Missatges del Campionat del Món de Futbol

S’ha complert la primera fase del Campionat del Món de Futbol de Russia i els setze classificats pels vuitents de final estant preparant la seva estratègia. La realitat ens diu que l’esport del futbol el domninen Europa i Amèrica del Sud però a l’horitzó despunten nous missatges que proclamen amb força que el seu futbol també té un lloc en la història. Entre els setza classificats només hi ha una selecció asiàtica, la japonesa, que al costat de les eliminades asiàtiques i africanes, Iran, Nigèria, Corea  del Sud, Senegal, Tunísia i Egpte, han aportat jugades de mèrit avisant que estan molt a prop de poder disputar el títol mundial. Més d’una de les seleccions va patir la possiblitat de l’eliminació pel joc de les seleccions citades, entre elles la Selecció Espanyola. Un avís que cal valorar rau en l’eliminació de la Selecció Alemanya, que  defensava el títol de campiona i un dels seus botxins fou la Selecció de Corea del Sud, que va jugar amb intel·ligència contra els alemanys i amb molta atenció al joc. Personalment no he seguit tots els partits, alguns sí, i em van plaure molt amb els problemes que van crear als favorits, que la veritat sigui dita, no ho van demostrar gaire amb un joc en el que només s’apreciava el gol. La primera fase del campionat del món de futbol m’ha decebut molt esportivament parlant, tant pel joc demostrat en el camp pels jugadors, com pels arbitratges amb la desil·lusió de la tecnología (VAR) i dels comentaris dels periodistes televisius. Em van decepcionar la permissivitat arbitral en algunes faltes, que podien fàcilment lesionar al contrari i no s’assenyalaven. No em van agradar comentaris de la premsa audiovisual depenent massa de les figures i oblidant la tasca, que fou molt important, dels noms menys coneguts. I en aquest apartat el missagtge també fou molt clar perquè alguns partits amb la classificació consegüent assoliren passar als octaus amb gols dels més humils. Penso senzillament que la presència en el proper Campionat del Món d’equips africans i assiàtics, no serà només presència sinò aspiracions al títol. Caldrà reciclar el reglament amb tota seguretat i urgència. Reciclatge per posar cada institució al seu lloc, en especial la política, l’economia i la filosofia de l’esport. Què ens depararà la segona fase? Espero sorpreses?

Manipulació política de l’esport per desacreditar Catalunya

La inauguració dels Jocs Mediterranis de Tarragona i els seu desenvolupament fins avui han  estat no només un engany esportiu per a mi sinó la demostració de com es treballa desde la política de l’estat per presentar Catalunya com una entelèquia. L’opinió que el món té de l’esport català no té res a veure amb l’organització dels Jocs. Francament els enemics d’una Catalunya lliure i pròspera, en els jocs han sortit amb la seva, però la seva actuació augmentarà el descrèdit mundial de l’estat espanyol. L’organització ha estat dirigida per un ajuntament socialista prescindint de l’esport català com ho demostra el fet que es deixaren de banda la UFEC amb les seves federacions, l’entitat Plataforma Proseleccions catalanes i la mateixa Generalitat a qui no se li van servir les entrades demanades. La presència de banderes espanyoles no va ser una mà estesa sinò un insult buscat i preparat per entitats que fan servir el nom de Catalunya però no defensen l’esperit democràtic de la verdadera Catalunya. La forma com es desenvolupen els Jocs és una demostració de la col·laboració de la desidia per enfonsar l’esport català. I mentre a l’exterior els esportistes catalans triomfen i les organitzacions també. És una manera molt barroera de creue que l ‘esfrondament esportiu català serà le resurreció de l’esport espanyol. Les banderes tenen una funció positiva quan defensen la veritat d’unja entitat no quan es presenten com enemigues d’un contrari que no accepten esportivament. De la inauguració em va plaure la forma, però no el fons. És va oblidar i menystenir l’esport i la cultura esportiva catalana. Per què no es va aixecar cap Castell, quan la provincia de Tarragona és la senyora dels castells? Per què es va manipular l’himne català diluint-lo maliciosament durant l’entrada de les autoritats perquè passès desapercebut? Perquè en el procès dels jocs no hi ha autoritats per atorgar les medalles? Francament una manipulació desafortunada de l’esport per part de la política i políticament el responsable és el PSC que ha fet un inacceptable servei a casa seva. La bandera dels Jocs del Mediterrani no la podia portar a l’estadi un globus aeroestàtic d’una entitat esportiva catalana i no paraxutistes de l’exèrcit, quan l’exèrcit fa pensar guerra i un globus amor al país? Hem sap molt de greu d’haver-me equivocat en la meva interpretació de la presentació dels Jocs, però espero i desitjo que la seva manipulació política esdevingui un boomerang contra els manipuladors i una mà estesa a favor dels manipulats i oblidats organitzadors catalans. L’esport és inherent a la identitat catalana.

Campionat mundial de futbol que no atura la guerra

La celebració d’un Campionat Mundial de Futbol a Russia esdevé una pàgina contradictòria en la història de la humanitat. I és contradictòria perquè és la contraimatge d’una revolució que volia canviar el món i ha estat tot el contrari. I la culpa no és del ideòlegs sinò dels polítics dominats sempre pel diner. I el Campionat Mundial de Futbol 2018 és una demostració d’alló que no havia de ser una societat comunista. I per a més inri aquesta competició es desenvolupa en el marc d’una guerra económica mundial declarada pels EEUU d’Amèrica que esportivament la Fifa ho endolceix amb l’atorgament d’un futur campionat del món a EEUU, Canadà i Mèxic connjuntament. Un difícil missatge d’entendre precisament per les tensions existents de  Canada i Mèxic amb EEUU. I aquest panorama em fa pensar en els Jocs Olímpics de Grècia que aturaven les guerres i el futbol que preten ser l’abanderat mundial esportiu, què hi aporta? La força del diner que el comunisme volia regularitzar. Se’m contestarà dient que els temps canvien. Certament, però les persones continùen. Francament, quan reflexiono sobre el missatge de l’esport que en els seus orígens era una voluntat de pau, se’m regira l’estòmac al comprovar que l’esport d’un futbol dominador té en el diner la formació dels protragonistes que haurien de ser de la convivència. I ja em direu quin és el seu protagonisme. En la celebració d’enguany s’hi intueix una contradicció i rau en el fet que els països més rics del món futbolísticament no són els protagonistes. Vol dir que la història fa un gir cap a la centralitat de l’ésser humà en el procès de la història? No ho crec, més aviat que aquests paísos es volen fer els amos d’aquest esport. Peró la contradicció hi és. Com actuarà? Rússia, centralitat del futbol l’any 2018, EEUU també ho vol ser en un futur? Qué es pot esperar? Em pregunto quina orientació futura ens oferirà el campionat del 2018? De moment existeixen indicis d’una guerra esportiva entre clubs i també entre seleccions. Un escàndol que essent d’una selecció ha esdevingut mundial, amb la dissort que els culpables es presenten com la solució. Uns campionats amb petites guerres per motius diferents que la deportivitat és incapaç de reconvertir. Seria un missatge excepcional si el seu desenvolupament fos un mirall de deprtivitat. Però la tecnologia que havia de ser la solució de problemes ha demostrat que també en crea. No és el futbol el culpable, són els seus manipuladors, persones que se’n beneficien a diferents nivells per assolir protagonismes socials. Espero i desitjo que el futbol a tots nivells demostri que és un verdader configurador social. Serà capaç l’actual campionat del món de donar-li aquesta orientació?.

República pagesa, de Montserrat Tura

El sotstítol: “vindicació del catalanisme rabassaire” si l’enllacem amb un text cap al final de llibre ens adonarem de la pèrdua d’identitat, que la república creava, i el franquisme va intentar eliminar. Diu el paràgraf:”Abans que el 20 de novembre de 1975 morís el dictador, a més de Jordi Solé Tura, dos renebots i una neta ( Montserrat Tura) del líder rabassaire (Feliu Tura) militaven clandestinament en organitzacions polítiques d’esquerres. No, el feixisme no havia vençut. I els pinyonaires no es van rendir mai”. La base dels pinyonaires era la familia Tura que vivien a Can Pinyonaire. La darrera frase d’aquest llibre resumeix magistralment la seva filosofia. “Quan el fred talla la cara però el dia s’allarga, cerquem mimoses”. La lectura d’aquest llibre ha estat molt més que un plaer, ha enriquit la meva consciència de la riquesa que el poble senzill creava a Catalunya a tots nivells i del genocidi d’una Catalunya que caminava segura cap a una democràcia global. La Montserrat Tura m’ha fet, amb aquest llibre,  conèixer millor el futur de llibertat destruit per una guerra injusta i negativa per a la història de Catalunya i d’Espanya. La narració centralitzada en una família de Mollet, capdavantera en el Sindicat Unió de Rabassaires, la familia de l’escriptora,  no s’atura en un individualisme negatiu, sinó que a partir d`’un individualisme cent per cent creatiu ens fa conèixer la història que una guerra va criminalitzar. La voluntat creativa de famílies humils i senzilles, però molt respectuoses amb les persones, fou aniquilada pel feixisme de l’exèrcit espanyol comandat per Franco, i sentint-ho molt i m’esgarrifo, beneït per l’episcopat signant el manifest de la guerra com una creuada. Sortosament l’arquebisbe de Tarragona es negà a signar-lo i Franco el va desterrar. El llibre molt treballat, i l’argument extraordinàriament viscut, mereuix multiplicar les edicions i que el seu missatge arribi als  demòcrates. La meva vida, jo tenia set anys quan va esclatar la guerra incivil, es va moure durant els anys de lluita en un ambient de pagès més tranquil, sense persecucions entre la gent del poble i defensant-se mútuament contra els que pretenien sembrar el terror. Vaig tenir una idea del que respirava la guerra i les persecucions de la post-guerra, i aquest llibre m’ha obert els ulls per saber distingir que és la verdadera Catalunya, el que no és i ara vol ser i dissortadament els símptomes de persecució es donen la mà. Ara no hi ha morts, però hi ha empressonats. La Masia de Can Pinyonaire és el mirall de la Catalunya que volia ser i en certa manera és una metáfora de la Catalunya actual.

El que no et mata et fa més fort, de David Lagercrantz

Novel·la de l’escriptor suec publicada per la sèrie Mil·lenium i en la reapareix Lisbeth Salander, figura de ficció popularitzada per Mil·lenium. Entendre el títol de la narració ha estat una de les meves obsessions i no l’he entès del tot fins la darrera línea de la novel·la. Certament és una narració que esdevé un joc en el temps, però un joc apassionant per la centralitat de l’argument basada en la transcendència d’un descobrimet sobre la intel·ligència artificial i la presència d’un nen “savant”, malaltia psíquica desconcertant perquè sense parla aporta dibuixant solucions inversemblants. Precisament l’argument de la novel·la es mou en la problemàtica generada per la mort del científic i per la voluntat d’assessinar el nen i la seva salvadora, la jove Lisbeth. La història verosímil es mou en l’entorn del crim organitzat i precisament és la tecnologia, l’arma emprada per perseguir i per descobrir-se mútuament. Cal reconèixer que el periodisme i les relacions entre protagonistes han estat bases molt importants per a l’escriptor que ha teixit una història que no deixa caure el llibre de les mans i el lector hi posa el seu ingeni per descobrir el final. I el final es precisamentun un cara a cara inesperat entre qui volia assessinar la jove hacker i la protagonista que el va posar en evidència. La noia en fa sortir més reforçada. En el transcurs de la narrativa una sèrie de personatges reclamen l’atenció perquè palesen la realitat del temps que es viu i com la investigació no és aliena al crim per aconseguir descobriments que poden incidir en la història i ser font de diners. Una sèrie de relacions, algunes d’elles poden semblar inversemblants, perquè posen cara a cara perseguidors i perseguits amb solucions que fan pensar. La mort hi és protagonista, com també relacions familiars, essent una d’elles fonamentral en el desenvolupament de l’argument, la família del nen “savant”. Una novel·la de denúncia social i a la vegada de la realitat humana existent, que malgrat la maldat, també hi ha bondat que fa avançar la història.

Trens rigurosament vigilats, de Bohumil Hrabal

L’acabament de la guerra en la que Alemanya dominava Europa fa viure com la gent senzilla d’una estació d’un petit poble txec viu la seva defensa contra l’invasor. La vigilància dels trens alemanys, molt vigilats pels responsables de la petita estació aporta la veritat dels sentiments de les persones que han de desenvolupar un treball que no els hi agrada i volen defensar la seva identitat. La vida d’un jove aprenent de treballador en una estació de tren, porta a entendre com són les relacions humanes i sobre tot com es viuen els sentiments quan et sents atret per l’altre sexe. Controlar i vigilar els trens de l’enemic que es retiraven era una oportunitat de venjança contra el domini alemany que no tenia compasió dels altres i actuava criminalment contra les persones. La lectura d’aquesta novel·la no és una lliçó d’història sinò una lliçó d’humanisme defensant el dret a l’autodefensa quan la teva vida està amenaçada, com era el cas dels alemanys en la darrera guerra mundial. Curiosament el protagonista de la novel·la viu els darrers dies de la seva existència compadinsa d’un alemany que ell havia ferit en el pas del tren rigurosament vigilat i que acaba de matar amb un tret al cor quan està vivint els darrers moments al seu costat. Una deducció humana que possiblement amb aquell enemic en una oportunitat de pau, haurien estat amics. Simplement és una demostració que les guerres no porten la pau per qui les guanya sinò que són continuitat de relacions adverses. Una novel·la d’una gran profunditat ideológica des de la visió d’un txec que va viure la guerra. Les ensenyances sempre són possitives si som capaços d’entendre el seu missatge. Un txec i un alemany, enemics en el moment de la mort.

POESIES, de So Jong-Ju

Poemari del poeta Coreà, reconegut com el pare de la poesia coreana moderna i aspirant en cinc edicions al Premi Nobel de Literatura, és la ptimera traducció catalana i en el pròleg, Hermínia Mas ens diu d’ell:”Els poemes de So Jong-Ju són profundament coreans i ens donen informació completa i detallada sobre la vida, el món i tot l’imaginari mític coreà, però alhora ens parlen d’emocions, sentiments, reflexions i sensacions universals”. Senzillament està considerat el poeta més universal de Corea. Va entrar en el món de la cultura occidental amb la lectura dels llibres Aixì parlà Zaratustra, de Nietzsche i Les Flors del mal, de Baudelaire. La lectura d’aquest poemari m’ha fet trobar intensament i íntima essent vida amb les plantes, els éssers vius , l’aire i l’agua. Els dies ens recorden com hem estimat per la seva lluminositat. “Els dies blaus i brillants / recordem els que hem estimat”.

Els poemes de So Jong-Ju m’han endinsat en la intimitat de les sensacions de la natura caminant de la mà de les meves. L’emoció que em desperta una flor és germana del perfum que em regala. El curt poema FLOR SERENA és molt integrador. “Ànima,/ no cal que volis com un ocell./ Ànima, /no cal que arribis com un núvol / i te’n vagis com la pluja. / Serè un pou quiet que ni ve, ni se’n va? / O serè una flor serena?”. Hi ha sensacions que t’acompanyen tota la vida i no els hi dones importància fins que el temps te’n parli.”Una tarda esplèndida i lluminosa,/ la llibertat d’un nen de cinc anys / camina a quatre grapes fins a la bassa de davant de casa seva./ Sobre la bassa voltada de flors / hi sura una flor de núvol blanc,/ que surt a rebre’m /i s’asseu damunt del meu cap./ Des d’aquell moment sempre vaig viure / amb el núvol enganxat al cap / i així, sense adonar-me’n, vaig arribar a fer-ne vuitanta”. La norma de l’esperit infantil controlant el temps. Sentiments, emocions universals amb moments de la vida de casa teixeixen un poemari que en paraules de la professora Hwang Seung-Ok “ la poesia a Corea és l’essència de la vida”.