El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

divendres, 12 d’octubre del 2012

DARRER POEMA, d’Antoni Ibàñez i Ros

Llibre publicat l’any 2000 que per la seva temàtica encara avui ens ajuda a endinsar-nos en la vida del gran poeta portugués Fernando Pessoa. Precisament un poema de les darreries de la vida del poeta ha estat el fil conductor d’aquesta novel·la  escrita pel poeta i professor de filosofía, veí de Vallromanes. L’escriptor vallesà més que la vida ha teixit els sentiments de la protagonista Ofèlia, un amor més platònic que no pas viscut però fidel fins el darrer moment per part dels dos enamorats. “A cavall de la realitat i de la ficció, a través d’una prosa poética intimista, podem resseguir pas a pas l’anfractuós itinerari d’aquestes dues ànimes unides i separades pel destí.” Aquesta novel·la rebè el Premi Comarcal de Narrativa Òmnium Cultural Granollers 1998. En queden alguns exemplars.

CATALUNYA,ESTAT EUROPEU

PARAULA I SILENCI
La meva ment i el meu cor defineixen el meu país amb la plenitud de la paraula i la profunditat del silenci. El nom Catalunya és un  conjunt de lletres que expressen un territori, peró jo vull que sigui per la mateixa paraula amb tot el seu missatge que flueix d’una identitat i es concreta en un concepte. Aquell concepte i aquella imatge que escoltant-la i mirant-la convenç, et fa seu i t’omple d’orgull de ser català. M’agrada endinsar-me en la profunditat del silenci per sentir en la meva pell les fiblades de la terra, les parles dels primers pobladors, els remors dels moviments humans que hi han deixat marcades les petjades dels seus peus i com des de la profunditat silenciosa es gaudeix de la sortida del sol. Vull fer meus els patiments de la seva gestació i compartir la seva història.
Vull conèixer com s’ha produit aquest mateix procès en el meu interior perquè em senti català. Totes les persones del món han patit el procès de gestació i païment de la identitat del seu país gravant en el seu esperit la paraula identificadora. La llegenda del naixement de Catalunya rau en la grandesa del sofriment, sang vessada per donar-li vida. Guifrè el Pilós, sobre el llit greument ferit, esdevé el sembrador de la llavor, llavor que és ell mateix, que una vegada enterrada i morta, germina i dóna vida a un gran arbre. Catalunya en el seu naixement i creixement segueix les lleis naturals de la vida que  no només li donen el ser sinò tambés les facultats i capacitats del fer i l’estar. El naixement de Catalunya no és un  naixement contranatura, tot el contrari, i la presència de les armes no té el sentit d’eliminar sinó el de crear. No fou l’arma la inspiradora sinò la sang que brollava de la ferida que l’engendrà. El procès històric de Catalunya confirma la seva essència i presència, acabada de personalitzar en la farga del treball i del sofriment. La imatge actual és la denúncia de com s’ha intentat i s’intenta anul·lar la seva identitat i personalitat, mentre, a la vegada, presenta un munt de situacions difícils superades i una imatge identitària d’una força natural, demostradora de com és possible resistir per continuar sent. I aquest continuar ser es respira amb intensitat arreu del país. Catalunya demostra que la supervivència radica en la salut dels seus pulmons i els pulmons de Catalunya els configura la cultura amb un atribut potent i determinant, la seva parla. El valor i la qualitat d’un llenguatge no es mesura pel nombre dels seus parlants sinò pel fruit dels seus conreus i la personalitat dels conreadors, siguin pocs o molts. Cal que ens adonem d’una circumstància, la definició que el llenguatge fa de la persona que el parla. Poden emprar altres formes de llenguatge i aleshores la seva presència enriqueix la cultura. Parlar altres idiomes podem considerar-ho una forma d’agermanament. Quan no s’hi produeix enriquiment personal, la presència d’un enemic destructor és inconfusible. La identitat no és monopoli sinò diferència i pluralitat. La diferència i la pluralitat són elements configuradors de la convivència universal i quan el fruit no ho és s’hi denuncia una voluntat contrària enemiga que comporta odis i persecucions.

dimarts, 28 d’agost del 2012

Exposició quadres concurs de pintura ART-GENT

L'exposició es pot visitar del 9 de setembre al 2 de novembre de 2012

 



Per rebre informació al correu  jsalavila@hotmail.es

diumenge, 19 d’agost del 2012

L’essència del futbol no és la manipulació

El futbol com esport i vehiculador de valors m’apassiona. El futbol, contradicció de la globalització en pau de la societat, em repugna. I dóna la impressió que aquest és el camí actual i alló que és pitjor rau en la conformitat d’un gran nombre de persones. Aquestes reflexions són fruit d’una notícia que diu: Mediapro i Prisa han signat la pau, perquè han arribat a un acord de repartir-se els beneficis del futbol d’èlit. Un acord que des del meu anàlisi és una considerable manca de respecte a la majoria de clubs de Primera Divisió de la lliga espanyola i perdnoeu l’expressió, una befa al gran públic que pagar les quotes establertes els hi suposaria una altra retallada. Ja sé que em diran que ningú els hi obliga i se’n renten les mans. És el mateix comportament de l’estat i del gran capital que una vegada els hi ha posat el caramel a la boca, els hi retiren.Una veritable injustícia social. Però aquesta injustícia, i mantenc la paraula, s’agreuja amb la notícia que dos equips de la lliga, Barcelona i Madrid, no es televisaran en obert. Qui els vulgui veure que pagui i amb un altra agravant, per enredar la troca, els partits en obert s’oferiran els dilluns. Ja sé que hi ha gent per a tot, però també sé que tota le gent es mereix un respecte que amb aquests comportaments se’ls hi nega. Es vol fer servir el futbol com un intrument de globalització económica i aquesta tendència portarà a desequilibris socials. Han arribat a una pau que esdevindrà un caliu de guerra. I no per culpa del futbol en ell mateix, sinò dels seus manipuladors. I manipuladors són la política, el gran capital, les institucions que no compleixen els seus deures de treballar per la pau i el benestar social. No tinc res contra la majoria de jugadors que ballen el ball que els hi fan ballar i ho accepten sense dir ni piu,però penso que sí haurien de piular no acceptant situacions que són una injusticíia social i molt més en els tempas actuals quan una inmensa majoria de persones quan es lleven el matí no saben si aquell dia podrán menjar. No tinc res contra els jugadors que tenen dret a guanyar-se la vida, no a enriquir-se desproporcionadament, estic en contra de les fortunes que es paguen per saber xutar una pilota quan molts mestres no saben si cobraran, quan els sous dels metges que salven vides són ridículs al costat dels futbolistes d’èlit, quan molts malalts no poden accedir a una bona sanitat, quan les institucions properes al poble no tenen prou diners per atendre els seus ciutadans. Els sous dels futbolistes d’èlite són el contrari d’alló que ha de ser una veritable globalització de la humanitat en pau. Davant de fets com el denunciat recomanaria, ja sé que no em farien cas, que busquin remei on veritablement poden trobar diners i possin ordre als programes esportius de les televisions. Proposo que per cada partit de futbol televisat se’ls obligui a donar-ne tres dels esports minoritaris, com voleibol, hoquei sobre gel, gimnàstica artística i rítmica, per exemple i en obert.I una ajuda obligatòria als esports escolars. Tots els esports aporten valors a la societat i existeixen moltíssimes persones que els segueixen. I la segona proposta, boicot als partits descaradaments manipuladors i manipulats. Visionaré els partis d’Esport-3 que juguen prou bé i amb una qualitat que no té res a envejar als millors de l’èlit. L’esport també necesita una revolució.

dijous, 16 d’agost del 2012

Reflexió independentista sobre els Jocs 2012

Òbviament aquesta reflexió té per punt de mira la representació espanyola. Una representació que vol ser i en la realitat no és. Reconec que no m’és fàcil ser objectiu, però els números són els que són i un altre tema rau en la possible dificultat de conèixer la interioritat de les persones. Les medalles assolides em donaran la clau. 17 en total, ( 3 d’or, 10 d’argent i 4 de bronze). Penso que donen una idea prou exacta de la pell de brau. Encara que predomina força el miratge. Davant d’un estat centralista, les medalles són bàsicament perifèriques; davant d’un estat aferrat a la unitat d’Espanya, les medalles representen una pluralitat nacional; davant l’orgull i la prepotència, les medalles aconsellen respecte. Les individuals en la seva majoria són perifèriques, Catalunya, Mallorca, Euskadi, Galizia i Andalusia i les d’equip están farcides de catalans i catalanes. La representació catalana, aproximadament un terç, minoritària, esdevè majoritària a l’hora dels guardons de metall. A nivel d’esports d’equip, llevat del bàsquet, les assolides ningú les esperava, només les jugadores s’ho creien i per a més inri les menys recolzades econòmicament i informativa. A l’hora dels èxits tothom s’hi apunta. Quina hipocresía! És aquesta una lliçó a desenvolupar en la filosofía política de l’esport. La política esportiva té molt a reflexionar en profunditat davant els ( diguem-ne) fracassos del futbol (declarat finalista gairebé dogmàtic i a la primera de canvi cau eliminat sense fer cap gol) i l’atletisme, l’esport rei de les Olimpíades. Fracàs per manca de medalles, no per manca d’il·lusió dels esportistes. El fracàs és més de programació que de realització. I en aquest punt penso que tambè cal una anàlisi verdadera sobre els resultats del bàsquet amb les sospites provocades.

Els resultats espanyols dels Jocs de Londres són un potent avís al centralisme que juga en contra i un reclam d’atenció al pluralisme que juga a favor. Les estructures esportives de l’esport hispà han de meditar seriosament, a la vista dels resultats, com n’és de regressiva la unitat exclusivista i de quina manera recolzen les seleccions no acceptades les medalles assolides per els i les esportistes catalanes. La meitat de les medalles les han guanyades esportistes de Catalunya i algunes perifèriques els i les guanyadores s’entrenaven en instal·lacions catalanes. La filosofía centralista i els Jocs de Londres encara m’han fet més independentista.

dilluns, 13 d’agost del 2012

UNA LECTURA DELS JOCS OLÍMPICS DE LONDRES 2012

Mentre gaudia televisament dels Jocs Olímpics feia una esforç per centrar-me només en l’esport, però, sovint, el pensament va molt més enllà. Aquests jocs m’han donat una imatge d’universalitat i globalitat, un molt bo model de vida. I aquesta imatge me l’ha fet entendre millor l’entesa i compenetració entre els esportistes i el públic. Entre els creatius i els beneficiaris, generant un veritable ambient de benestar.La universalitat me l’han definida els 204 Comitès Olímpics i la globalitat l’actuació dels més de 10.000 atletes masculins i femenins en una àmplia varietat se disciplines esportives, conservant cadascuna la seva identitat i aportant la seva tasca peculiar a l’excel·lència olímpica. Peró els actes d’inauguració i cloenda hi afegiren nous companys de viatge, emmarcant l’esport en la convivència col·lectiva universal, forjada pel treball i la cultura. Treball i cultura han donat la mà a l’esport, l’han situat en el centre mundial amb la seva gran festa quatrienal, demanant-li i agreint-li una manifestació de com és la seva aportació a la configuració mundial, d’acord amb els objectius dels Jocs Olímpics, que són la pau i la fe personal i col·lectiva de poder asolir-la. L’excel·lència en ella mateixa s’ha complert amb la participació dels millors esportistes de cada Comitè Olímpic i les medalles i diplomes defineixen el nivell. En el procès de la imatge global dels Jocs m’han cridat l’atenció dos fets: l’actuació dels i les esportites indistintament del Comitè a que pertanyien, amb la constància d’aportacions d’excel·lència d’or dels petits davant dels grans. Una circumstància aquesta que ens defineix la necessitat de tots i de tothom d’acord amb les seves peculiars identitats. El segon fet, el denuncia la presència femenina que camina en nombre i qualitat cap a la igualtat d’una manera segura i ferma. Dels 204 Comitès Olímpics, només dos no en presentaven. Una demostració de com l’esport dibuixa la imatge global i quin és els seu missatge. Els Jocs Olímpics de Londres 2012 són un valuós signe del temps que tots hauriem de llegar i reflexionar-hi. Possiblement algún lector pensi que nomès hi veig fets positius, també n’hi ha de negatius i alguns molt significatius. Però aquest tema per un altre dia. I acabo recordant, tal vegada, la lliçó més important: l’agermanament entre treball, cultura i esport per una banda i per l’altra, l’agermanament entre esportistes i públic.