Exposició de Josep M. Botey a Can Rajoler de Parets

Una exposició sorpresa i gratament desconcertant. Missatge pictòric d’un arquitecte. Un autèntic diàleg amb el llenguatge del color, la paraula i l’espai cultural. L’exposició de pintura presentada en un espai dissenyat pel pintor ens convida a una reflexió profunda de la veritat de la vida. Només conec dues obres arquitectòniques de l’arquiitecte Botey, el Teatre de Can Rajoler de Parets i el Teatre-Auditori de Granollers. Quin sentit i tenen en l’exposició? Profund, perquè els espais de convivència humana són espais de relació creativa. La Sala d’Exposicions de Can Rajoler representa la centralitat entre el teatre i la biblioteca, és l’espai de la paraula esdevinguda obra d’art.

Curiosament el Teatre-Auditori de Granollers palesa clares formes d’un vaixell, vehicle en el que navega la paraula en la immensitat del mar de l’existència humana. I Josep M. Botey amb la seva exposició ens demostra com n’és de solidàri l’art. La ceramista Neus Segrià en la presentació invitació ens parla d’una “pintura gens amenarada, forta, sincera, fruit d’una exquisida i gran sensibilitat”. I és precisament la sensibilitat esdevinguda solidària en un diàleg directe i sincer, la qualitat més apreciada per mi independentment del valor artístic de les obres, que el tenen. Sensibilitat en el diàleg que no vol dir de cap manera amagar amargures de la veritat. És sincer i valent perquè des de la pròpia sensibilitat compren la dels altres. I és aquesta qualitat la veritat del missatge amb un cromatisme model de suavitats en algunes pintures i gosadia de la força expressiva en altres. I és precisament el tractament del color, la mà extesa a la conversa amb sinceritat i respecte.

La mostra de Josep M. Botey és un diàleg molt interessant per la forma i el fons entre l’ésser humà i el seu entorn. Un ventall d’emocions en les tonalitats dels colors i en les formes de l’expressió en el protagonisme humà gaudint del paisatge natural i de l’urbà. Una de les característiques rau en el poder de la mirada, donant importància més al com que no pas el què. Sintetitzant, Josep M. Botey ens convida a dialogar amb la paraula del color perquè la paraula de la conversa modeli la imatge artístística de la persona. Una exposició que ha de contemplar-se amb uns ulls curulls d’humanitat i de desig artístic.

Rellevància de la dona en la història

Estem vivint un moment històric en el que s’avalúa la democràcia en els nivells de poder amb la proporcionalitat de la presència femenina en els càrrecs de direcció ja siguin polítics, judicials, econòmics, culturals i cívics. Sortosament la seva presència en certes institucions i la seva rellevància rau en el fet de ser predominant. Aquest tema me l’ha fet pensar el meu darrer poemari SÓN ELLES, basat en dones de la bíblia. I l’escriptura d’aquest poemari i les presentacions que en vaig fent m’ha portat a estudiar la qualitat de la presència de la dona en la història. És veritat que aquest és un tema de debat amb una lluita llunyana de dones que han defensat fins amb la mort la seva veritat històrica i social. La marginació que ha patit des de temps immemorials es  demostració d’una imatge desequilibrada de la humanitat dominada per diferències injustament manipulades i creades i malgrat milions anys de lluita aquesta manipulació encara continúa. L’estudi que he fet de la dona en la història en el mirall de la Bíblia em parla de com estava plantejada en els seus orígens i quina era la seva projecció de futur, a la vegada, que feia adonar-me de les circumstàncies en la que hagueren de desenvolupar-se. Sempre d’acord amb el mirall bíblic, que considero una profecia del que ha estat i del que és. Òbviament, que des de l’antigor la dona s’ha mogut majoritàriament sempre en segons termes i molt desacreditada. Però malgrat tot sempre ha estat present en la història de la humanitat i amb accions de protagonista des de la marginació. Un mèrit impagable i goso afirmar que sense la dona la història seria encara un infern més descomunal. Permeteu-me dibuixar el mapa primitiu segons la Bíblia del que habia de ser la humanitat.

El primer principi que bíblicament havia de complir-se, el de la igualtat, home dona. El verset fonamental ens diu: Déu creà l’home a la seva imatge, el creà home i dona. És molt clar que l’expressió “creà l’home” es referia a la humanitat, perquè d’altra manera no s’explica el sentit del context “el creà home i dona”. La imatge de Déu en plan d’igualtat era l’home i la dona. Per què aquesta igualtat no ha estat respectada? Continuem: el famós Jardí Terrenal. Estic convençut que aquest jardí en el sentit que li donem a la paraula jardí no ha existit mai. Peró sí, existí i existeix el jardí on la humanitat es feu present. En el famós jardí hi havia plantat l’arbre del be i del mal. Causa, segons sembla ser, dels mals de la humanitat. Interpreto que la humanitat sí que es trobà en un jardí: el món, formant part de l’univers. I en aquest món hi havia l’arbre del bé i del mal, que era i és la humanitat. I com se n’adonà la humanitat en la persona d’Eva? Senzillament estimant a Adàn, el seu comnpany. La poma fou el petò que desvetllà quina era la seva veritat. Però desprès d’aquest descobriment, la poma que fou el petò, s’hi relata una altra promesa, una altra dona portarà al món el redentor que obrirà les portes del jardí celestial.

La projecció de futur del jardí terrenal. I entre aquestes dues dones grans protagonistes del que serà la història hi trobem un munt de noms femenins que des d’instàncies molts desiguals, de la més santa a la més infernal, teixeixen la història. Mentre el mon sigui mon, la història continúa i la dona va assolint aquell protagonisme que el progrès necessita, però l’assoleix ella, malgrat l’home que en tot el llarg s’ha auto-atorgat poders divins per dominar la dona. I en aquesta llarga lluita quin sentit hi té l’arbre del bé i del mal. Senzillament que la humanitat, l’home i la dona, poden equivocar-se i cometre errors i és precisament amb les veritats i  les mentides que es va teixint la imatge de la humanitat al llarg dels temps. Les veritats per donar fermesa als avenços i le mentides per obligar a reflexionar perquè errava i poder continuar la seva pròpia veritat cada vegada amb menys errors. I en el paper de la història al  món, la lliçó que la dona ha donat és precisament aquesta lluita desde l’oblit i la marginació que ha estat protagonista i capdal en molts dels momenst que sense l’acció de la dona no s’haurien superat. Les singularitats per una altre capítol.

XIRINACS, EL PROFETISME RADICAL I NOVIOLENT, de Lluis Busquets i Grabulosa

L’etapa histórica, que està vivint Catalunya el primer quart del segle XXI, necessita refrescar la memòria amb lluitadors intel·ligents i valents que amb els seus escrits, les seves xerrades i el seu exemple han marcat el camí de la veritat per què” la independència no es compra, ni es ven, es pren” com recordà Lluis M. Xirrinacs. Al comprador d’aquest llibre, el llibreter li va dir “el necessitem molt avui”. Lluis M. Xirinacs era una persona d’idees i conviccions però d’una convicció ferma a l’hora de defensar-les enfrentant-se a la llei si la seva consciència li demanava. Era una persona de principis. La lectura del llibre del seu alumne als escolapis d’Olot, LLuis Busquets, il·luminarà la ment a l’hora d’entendre la radicalitat en l’acció, però una radicalitat sense violència. El Lluis va lluitar contra tres fronts, el polític, el religiós i l’econòmic. I en aquesta lluita no va perdre mai la intimitat de la seva fe. Si es va secularitzar ho va fer per servir millor als creients, malgrat que molts el titllaven de boix. Lluis M. Xirinacs en la seva difícil lluita ha aconseguit una victòria molt important, malgrat es digui el contrari, introduir el corcó del dubte a molts polítics, religiosos també i economistes. Les seves paraules i sobre tot els seus fets no eren ben acceptats per la societat conservadora, però sí en tenia de seguidors que són l’esperança de la lluita per la llibertat dels pobles. Lluis Busquets amb aquesta biografia ha furgat molt fons l’ànima del seus mestre i la publicació d’aquest llibre ha estat una contribució extraordinària a l’hora de convèncer i donar raons als lluitadors de la independencia de Catalunya i de tots els pobles del món. Xirinacs tenia un concepte de la persona que es impossible l’entengui cap polític constitucionalista. Començant pel principi bàsic del respecte a la persona es posava sempre al costat del feble i buscava la raó dels seus actes, que l’època declarava terrorista. Un terrorista és abans de tot persona i alló que cal primer és aprofundir en el perquè de les seves accions i es fa tot el contrari se’l detè, se l’empressona i massa sovint se’l condemna a mort. La força de les armes és la raó de la suposada pau. La radicalitat de creure en les persones per dolentes que siguin no entra en la ment de la majoria. Reconduir el criminal, no val la pena, ens diuen, descobrir el perquè de les seves accions, tampoc, aquesta gent no mereix viure. I Lluis M. Xirinacs quan es declarà amic d’eta i enemic de l’estat, defensava el dret de ser persona també al que anava errat. El guiava la seva mística de que l’amor de Déu més gran estima l’enemic . La creu n’és l’exemple. Aquest era el Xirinacs que dibuixa LLuis Busquets, un Xirinacs que la política no l’apartà de l’amor a les persones, que la religió li ensenyà el camí d’estimar donant la vida i que l’economia no el poguè temptar perquè no és amiga dels pobres. Aquesta biografia demostra i ensenya com cal lluitar per la llibertat primer de les persones i tot seguit per la dels pobles. La lluita de Xirinacs que morí el dia que ell havia escollit i en l’indret volgut, és la lluita per l’existència que és autèntica si la vida i la mort es donen la mà i es comporten com a germanes. Aquest llibre de Lluis Busquets i Grabulosa és una lliçó magistral de la vida i la mort, de l’existència.

SEMPRE HEM SIGUT…, d’Imma Forment

Lluis M. Xirinacs, en el seu llibre SUBJECTE,  sintetitza la creativitat de l’èsser humà, sigui adult o infant, en aquestes quatre paraules:”DESIG-EXALTACIÓ-PLAER-REPÓS”. La lectura del poemari d’Imma Forment m’hi ha aportat força llum. El títol del llibre i la il·lustració de la portada són un argument clarificador. PERLES AL VENT, és el títol de la pintura de la portada, obra de la filla de l’Imma, Marta Forment, que convida a rebre cada poema com una perla que el vent de la poesia ens regala. El desig que porta a escriure el poemari ens el descriu el primer poema que ens recorda de que està feta la gent, aigua,terra, foc i vent, i que el seu destí està més enllà de les estrelles. És la realitat, la veritat i el futur de la humanitat. El poemari d’Imma Forment en el segon poema defineix el desig de la paraula forment, que pot ser nom de persones o fruit de la terra, blat. Diu:”Fill de la terra, del sol, / de l’aigua i del vent / n’ets forment, / per la gent ets aliment / i nosaltres/ portem el teu nom / pels segles dels segles/ amen.” En el poemari s’hi intueix una doble dimensió: l’espècie humana i la seva subsistència. Si el desig rau en el fet de col·laboració, l’exaltació és una constant en els poemes palesant tant les bondats com les misèries dels humans que descobreixen els plaers de la seva veritat en el devenir de la vida exercint les seves capacitats creatives per continuar altres vies sense deixar de gaudir del repós d’una obra ben feta. Repós de l’obra acabada, que dóna pas a una altra futura. I ens ho explica quan  escriu:” I una nit/ quan la lluna sigui plena,/ caaminarem junts / cercant el que som,/ potser tinguem sort / i trobem la resposta / que doni sentit / al caminar nostre.” La vida continua i en el camí nous desitjos, noves il·lusions, però sempre una confirmació de la veritat humana. I en aquesta veritat humana el poemari d’Imma Forment té molt clar i present la veritat de la dona. La lectura del llibre, defensa de la humanitat, però en aquesta defensa unes referències molts suggerents de la presència indiscutible i necessària de la dona malgrat els greuges rebuts al llarg de la història. Però té molt clar que sense la seva presència la història no hauria sigut. El títol del llibre és molt clar. I el darrer poema ens diu amb molta fermesa quin és el desig de la dona, la seva exaltació, el seu plaer i el seu repós:”No volem ser dirigides / ni influïdes, / ni tan sols, aconsellades / i callem, potser…/ pel costum dels segles,/ però és l’hora / de dir prou;/ ja hem après el joc…/ i és que sóm, / de fet,/ sempre hem sigut…”  Tant el som, com l’hem sigut, diuen amb molta claretat que la dona sempre ha existit i sempre ha estat en el seu lloc. Un poemari que poèticament exposa una filosofia del feminisme però integrat en la globalitat humana, que sense la dona, no seria ni humana, ni global. Un llibre que cal llegir per la seva qualitat emocional, la seva sinceritat i la seva aportació al bon enteniment que és la base d’una convivència global en pau. La poesia una filosofia de vida.

A Mn. Joan Subirà amb admiració i respecte

La meva admiració i respecte no és fruit d’una amistat llarga en el temps, sinò curta en la intensitat i nascuda de la vocació periodística. Fou ell, que al ser traslladat de parróquia em va demanar fer-me càrrec de la direcció de la revista GRANOLLERS,COMUNITAT CRISTIANA. No sé si la meva acceptació fou un error o un encert. La veritat és, que coherent amb el meu pensament temàtic, la seva llarga vida va tenir un final inesperat. Però no és hora ara de parlar-ne Mn. Joan ho va deixar prou clar en el seu llibre dedicat a la premsa de Granollers. Com va nèixer la nostra amistat? Precisament per l’amor a la premsa i a l’amor per Catalunya. El concepte que jo en tenia de la premsa religiosa, penso que estava en la seva línea, però no era ben vist per els responsables de la Parròquia. I la revista deixà de publicar-se i fins el dia d’avui continúa inèdita. Penso que a Mn. Joan li va doldre encara que va entendre el perquè. Mai me’n va parlar i jo tampoc. Durant la seva direcció la revista fou sancionada per la censura, al menys dues vegades, i ho fou per la seva defensa i pensament de Catalunya. Recordo que Mn. Joan era un adicte a les reunions de la República de la Vall del Tenes que se celebraven al restaurant La Cruïlla, de Lliçà d’Amunt i en una d’elles va voler que l’acompanyès, gest que li agrairè tota la vida. Mn. Joan era un fervent defensor dels drets de Catalunya i de la seva llibertat amb dret a ser independent. I aquesta idea la censura mai li va perdonar i un cert sector de l’esglèsia tampoc, encara que alguns col·laboradors de la revista eren ferms  partidaris de la independència. La seva vida i la meva no eren paral·leles, més aviat, convergents partint de punts diferents. Ell coneixia la meva vida i la meva secularització, el que no significava renegar de les idees religioses, independentment de les possibles diferències d’interpretació. I ell n’era conscient i em demanar que acceptès. Eren dies  de canvis polítics molt importants al país i d’idees religioses progressistes, essent el model meu una revista que es publicava a Santa Coloma de Gramanet. I la meva idea era el diàleg religiós amb el pensament d’esquerres que començava a ser present a la premssa de casa nostra. I aquesta tendència Mn. Joan com a bon periodista que era no la defugia, tot el contrari, perquè el diàleg és la base de la bona convivència. I és precidsament aquesta orientació que algú m’acusés de voler converrtir Granollers, Comunitat Cristiana en una revista comunista. I aquí va acabar la meva direcció. Ho vaig intentar però el diàleg no fou acceptat. Penso que era l’herència que havia rebut de Mn. Joan Subirà a qui agraeixo de tot cor el seu oferiment i allà on sigui, al jo absolut etern, li demano perdò per no haver pogut continuar la seva feina. Fins sempre, Mn. Joan, l’infinit diví és el teu espai.

¿DE LA TRAGÈDIA AL MIRACLE?, per Oscar Mateos

El quadern 193 de Cristianisme i Justícia és una molt interessant reflexió respecte a l’evolució econòmica i política que s’esta produint en el continent africà. Sembla ser que des de l’economia s’ha produit un procès, gràcies al qual la riquesa també hi aflora. I alguna de le seves parts entra a formar part del grups de nacions multipolars. És a dir, ja no és nonmés Amèrica del Nord i Europa sinò que emergeixen un grups d’estats que s’hi apropen i els hi fan ombra coneguts pels BRIC i un altre per NEXT ELEVEN. Dóna la impressió que es passa d’un “afropessimisme” a un “afroptimisme”. Peró sí és veritat que un  grup de paísos africans han millorat molt en la seva economia, també ho és que la gran majoria de la població africana encara pateix les consequències de la misèria, resultat de situacions polítiques enfrontades i d’enriquiments descontrolats que afavoreixen el poder i perjudiquen la població Si Europa fou en el seu temps responsable de l’apropiació indeguda de la riquesa del subsol africà, darrerament la presència de Rússia i la Xina li han donat la volta i sembla ser que s’hi produeix un moviment conómic important. Però en la realitat són els dos països emergents els qui tallen el bacallà i s’emporten els beneficis. En aquest moviment l’Estat Sudsaharià ha esdevingut un dels emergents. En aquest context la Royal African Society afirma que “no es tracta de pensar en les bones accions que hauriem de fer a l’Àfrica, sinó de reflexionar sobre aquelles males accions que hauriem de deixar de fer”. Aquest centre d’estudi britànic resumeix en alguns exemples on s’hauria d’actuar per millorar: a) l’impacte del deute extern. Àfrica paga més del que rep com ajuda. b) comerç d’armes c) la corrupció i els fluxos financers il·lícits, d)la fuga de cervells. Són aquests els punts més importants en els que cal treballar perqué Àfrica de veritat millori i ho farà quan la seva política i economia sigui verdaderament la veu del poble.

FA 50 ANYS, VA HAVER-HI UN CONCILI

El jesuita Víctor Codina professor de teologia de la Universitat Catòlica de Bolívia, el desembre de 2012 publicà el quadern de Cristianisme i justicia n. 182, reflexionant en nom de la memòria histórica sobre el perquè, el com i les seves consequències. Un estudi sobre la incidència de l’Esglèsia Católica al món, de com la seva trajectòria camina al costat del procès històric polític i econòmic i les consequències que aquest veïnatge hi pot tenir tant positivament com negativa. En el devenir de l’esglèsia s’hi aprecia un extraordinaruu respecte a la lliberat humana i aquesta llibertat es causa de situacions complicades. L’autor ens presenta la realitat preconcialiar de l’Esglèsia amb una presència molt legalista per salvaguardar la moral dogmàtica que suposava postures un xic separadores dels fidels a l’hora de participar en els actes religiosos. L’esglèsia necessitava un comportament més humà envers les persones sense perdre la fe i guardant els normes però donant a la convivència una proximitat més evangélica entre el clergat i els fidels. I com succeix en grans esdeveniments una persona humil i sense pretensions, només amb el don de la fraternitat, convoca davant la sorpresa de tothom el II Concili Vaticà. El Papa Joan XXII revolucionà la història de l’esglèsia catòlica apropant-la més al poble humil i senzill. El seu successor Pau VI fou  l’encarregat de donar vida a la revolució catòlica, que despertà unes grans esperances en el món cristià. Un dels resultats necessaaris fou l’apropament amb altres religions, com el judaïsme i el protestantisme i principalment amb l’Esglèsia otodoxa. L’entuiasme fou gran però celebrat el Concili i tornats a la vida normnal, aquell entuiasme es refredà per postures poc conformes amb les reformes litùrgiques que suposava i en l’apropament a altres religions. Però l’Esglèsia no perd mai l’assistència deguda i quan més problemàtica sembla, sorgeix una nova figura, com fou l’arribada a la càtedra de Sant Pere del Papa Francesc. L’esperit evangèlic no es perd, malgrat situacions que tenen aparences separadores. És aquella assistència íntima que fa més de dos mil anys que compleix la promesa de Crist que sempre estaria en i amb ella. Un opuscle recomenable per aquells persones que desitgin conèixer en profunditat el perquè de l’Esglèisia Catòlica al món actual.