LA TOMBA DE TIANGBOTXÉ, de Josep-Francesc Delgado

Un llibre sincerament apassionant, no nomès per la riquesa literària sinò pel missatge acompanyat de múltiples accions, situacions i vibracions que li donen a la novel·la un aire apassionat i apassionant. Una cop llegida, per cert he de confessar que les cent darreres pàgines no em van permetre que el llibre em caiguès de les mans, penso que el gran protagonisme rau en la mort com a misteri. No només com un instrument que posa fi a la vida de les persones sinó com un configurador social. Tots els personatges de l’obra tenen una difinició i una psicología que sense la presència de la mort no tindrien sentit i si se m’apura, ni raó de ser, estar i fer. S’hi belluga una mística natural que partint del nirvana ajuda a entendre postures que amb la cultura occidental no es  podrien entendre fàcilment. La mort present i absent buscant un equilibri que l’orografia del Tibet dificulta entendre la possibilitat de l’arribada de l’equilibri. I l’equilibri hi és. I està en les persones. L’autor juga amb un gran nombre de protagonistes masculins i femenins, alguns d’ells pertanyents a la cultura occidental, que cercant solucions, descobreixen problemes. I será la mort l’arqueòleg descobridor de la vida, dels dos conceptes, el temporal i l’atemporal. La noció del temps també hi compta a l’hora de l’anàlisi. Una lectura d’injustícies socials, criminals algunes, i de recerques pietoses centrades en una tomba d’un monestir descobreix camins de la vida i de com la mort obra les portes a la veritat. El mètode és la recerca arqueológica, perquè la vida és una estructura, a vegades, amagada, sovint, visionada i al final llum de la veritat donant a la investigació el premi de la troballa. I en aquest premi hi juga la mort des de diferents vessants i totes importants. Una d’elles i molt activa, malgrat poc multipresent, efecte de la reencarnació que dóna visió de futur al reencarnat; una altra, podriem batejar la mística que es mou en el misteri del sí i del no i una tercera que és la mort definitiva de la persona, però totes tres formes porten un segell molt especial d’un alè religiós que embolcalla la geografia hindú. Una lectura que ajuda a pensar, instrueix, enriqueix culturalment i fa gaudir anímicament.

BM Granollers femení camí de la Divisió d’Honor

Dissabte, dia 17 de maig de 2014, a Oviedo, partit de semifinals entre el Mavi Calzada(Gijon) i el BM Granollers. El BM Granollers, dels quatre finalistes  és l’equip amb menys experiència i conseqüentment l’equip quines armes són menys conegudes.El passi a la final no será fácil, així ho diuen els experts, però la qualitat deportiva del BM Granollers és un grau a tenir en compte en qualsevol categoría. Enguany l’equip femení ha jugat una excel·lent competició, amb bon joc, amb il·lusió, amb genrositat i amb un gran treball i esforç. Treball en el camp esportiu i també en el camp organitzatiu i crematístic. Ës una llàstima que no juguin la semifinal a parftit únic a casa, però, n’estic segur, aquesta circumstància els hi donarà ales i esperit per superar totes les dificultats i arribar a la final. Fet que si es produeix, jo n ‘estic convençut, merexeix el suport del tot Granollers. Aquestes ratlles volen ser un crit d’animació i aquell alè que voldran sentir per terres asturianes quan defensin el nom de Granollers. La capital del Vallès Oriental es mereix, necessita, un equip femení d’handbol a la Divisió d’Honor. Ho celebrarem.   

EL MÓN DEL FUTBOL, UN MÓN PER RECICLAR.

El darrer cap de semana del més de maig de 2014 ha estat testimoni d’un fet gens esperat per molts, per alguns sí, i gens definidor del futbol com factor social globalitzador i, a la vegada, defensor de les individualitats. Aquesta afirmació pot semblar una contradicció però no ho sembla. És. Els tres equips capdavanters que ja tenien coll avall la seva classificació, resulta que s’han atregantat, algun en negatiu i altre en positiu. Però el futbol global, qué hi diu? L’entrebancada dels tres grans possiblement vol dir quelcom. De moment, una advertència, que els petits no sempre ho són i que, quan menys es pensa, salta la llebre i guanyen als grans. Obviament que els tres entrebancats continuaran encapçalant la classificació final, però en quin ordre? Dissortadament s’hi barregen altres elements distorsionadors, que, al mateix temps, a la globalitat li donen una intencionalitat bufa. Els equips espanyols quina lliga juguen? Ja sé qué em direu, però continuo amb la pregunta… Què fa que un equip sigui espanyol,  o català? El nom o les persones? Un equip que pot fer una alineació amb onze estrangers a quina federació ha de jugar? A una nacional o a una mundial o global? Jo ho tinc molt clar. Aquests equips están aniquilant les federacions nacionals, i dintre del seu àmbit, les nacions. Un equip espanyol, que pot formar una alineació amb  majoria absoluta estrangera, és un contrasentit i un insult perquè destrueix el concepte nació que en el àmbit mundial és una individualitat. I quants equips d’aquesta característica existeixen? Ah, i un altre efecte, están destruint la solidaritat dintre de la seva federació. Aquest és un altre problema. Que s’agreuja perquè destrueixen la igualtat de drets i deures. Uns equips cada any són més pobres i els capdavanters, dos o tres, més rics. Aquest signe del temps històricament, social i humana és negatiu i no mereix cap mena de respecte. S’ha de lluitar contra ell. És una lluita per alguns imposible, per a molts necessària i goso afegir, urgent. Els moviments populars hi tenen molt a dir i diran. Atenció al Brasil, ja parlen i actúen. Imagineu que arribi el dia que els camps de futbol no s’omplin? I pot arribar. Les injustícies econòmiques dels clubs capdavanters mundials no trigaran gaire anys a tenir que estrèneyer el cinturó. Es perderà per aixó el futbol? No, el poble el salvarà i el farà més humà, social i solidari. A mi m’agrada el futbol esport, he escrit un llibre amb el títol “Els àngels juguen a futbol” i aquest títol ha fet que en tingui en ment un altre titolat “Els dimonis en el món del futbol”. No sóc profeta, però el futbol per ser una activitat veritablement globalitzadora, ha d’esdevenir més humà amb l’exercici de la solidaritat, la justícia i la llibertat. Sí, la llibertat, perquè molts jugadors de l’elit, avui, són esclaus dels amos de l’activitat futbolística. Necessitem un futbol humà, universal, i que ajudi a les persones a ser veritablement lliures.

Extraordinari cap de setmana del BM Granollersxtra.

Comentaristes de televisions espanyoles es treien el barret davant el treball del BM Granollers. No discutirè el  mèrits del FC Barcelona. Els signes del temps són econòmics i les persones al servei de l’economia. Però són els signes. El problema rau en el fet que aquests signes només estan al servei dels que tenen més diners. I tenir diners, és avui, prioritari als valors identitaris. El partit de la Copa del Rei entre el BM Granollers i el FC Barcelona ha estat una lluita entre els valors humans i el valors del diner. L’enfrontament seria just si els dos contrincants lluitèssin amb les mateixes armes. Però el Granollers, i també l’Anaitasuna i l’Osca, lluitaven bàsicament amb les armes de la identitat. Ens diran que aquests tres equips també en tenen d’estrangers, però amb quina diferència. Quants en té el Granollers? Tres, quatre? Quants n’alineà el Barça? Si no vaig errat vuit i tots ells primeres figures internacionals dels seus països d’orígen. I una altra circumstància: els equips que tenen diners formen els seus equips amb els jugadors d’èlit formats pels equips humils. Quants jugadors del seu planter presentava el  Barcelona i quants el Granollers? Sobre les espatlles de les Federacions pesa la responsabilitat que els equips formadors de noves figures puguin enfrentar-se de tu a tu amb els més poderosos. La  Copa del Rei d’enguany ha demostrat que és possible i que hi ha clubs que ho treballen. Felicito el Barcelona per la victòria però em quedo amb el mèrit de l’esport del BM Granollers. I l’esport de base, en aquesta cap de setmana acaba de fer brillar més encara la filosofía del club vallesà. L’equip Cadet A. del BM Granollers s’ha proclamat Campió de la Minicopa vencent al C.F.Barcelona en la final. I la flor molt olorosa també li han posat les noies de l’equip femení classificant-se per jugar la fase final per militar la temporada vinent a la Divbisió d’Honor Femenina. El BM Granollers, un club de futur que ha de continuar sent patrimoni esportiu-cultural de la ciutat.

FRUITS I LLAVORS DE L’ESPORT

El BM Granollers és i ha estat un model en el conreu de l’esportivitat que ha fet i fa lluir l’handbol guanyant i perdent. Les victòries, els títols són signes externs, que cal saber llegir però que a l’hora de definir la qualitat esportiva d’una entitat no són suficients. Un club pot presentar una trajectòria sense títols, sense victòries és difícil, però ser un model esportiu. I són un model perquè, sovint, són ells els creadors de les grans figures que triomfen en els grans equips. El BM Granollers és un model des de la humilitat fins a la grandesa de l’èxit. La seva trajectòria és prou significativa i expressiva. Un club que és gran, guanyant i perdent. Fa anys que no guanya una lliga, però ha estat un senyor guanyant-ne, i alló que és  meritori i el seu gran trofeu rau en el fet que el BM Granollers no ha perdut mai la categoría en la pista i sempre, des dels seus inicis, ha estat en l’elit de l’handbol. Enguany, la seva trajectòria en la lliga és extraordinària, assoleixi el segon o el tercer lloc en la taula classificatòria. També ha tornat a ser present en la Copa del Rei amb possibilitats. Però en l’actual competició de copa s’hi produeix un fet molt significatiu. A Pamaplona, el BM Granollers hi juga amb el primer equip, el fruit de l’arbre històric, i l’equip cadet, la llavor que conrea per continuar sent un fruit important en el món de l’handbol. Independentment de guanyar la Copa, alló que és verdarerament transcendent és que hi són. És l’exercici de la filosofía deportiva del BM Granollers.

ARTEMISIA (art i tendències)

Taula rodona: “art contemporani: pistes per interpretar-lo”, amb Pilar Perdices i Joan Escudè.

Artemisia és, tal vegada, la única galería d’art del Vallès Oriental, en la actualitat, independentment de les sales d’expossicions. Dirigida per  Cristina Requena la seva activitat va més enllà de presentar exposicions amb la finalitat d’endinsar-se més en el món de l’art i el que significa i suposa envers el nivell cultural de les persones.

El dia 26 d’abril d’enguany, a les 11’30h. del matí un grup, que es desitjava més nombrós, bàsicament format per artistes plàstiques femenines, un escriptor i una persona aficionada a la música clàssica, es va gaudir del saber fer i explicar de dos artistes, la pintora Pilar Perdices i l’escultor Joan Escudè. Óbviament que el diàleg s’orientà bàsicament cap a l’art actual, distingint-ne tres apartats: 1.- l’artista, 2.- el procès i 3.- l’obra acabada. La major part del diàleg versà sobre el procès i com aquest en l’art dels nostres dies vol acaparar la qualitat d’obra d’art. I el to de la trovada s’anava fent interessant fins el punt que diverses opinions trovaren en ARCO la resposta d’un art que en certa manera s’aparta de la gent buscant l’elitisme, fonamentalment económic, oblidant el valor de molts artistes. Una de les contrarietats manifestes fou la massa defensada intel·lectualització de l’art, quan aquest és bàssicament passió. Pilar Perdices i Joan Escudè van reconèixer i defensar els valors existents de l’art dels nostres dies, però d’acord amb els assistents van denunciar postures que pretenen massa cridar l’atenció. Les gairebé dues hores de durada del col·loqui foren intenses, instructives i clarificadores sobre tot per part de les dues persones que portaven el pes del debat. Les artistes plàstiques presents i participatives foren, Àngels Icart, Adelaida Murillo i Rosa Permanyer.

Tito, has guanyat el partit de la teva vida

L’Esportiu et presenta, a la seva portada, amb una paraula definitiva, etern. I la porta de l’eternitat l’obra la mort. Físicament, dolorosa, psíquicament, un mar de llàgrimes, i humanament, la victòria, símbol del gol més extraordinari. Un amic i excel·lent artista de Dau al set,Joan Ponç, en una entrevista em va dir: “només la mort ens farà eterns”. Tu, Tito, no et coneixia personalment, has assolit l’eternitat. I l’has assolida amb un joc, el futbol, la vida és un joc, que t’ha coronat amb el llorer dels campions en els Jocs Olímpics de la Història. Tu vas triomfar dirigint, entrenant, més que no pas jugant. La natura et va predestinar i tu vas saber llegir el programa que et posà davant dels ulls. D’una activitat lúdica en vas saber llegir el missatge de vida. El futbol va ser la teva vida, una vida que s’inspirava en la música també, perquè l’art té moltes modalitats impartint lliçons en tots els camins. Tito, vas entendre que mitjançant l’esport, l’esport del futbol, la teva vida modelaria l’obra d’art que havia de fer-te etern. Ara ets etern, però alló important que ens has llegat és la manera d’esdevenir-ne. No és altra que el fer realitat la própia existència. Amb una activitat, que bàsicament és juga amb els peus, vas viure i treballar el teu destí. L’instrument eren els peus i les mans, però alló que feia noble aquest treball era la intel·ligència i la passió, en una paraula, la persona. La teva gran lliçó rau en el fet d’haver ensenyat al món, que un instrument com una pilota, pot convertir-te en persona i encara més, en persona important per a la història. Un futbolista esdevingut model de convivència humana. Simbólicament la pilota és esférica com la bola del món. La vida és un continu giravoltar. Cal saber-ne. I tu, Tito, ens n’has ensenyat. Un autèntic deportista model humà. Amb la mà no ens dius adèu, ans el contrari, ens dius us hi espero a l’eternitat.