Manipulació política i mediática del futbol: Alemany 2 – Espanya 0

Alemany 2 – Espanya 0

L’emininació del Madrid i del Barça en les semifinals de la Xampions no els fa fora de l’èlit del futbol mundial. Alló que sí els fa fora és la manipulació política i mediàtica. Es pot perdre una eliminatória per golejada sense perdre la categoría internacional. Es pot perdre l’eliminatória i, a la vegada, perdre la dignitat de l’excel·lència esportiva. I en aquest aspecte hi juguen molt la política i els medis de comunicació. Madrid i Barcelona jugaven al mateix nivell una semifinal. Políticament com equips d’un mateix estat presentaven els mateixos mèrits esportius per rebre els mateixos honors  polítics. En la semifinal del Madrid hi és present el Cap d’Estat i en el del Barça, no. Per què? Sincerament un suspens pel seu representant. Al nivell que li escau, Catalunya té un motiu més per ser independent perquè l’esport català és tan o més digne que qualsevol altre de la pell de brau. Tenir la seu a Madrid no ha de donar privilegis. Els dos han estat eliminats, un amb golejada i l’altre a un gol de superar. Però la golejada amb dignitat és honrosa, perdre per un gol antideportivament i sense acceptar la derrota amb elegància i humilitat és una indignitat i un desprestigi. Una diferència molt expressiva i significativa a l’hora d’analitzar els fets. Amb alló que no combrego és amb les alegries i suspicàcies tant d’alguna premsa de Madrid com de Barcelona. Ni les eufòries fora de sentit, ni l’estripar-se les vestidures exageradamentg tornen la dignitat i  no li fan cap bé al futbol. Estic convençut que ni els jugadors del Madrid,  ni els del Barça han d’arrepentir-se de res. Els responsables són altres els que han provocat no poder acceptar un del dos clubs anar amb el cap ben alt. Imposar antideportivitat en el joc és inadmissible. Els dos equips eliminats han practicat filosofies esportives molt diferents per part dels jugadors, tan a dintre del camp com a fora. La categoría és un valor que també es defensa perdent. I el Barça ho ha fet. Estar en l’èlit no necessàriament exigeix ser campió. Sí, actuar com actúen els campions fins en els moments més difícils.

CORRE PER LA INDEPENDÈNCIA

Els camins de la història sempre van plens. Peró no sempre la seva plenitud respon a l’esperit dels pobles. La independència de Catalunya ensopega cada dia amb obstacles massa forts que volen fer dessistir als corredors de la independència fent-els-hi creure que no hi ha meta d’arribada. Veritablement els obstacles són insuperables? La postura dels corredors és molt clara, continuaran corrent. I aquesta predisposició és un signe prou clar que s’arribarà a la meta. Molta gent a Catalunya té les idees prou clares. L’exemple, les curses per a la indepenència. La Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes i l’Associació Nacional Catalana han programat un Circuit Corre per la independència que té el tret de sortida a Cardedeu en el marc de la Fira de Sant Isidre el diumenge dia 5 de maig. Aquest circuit palesa amb prou força i claretat que  la cursa cap a la independència no té aturador. Aquesta voluntat van poder comprobar-la tots els assistents barcelonins i no barcelonins presents a la Plaça de Catalunya on en les oficines de la Fundació Catalunya Estat hi penjava una pancarta de 150 m2 proclamanant Catalunya nou estat europeu. Molt fotografiada pels estrangers i amb una gran difusió en les xarxes nacionals i internacionals. El circuit CORRE PER LA INDEPENDÈNCIA consta de les cinc curses següents XIX Cursa Fira de Sant Isidre, Cardedeu (5-5.13).XXIII Cursa Vila Olímpica. Barcelona (30-6-13). 36ena Cursa d’Espluga de Francolí (27-7-13). XIV Cursa Ronda 43. Mataró (11-9-1 3) i 24ena Cursa del Torró.

 

Surt de Concavell i arriba a Agramunt (12-10-13). Les categories per sexe són: Seniors, nascuts el 1977 i posteriors.- Veterans A: nascuts entre 1978-1969 i Veterns B nascuts entre 1968 i anteriors. Paral·leles a les del circuit n’hi ha altres d’aherides que són: Cros de Sant Jordi, Navàs (20-4-13). Cursa el Vent. Els Raguers (5-5-13). Mitja Tossa de Mar (12-5-13). Caminem cap a la independència Barcelona (Sants) ((26-5-13) VIIena Cursa de la Guineu. Vilanova de Bellpuig (2-6-13). IX Cursa de Cantonigros (9-6-13). Cronomola. La Torre de Fontanella (23-6-13) i Olla de Núria. Queralbs (21-7.13). Darrera d’aquesta activitat esportiva i d’altres sota l’aixepluc de l’UFEC hi vull la idea de que un Estat Català propi benefia l’esport. La qualitat de l’esport català és una garantía fefaent de la necessitat d’una Catalunya Independent. La llavor hi és i de conreadors n’hi ha, només cal que la gran majoria de la terra catalana sigui del tot saonada.

Per més informació podeu entrar a la web  http://www.correperlaindependencia.cat/

Autors locals i comarcals a la Porxada de Granollers el dia de Sant Jordi, abril de 2013

Vigília de Sant Jordi: Trobada d’autors locals i pregó de Núria Albó

Imatges de la vigília de Sant Jordi a la Porxada de Granollers, enregistrades el 22 d’abril. El vídeo, cliqueu la foto per veure’l, inclou imatges de la Trobada d’autors locals i comarcals, una quarentena, bona part dels quals es van trobar per fer-se la fotografia que acompanya aquestes línies. El vídeo acaba amb el tall final del pregó de Sant Jordi 2013 de l’escriptora Núria Albó dedicat al plaer de llegir.

 

                              

Centenari de l’Esport Club Granollers II

Alfred Canal i Comas, fundador i president. Qui era?

“Un metge amb una dedicació completa a la seva ciutat tant en els aspectes sanitaris com socials”, el defineix un amic seu. Dissortadament aquesta qualitat humana no fou considerada per la dictadura franquista un cop acabada la (in)civil guerra perquè morí víctima de les represàlies indiscriminades, que primer el condemnaren a mort, desprès li comutaren la pena per cadena perpetua i quan la malaltia era irreversible li reduiren a set anys concedint-li la llibertat,  morin poc temps desprès, l’any 1942.

Neix el 19 de dxesembre de 1884, essent els seus pares, Martí Canal i Canal i Maria Teresa Comas i Juliachs. Orfe de mare als cinc anys, el pare es casa amb Filomena Garriga i Fontanals. Estudia batxillerat a l’Escola Sant Francesc de Granollers i medicina, primer a l’Hospital de la Santa Creu i el darrer curs a l’Hospital Clínic de Barcelona (1900-1907). Cal remarcar que per ajudar als pares a pagar els estudis treballava d’ajudant de farmacia.

Amb el títol a la mà la seva tasca sanitària adopta tres direccions, medecina familiar, investigació i organitzacio, dedicant-hi moltes hores, reservant-ne, però algunes de dedicació ciutadana.

Els primers passos com a metge els donà a Sant Feliu Saserra (Bages), obrint l’any 1911 consulta de Medicina General a Granollers. En el camp de la medicina assistencial fou metge municipal supernumerari, metge forense, subdirector del Laboratori Bactereológic, vocal del tribunal d’oposicions a inspectors municipals de sanitat i director de la subdelegació sanitària de Granollers.



El doctor Alfred Canal, al despatx de la seva consulta mèdica. Granollers, anys 1920. [P Canal]

La categoría científica i la qualitat de les seves investigacions ho palesaren les següents organitzacions:
Primer Congrès de Sanitat Municipal a Madrid, del que en fou secretari i pronuncià el discurs inaugural. Presentà la ponencia “Estadística de morbilidad y mortalidad. Su técnica y su valor.”

Li fou aprovat el Projecte de municipalització de l’aigua, a Granollers.

Congrès de Sanitat a Madrid on hi llegeix la ponència: “Manual del inspector de sanidad”.

Segon Congrès de Sanitat a Saragossa amb la ponència:”L’assistència mèdica en el medi rural”.

Membre  de la ReiaL Acadèmia de Medicina de Catalunya.

 Altres activitats sanitàries:

Funda Policlínica del Vallès (projecte d’assistència mèdico-quirúrgica assequible a tots els estaments socials.

Director de l’Hospital Euskadi de Granollers.

Revista Médico Professional, de periodicitat bimensual.

Activitats ciutadanes:

Presidència del Casino, Junta d’Estudis Histórics de Granollers, Esport Club Granollers, del que en fou fundador.

Era una amant de la història i un estudiós de l’art.

El 5 de gener de 1939 signa conjuntament amb els doctors Lluis Marimon i Delfí Santmartin la darrera acta del Col·legi de Metges de Catalunya. Acabada la guerra fou acusat de maçó, empresonat i condemant a mort. A la presó tenia cura de la infermeria. Sol·licità donar xarles als presos ajudant-los a superar els problemes psíquics i donar-els-hi formació sanitària. Tenia molt d’èxit. La tercera xarla ja no se li permetè. L’aplaudien massa els seus companys de presó. Una demostració de la roïnesa dels vencedors. La condemna i empresonament del Dr.Alfred Canal i Comas demostra a bastament que la qualitat i categoría humana de les persones no era un valor perquè feia miques els valors de l’odi dominant.

Bibliografia:  Vida i obra d’Alfred Canal i Comes (1884-1942) Metge de Granollers. Treball de: Ana Ruiz Herèdia, Neus Salvat Pujol i Judith Sánchez Manubens. (Ho trobareu a internet)

Festa poética en el marc de la Carbonera

Cànoves, 30 de març de 2013

Sota la Parróquia de Cànoves, una esplanada aplaudida per les fulles dels arbres que l’envolten, es respirava olors de fum i cendra. Era el segell espiritual de La Carbonera, la festa tradicional del carbó que se celebra bienalment. Una carpa rural amb dos taulells on si servien entrepans, begudes i records i un allargament actuant de sala d’exposicions i a la vegada espai de col·loquis i debats, fou l’ambient on se celebrà una emotiva festa de la poesía amb la presentació del meu darrer llibre de poemes, BUFA EL VENT. El vent fenòmen metereològic imprescindible per la vida de les persones i missatger de sensacions atmosfèriques, compartia amb el meu llibre que troba en el vent el missatger del sentit poètic de la vida, des de la sensibilitat més exquisida a les sensacions més tempestuoses. Núria Pujolàs, promotora cultural i membre de l’entitat EL SUI creadora i promotora de la festa del carbó, ho fou també del meu llibre amb un muntatge molt rural i per a mi extraordinàriament emotiu perquè el meu pare també hi traballà en el bosc fent carbonet. La lectura col·lectiva programada del poema JO SÓC, que el vaig escriure inspirat en la filosofia globalística de Lluis M.Xirinacs fou una empenta inesperda per poder explicar les línies del meu llibre i sobre tot el qué significava Lluis M. Xirinacs i el seu lliurament voluntari a Déu, que vaig valorar de suicidi teològic i no de crim. A la vegada la participació del públic i de poetes, com Salvador Estany, Jordi Dorca i Maria Llobet li van donar a l’acte un extraordinari valor afegit, assolint un fi de festa ruralment excels, poèticament viu amb les essències del carbó i el missatge de les amistats. Gràcies, Núria, gràcies als amics de la poesía que m’acompanyàreu i gràcies a Cànoves.

ELS MEUS RECORDS DE L’ESPORT CLUB GRANOLLERS

Una humil contribució a la celebració del centenari

Els meus records són vivències viscudes en entrevistes, converses, lectures i actuacions en diferents moments de la vida del club a partir de la segona meitat dels anys seixanta del segle passat. Vaig arribar a Granollers l’any 1964. La meva, diguem-ne, fama esportiva en el món escolar em va posar en contacte amb diverses entitats deportives de Granollers. I òbviament amb l’E.C.Granollers. I parlant amb gent de l’esport vaig assabentar-me de la importància de l’any 1913 en la història esportiva de Granollers. Va nèixer el club de futbol que durant mig segle va ser l’estandart esportiu de la ciutat. Un grup d’aficionats al futbol de la Unió Liberal i el Casino foren els iniciadors. Però en aquells anys l’ambient de Granollers estava un xic revoltat i la diferència social dels membres d’una entitat i l’altre no van condemnar a mort el nou nat per molt poc. Els aficionats de la Unió Liberal i Dr. Alfred Canal van continuar donant vida a la nova entitat, que esportivament no és la primera perquè tinc entès que fou una ocellaire, com també que la primera manifestació esportiva a la capital del Vallès Oriental fou una demostració d’ascensió amb globus aeroestàtic. Alfred Canal, metge, científic, amant de la història i promotor cultural és una figura emblemàtica de la societat granollerina. El seu fill, Pius Canal, q.e.p.r. estava escribint la seva biografia, que no sé si l’havia ja acabada abans del seu traspàs. Seria un document interessantíssim per a la història i com no, per la història esportiva de la ciutat. L’E.C. Granollers abans de la guerra civil era una entitat reconeguda per la seva qualitat esportiva i les seves relacions esportives com em comentava el Sr. Ventura Roca, que actuà de president assegurant la supervivència de l’entitat en un temps tan difícil com el de la guerra i els primers anys a de la postguerra. (Continuarè aquesta sèrie amb nous articles basats en experiències personals).

ESPAIGARUM

És la galería d’art més petita del món que per celebrar el seu sisè aniversari presenta una obra  del pintor català que està treballant en el mural més gran del món. Ubicada a Lliçà d’Amunt en la carretera direcció Santa Eulàlia, caminants i automobilistes poden sentir molta curiositat. Un espai d’art que es pot visitar del carrer estant. I per celebrar el seu sisè aniversari ha escollit un artista conegut internacionalment, essent una de les darreres exposicions internacionals la celebrada al “Beijing Art Museum” de la Xina. La mostra consta d’una obra de caràcter mural formada per deu caixes de peix, essent unes figures piscícoles força abstractes el tema central i únic. El seu autor Carles Bros va rebre la Medalla de Pesca de la Generalitat de Catalunya per la defensa que porta a terme internacionalment del sector pesquer. Acompanyen a l’obra tres ampolles de vidre plenes d’anxoves de l’Escala. Una obra a primera vista senzilla però conjugant tots els elements d’un missatge social clarificador.