“Qui és aquesta que aguaita com l’aurora,
bella com la lluna, resplendent com el sol,
impressionant com un exèrcit amb les banderes alçades?”
(Càntic
dels càntics, VI,10)
era l’enveja de l’envelat.
Els joves del poble, tímids,de lluny la miraven,
pensaven,
qui será el primer de demanar-li un ball.
Un home de cinquanta anys
li fa reverència i li allarga la mà.
És el vals que tant li agrada al pare
i és el pare amb qui només vol ballar.
La parella és la reina de la pista,
ella, la més bonica,
estrelles són els seus ulls,
dibuixen clavells els seus llavis,
somriu al seu pare.
Els seus peus àgils i petits
guanyen el concurs de l’amor
EVA
“La dona que has posat al meu costat m`ha ofert el fruit de l’arbre i n’he
menjat (gen I)
convidava a ser amiga del sol.
L’aigua de les ones, juganeres,
besava els peus de la noia.
Un jovede cabells rossos i ulls blaus
porta una planxa de surf.
Atrau les mirades d’ella.
Camina, mullant-se els peus,
preocupat pel no de la seva ment.
La sirena de mirada encisadora
truca a la porta del cor.
No és un bon matí per enamorar-se
fent surfing.
Ella contorsiona el cos
i amb les mans dibuixa sobre les ones.
Els cors són imants poderosos.
Ell decideix bussejar buscant petxines.
No el mou la il·lusió d’un mol·lusc marí.
Un somriure demana ajuda,en silenci,
només els ulls parlen.
La planxa de surf
desafia les onades dels cors.
Coneixes l’art d’estmar?
L’artista d’aquest art deus ser tu.
Sobre la sorra un petó.
Han tastat el fruit de l’arbre.
una noia fullejava un llibre
mirant, hipnòtica, l’horitzó.
Les perpelles no tintinejaven
al pas els trens.
Una brisa marinera i afectuosa
en feia dels cabells
raigs de llum.
S’extasia,
obre la mà,
cau el llibre.
Una dona de cabells blancs
el cull de terra,
llegeix el títol,
“Poemes d’espigadora”
i amb un somriure
el lliura a la noia.
Seuen, mirant-se,
no parlen,
només les mans.
Llegeixen a l’atzar:
“Tu m’has fet de mare,
la teva companyia és la meva esperança.
Vull viure en el teu poble amb el teu Déu.”
S’aixequen,
no s’anomenen ni Rut, ni Noemí,
caminen
arriben a un destí:
els colors de la pell les ha fet germanes.
porta un ram de flors.
Aquell matí era diferent
i el ram, de clavells vermells.
El mirall del vestidoraplaudia els moviments dels llavis
i ella
amb un silenci profètic
donava l’últim toc al pentinat.
Era constant, el client,
com tots els dies,
seriós,educat i afectuós,
contestava a la dependenta amb un
“mocador de seda”
La noia, curiosa, no gosava
fer preguntes.
El dia de Sant Valentí,
sobre el taulell hi lluia
un ram de clavells vermells,
enllaçats amb mocador de seda
i un sobre de color de rosa.
L’obre, es posa vermell, llegeix:
Ets bonica i formosa,
estrella lluminosa dels meus dies.
Cada matí un mocador de seda
creava en el record la teva imatge
i un follet hi escrivia:
No tinguis por
és la reina del teu cor.
Besa el paper,
aquell matí,
no va vendre cap mocador de seda.entrava a l’esglèsia del poble.
Senzilla i humil,
de genolls al peu de la creu
pregava:
“ompliu el meu cor, de justícia
I els llavis, de veritat.
Feu-me amiga de tothom,
enemiga de ningú.”
Tot el poble l’estimava,
Molts homes la desitjaven.
Una filla,
fruit d’un gran amor,
omplia la seva vida.
Aquella tarda,
tornava a casa desprès de la compra.
A la plaça, uns homes es barallaven.
Volien apedregar un lladre.
La presència de la dona rica i justa
els atura,
Amaguen els rocs.
Allarga, ella, la mà al lladre,
tots entren al temple.
Asseguts als
bancs davant del Crist
amb veu solemne i amiga
exclama:
Només és just aquell que estima.
El lladre, amb llàgrimes als ulls,
li agafa la mà i diu:
“vos sí, que em podeu apedregar”.
La nevera i el rebost
denunciaven la senzillesa de la casa.
Saber ser pobre
és camí de pelegrins,
així començava la cançó
que li agradava a la mare.
Gronxava el bressol
i uns ditets volien tocar-li la cara.
L’espós, a la feina,
Ella i el fillet, a la llar.
L’esposa, a la finestra,
mirava el cel blau i musitava:
“Sóc petita i feliç,
els veïns em diuen dona de sort
i amb el fillet als braços
sóc la mare més feliç del món.”
El nen s’adormí al bressol,
La mare preparà el dinar.
A la taula, tots tres,
pobres i senzills,
acabat l’àpat,
miren al cel,
resen
volem ser com Josep i Maria
pelegrins del Regne del Cel.
ELLES
“Una dona forta, qui la trobarà?És més preciosa que les perles.”
(Prov. XXX,10)
de la cursa cap el Regne del Cel.
RUT, recollint espigues,
va entendre la lliçó de la història:
Tots els pobles tenen el mateix destí,
el Regne del Cel.
ESTER derrotà l’enemic
amb armes de bellesa i amor,
demostrant que l’odi i la guerra
no són camí del Regne del Cel.
JUDIT posà en ridícul l’orgull
oposant a la luxúria, oració,
clau de la porta del Regne el Cel.
MARIA, estrella d’Orient,
oferí a la humanitat
la verdadera poma de l’arbre
del regne del Cel.
el Regne de la Terra
avantsala del Regne del Cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada