignitat humana, creada per Déu, que es disposa a lluitar per un alliberament que la filosofia Ubuntu, de sud Àfrica, i el Sumaq Kawsay de Sud Amèrica són exemple de diferents enfocaments de la filosofia de convivència que defensen la dignitat de l’ésser humà incorporant-hi la dignitat del cos. No es pot diferenciar l’esperit del cos perquè és nega la veritat de la persona. Al final del treball el seu autor ens diu “no sabrem si desprès de la passió i la mort dels drets humans n’arribarem a viure la resurrecció. Només creiem en aquesta resurrecció, que com a tal, no és a una vida anterior, ja viscuda, sinó a una existència nova renovada”.

SAVIESA DIVINA (Els pobres en els llibres sapiencials de la Bíblia)

El quadern 227 de Cristianisme i Justícia ens posa a la nostra consideració la capacitat de la intel·ligència humana, començant amb aquest text del Llibre bíblic de la Saviesa: “La Saviesa és un esperit amic de l’home... És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu, imatge de la seva bondat”. I sintetitza la idea el Salm 85 afirmant: “La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau”. El text es desenvolupa amb els següents temes: a) DÉU I ELS POBRES. b) VALORS HUMANS. c) Psicologia del ric. d) INJUSTÍCIA I CORRUPCIÓ. e) PERILLS DE L’AMBICIÓ. f) FUNCIONAMENT DE LA SOCIETAT. g) ELOGI DE LA CARITAT. h) CONCLUSIONS. Cadascuna de les temàtiques es fonamenta en cites dels llibres sapiencials: Proverbis (Pr.), Siràcida (Sr), Saviesa (Sv), Cohelet o Eclesiastés, (Coh), Job (Jb), i Salms (Sl). En l’a) es basa en el salm que afirma que Déu “estima el dret i la justícia i l’amor us precedeixen”. La defensa dels pobres el recorda els pobres d’esperit de les benaurances perquè l’egoisme de ser ric és l’apartament de Dëu. En l’apartat b) es recalca la qualitat humana de la moderació perquè “qui detesta els suborns viurà mols anys”. El següent text és molt significatiu: “val més ser un de tants i anar ben servit que sense un mos de pa, presumir de ric”. En el tema c) hi llegim aquesta consideració: “ de qué ens ha servit l’orgull, i què n’hem tret, de la riquesa i l’arrogància? Tot ha passat com una ombra, com rumors de noves que passen de llarg... Ens hem consumit en la maldat”. L’apartat d) se sintetitza en aquesta cita dels Proverbis: ”El Senyor detesta les balances falses, però els pesos exactes el complauen”. L’ambició és el perill perquè “qui té pressa d’enriquir-se no es mantindrà innocent”, síntesi del grup e. L’apartat Funcionament de la societat, l’autor l’explica dient que “per als llibres sapiencials, la societat està estructurada de manera que afavoreix els rics i maltracta els pobres” I ho confirma el text del Proverbis: “El ric domina els pobres, i el qui manlleva es fa esclau del qui presta.” L’apartat g) es resumeix en aquest text dels salms: ”feliç el qui s’interessa pel pobre desvalgut; en temps difícils Jahvè el salvarà”. I en les conclusions el resum del treball el dona aquest text de la Saviesa: ”Les virtuts són fruit dels afanys de la Saviesa, que ensenya la temprança, la prudència, la justícia, la fortalesa”.

LLUMS I OMBRES (A propòsit de Simone Weil)

 

El quadern 223 està dedicat a Simone Weil. Una intel·ligència humana i femenina amb una clara saviesa per procurar desenvolupar les seves idees. Una persona que sense ser cristiana sentia la veritat de Déu. I la seva filosofia arribà al món cristià estudiada per professors i teòlegs. Les seves paraules desconcertaven com aquestes: “Estimo Déu, Jesucrist i la fe catòlica tant com els pot estimar un ésser tan miserablement com jo.” I continua: “M’adhereixo totalment als misteris de la fe cristiana (...)certament. Pertanyo a Crist.” Però més endavant explica la seva situació que fa pensar molt: “Tot i ser fora de l’Església, o més exactament al llindar, no puc deixar de tenir sentiments que, en realitat, hi soc dins de totes maneres”. La lectura d’aquest quadern m’ha fet conèixer una intel·ligència i m’ha cridat l’atenció com enfocava els problemes. Però allò veritablement important, l’interès que les seves idees han desvetllat en el mon de la teologia. No puc deixar aquest petit comentari sense citar el següent text: “No és per la forma en que un home parla de Déu, sinó per la forma en que parla de les coses terrenes com es pot discernir millor si la seva ànima ha romàs en el foc de l’amor·. En la seva vida no tot foren flors i violes com ho palesen aquestes paraules de la seva neboda: “Jo, tieta, fa molt que no t’estimo...” Problemes de família, una mala comprensió en comentaris i fets i una incomprensió, que francament em costa molt entendre. La conclusió que n’he tret de la lectura d’aquest quadern és la voluntat de llegir els seus escrits.

LA CASA DELS AVIS, de Vicens Villatoro

 

“Cap rastre de les cases dels meus avis. O potser els veritables rastres són aquells que no es veuen? I si al rastre, l’únic rastre, l’únic que importa, som nosaltres? I si som nosaltres la veritable i darrera casa dels avis?”. Amb aquestes paraules acaba la història d’una veritat que ha esdevingut per a mi una extraordinària filosofia de la vida. Per què? Per què en el fons és una història que als meus 93 anys m’ha convidat a pensar en el procés i els seus perquè de la meva vida. L’entorn que ens dibuixa Vicens Villatoro en la seva base és el mateix del meu, canviant les circumstàncies. L’ambient en el que es van moure els avis de Vicens Villatoro fou més extens amb la intensitat pròpia de les persones i dels fets. Però al marge de les diferències el rerefons és el mateix. Com va impactar en la identitat del net. LA CASA DELS AVIS és una filosofia extensible a la vida de totes les persones independentment de les ideologies. El que és veritablement important és valorar com la vida dels avis a través de la seva història, viscuda en les circumstàncies del seu temps, impacta en la personalitat dels nets. Villatoro ha fet un recorregut centenari  amb una anàlisi històrica que descobria en el procés un futur, el seu. La proba me la donen les darreres pàgines del llibre que és un recordar ”post mortem” la importància dels indrets, molts d’ells desapareguts i minvats però importants.Vaig començar la lectura del llibre perquè és un escriptor amic i una autoritat en la literatura catalana i a mesura que avançava en la lectura la seva història esdevenia filosofia i una invitació a valorar la teva pròpia.

VESPRES, de Francesc Circuns Margarit

 

El poeta ens manifesta que “VESPRES és una reflexió poètica sobre el declinar de llum, una cerca de la paraula quan la llum lentament emmudeix... i llavors la nit ens parla.” El poema LA MÀ GLAÇADA defineix clarament el missatge poètic dient-nos: “La mà glaçada / toca el ventre / de la nit. /Comença el cant  dels sorolls nocturns./ La dansa de les ombres / dibuixada en la foscor.” El poemari és un passeig per “totes les nits”, “totes les ombres” i ”tots els somnis”. Una de les característiques del poemari, enriquint el sentit poètic dels poemes, la forma de cada poema en la que juga amb la intensitat dels versos i la força de la tinta donant una nova emotivitat en la intimitat. Un joc amb les paraules i els versos que li donen una peculiar musicalitat al poema. La poesia de Francesc Circuns enalteix la figura humana i el seu entorn fent parlar la veritat i la incertesa perquè per la llum les foscors són camins de recerca de nous i potents fogars. En el poema LA CIUTAT llegim: “De nit la ciutat / que no dorm / té son / Es bressola amb la llum / llunyana / dels estels.” El vespre no pot prescindir de la llum i amb els seus silencis “ordenaré les metàfores / dels versos / impossibles”. El darrer poema és una extraordinària filosofia de la vida que li posa per títol  NO ES FA M AI FOSC. Llegim-la: “ No es fa mai fosc / al jardí de Venus / la llum somorta / -però-viva del desig / alimenta fons mil·lenàries: / de petits desitjos / de sexes cobejosos./ El joc del vent entre els joncs / aviva dolça melodia.../-paraules tendres.../poemes d’amor.../ antigues promeses.../innobles traïcions- /Tots aquests materials /-nobles i mesquins-/ amb els que està feta la vida / amb els que està fet l’amor”. La vida és un camí de veritats i mentides, d’amors i de passions, d’amistats i d’enveges que poèticament descobreixen l’efecte de l’amor, la llum que sempre acompanya.

POEMARI DE PUPITRE, de Genís Tura

 

El títol ens posa en el camí d’un exercici de pedagogia de la vida que té una etapa predominant en  la infantesa. Aprendre a relacionar-se amb la natura és una condició fonamental en el desenvolupament personal. Ramon Munné i Coll, poeta i persona d’una intensa vida de relacions humanes acaba la presentació del Poemari amb aquesta observació: “ sentireu com una mena de rosec dins les vostres entranyes, perquè, com ens diu el nostre poeta, “tot el dia estaré cercant la llum / rera el sol, caminant en llarg silenci”. En aquest camí hi figuren de companys els vents i la pluja, presents en el cos humà. Tot el poemari és la conclusió d’una filosofia de la història basada en el cos humà en el que l’aigua i el vent són factors constitutius.  En el primer poema ens adverteix parlant del primer vent que “l’amor té un color groc, humit, calent i net”. Circumstància de la filosofia de la vida que el poeta li dona condició indispensable de relació. I en aquesta relació en un altre poema li dona a la imatge humana intimitat amb l’entorn quan escriu: ”com si fos la pell mateixa,/ he recobert el teu cos / amb gust de sal.” I les relacions esdevenen una confirmació de la germanor còsmica amb un exclamació d’intimitats, com aquesta. ”quin verd dona a les branques tendres el meu desig”. La compenetració ésser humà amb la natura és propi de la seva essència. Tot el poemari és un diàleg amb el vent i les seves circumstància comunicatives, cavall del vent, vent de maig, vent de garbí, vent de xaloc, i com relació germana, la pluja. Un poemari que és un diàleg d’intimitats amb la germana natura. El darrer poema del gran diàleg conclou a un poema d’un humanisme de poesia còsmica, VELLS AMANTS: “A ningú més diràs que el sol estrena / transparències cada tarda. / Vora el ponent el dia és brut!, / fonda galleda e tèrboles mirades. / Tanco els ulls, no veig res / però imagino paradisos obscurs de llum vermella... / nits de festa de llum i de rialles, / senyals de boira que travessen els cossos cansats... /I més enllà, núvols de blanc amarat de llum. / La llum plujosa que ens mostra dreceres de la plana.” Un poesia filosofia de la vida humana en la que els desnivells i desviacions són condicionants en la recerca de la llum verdadera que ens basteix la història.