¿DE LA TRAGÈDIA AL MIRACLE?, per Oscar Mateos

El quadern 193 de Cristianisme i Justícia és una molt interessant reflexió respecte a l’evolució econòmica i política que s’esta produint en el continent africà. Sembla ser que des de l’economia s’ha produit un procès, gràcies al qual la riquesa també hi aflora. I alguna de le seves parts entra a formar part del grups de nacions multipolars. És a dir, ja no és nonmés Amèrica del Nord i Europa sinò que emergeixen un grups d’estats que s’hi apropen i els hi fan ombra coneguts pels BRIC i un altre per NEXT ELEVEN. Dóna la impressió que es passa d’un “afropessimisme” a un “afroptimisme”. Peró sí és veritat que un  grup de paísos africans han millorat molt en la seva economia, també ho és que la gran majoria de la població africana encara pateix les consequències de la misèria, resultat de situacions polítiques enfrontades i d’enriquiments descontrolats que afavoreixen el poder i perjudiquen la població Si Europa fou en el seu temps responsable de l’apropiació indeguda de la riquesa del subsol africà, darrerament la presència de Rússia i la Xina li han donat la volta i sembla ser que s’hi produeix un moviment conómic important. Però en la realitat són els dos països emergents els qui tallen el bacallà i s’emporten els beneficis. En aquest moviment l’Estat Sudsaharià ha esdevingut un dels emergents. En aquest context la Royal African Society afirma que “no es tracta de pensar en les bones accions que hauriem de fer a l’Àfrica, sinó de reflexionar sobre aquelles males accions que hauriem de deixar de fer”. Aquest centre d’estudi britànic resumeix en alguns exemples on s’hauria d’actuar per millorar: a) l’impacte del deute extern. Àfrica paga més del que rep com ajuda. b) comerç d’armes c) la corrupció i els fluxos financers il·lícits, d)la fuga de cervells. Són aquests els punts més importants en els que cal treballar perqué Àfrica de veritat millori i ho farà quan la seva política i economia sigui verdaderament la veu del poble.

FA 50 ANYS, VA HAVER-HI UN CONCILI

El jesuita Víctor Codina professor de teologia de la Universitat Catòlica de Bolívia, el desembre de 2012 publicà el quadern de Cristianisme i justicia n. 182, reflexionant en nom de la memòria histórica sobre el perquè, el com i les seves consequències. Un estudi sobre la incidència de l’Esglèsia Católica al món, de com la seva trajectòria camina al costat del procès històric polític i econòmic i les consequències que aquest veïnatge hi pot tenir tant positivament com negativa. En el devenir de l’esglèsia s’hi aprecia un extraordinaruu respecte a la lliberat humana i aquesta llibertat es causa de situacions complicades. L’autor ens presenta la realitat preconcialiar de l’Esglèsia amb una presència molt legalista per salvaguardar la moral dogmàtica que suposava postures un xic separadores dels fidels a l’hora de participar en els actes religiosos. L’esglèsia necessitava un comportament més humà envers les persones sense perdre la fe i guardant els normes però donant a la convivència una proximitat més evangélica entre el clergat i els fidels. I com succeix en grans esdeveniments una persona humil i sense pretensions, només amb el don de la fraternitat, convoca davant la sorpresa de tothom el II Concili Vaticà. El Papa Joan XXII revolucionà la història de l’esglèsia catòlica apropant-la més al poble humil i senzill. El seu successor Pau VI fou  l’encarregat de donar vida a la revolució catòlica, que despertà unes grans esperances en el món cristià. Un dels resultats necessaaris fou l’apropament amb altres religions, com el judaïsme i el protestantisme i principalment amb l’Esglèsia otodoxa. L’entuiasme fou gran però celebrat el Concili i tornats a la vida normnal, aquell entuiasme es refredà per postures poc conformes amb les reformes litùrgiques que suposava i en l’apropament a altres religions. Però l’Esglèsia no perd mai l’assistència deguda i quan més problemàtica sembla, sorgeix una nova figura, com fou l’arribada a la càtedra de Sant Pere del Papa Francesc. L’esperit evangèlic no es perd, malgrat situacions que tenen aparences separadores. És aquella assistència íntima que fa més de dos mil anys que compleix la promesa de Crist que sempre estaria en i amb ella. Un opuscle recomenable per aquells persones que desitgin conèixer en profunditat el perquè de l’Esglèisia Catòlica al món actual.

EUROPA, EN LA CRUÏLLA, d’Alfons Calderon i Lluis Sols.

Quadern 188 de Cristianisme i Justícia. L’opuscle està dividit en tres parts. 1.-La crisi del projecte europeu. 2.-El somni d’una Europa Unida i 3.-L’Europa que volem. Un estudi aprofundit que ens explica quina és la situació actual de l’Europa Unida i perquè s’hi ha arribat amb la preocupació del risc de disoldre’s si no se solucciona el problema i es retorna a la idea fundacional respectant els progresos, que hi són, presentada l’any 1950 per Robert Schuman. Sembla ser que la problemática de risc té la seva base en el tracte econòmic i el protagonisme que hi té fundamentalment Alemanya amb una marginació dels estats més petits i el fet d’impedir-ne l’entrada a d’altres perquè no ho volen Alemanya, França, Itàlia i Espanya

La segona part es dedica al perquè d’una Europa Unida creada per personalitats que tenien les idees molt clares i alló que pretenien és que a Europa no hi haguèssin més guerres. Les personalitats ideològiques i fundacionals són: Robert Schuman, que va er President de l’anomenat Parlament Europeu; Jean Monnet, que amb aquestes paraules va definir el projecte:”nosaltres no unim, estats, unim persones” És el problema actual del domini dels estats; Konrad Adenauer, fundador de la Democràcia cristiana; Alcide de Gasperi, va viure refugiat al Vaticà, fugint de la persecució de Mussolini; Paul Henry Spaak, perseguit pels nazis viatge a França i Espanya, va ser president de l’Assemblea de l’ ONU. Un detall del seu humanisme, Schuman i De Gàsperi tenen iniciat el procès de beatificació per l’esglèsia católica. Les característiques d’aquests líders eren: 1.-pluriculturalitat, 2.- experiencia, 3.- visió i crativitat, 4.-esperit de conciliació, 5.-pragmatisme i eficacia i 6.-habilitat. Dissortadament els dirigents d’avui no estan a la seva alçada.

Tercera part: l’Europa que volem. Senzillament és l’Europa dels pobles, alló que no volen els quatre estats grans. Els autors acabem amb aquestes paraules:”Volem una Europa útil per als seus ciutadans. Una Europa oberta, compromesa amb el desenvolupament, la justicia i el medi ambient. Una Europa capaç de transformar-se i de ccol·laborar en la transformació de la resta del món.”

CJ quadern 180

UNICITAT DE DÈU, PLURALITAT DE MÍSTIQUES, de José I. Gonzàlez Faus

La presència del misteri i de la mística en el món en les diferents manifestacions religioses al llarg de la història. Mística i misteri una realitat que defineix en certa manera la qualitat de la persona humana. Les dues paraules ens traslladen a un espai més universal i de dimensions incalculables que incideixen en el psiquisme de l’ésser humà i li parlen d’una veritat que ultrapassa la realitat que viu en el món. El misteri i la mística són experiències que es poden viure des de diferents concepcions del present i del passat. I l’autor ho resumeix en dues modalitats místiques, la de l’ésser i la de la fe. La mística de l’ésser, bàsicament oriental, es presenta en l’hinduisme, en el budisme i en el taoisme. I la de la fe; en el judaïsme, en el cristianisme, i en l’islamisme. La peculiaritat de la mística de l’ésser es manifesta més com una vivència, que com una doctrina, i és fonamentalment psíquica, viscuda per l’esperit, que palesa una projecció universal infinita. En l’hinduïsme Déu és inaccesible de tal manera que “no pot convert6ir-se mai en objecte de coneixement…;qui es creu conèixer-lo, no el coneix en veritat”. La veritat és una experiència personal. El Budisme és en resum una experiència antropológica i la paraula Tao és l’arrel d’on brota la virtut. La mística oriental és en realitat una veritat íntima que s’experimenta sense conèixer-la, però que basteix l’estructura religiosa dels humans. La mística de la fe del judaïsme ens diu que el misteri és “la muralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio”.Podriem dir que el coneixement és la norma de la mística jueva i la fe en Déu fou la base de la construcció del poble jueu que té en Abraham el seu fundador. La mística jueva està representada pels salms essent els seus més fidels, els profetes. El Cristianisme esdevé el màxim exponent de la mística, amb la centralitat de l’amor, que li dóna una dimensió més sublim a la religió. I la tercera és l’Islam que comença ama aquestes paraules el seu text sagrat:”en nom d’Al·là el compassiu, el misericocdiós. Lloat sigui Al·là, senyor de l’univers”.Els seus místics representatius són el sufites i el murcià Ibn Arabi (s.XII-XII) confesa:”la sinceritat és la túnica de l’aspirant a sufí”. La presència del misteri i de la mística no està exempta de perills i dificultats, trobant-se els místics en veritables nits fosques. La mística no és exclusiva de persones religioses, un ateu pot gaudir de la mística amb la veritat de la seva vida. Un quadern per llegir-lo i reflexionar i adonar-nos de com la història necessita de la creença personal en Déu per bastir la verdadera estructura de la convivència humana. 

ART I POESIA AL CAFEART FONTANELLA XII D’OLOT

 ULLS DELS TEMPS PLOREN

A les 20 h. del dia 3 de novembre de 2017 se celebrava a Olot en la intimitat una trobada artística mentre a la Plaça de la Vila centenars d’olotins demaneven justícia i l’alliberament dels consellers catalans empresonats per defensar el dret d’una Catalunya lliure. La veu del poble demanant llibertat li donava a la trobada del Cafèart una dimensió humana de la veritat de la convivència basada en la cultura. Per què l’empresonament dels polítics catalans és un atac directe i un greuge inacceptable contra la dignitat de les persones i la seva llibertat de pensament. La intimitat de l’acte cultural des d’el silenci aportava el valor de la veritat de l’ésser humà en una convivència en la que la política ha perdut els seus papers. L’exposició ULLS  DELS TEMPS PLOREN és un diàleg crític de la realitat humana en el que la pintura i la poesia donat-se les mans desvetllen situacions socials cíviques que reclamen amb la mirada soluccions als problemes de les persones des de la cultura al civisme digne, en que cada persona palesi la veritat de la vida. La justícia i la humiliació, la bellesa i l’absurditat, les llàgrimes i les alegries, els somriures i els mals de cap, en una paraula, totes les vibracions humanes troben en l’art de la paraula i de la imatge una lliçó de riquesa interior. Arribar al cim de la muntanya no és fàcil, els obstacles reclamenn força psíquica i física i l’anàlisi artístic i poètic comporta una manera de ser i de fer de projecció cap a l’infinit. L’essència de les llàgrimes d’uns ulls que ploren o somriuen genera la realitat d’una existència sota la llum de bellesa universal.

Trobar en el ser humà aquesta bellesa universal és el  missatge de l’art i de la poesia. Art i poesia alliçonen a la intel·ligència per que desenvolupi aquella filosofia que ensenya a moure’s sobre la terra en sintonía amb l’infinit i que aconsellà dirigí la mirada a l’horitzó infinit de la llum. Viure en temps difícils amb una visió poética-artística genera confiança i seguretat en la essència vital de cada instant. Mentre Olot demanava llibertat en l’interior del Cafeart Fontanella XII l’art i la poesia es solidaritzava amb la història de la capital de la Garrotxa. Una humil explosió volcànica de la cultura il·luminant el camí de les reivindicacions de la història.

Homenatge de Parets als repressaliats pel franquisme

Un acte de memòria histórica, escel·lent lliçó de pedagogia per escriure l’actual i la futura. Dissortadament no tothom sap llegir la història del passat i allo que és pitjor que massa gent no la vol llegir. A la Sala Basart de la Cooperativa plena de gom a gom es va aprendre a llegir i viure aquella pedagogia democràtica que neix de la veu del poble i no de les lleis, que no sempre estan a l’alçada. A la Sala Basart és va viure una interessant lliçó de l’ahir i de l’avui per assolir un demà millor. De l’ahir basada en el sofriment dels perseguits i d’avui recordant que encara hi ha perseguidors. Però, un fet esperançador, l’existència d’una part molt considerable del poble que té una visió de futur de progrès democràtic. El record de la història viscuda, les accions dutes a terme per entitats de memòria histórica, el moviment de l’ADN per la recuperació dels immolats de les fosses escampades pel territori i la veu democràtica de l’esquerra al Congrés dels Diputats, foren lliçons d’avui que marquen el camí per la història. Unes lliçons intenses presentades per especialistes en cadascuna de les  modalitats i que el públic assistent a l’hora de les preguntes palesà la seva convicció, la demostració de la lliçó apresa i la fermesa de les seves il·lusions a l’hora del cant dels Segadors. A la Sala Basart s’ hi respirava l’ale de la gent jove, de la gent madura i de gent que va viure la guerra incivil i la persecució de l’odi dels vencedors, no dels guanyadors perquè quan es venç i la dignitat de les persones és ultratjada no s’ha guanyat, vèncer és perdre. Es va conèixer el Parets perseguit com ho evidenciaven molts familliars dels repressaliats, es va conèixer el Parets de la ressistència actual a favor dels drets humans, es va conèixer el Parets del futur que lluita per la dignitat de la gent, es va conèixer el Parets que és coherent amb la identitat dels pobles, es va conèixer el Parets capaç de plantar cara davant de les injustícies i sobre tot es va conèixer la base del Parets del futur La lliçó fou molt intensa escoltada i meditada en época democràtica. Els quaranta anys de dictadura frenaren la història, els trenta de democràcia suposen un avenç però la lliçó fonamental i bàsica és que aquest avenç, que és important, demostra que encara vivim immersos en una política d’una greu feblesa democràtica i que per assolir la verdadera democràcia serà necessària molta lluita i sobre tot una gran col·laboració de tots els ciutadans que poden dir que són veritat i justicia. Una gran lliçó la que vaig aprendre a la Sala Basart d’uns ciutadans que tenen pedagogía de futur.

FISCALITAT JUSTA, UNA LLUITA GLOBAL

Xavier Casanovas, llicenciat en matemàtiques i màster en coordinació d’empreses i Director de Cristianisme i Justícia en convida en el quadern 205 a reflexionar sobre la fiscalitat i la seva repercussió social. En les primeres pàgines ens diu que “el sistema fiscal té un únic sentit: dotar de recursos l’Estat per tal que pugui dur a terme les seves  polítiques públiques”. L’objectiu és molt comprensible però alló que ja no ho és tant és la manera com es recapten aquests recursos en forma d’impostos i qui té l’obligació de contribuir. En un estat com l’espanyol en el que la corrupció és una realitat, el sistema fiscal crea una quantitat de problemes i objeccións que posen en dubte la justícia en la seva recaptació i en la seva gestació. El primer gran repte el planteja la pregunta qui té l’obligació de pagar impostos i en quina proporció. I la resposta a la pregunta la fa més difícil amb les activitats fraudolentes fora del pròpi estat en els paradisos fiscals. Un paradís fiscal és un estat en el que els dipositaris de diners paguen unes quantitats molt inferiors a les del seu estat propi, diners que haurien de revertir en benefici dels ciutadans. És curiós perquè la fiscalitat es presenta com el sistema més just de la distribució de la riquesa. Però a l’hora de la veritat, no ho és. I no ho és perquè els més rics cada dia ho són més i de pobres cada dia n’hi ha més. I aquesta lluita de la distribució de la riquesa provoca situacions absurdes de consells per estalviar impostos. I en aquesta absurda realitat qui no pot evadir és el treballador perquè l’estat li controla el seu sou i ja li cobra per endavant els impostos. Existeix la proporcionalitat en el pagament? Hauria, però… La lectura del quadern amb pàgines molt tècniques m’ha fet pensar perquè no existeix un sistema de proporcionalitat? I aquest sistema sembla ser que és molt difícil d’implantar i seria més just però les diferents modalitats dels impostos ho posen difícil i he deduit per la seva facilitat d’evasió. L’autor es fa la següent pregunta:”quin és el nivell òptim d’impostos? La resposta és que no existeix: l’òptim serà aquell que et permeti cobrir la despesa pública que vols tenir”. I la complicació es presenta perquè la resposta és una discusió política, i cal que sigui resposta en termes polítics i no només económics o jurídics”. Una de les conclusions de l’autor apunta a la consciència ciutadana de donar al diner el curs legal que li pertoca, tenint molt present que qualsevol anomalia repercuteix en els serveis socials bàsics, com són la salut, l’educació i la qualitat de vida. Però la conscienciació ha de ser més ferma i solidària en la classe política, en la de justícia i en l’económica que és la generadora de riquesa. I dissortadament no existeix la que la societat necessita per viure dignament. L’autor no ho diu, però ho afegeixo, per què un polític pot cobrar al més 12.000 euros (no cito noms, és prou conegut per la seva verborrea) i el sou mínim interprofessional és de 700€ i aquells que cobren un subsidi no arriben a 500€? Potser la justícia distributiva del diner hauria de ser exemplar en els sous dels polítics i els ingresos extres que els hi suposa. FISCALITAT JUSTA, UNA LLUITA GLOBAL, ens alliçona, ens fa meditar i ens donar arguments per poder exigir justícia. Recordo, és el quadern 205.