LA PEGA NEGRA, de Maite Montpart

Maite Montpart, veïna de Lliçà d’Amunt, persona lliurada plenament a la cultura, se sent més realitzada escribint bàsicament contes infantils. La seva incursió a la novel·la té un regust agradable d’innocència lectora encara que el tema es bellugui entre entramatges un xic escabrossos i moralment una mica delicats superats per la valentia en el saber dir i per la recerca de la veritat. I és precisament un tema de recerca a l’entorn d’una eina religiosa, la famosa bacina amb la que es demanava caritat als assistents a la celebració de l’Eucaristia, el leimotiv de la novel·la. I com totes les coses de la vida quan s’hi barregen interesos discriminatoris el tema es mou entre una ética i una moralitat  que la persona que es troba al bell mig procura esbrinar. I Maite Montpart programa una història de ficció, basada en fets reals, en els que hi juga amb força la religió, la bruixeria, el fet social i la investigació. I tot l’engranatge es mou en un territori estimat com és Lliçà d’Amunt i els seus entorns. I és precisament aquest l’encant de la narració La pega negra que demostra com els arguments de grans històries els tenim a tocà de la mà i moltes vegades no ens n’adonem perquè el que és de fora és més bo que lo de casa. Els moviments de la protagonista, una estudiant de Lliçà d’Amunt, investigant l’escriptura d’una bacina de 300 anys d’història, li dóna al tema credibilitat de realitat en la forma perquè hi ha base en el fons. I perquè la història sigui més propera i més humana hi juguen un paper prou important unes relacions amoroses que acabaran  com a tals però des de l’amistat. Una  característica de l’argument rau en el treball col·laboratiu que crea situacions alienes a la història perquè ha estat capdal per arribar a descobrir la veritat i que paral·lelament a posar sobre la taula quina fou  la relació verdadera. Una novel·la que cal llegir, es llegeix molt bé i que demostra la qualitat literària de la gent de la comarca.

FORÇA INDEPENDENTISTA DE L’ESPORT

 El nombre d’esportistes independentistes no el conec, encara que penso és molt significatiu. Però la qualitat dels esportistes independentistes és francament d’elit. En facebooks i blogs he descobert les declaracions de dues esportistes independentistes que veritablement marquen el camí a seguir, basat en un bagatge humà i cultural integrador com a persona, com esportista i solidari. Una gimnasta i una kitesurfista. Ambdues esportistes de nivell internacional i amb una convicció independentista treballada en la farga de l’humanisme. Els seus noms MELODIE PULGARIN i NÚRIA GOMÀ. Melodie, gimnasta d’equip nacional, s’ha sentit infravalorada per Espanya i la sort va fer que anès a estudiar als Estats Units i a la vegada practicar el seu esport. El tracte rebut a Amèrica, comparat amb el que patia a Espanya, la portaren a defensar la independència i el dia 9N votarà SI SI. És curiós perquè ella no ho era d’independentista, el seu pare és sevillà i la mare cordovesa. Però l’esport de la gimnàstica no tenia el mateix sentit humà competint amb Catalunya, que amb la Selecció Espanyola, reconeixent que no s’hi trobà mai bé. L’estada als Estats Units ha fet la resta, però ella, en els quatre anys que hi visquè, aprofità totes les oportunitats per donar a Conèixer Catalunyà i el català al mateix temps que els hi explicava el perquè els catalans volem ser independents. I confessa que molta gent americana li donava la raó. Una extraordinària embaixadora. I de la gimnàstica al kitesurf amb una altra extraordinària embaixadora de Catalunya i partidària del SI SI tot i havent-se proclamat Campiona d’Espanya. Núria Gomà, en una competició a Austràlia se n’adonà de la possibilitat de fer pódium i ho volia fer embolcallada amb la senyera. No en tenia. Una petició per internet feu nel miracle. Un jove poc abans de començar la competició n’hi va portar una. I feu pódium. Confessa que li feia il·lusió i que ho sentía així i davant la convicció i l’estima per Catalunya les pors no hi tenen res a fer. La convicció és bàsica però si va acompanyada d’una bona qualitat com a persona i com a esportista els fruits són més madurs i savorosos. Dues esportistes, dos exemples que ens han d’esperonar a tots els catalans que ens en sentim fins el moll de l’os i com elles el dia 9N hem, de votar SI SI. Per l’esport cap a la independència. Alló més importan tés la person a i aixó no ho enten tothom.

LA INTERNACIONALITAT DE L’ESPORT CATALÀ

El títol no es refereix al coneixement de l’esport català dels grans esdeveniments, com Jocs Olímpics i Campionats Mundials de Futbol. El títol aquest és molt més important. Existeixen vint-i-una modelitats esportives que poden participar en totes les competicions corresponents, internacionals i mundials perquè tenen el reconeixement de les respectives federacions internacionals. I la relació continuarà perquè LA PLATAFORMA PRO SELECCIONS CATALANES  i la UFEC hi treballen amb intel·ligència i constància. Les federacions internacionals catalanes corresponen als següents esports: Raquetes de neu, Beach tennis, Dards, Futvòlei, Tamborí, Bike Trial, Touch, Futtennis, Curses de muntanya, Futbol Sala, Patinatge, Pitch and Putt, Worfbal, Raquetbol, Fisic-culturisme, Twirling, Bowling, Futbol Australià, Fistball, Rugby lliga i Ball esportiu. La meva intenció és presentar-les totes, com també els seus èxits i com treballen. La informació me la faciliten les wbs de Plataforma pro seleccions esportives catalanes, l’UFEC i a mesura que les conec, les pàgines dels respectius esports. Aquestes federacions, que no ho tenen fàcil en el camp internacional si es troben amb la corresponent federació espanyola, són una base sòlida i ferma del camí que fa Catalunya cap a la inedpendència. L’ UFEC será present, com la Plata forma pro seleccions catalanes, en un  espai visible en la formació de la V en proper 11 de setembre. L’esport català se sent independent.

BARQUETA MAR ENDINS

Els raigs del sol
demanaven perdó a les fulles dels arbres,
acaronades per un brisa de mar silenciosa.
El vent
robà petons dels núvols,
el desig.
Músties,
les fulles,
no tenien llàgrimes.
Els cotxes, plens d’orgull,
passaven de llarg,
sense desitjar el bon dia.
Una margarida dubtava,
si?, no?
Matí i tarda, aquell dia,
amagaven sota llençols nocturns del llit
l’enyor del bany.
Remors d’aigua
murmuraven paraules ocultes
a les oídes de l’insomni
maleïnt instants perduts d’una esperança traída.
Aquell dia,
les pesigolles absents de les carícies de l’aigua
ploraven recloses dins la cova d’un ratpenat.
Ulls tristos
resaven al déu de la llum
gaudir del joc  de la lluna
sobre les ones del mar
embadalits pel llençol blau crivillat d’estrelles.
Els sol i la lluna,
rei i reina de les clarors de dia i nit,
dibuixaven el temps,
compàs de l’ascensió al cim del somni
on només hi viu la llum.
Aquella nit,
un petó calladet cavalcava
les ones.
Les estrelles envejaven la gemma brillant,
barqueta gronxant-se en el mar.

 

L’ESPORT EN UNA CATALUNYA INDEPENDENT

El President de la LFP neda entre dues aigües quan es refereix en quina lliga jugaría el Barça en una Catalunya Independent. Primer diu que el Barça no podría jugar la LLiga Espanyola. Insinuacions constitucionaals. Més endavant diu “si el govern espanyol no acceptés modificar la llei, és fàcilment imaginable que qualsevol altra lliga europea voldria disposar del Barça”. És una demostració de feblesa afirmar que el Barça no podría jugar la lliga espanyola. És una manera més de fer el joc a la política. Sembrar la por en els seguidors de Barça per afeblir el camí de la indpendència. Però sembla ser per la declaracions que he llegit de l’advocat president de la LFP que  té coll avall que Catalunya será independent. Personalment tinc molt clar que l’esport será un argument valuós pro independentista. Catalunya en l’actualitat té vint i escaig de federacions esportives reconegudes internacionalment i la UFEC (unió de federacions esportives cataalanes) será present l’ 11 de setembre en la gran V per la independència, signe evident de la consciència de l’esport català. I no dubtem de la força en aquest sentit de la Plataforma pro seleccions esportives catalanes. I en aquest camí les manifestacions d’esportistes de tots nivells que s’embolcallen amb la bandera catalana en les manifestacions i èxits dels seus equips. La força de l’esport català i la seva qualitat es fa palesa a través de les Seleccions Esportives Espanyoles formades en la seva majoria per esportistes catalans i catalanes, com en l’equip campió d’hoquei sobre patins, en l’equip femení campió del món d’hoquei patins en línea, del waterpolo femeni de reconeguda categoría internacional i olímpica, dels internacionals de futbol, bàsquet, atletisme, ciclisme, motorisme. Deportivament Catalunya és i continuarà sent amb la independència una potència deportiva internacional. Amb l’esport cap a la indpendència és una de les meves xarles. El COC será una realitat i en el COI hi tornarem a veure catalans.

Un euro, un conte, un nen

El cirerer de la casa de pagès
feia goig amb les branques vermelles.
L’avi, recolzat al gruixut tronc,
assegut sobre un sac,
omplia una caixeta per portar a la germana,
ingressada a la residència del poble.
Somreia feliç quan el nét l’abraçava.
Iaia, avui, al sortir del cole
he trobat un euro. Saps àvia
no el guardarè a la guardiola.
La dona se’l mira. Compra’t
un conte d’aquells que l’avi t’explica
a la vora de foc.
Comprarè un pa, iaia,
pel meu amiguet. Els pares són pobres
I al cole no porta mai esmorçar.
Demà esmorçarem plegats.
L’avi, la tarde de l’endemà,
li dóna al nen una caixeta de cireres.
Porta-la a l’àvia.
Content, amb la cistella als braços,
Iaia, l’avi ha abastat per a tu
aquestes cireres.
Amb els ulls llagrimosos, somriu al nét.
Nen, regala la cistella al teu amic,
demà a casa seva
tindran fruita per dinar.

COM VEIG EL BARÇA 2014-2015…

Alguns dels meus amics lectors possiblement no es creuran que no sóc soci del Barça. Però vull un Barça capdavanter, entre l’èlit futbolística i si és possible, el millor. Però mai s’ès el millor. M’agradaria un Barça 2014-2015 campió de l’esportivitat, impecable. Ho será? Tinc els meus dubtes. Però els moviments de tota mena em provoquen confusions. Els conflictes fiscals, siguin certs o falsos, tenen sempre quelcom de desequilibrants, i molt més quan s’ataca als líders. És cert que la política espanyola en aquest sentit, no la veig creïble, és alló de “muerto el perro se acabó la rabia”. I sembla ser que és alló que es vol provocar, fer perdre força i qualitat en el rendiment de l’equip. I la meva pregunta és: será prou intel·ligent l’entrenador, la direcció técnica i la directiva per controlar i desactivar els efectes d’aquesta política? No n’estic segur. Em preguntareu si tinc confiança en l’entrenador. Doncs no tota, encara que m’agrada perquè és de la casa, però a l’escoltar-lo hi ha un no sé qué que no em plau. Sentit de l’autoritat i conjugar-lo amb el d’amistat, és desitjable però hi trobo quelcom que no em satisfà. Espero equivocar-me. Per altra banda tenia els meus dubtes sobre la pedrera, perquè m’assebentava de nous fitxatges i llevat del porter Macip, tots els altres estrangers. Poden ser molt bons, però la seva mentalitat, será veritablement culè o el diner culè? El fet que Luis Enrique s’hagi emportat vuit jugadors del filial a la concentració m’ha retornat un xic de fe. Però, els però continúen trucant a la porta de la meva ment. Vull creure en el nou entrenador, però hi ha un fet que no m’agarada, tants anys amb el Barça i no li he escoltat ni una paraula en català. Ja sé el que em direu, però necessito denunciar-ho. El Barça viscut intensament també suposa aquell raconet del cor que estima el seu país, i mentre juguen amb el Barça, el seu país de fet és Catalunya. Una altra objecció se m’infiltra: el tractament de la premsa catalana, sigui audiovisual, sigui escrita. Un xic de passió, sí, però controlada pel seny… ha de tenir en compte que crear un ambient té els seus pros i els seus contra. El seny i la rauxa hi han de jugar dintre d’un equilibri.Penso que cal valorar més el conjunt en benefici de les individualitats, totes necessàries però cap imprescindible. No voldria aparèixer com negatiu, però els fets són els que són i ens han d’ensenyar a pensar si volem corregir per una banda i  millorar per l’altra. M’agradaria molt que al final de temporada poguès escriure: el gran campió mundial, Barça.