Reflexió independentista sobre els Jocs 2012

Òbviament aquesta reflexió té per punt de mira la representació espanyola. Una representació que vol ser i en la realitat no és. Reconec que no m’és fàcil ser objectiu, però els números són els que són i un altre tema rau en la possible dificultat de conèixer la interioritat de les persones. Les medalles assolides em donaran la clau. 17 en total, ( 3 d’or, 10 d’argent i 4 de bronze). Penso que donen una idea prou exacta de la pell de brau. Encara que predomina força el miratge. Davant d’un estat centralista, les medalles són bàsicament perifèriques; davant d’un estat aferrat a la unitat d’Espanya, les medalles representen una pluralitat nacional; davant l’orgull i la prepotència, les medalles aconsellen respecte. Les individuals en la seva majoria són perifèriques, Catalunya, Mallorca, Euskadi, Galizia i Andalusia i les d’equip están farcides de catalans i catalanes. La representació catalana, aproximadament un terç, minoritària, esdevè majoritària a l’hora dels guardons de metall. A nivel d’esports d’equip, llevat del bàsquet, les assolides ningú les esperava, només les jugadores s’ho creien i per a més inri les menys recolzades econòmicament i informativa. A l’hora dels èxits tothom s’hi apunta. Quina hipocresía! És aquesta una lliçó a desenvolupar en la filosofía política de l’esport. La política esportiva té molt a reflexionar en profunditat davant els ( diguem-ne) fracassos del futbol (declarat finalista gairebé dogmàtic i a la primera de canvi cau eliminat sense fer cap gol) i l’atletisme, l’esport rei de les Olimpíades. Fracàs per manca de medalles, no per manca d’il·lusió dels esportistes. El fracàs és més de programació que de realització. I en aquest punt penso que tambè cal una anàlisi verdadera sobre els resultats del bàsquet amb les sospites provocades.

Els resultats espanyols dels Jocs de Londres són un potent avís al centralisme que juga en contra i un reclam d’atenció al pluralisme que juga a favor. Les estructures esportives de l’esport hispà han de meditar seriosament, a la vista dels resultats, com n’és de regressiva la unitat exclusivista i de quina manera recolzen les seleccions no acceptades les medalles assolides per els i les esportistes catalanes. La meitat de les medalles les han guanyades esportistes de Catalunya i algunes perifèriques els i les guanyadores s’entrenaven en instal·lacions catalanes. La filosofía centralista i els Jocs de Londres encara m’han fet més independentista.

UNA LECTURA DELS JOCS OLÍMPICS DE LONDRES 2012

Mentre gaudia televisament dels Jocs Olímpics feia una esforç per centrar-me només en l’esport, però, sovint, el pensament va molt més enllà. Aquests jocs m’han donat una imatge d’universalitat i globalitat, un molt bo model de vida. I aquesta imatge me l’ha fet entendre millor l’entesa i compenetració entre els esportistes i el públic. Entre els creatius i els beneficiaris, generant un veritable ambient de benestar.La universalitat me l’han definida els 204 Comitès Olímpics i la globalitat l’actuació dels més de 10.000 atletes masculins i femenins en una àmplia varietat se disciplines esportives, conservant cadascuna la seva identitat i aportant la seva tasca peculiar a l’excel·lència olímpica. Peró els actes d’inauguració i cloenda hi afegiren nous companys de viatge, emmarcant l’esport en la convivència col·lectiva universal, forjada pel treball i la cultura. Treball i cultura han donat la mà a l’esport, l’han situat en el centre mundial amb la seva gran festa quatrienal, demanant-li i agreint-li una manifestació de com és la seva aportació a la configuració mundial, d’acord amb els objectius dels Jocs Olímpics, que són la pau i la fe personal i col·lectiva de poder asolir-la. L’excel·lència en ella mateixa s’ha complert amb la participació dels millors esportistes de cada Comitè Olímpic i les medalles i diplomes defineixen el nivell. En el procès de la imatge global dels Jocs m’han cridat l’atenció dos fets: l’actuació dels i les esportites indistintament del Comitè a que pertanyien, amb la constància d’aportacions d’excel·lència d’or dels petits davant dels grans. Una circumstància aquesta que ens defineix la necessitat de tots i de tothom d’acord amb les seves peculiars identitats. El segon fet, el denuncia la presència femenina que camina en nombre i qualitat cap a la igualtat d’una manera segura i ferma. Dels 204 Comitès Olímpics, només dos no en presentaven. Una demostració de com l’esport dibuixa la imatge global i quin és els seu missatge. Els Jocs Olímpics de Londres 2012 són un valuós signe del temps que tots hauriem de llegar i reflexionar-hi. Possiblement algún lector pensi que nomès hi veig fets positius, també n’hi ha de negatius i alguns molt significatius. Però aquest tema per un altre dia. I acabo recordant, tal vegada, la lliçó més important: l’agermanament entre treball, cultura i esport per una banda i per l’altra, l’agermanament entre esportistes i públic.



CLASSES GRATUITES D'INICIACIO AL TENNIS

Benvolguts,

Us trametem el cartell de la nova iniciativa fomentada pel CLUB TENNIS GRANOLLERS -amb inici el proper més de setembre-  per tal de fomentar la pràctica del TENNIS i adquirir un hàbit saludable.

La singularitat de la iniciativa és la GRATUITAT  de la mateixa per a tots els participants per tal de poder provar , iniciar-se i gaudir  amb la pràctica d’un esport de col·laboració.

Esperem que aquesta iniciativa de gratuïtat en aquest temps sigui molt ben acollida per part dels granollerins i vallesans.

Per més informació adreceu-vos a la recepció del CLUB TENNIS GRANOLLERS.      

Les places són limitades, afanyeu-vos !!!

-carme-

C/ del Camp de les Moreres, 23

08401 GRANOLLERS             

Tel. 938792498 

http://www.ctgranollers.com/

Una mirada als mestres

Mario Bedini: De l'extens currículum del pintor destaca que el 1982 és l'artista convidat a la VIII Biennal Internacional de l'Esport a les Belles Arts de Madrid i que el 1992 el Museu de l'Esport de Barcelona li organitza una exposició patrocinada per la Generalitat de Catalunya. Entre els reconeixements que ha obtingut hi ha el premi nacional "Maschere e Carnevale" de Viareggio (Itàlia, 1957); 1r premi a la "4a Mostra Colori della Lunigani" (1959); 1r premi al concurs "Marina de Carrara" (1959) o el 1r premi a la 3a mostra de pintura "Cittá di Vilafranca" (1960). El 1978 rep la Nòmina d'Acadèmic d'Itàlia amb medalla d'or. També ha estat guardonat amb el 3r premi a la Biennal Internacional de l'Esport a les Belles Arts (Madrid, 1979); 1r premi de dibuix Cercle Artístic de Sant Lluc (Barcelona, 1984), i premi especial del COI a la XII Biennal de l'Esport a les Belles Arts (1997).

Juan Carlos Sagarra: Nascut a Barcelona el 1962. Entre 1978 i 1980 rep vuit hores diàries de classes al taller de Mario Bedini, formació que li dóna una sòlida base pictòrica.

Ha fet exposicions individuals a Terol, Barcelona, Andorra i Girona. També ha realitzat una gran quantitat d’escenografies per a cinema, teatre, òpera...; destaquen, pel que fa al teatre, les elaborades per a La Fura dels Baus, i, al cinema, la de la pel·lícula El reino de los cielos del director Ridley Scott. Combina els treballs escenogràfics amb l’elaboració de pintures al taller. Les escenografies li permeten l’experimentació, l’agilitat, la rapidesa en el treball, el coneixement dels materials actuals, l’enginy, la recerca d’efectes... Amb les seves pintures, en canvi, ha après el llenguatge del procés creatiu: la peça pren vida, agafa ànima i el temps no existeix. El procés comporta acció, però també molta observació i reflexió a la recerca d’un llenguatge personal i sincer.

Jesús Costa Beiro: Nascut a Noia, A Coruña, el 1951. Estudia a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. Des dels 15 anys resideix a Barcelona i l’Hospitalet del Llobregat. El 2007 es trasllada a Sant Antoni de Vilamajor. Ha fet exposicions individuals a Barcelona, Tarragona, Santiago de Compostela, Hospitalet del Llobregat, Noia, Almazán, Madrid, Sant Celoni, Llinars... Ha obtingut premis en concursos de pintura i dibuix a Sant Cugat, Molins de Rei, Saló d’Art de Martorell, Cercle Artístic de Sant Lluc, Banco de Vizcaya, Concello de Cambre (A Coruña), Fedipica (Madrid), Almazán (Soria), Cardedeu, Hospitalet de Llobregat... El 1994 funda el grup de pintors Tarlatana, que organitza diverses activitats artístiques i solidàries. Ha fet il·lustracions per a les revistes gallegues Lua (1997), Xurdimento (1998) i Nos (1998), i darrerament ha il·lustrat el llibre Còctel de l’avi, de Joan Sala Vila.

Treball de base del BM Granollers

Les entitats esportives estan sotmeses als ritmes i canvis dels temps. El BM Granollers n’és un exemple. Però els canvis han vist com continuava present una característica força responsable de la seva història: la cura que sempre ha tingut pel treball de base. L’any 1964 l’atzar em va portar als Escolapis de Granollers. El BM acabava de complir 20 anys i vivía una de les etapes més glorioses i brillants. Albert Duran, periodista d’El Mundo Deportivo, la temporada 1954-55 titolava un dels seus articles “Granollers, meca del balonamno” basat en la forma com es vivía aquest esport a la Capital del Vallès Oriental i al fet d’haver estat la primera ciutat organitzadora d’un campionat a 7. El I Campionat de Catalunya es va jugar l’any 1951 quan Granollers ja hi portava quatre anys, el primer l’any 1949. Pocs dies de la meva arribada a la capital vallesana, el Sr. Antoni Botey, aleshores secretari del club, va convidar-me a una trobada per explicar-me la filosofía del BM Granollers en relació amb l’esport de base i com a prova em lliurà un llibre amb tot el treball realizat, fonamentalment amb les escoles. Una publicació molt valuosa que parlava de fruits que es començaven a recollir. Fruits d’un treball de base molt valuós. Un dels fets que cridava l’atenció dels clubs que visitaven la ciutat era veure els joves esportistes degudament habillats, passejant per carrers i places. Els responsables del BM Granollers eren molt conscients de la importància que significava la seva col·laboració amb els col·legis.Qui fou President del BM Granollers, Sr.Francesc Ventura, en una entrevista em confessà que la seva pedrera eren els centenars d’alumnes de les escoles de Granollers i comarca. Alguns exemples dels fruits. La temporada 1956- 57, l’equip juvenil de Recanvis Viadé es proclamà Campió d’Espanya a Còrdova desprès d’un accidentat viatge de 70 h. degut a les inundacions de València. Arriben a les 14 h i a les 18 h. el primer partit. Actuava d’entrenador el Sr Josep Vilà. Campionat Comarcal Infantil 1967. Hi participen quatre equips de Granollers.Passats uns anys, cinc jugadors d’aquets equips arriben al primer equip. Ells són: Espejo, Gonzàlez, Font, Velilla i Mora. L’any 1964 en la seva línea capdavantera l’equip granollerí organitza el Primer Campionat Escolar de Mini-balonmano. El Sr.Emili Botey, president de l’entitat i gran propulsor de la idea m’explicà que la Federació Espanyola no acceptà ni el nom, ni les normes propostes pels tècnics vallesans. Però es van fer seva la idea i un dos anys desprès la contrarèplica és el balonmano benjamí i aleví i amb un reglament que poc es diferenciava de l’escrit pels vallesans. Són uns detalls importants de com treballava la base el BM Granollers a casa i a fora.N’hi ha més de fets que necessiten un llibre.Per exemple la promoció als pobles de la comarca, les relacions internacionals de base, la formació a l’estranger de tècnics en formació i com a corona de l’entitat l’oranització de la CUP que una vegada l’any fa de Granollers la capital mundial del balonmano de base. Estudirè més el tema. Per aquest article he mantingut la paraula balonmano, la pròpia del temps, en properes col·laboracions emprarè hándbol.

L’esperit de les formes, Joan Batlles i Pi

Una exposició de pintures de Joan Batlle sempre comporta una important reflexió sobre la incidència del’art en les relacions humanes, especialment en aquelles relacions amb l’espai i l’entorn que emmarquen la convivència. Les obres que presenta a la Sala Carles Sindreu de l’Ametlla del Vallès són una nova demostració d’aquesta observació. Els colors en els quadres de Joan Batlles no omplen espais per simple plaer, perquè esdevenen els pulmons que respiren l’aire net del missatge. Els colors li donen a la composició aquella vida natural que fa agradable l’estança. Un color en els quadres de l’artista vallesà és sempre una palpitació vital que sublima l’espai i li aporta una psicología poètica que irradia complaença i benestar.A vegades sembla que les ratlles s’emporten el protagonisme, però alló que fan és emmarcar les aigües del riu en una llera plena de vitalitat, però especialment d’una vitalitat que suspira per la transcendència. La ratlle, el traç, la composició, el color són generadors de complicitats que tenen la vida per objectiu.Per aquest motiu cadascuna de les obres esdevé una meditació d’intimitats que busquen la germanor amb l’esperit de tot l’univers a partir de la unicitat. Un punt a tenir en compte: totes les pintures tenen una resposta. És la complicitat de l’artista amb la filosofía de la vida.

JOAN SALA VILA

Voces

El grup comarcal Cia. En escena amb el seu espectacle VOCES, presentat al teatre Ponent, creà una simbiosi força especial entre unes veus exteriors i els personatges. La veu pretenia ser una mena d’apuntador amb l’objectiu de donar més visibilitat i viabilitat als objectius d’una dramatúrgia pensada bàsicament des de la màgia. Cal reconèixer el gran treball dut a terme pels actors i l’actriu quan a l’hora de la veritat distingir entre un assaig i una posada en escena demanava un judici de credibilitat. Certament la màgia li guanyà la partida a la dramatúrgia però el seu agermanament evidencià una aposta de futur no pas massa llunyà. Les errades corregides són pasos endavant. La posada en escena demanava superar una sèrie de dificultats que,sovint, topen amb la improvisació i aporten maldecaps.Però alló veritablement important és l’objectiu i l’objectiu és de futur. I la base rau en la joventut dels actors, actrius i creadors que demostraren afició, intenció i sobre tot treball. Els grans èxits arribaran. Un pas més endavant en la promoció del Teatre Jove que fa El Teatre Ponent. Un bon encert.

JOAN SALA VILA