LA CERDANYA DE LA POSTGUERRA (Filagarses de la memoria), de Josep Vinyet Estebanell

La meva amistat amb el Sr. Vinyet és una amistat netament cultural nascuda en el marc de la ràdio. Era una persona que estimava bojament la Cerdanya essent la base de la seva activitat ciutadana l’esforç per ser una persona digna. Va superar el marc de l’etapa de la vida desenvolupada en un règim faixista, donant sempre una imatge que alló més important des de la vessant del seub treball, era el servei als ciutadans. La lectura d’aquest llibre palesa amb prou claretat com fou la seva dedicació a Puigcerdà i a la Cerdanya i també a Catalunya des de les tasques de la seva activitat admistrativa com a secretari d’ajuntaments i des del periodisme fundant Ràdio Puigcerdà “La veu de la Cerdanya”, no defugint mai les relacions humanes que eren un veritable servei indepenentmentb del règim polític. La lectura del llibre ens fa conèixer un Josep Vinyet Estebanell, persona treballadora, solidària, digna i preocupada per la millora de la societat. I de la seva actuació Puigcerdà i la Cerdanya en donen fe. La ideologia política de l’altre mai fou un obstacle perquè defensès els drets del poble contra la realitat política del temps i els botiguers de Puigcerdà en poden donar testimoni. La font per investigar fou la seva memòria, ho dia molt clar el sotstítol de “filagarses”. Personalment, la seva cultura m’ha fet tenir un coneixement més profund de Puigcerdà fent més complerts els meus vuit anys d’estada als escolapis. La meva relació fou humil entre altres cooperacions literàries, una de la que n’estic molt joiós, “evocacions ceretanes” que era una glosa setmanal d’una població ceretana. És normal que les seves filagarses parlin d’alló que ell va fer, que és molt en el camp de la seva especialitat i res a dir de la part esportiva, que no va oblidar i en racalca la importància del fet. Francament un llibre per estimar millor Puigcerdà i la Cerdanya.

Yeruldelgger, muertos en la estepa, de Ian Manook

Acabada lam lectura d’aquesta novel·la, que no es deixa quan es comença, vaig dir-me: conec millor la maldat del món. Una frase del final del llibre em va convèncer més per les paraules d’un potentat del diner i un dels protagonistes dient:”Nuestro porvenir està en el terror y los chinos deben ser los primeros en pagar el precio con sangre.” El descobriment de dos crims va encendre la sang del comissari Yeruldelgger, que no va deixar de continuar investigant malgrat ser-ne apartat pels seus superiors, que resulten ser fidels servidors del diner. I és Yeruldelgger qui havia marcat el camï davant la pretensió del mil·lionari: “La vida la hacemos nosotros,¡a goplpe de renuncias, miedos, abandonos, trampas, ira! Nosotros impedimos que sea de otras manos”. I aquest és el resum de tota l’obra. El comissari Teruldelgger, apartat de la investigació, com era unan persona compromesa amb la feina de l’autèntic policia, no deixà la feina començada i amb intel·ligència, perills, sacrifics nii amb  l’amença de mort. Sortosament no li van faltar col·laboradors, una policia del mateix temperament que el comisari i que la va donar per morta per no posar en perill la investigació. La veritat era que la mort era le veritat més veritat, donat la pallissa que va rebre al ser descoberta. El muntatge polític, legal i policial estava en mans del capital d’una persona que feia i desfeia. Muntatge que era una clara imatge de com actua arreu el poder del capital tenint la mort com argument definitiu i sense escrúpols. El descobriment d’aquesta trama, que tenia un risc molt gran, perquè el magnat del diner era pare de la dona del comissari investigador i avi de dues netes, la petita morta pell i la segona donà ordre de matar-la però se salvà i desprès se la va seva  posant-la contra el seu pare que odiava. I aquesta circumstància dóna més valor al comportament del comissari que posà en evidència als culpables i recuperà a la seva filla. Una novel·la que m’ha fet encara més convençut de l’argument de la mort en mans del diner i de la política de tot el món, que per aconseguir el poder i mantenir-lo no tenen escrùpols de sacrificar fins i tot els seus fills. Una novel·la que s’ha de llegir amb una ment convençuda de la centralitat del ser humà en la convivència i de la urgència d’assolir una convivència humana fundada en l’amor i en el sacrifici per no perdre’l. Una lluita dura que es guanya amb la col·laboració de la ciutadania com es palesa també en l’obra que comento.

UNA VIDA MALAGUANYADA, de V.S. Naipaul

La lectura d’aquest llibre ha estat una verdadera lliçó de psicologia personal i col·lectiva. És una profunda reflexió de la veritat de la vida en les persones i en els pobles i com aquesta varietat evoluciona d’acord amb la geografía i la història. La geografía d’una nació i la seva història interfereixen en la identitat i creen una problemática difícil de païr amb la convivència de sexes, de pobres, de rics i de races. La personalitat, que no acaba de trobar-se en el seu país per raons pròpies, familiars i d’altres persones, genera desitjos d’anar a retrobar-se en altres indrets i en altres cultures. I en aquesta recerca hi juga un paper molt important la relació sexual desitjada físicament i buscada com una necesssitat. La urgència de ser, porta a un llarg viatge per diferents indrets, Àsia, Europa i Àfrica i les solucions buscades no solucionen el problema perquè el protagonista del llibre arriba al final del trajecte sense saber vritablement quin és el seu jo. L’autor ens dóna una gran lliçó en la que la història, la geografía, les races i l’instint personal configuren un relat que en el fracàs final s’hi pot llegir la veritat. Quan aquest jo no es trroba, l’evolució personal s’estanca i la seva vida peregrina de recerca només té un qualificatiu: el fracàs. L’autor en el transcurs de l’obra fa albirar misatges naturals, històrics i humans que avisen, si es saben llegir, de quina és la veritat de la vida humana. Quan s’actúa sense la particiipació de la intel·ligèrncia i de la raó i no entendre racionalment el perquè de les passions, el desequilibri humà és la consequència i tot alló que s’ha viscut s’esfuma i deixa desil·lusió, malgrat creure que ha aprofitat la realitat de la pròpia existència que arriba al final amb un qualificatiu: fracassat. Un llibre que s’ha de llegir atentament, sense presses, encara que quan l’obres és difícil tancar-lo.

La força d’un destí, de Martí Gironell

La lectura del Premi Ramon Llull m’ha situat en un espai cinematogràfic i per la meva ment han desfilat una sèrie de sequències periodísticament molt ben treballades que denunciaven una de les imatges del món actual en la que l’èxit era més poderós que la vida familiar i per assolir-lo tot es possible. Una anàlisi de la realitat és un molt bon camí per estar informat i tenir arguments negatius i positius. El protagonista de la novel·la és va trobar guiat per les circumstàncies en una situació de lectura dels missatges del món força afalagadora i difícil de no seguir. Una vida, la del protagonista forjada en el sacrifici i el patiment que el catapulten a buscar lluny del seu país la solució dels seus problemes. I és precisament que en el camí d’aquesta fugida hi troba la seva il·lusió. Una il·lusió cinematogràficament desenvolupada que comença en el perill de perdre-ho tot però que l’humanisme d’uns mariners guanya la partida a la normativa de llençar al mar als poliçons. I de poliçon es troba en el camí de l’èxit desafiant els obstacles i seguint el seu somni que no és altre que esdevenir una persona històricament important en el ram de la gastronomía i de la cultura del vi. Però en aquest camí no hi falta el gran fracàs de la seva vida que és el trencament de la seva vida familiar, trencament que al final de la novel·la es suavitza humanament amb el retrobament del mariner que el va ajudar no denunciant-lo, retrobament que fou un agraiment que no va convèncer prou al protagonista. Esdevingut una home d’èxit en el món de l’economia, de la cinematografia i de la política però amb la recança de la veritat truncada de la seva vida familiar que havia de ser la verdadera i autèntica. Una novel·la que esdevé una cinta cinematogràfca amb desfilada dels granns protagonistes dels cinema i de la política americana però en la veritat de la vida un bloom que en l’exterior és una corona d’èxits i en l’interior és el torment d’una vida manipulada per l’ambició i la sort que casualment va trobar en el fons d’un vaixell. Una novel·la que es llegeix molt bé i és difícil de tancar el llibre durant la lectura on si descobreix la veritat del poder i la realitat de la vida dels humils.

Octaus de final del campionat del móm de futbol 2018

Han passat a quarts: França, Uruguay, Russia, Croàcia, Brasil. Bèlgica, Suècia, Anglaterra. Són de veritat una mostra de qualitat del futbol del segle XXI? Francament, penso que no. Recordem els eliminats en octaus: Argentina, Portugal, Espanya, Dinamarca, Méxic, Japó, Suissa, Colómbia. Mereixien tots ells la eliminatoria? Sincerament penso que no. Però els fets, són els fets i les realitats no sempre són les veritats. Han quedat pel camí Alemanya, Argentina, Portugal, Espanya, seleccions que es consideraven aspirants al títol. Entre els vuit finalistes, quí sembla tenir més possibilitats? Sincerament, tal com ha funcionat el compionat fins avui, no em veig amb prou criteri ni per comunicar les mes preferències. En els octaus de final quins partits em van convèncer més? Sincerament, el Bèlgica- Japó i penso que l’equip asiàtic ha demostrat que en el futur és un bon aspirant al títol. Crec que de mèrits n’ha fet tants a més com el més aplaudit dels finalistes. Sincerament els vuit finalistes només m’han demostrat la presència de l’antifutbol. Els octaus de final no poden ser mai considerats com un model futbolístic esportiu. Els partits que he vist per TV m’han decepcionat tots i el que menys Bèlgica-Japó amb el meu cop de chapeau per la selecció japonesa. El partit Colómbia-Inglaterra va ser una demostració de l’antifutbol. En aquesta fase he après alló que no és l’esport,  ni l’esportivitat. Francament el futbol necessita un urgent reciclatge. Un dels mals més destacables del Campionat ha estat la ineficàcia dels ídols. Alguns d’ells, els més celebrats, fora de concurs com Messi i Ronaldo. No sé qui era el fenòmen alemany, però  està exclós. També s’ha visualitat la poca confiança dels ídols d’altres països que amb el seu protagonisme han desembocat en l’eminació. Sortosament per al futbol s’ha demostrat que les grans estrelles no són la solució. I aixó és bo per l’esport. Quins seran els equips que passaran els quarts de final? Francament no goso manifestar-me. M’agraden molt Croàcia i Uruguay, però que decidirá l’esportivitat dels partits corresponents?. No confio en la imparcialitat dels arbitratges davant els noms de les seleccions que políticaament són líders en la política europea. El campionat del món, com s’ha vist, està molt polititzat. Personalment m’agradaria un campió del món en el que la política mundial actual no incidís. El  campió  mundial que jo aplaudiría seria un d’aquest quatre: Bèlgica, Uruguay, Croàcia I Suècia. Serà possible?. Alló que penso m’ho guardo pel comentari final dels campionats.

Missatges del Campionat del Món de Futbol

S’ha complert la primera fase del Campionat del Món de Futbol de Russia i els setze classificats pels vuitents de final estant preparant la seva estratègia. La realitat ens diu que l’esport del futbol el domninen Europa i Amèrica del Sud però a l’horitzó despunten nous missatges que proclamen amb força que el seu futbol també té un lloc en la història. Entre els setza classificats només hi ha una selecció asiàtica, la japonesa, que al costat de les eliminades asiàtiques i africanes, Iran, Nigèria, Corea  del Sud, Senegal, Tunísia i Egpte, han aportat jugades de mèrit avisant que estan molt a prop de poder disputar el títol mundial. Més d’una de les seleccions va patir la possiblitat de l’eliminació pel joc de les seleccions citades, entre elles la Selecció Espanyola. Un avís que cal valorar rau en l’eliminació de la Selecció Alemanya, que  defensava el títol de campiona i un dels seus botxins fou la Selecció de Corea del Sud, que va jugar amb intel·ligència contra els alemanys i amb molta atenció al joc. Personalment no he seguit tots els partits, alguns sí, i em van plaure molt amb els problemes que van crear als favorits, que la veritat sigui dita, no ho van demostrar gaire amb un joc en el que només s’apreciava el gol. La primera fase del campionat del món de futbol m’ha decebut molt esportivament parlant, tant pel joc demostrat en el camp pels jugadors, com pels arbitratges amb la desil·lusió de la tecnología (VAR) i dels comentaris dels periodistes televisius. Em van decepcionar la permissivitat arbitral en algunes faltes, que podien fàcilment lesionar al contrari i no s’assenyalaven. No em van agradar comentaris de la premsa audiovisual depenent massa de les figures i oblidant la tasca, que fou molt important, dels noms menys coneguts. I en aquest apartat el missagtge també fou molt clar perquè alguns partits amb la classificació consegüent assoliren passar als octaus amb gols dels més humils. Penso senzillament que la presència en el proper Campionat del Món d’equips africans i assiàtics, no serà només presència sinò aspiracions al títol. Caldrà reciclar el reglament amb tota seguretat i urgència. Reciclatge per posar cada institució al seu lloc, en especial la política, l’economia i la filosofia de l’esport. Què ens depararà la segona fase? Espero sorpreses?

Manipulació política de l’esport per desacreditar Catalunya

La inauguració dels Jocs Mediterranis de Tarragona i els seu desenvolupament fins avui han  estat no només un engany esportiu per a mi sinó la demostració de com es treballa desde la política de l’estat per presentar Catalunya com una entelèquia. L’opinió que el món té de l’esport català no té res a veure amb l’organització dels Jocs. Francament els enemics d’una Catalunya lliure i pròspera, en els jocs han sortit amb la seva, però la seva actuació augmentarà el descrèdit mundial de l’estat espanyol. L’organització ha estat dirigida per un ajuntament socialista prescindint de l’esport català com ho demostra el fet que es deixaren de banda la UFEC amb les seves federacions, l’entitat Plataforma Proseleccions catalanes i la mateixa Generalitat a qui no se li van servir les entrades demanades. La presència de banderes espanyoles no va ser una mà estesa sinò un insult buscat i preparat per entitats que fan servir el nom de Catalunya però no defensen l’esperit democràtic de la verdadera Catalunya. La forma com es desenvolupen els Jocs és una demostració de la col·laboració de la desidia per enfonsar l’esport català. I mentre a l’exterior els esportistes catalans triomfen i les organitzacions també. És una manera molt barroera de creue que l ‘esfrondament esportiu català serà le resurreció de l’esport espanyol. Les banderes tenen una funció positiva quan defensen la veritat d’unja entitat no quan es presenten com enemigues d’un contrari que no accepten esportivament. De la inauguració em va plaure la forma, però no el fons. És va oblidar i menystenir l’esport i la cultura esportiva catalana. Per què no es va aixecar cap Castell, quan la provincia de Tarragona és la senyora dels castells? Per què es va manipular l’himne català diluint-lo maliciosament durant l’entrada de les autoritats perquè passès desapercebut? Perquè en el procès dels jocs no hi ha autoritats per atorgar les medalles? Francament una manipulació desafortunada de l’esport per part de la política i políticament el responsable és el PSC que ha fet un inacceptable servei a casa seva. La bandera dels Jocs del Mediterrani no la podia portar a l’estadi un globus aeroestàtic d’una entitat esportiva catalana i no paraxutistes de l’exèrcit, quan l’exèrcit fa pensar guerra i un globus amor al país? Hem sap molt de greu d’haver-me equivocat en la meva interpretació de la presentació dels Jocs, però espero i desitjo que la seva manipulació política esdevingui un boomerang contra els manipuladors i una mà estesa a favor dels manipulats i oblidats organitzadors catalans. L’esport és inherent a la identitat catalana.