VESPRES, de Francesc Circuns Margarit

 

El poeta ens manifesta que “VESPRES és una reflexió poètica sobre el declinar de llum, una cerca de la paraula quan la llum lentament emmudeix... i llavors la nit ens parla.” El poema LA MÀ GLAÇADA defineix clarament el missatge poètic dient-nos: “La mà glaçada / toca el ventre / de la nit. /Comença el cant  dels sorolls nocturns./ La dansa de les ombres / dibuixada en la foscor.” El poemari és un passeig per “totes les nits”, “totes les ombres” i ”tots els somnis”. Una de les característiques del poemari, enriquint el sentit poètic dels poemes, la forma de cada poema en la que juga amb la intensitat dels versos i la força de la tinta donant una nova emotivitat en la intimitat. Un joc amb les paraules i els versos que li donen una peculiar musicalitat al poema. La poesia de Francesc Circuns enalteix la figura humana i el seu entorn fent parlar la veritat i la incertesa perquè per la llum les foscors són camins de recerca de nous i potents fogars. En el poema LA CIUTAT llegim: “De nit la ciutat / que no dorm / té son / Es bressola amb la llum / llunyana / dels estels.” El vespre no pot prescindir de la llum i amb els seus silencis “ordenaré les metàfores / dels versos / impossibles”. El darrer poema és una extraordinària filosofia de la vida que li posa per títol  NO ES FA M AI FOSC. Llegim-la: “ No es fa mai fosc / al jardí de Venus / la llum somorta / -però-viva del desig / alimenta fons mil·lenàries: / de petits desitjos / de sexes cobejosos./ El joc del vent entre els joncs / aviva dolça melodia.../-paraules tendres.../poemes d’amor.../ antigues promeses.../innobles traïcions- /Tots aquests materials /-nobles i mesquins-/ amb els que està feta la vida / amb els que està fet l’amor”. La vida és un camí de veritats i mentides, d’amors i de passions, d’amistats i d’enveges que poèticament descobreixen l’efecte de l’amor, la llum que sempre acompanya.

POEMARI DE PUPITRE, de Genís Tura

 

El títol ens posa en el camí d’un exercici de pedagogia de la vida que té una etapa predominant en  la infantesa. Aprendre a relacionar-se amb la natura és una condició fonamental en el desenvolupament personal. Ramon Munné i Coll, poeta i persona d’una intensa vida de relacions humanes acaba la presentació del Poemari amb aquesta observació: “ sentireu com una mena de rosec dins les vostres entranyes, perquè, com ens diu el nostre poeta, “tot el dia estaré cercant la llum / rera el sol, caminant en llarg silenci”. En aquest camí hi figuren de companys els vents i la pluja, presents en el cos humà. Tot el poemari és la conclusió d’una filosofia de la història basada en el cos humà en el que l’aigua i el vent són factors constitutius.  En el primer poema ens adverteix parlant del primer vent que “l’amor té un color groc, humit, calent i net”. Circumstància de la filosofia de la vida que el poeta li dona condició indispensable de relació. I en aquesta relació en un altre poema li dona a la imatge humana intimitat amb l’entorn quan escriu: ”com si fos la pell mateixa,/ he recobert el teu cos / amb gust de sal.” I les relacions esdevenen una confirmació de la germanor còsmica amb un exclamació d’intimitats, com aquesta. ”quin verd dona a les branques tendres el meu desig”. La compenetració ésser humà amb la natura és propi de la seva essència. Tot el poemari és un diàleg amb el vent i les seves circumstància comunicatives, cavall del vent, vent de maig, vent de garbí, vent de xaloc, i com relació germana, la pluja. Un poemari que és un diàleg d’intimitats amb la germana natura. El darrer poema del gran diàleg conclou a un poema d’un humanisme de poesia còsmica, VELLS AMANTS: “A ningú més diràs que el sol estrena / transparències cada tarda. / Vora el ponent el dia és brut!, / fonda galleda e tèrboles mirades. / Tanco els ulls, no veig res / però imagino paradisos obscurs de llum vermella... / nits de festa de llum i de rialles, / senyals de boira que travessen els cossos cansats... /I més enllà, núvols de blanc amarat de llum. / La llum plujosa que ens mostra dreceres de la plana.” Un poesia filosofia de la vida humana en la que els desnivells i desviacions són condicionants en la recerca de la llum verdadera que ens basteix la història.

TÀNDEM, de Maria Barbal

 

Quan començo la lectura d’un llibre, allò que primer em pregunto és el per què del Títol. I el d’aquesta novel·la m’ha fet entendre el seu sentit metafòric de certes relacions humanes, en les que la vida és una bicicleta amb possibilitats de desplaçar-se canviant de parella segons les circumstàncies. El Tàndem en la novel·la de Maria Barbal fa referència a dues parelles en que la parella d’una viatja amb la d’una altra. Una argumentació molt ben desenvolupada acceptant unes relacions que poden semblar naturals amb les que no comparteixo la filosofia. Dos trencaments de parella amb relacions esporàdiques quins finals són conseqüències en que la naturalesa hi té la paraula definitiva, com la mort d’un dels casats que desfà dos matrimonis i crea un desprès sentimental egoista i separador. No s’hi amaga que en les relacions intercanviades és busqui el descobriment d’una futura felicitat més consistent i ferma amb conseqüències que distorsionen la vida de les dues parelles. Hi intueixo un concepte de la vida molt personal d’acord amb el pensament de cada persona al marge de la filosofia d’una fidelitat que exigeix la diferència sexual al servei de la convivència humana en la seva supervivència. Puc entendre l’enfocament de la vida sense estar-hi d’acord  per tenir-ne una altra finalitat. Però és una novel·la que cal llegir per poder dialogar.

ELS MEUS LLIBRES

 

 

                                                                  

 

POESIA:

            QUATRE DAUS DE LA VIDA

             CÓCTEL DE L’AVI

             ESTONES AMB EL MEU SILENCI

             GLOPS ERÒTICS DE SOSPIRS BÍBLIOCS

             BUFA EL VENT

             ELS ULLS PLOREN

             EL MAR FA L’ULLET A LA FINESTRA

             CATALUNYA, MARE T’ESTIMO

             SON ELLES

             CAMINS D’INFANTESA D’UN NEN DE PAGÈS

             LA GRAN CORAL DE L’AIGUA

ESPORTS:

             L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA

             ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL

             BM GRANOLLERS, ESPORT I CIVISME

             BM GRANOLLERS, CAMÍ D’UNA FILOSOFIA

ASSAIG:

              EL MON NECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA

              DEMOCRÀCIA, PROCÈS HISTÒRIC DE LLIBERTAT

ART:

              VICENS CASALS GRAU

              JAUME ICART

              LLUIS BARBOSA

BENVOLGUDA, d’Empar Moliner

Quan començo la lectura d’un llibre per a mi és molt important el títol que esdevé un company de viatge en la comprensió de l’argument. Una novel·la és un exercici de llibertat de pensament i la paraula BENVOLGUDA m’ha ajudat a formar la idea del significat d’una esposa en la societat actual corrent el risc d’un enamorament d’una altra “benvolguda”. Al llarg de la lectura he parat esment en l’acceptació de la dona per part dels altres, siguin ells o elles. Com es comporta una dona ben volguda en la  societat que li ha tocat viure. I al llarg de la novel·la una continuada successió d’esdeveniments i situacions de convivència m’ha definit el sentit de la paraula per part de l’altre. I a la vegada les diferents situacions de convivència m’han dissenyat el concepte des de diferents angles de la paraula com també el comportament social davant les circumstàncies. M’ha ensenyat a interpretar el pensament social d’una convivència en la que la separació matrimonial esdevé una normalitat sentint-se la persona que se separa benvolguda pel qui la deixa i benvolguda per qui provoca el canvi. Una definició del be i la bondat en l’exercici de la llibertat d’acord amb les conveniències creades per circumstàncies i no per una filosofia de la vida. Lluny de mi desaconsellar la seva lectura, tot el contrari perquè pot esdevenir útil per entendre’s un mateix un xic millor. La seva lectura és agradable, amena i alliçonadora per entendre millor l’art de la vida. BENVOLGUDA implica intel·ligència en el coneixement amb el respecte que es deu a la persona per la seva qualitat de persona. En certa manera és el reconeixement que l’amor és indispensable en totes les relacions personals.

ISLAM, LA MITJA LLUNA... CREIXENT

 

El quadern 197 de Cristianisme i Justícia ens presenta l’actual situació de l’Islam amb un estudi seriós sobre el fet de ser una religió monoteista considerada revelada, ocupant el tercer estadi desprès del judaisme i del cristianisme. Dissortadament els temps actuals són per a l’Islam un temps de confusió i de discòrdia en els que el  pensament d’un Déu únic no concorda amb el fet històric dominat per una política en la que les guerres són un element de discòrdia. Però el bon islamista manté la seva fe en un sol Déu molt a prop del cristianisme però amb una política desestabilitzadora de la convivència. En l’Islamisme al marge de la política, ànima de la guerra, el sentit religiós es manté fidel amb el compliment de la fe revelada al seu profeta i el reconeixement del  judaisme i del cristianisme. Les divisions existent entre les diferents tendències de l’Islam són una problemàtica greu entre els països en guerra i el control que grups extremistes volen imposar o imposen el seu poder com a solució que enfronta els dos mons creats per les diferents religions. Però malgrat un futur descoratjador, l’Islam esdevé una religió imprescindible per treballar per la pau. Quan les religions importants es posin d’acord s’haurà donat un pas molt important per una convivència universal en pau.

LA LLETRA ESCARLATA, de Nathaniel Hawthorne

 

La lectura d’aquesta novel·la, obra mestre del novel·lista nord americà del segle XIX ha esdevingut un passeig revelador del tractament argumental en el que els protagonistes no només viuen el seu temps sinó que ells són dominats pels seus fets embolcallant-los en la història convertint-los en testimonis de com cal viure les passions. No és una narració sinó que ens trobem davant d’un embolcall de la vida en el que les errades exigeixen no només reciclar sinó allò més important convertir el reciclatge en el paisatge vital que desemboca a un final racional recuperant la qualitat humana dels culpables acceptant la penitència de la història marcada en la seva persona, una acusació davant del món pel mal, que acompanya a la recuperació de la dignitat personal als ulls del seu entorn. Estem davant d’una manera d’aplanar el camí del bé pagant la penitència del mal amb la col·laboració de l’entorn malpensat esdevenint   ben pensat amb la col·laboració de la dignitat i de la indignitat. Una fotografia de la convivència humana en la que el mal és castigat amb la peculiaritat que la sanció és la pedagogia de la recuperació de la bona fama social. En el fons un problema religiós des d’una religiositat cristiana massa humanitzada però que descobreix la necessitat d’un enfocament revitalitzador de la vida.