SEMPRE HEM SIGUT…, d’Imma Forment

Lluis M. Xirinacs, en el seu llibre SUBJECTE,  sintetitza la creativitat de l’èsser humà, sigui adult o infant, en aquestes quatre paraules:”DESIG-EXALTACIÓ-PLAER-REPÓS”. La lectura del poemari d’Imma Forment m’hi ha aportat força llum. El títol del llibre i la il·lustració de la portada són un argument clarificador. PERLES AL VENT, és el títol de la pintura de la portada, obra de la filla de l’Imma, Marta Forment, que convida a rebre cada poema com una perla que el vent de la poesia ens regala. El desig que porta a escriure el poemari ens el descriu el primer poema que ens recorda de que està feta la gent, aigua,terra, foc i vent, i que el seu destí està més enllà de les estrelles. És la realitat, la veritat i el futur de la humanitat. El poemari d’Imma Forment en el segon poema defineix el desig de la paraula forment, que pot ser nom de persones o fruit de la terra, blat. Diu:”Fill de la terra, del sol, / de l’aigua i del vent / n’ets forment, / per la gent ets aliment / i nosaltres/ portem el teu nom / pels segles dels segles/ amen.” En el poemari s’hi intueix una doble dimensió: l’espècie humana i la seva subsistència. Si el desig rau en el fet de col·laboració, l’exaltació és una constant en els poemes palesant tant les bondats com les misèries dels humans que descobreixen els plaers de la seva veritat en el devenir de la vida exercint les seves capacitats creatives per continuar altres vies sense deixar de gaudir del repós d’una obra ben feta. Repós de l’obra acabada, que dóna pas a una altra futura. I ens ho explica quan  escriu:” I una nit/ quan la lluna sigui plena,/ caaminarem junts / cercant el que som,/ potser tinguem sort / i trobem la resposta / que doni sentit / al caminar nostre.” La vida continua i en el camí nous desitjos, noves il·lusions, però sempre una confirmació de la veritat humana. I en aquesta veritat humana el poemari d’Imma Forment té molt clar i present la veritat de la dona. La lectura del llibre, defensa de la humanitat, però en aquesta defensa unes referències molts suggerents de la presència indiscutible i necessària de la dona malgrat els greuges rebuts al llarg de la història. Però té molt clar que sense la seva presència la història no hauria sigut. El títol del llibre és molt clar. I el darrer poema ens diu amb molta fermesa quin és el desig de la dona, la seva exaltació, el seu plaer i el seu repós:”No volem ser dirigides / ni influïdes, / ni tan sols, aconsellades / i callem, potser…/ pel costum dels segles,/ però és l’hora / de dir prou;/ ja hem après el joc…/ i és que sóm, / de fet,/ sempre hem sigut…”  Tant el som, com l’hem sigut, diuen amb molta claretat que la dona sempre ha existit i sempre ha estat en el seu lloc. Un poemari que poèticament exposa una filosofia del feminisme però integrat en la globalitat humana, que sense la dona, no seria ni humana, ni global. Un llibre que cal llegir per la seva qualitat emocional, la seva sinceritat i la seva aportació al bon enteniment que és la base d’una convivència global en pau. La poesia una filosofia de vida.

A Mn. Joan Subirà amb admiració i respecte

La meva admiració i respecte no és fruit d’una amistat llarga en el temps, sinò curta en la intensitat i nascuda de la vocació periodística. Fou ell, que al ser traslladat de parróquia em va demanar fer-me càrrec de la direcció de la revista GRANOLLERS,COMUNITAT CRISTIANA. No sé si la meva acceptació fou un error o un encert. La veritat és, que coherent amb el meu pensament temàtic, la seva llarga vida va tenir un final inesperat. Però no és hora ara de parlar-ne Mn. Joan ho va deixar prou clar en el seu llibre dedicat a la premsa de Granollers. Com va nèixer la nostra amistat? Precisament per l’amor a la premsa i a l’amor per Catalunya. El concepte que jo en tenia de la premsa religiosa, penso que estava en la seva línea, però no era ben vist per els responsables de la Parròquia. I la revista deixà de publicar-se i fins el dia d’avui continúa inèdita. Penso que a Mn. Joan li va doldre encara que va entendre el perquè. Mai me’n va parlar i jo tampoc. Durant la seva direcció la revista fou sancionada per la censura, al menys dues vegades, i ho fou per la seva defensa i pensament de Catalunya. Recordo que Mn. Joan era un adicte a les reunions de la República de la Vall del Tenes que se celebraven al restaurant La Cruïlla, de Lliçà d’Amunt i en una d’elles va voler que l’acompanyès, gest que li agrairè tota la vida. Mn. Joan era un fervent defensor dels drets de Catalunya i de la seva llibertat amb dret a ser independent. I aquesta idea la censura mai li va perdonar i un cert sector de l’esglèsia tampoc, encara que alguns col·laboradors de la revista eren ferms  partidaris de la independència. La seva vida i la meva no eren paral·leles, més aviat, convergents partint de punts diferents. Ell coneixia la meva vida i la meva secularització, el que no significava renegar de les idees religioses, independentment de les possibles diferències d’interpretació. I ell n’era conscient i em demanar que acceptès. Eren dies  de canvis polítics molt importants al país i d’idees religioses progressistes, essent el model meu una revista que es publicava a Santa Coloma de Gramanet. I la meva idea era el diàleg religiós amb el pensament d’esquerres que començava a ser present a la premssa de casa nostra. I aquesta tendència Mn. Joan com a bon periodista que era no la defugia, tot el contrari, perquè el diàleg és la base de la bona convivència. I és precidsament aquesta orientació que algú m’acusés de voler converrtir Granollers, Comunitat Cristiana en una revista comunista. I aquí va acabar la meva direcció. Ho vaig intentar però el diàleg no fou acceptat. Penso que era l’herència que havia rebut de Mn. Joan Subirà a qui agraeixo de tot cor el seu oferiment i allà on sigui, al jo absolut etern, li demano perdò per no haver pogut continuar la seva feina. Fins sempre, Mn. Joan, l’infinit diví és el teu espai.

¿DE LA TRAGÈDIA AL MIRACLE?, per Oscar Mateos

El quadern 193 de Cristianisme i Justícia és una molt interessant reflexió respecte a l’evolució econòmica i política que s’esta produint en el continent africà. Sembla ser que des de l’economia s’ha produit un procès, gràcies al qual la riquesa també hi aflora. I alguna de le seves parts entra a formar part del grups de nacions multipolars. És a dir, ja no és nonmés Amèrica del Nord i Europa sinò que emergeixen un grups d’estats que s’hi apropen i els hi fan ombra coneguts pels BRIC i un altre per NEXT ELEVEN. Dóna la impressió que es passa d’un “afropessimisme” a un “afroptimisme”. Peró sí és veritat que un  grup de paísos africans han millorat molt en la seva economia, també ho és que la gran majoria de la població africana encara pateix les consequències de la misèria, resultat de situacions polítiques enfrontades i d’enriquiments descontrolats que afavoreixen el poder i perjudiquen la població Si Europa fou en el seu temps responsable de l’apropiació indeguda de la riquesa del subsol africà, darrerament la presència de Rússia i la Xina li han donat la volta i sembla ser que s’hi produeix un moviment conómic important. Però en la realitat són els dos països emergents els qui tallen el bacallà i s’emporten els beneficis. En aquest moviment l’Estat Sudsaharià ha esdevingut un dels emergents. En aquest context la Royal African Society afirma que “no es tracta de pensar en les bones accions que hauriem de fer a l’Àfrica, sinó de reflexionar sobre aquelles males accions que hauriem de deixar de fer”. Aquest centre d’estudi britànic resumeix en alguns exemples on s’hauria d’actuar per millorar: a) l’impacte del deute extern. Àfrica paga més del que rep com ajuda. b) comerç d’armes c) la corrupció i els fluxos financers il·lícits, d)la fuga de cervells. Són aquests els punts més importants en els que cal treballar perqué Àfrica de veritat millori i ho farà quan la seva política i economia sigui verdaderament la veu del poble.

FA 50 ANYS, VA HAVER-HI UN CONCILI

El jesuita Víctor Codina professor de teologia de la Universitat Catòlica de Bolívia, el desembre de 2012 publicà el quadern de Cristianisme i justicia n. 182, reflexionant en nom de la memòria histórica sobre el perquè, el com i les seves consequències. Un estudi sobre la incidència de l’Esglèsia Católica al món, de com la seva trajectòria camina al costat del procès històric polític i econòmic i les consequències que aquest veïnatge hi pot tenir tant positivament com negativa. En el devenir de l’esglèsia s’hi aprecia un extraordinaruu respecte a la lliberat humana i aquesta llibertat es causa de situacions complicades. L’autor ens presenta la realitat preconcialiar de l’Esglèsia amb una presència molt legalista per salvaguardar la moral dogmàtica que suposava postures un xic separadores dels fidels a l’hora de participar en els actes religiosos. L’esglèsia necessitava un comportament més humà envers les persones sense perdre la fe i guardant els normes però donant a la convivència una proximitat més evangélica entre el clergat i els fidels. I com succeix en grans esdeveniments una persona humil i sense pretensions, només amb el don de la fraternitat, convoca davant la sorpresa de tothom el II Concili Vaticà. El Papa Joan XXII revolucionà la història de l’esglèsia catòlica apropant-la més al poble humil i senzill. El seu successor Pau VI fou  l’encarregat de donar vida a la revolució catòlica, que despertà unes grans esperances en el món cristià. Un dels resultats necessaaris fou l’apropament amb altres religions, com el judaïsme i el protestantisme i principalment amb l’Esglèsia otodoxa. L’entuiasme fou gran però celebrat el Concili i tornats a la vida normnal, aquell entuiasme es refredà per postures poc conformes amb les reformes litùrgiques que suposava i en l’apropament a altres religions. Però l’Esglèsia no perd mai l’assistència deguda i quan més problemàtica sembla, sorgeix una nova figura, com fou l’arribada a la càtedra de Sant Pere del Papa Francesc. L’esperit evangèlic no es perd, malgrat situacions que tenen aparences separadores. És aquella assistència íntima que fa més de dos mil anys que compleix la promesa de Crist que sempre estaria en i amb ella. Un opuscle recomenable per aquells persones que desitgin conèixer en profunditat el perquè de l’Esglèisia Catòlica al món actual.

EUROPA, EN LA CRUÏLLA, d’Alfons Calderon i Lluis Sols.

Quadern 188 de Cristianisme i Justícia. L’opuscle està dividit en tres parts. 1.-La crisi del projecte europeu. 2.-El somni d’una Europa Unida i 3.-L’Europa que volem. Un estudi aprofundit que ens explica quina és la situació actual de l’Europa Unida i perquè s’hi ha arribat amb la preocupació del risc de disoldre’s si no se solucciona el problema i es retorna a la idea fundacional respectant els progresos, que hi són, presentada l’any 1950 per Robert Schuman. Sembla ser que la problemática de risc té la seva base en el tracte econòmic i el protagonisme que hi té fundamentalment Alemanya amb una marginació dels estats més petits i el fet d’impedir-ne l’entrada a d’altres perquè no ho volen Alemanya, França, Itàlia i Espanya

La segona part es dedica al perquè d’una Europa Unida creada per personalitats que tenien les idees molt clares i alló que pretenien és que a Europa no hi haguèssin més guerres. Les personalitats ideològiques i fundacionals són: Robert Schuman, que va er President de l’anomenat Parlament Europeu; Jean Monnet, que amb aquestes paraules va definir el projecte:”nosaltres no unim, estats, unim persones” És el problema actual del domini dels estats; Konrad Adenauer, fundador de la Democràcia cristiana; Alcide de Gasperi, va viure refugiat al Vaticà, fugint de la persecució de Mussolini; Paul Henry Spaak, perseguit pels nazis viatge a França i Espanya, va ser president de l’Assemblea de l’ ONU. Un detall del seu humanisme, Schuman i De Gàsperi tenen iniciat el procès de beatificació per l’esglèsia católica. Les característiques d’aquests líders eren: 1.-pluriculturalitat, 2.- experiencia, 3.- visió i crativitat, 4.-esperit de conciliació, 5.-pragmatisme i eficacia i 6.-habilitat. Dissortadament els dirigents d’avui no estan a la seva alçada.

Tercera part: l’Europa que volem. Senzillament és l’Europa dels pobles, alló que no volen els quatre estats grans. Els autors acabem amb aquestes paraules:”Volem una Europa útil per als seus ciutadans. Una Europa oberta, compromesa amb el desenvolupament, la justicia i el medi ambient. Una Europa capaç de transformar-se i de ccol·laborar en la transformació de la resta del món.”

CJ quadern 180

UNICITAT DE DÈU, PLURALITAT DE MÍSTIQUES, de José I. Gonzàlez Faus

La presència del misteri i de la mística en el món en les diferents manifestacions religioses al llarg de la història. Mística i misteri una realitat que defineix en certa manera la qualitat de la persona humana. Les dues paraules ens traslladen a un espai més universal i de dimensions incalculables que incideixen en el psiquisme de l’ésser humà i li parlen d’una veritat que ultrapassa la realitat que viu en el món. El misteri i la mística són experiències que es poden viure des de diferents concepcions del present i del passat. I l’autor ho resumeix en dues modalitats místiques, la de l’ésser i la de la fe. La mística de l’ésser, bàsicament oriental, es presenta en l’hinduisme, en el budisme i en el taoisme. I la de la fe; en el judaïsme, en el cristianisme, i en l’islamisme. La peculiaritat de la mística de l’ésser es manifesta més com una vivència, que com una doctrina, i és fonamentalment psíquica, viscuda per l’esperit, que palesa una projecció universal infinita. En l’hinduïsme Déu és inaccesible de tal manera que “no pot convert6ir-se mai en objecte de coneixement…;qui es creu conèixer-lo, no el coneix en veritat”. La veritat és una experiència personal. El Budisme és en resum una experiència antropológica i la paraula Tao és l’arrel d’on brota la virtut. La mística oriental és en realitat una veritat íntima que s’experimenta sense conèixer-la, però que basteix l’estructura religiosa dels humans. La mística de la fe del judaïsme ens diu que el misteri és “la muralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio”.Podriem dir que el coneixement és la norma de la mística jueva i la fe en Déu fou la base de la construcció del poble jueu que té en Abraham el seu fundador. La mística jueva està representada pels salms essent els seus més fidels, els profetes. El Cristianisme esdevé el màxim exponent de la mística, amb la centralitat de l’amor, que li dóna una dimensió més sublim a la religió. I la tercera és l’Islam que comença ama aquestes paraules el seu text sagrat:”en nom d’Al·là el compassiu, el misericocdiós. Lloat sigui Al·là, senyor de l’univers”.Els seus místics representatius són el sufites i el murcià Ibn Arabi (s.XII-XII) confesa:”la sinceritat és la túnica de l’aspirant a sufí”. La presència del misteri i de la mística no està exempta de perills i dificultats, trobant-se els místics en veritables nits fosques. La mística no és exclusiva de persones religioses, un ateu pot gaudir de la mística amb la veritat de la seva vida. Un quadern per llegir-lo i reflexionar i adonar-nos de com la història necessita de la creença personal en Déu per bastir la verdadera estructura de la convivència humana. 

ART I POESIA AL CAFEART FONTANELLA XII D’OLOT

 ULLS DELS TEMPS PLOREN

A les 20 h. del dia 3 de novembre de 2017 se celebrava a Olot en la intimitat una trobada artística mentre a la Plaça de la Vila centenars d’olotins demaneven justícia i l’alliberament dels consellers catalans empresonats per defensar el dret d’una Catalunya lliure. La veu del poble demanant llibertat li donava a la trobada del Cafèart una dimensió humana de la veritat de la convivència basada en la cultura. Per què l’empresonament dels polítics catalans és un atac directe i un greuge inacceptable contra la dignitat de les persones i la seva llibertat de pensament. La intimitat de l’acte cultural des d’el silenci aportava el valor de la veritat de l’ésser humà en una convivència en la que la política ha perdut els seus papers. L’exposició ULLS  DELS TEMPS PLOREN és un diàleg crític de la realitat humana en el que la pintura i la poesia donat-se les mans desvetllen situacions socials cíviques que reclamen amb la mirada soluccions als problemes de les persones des de la cultura al civisme digne, en que cada persona palesi la veritat de la vida. La justícia i la humiliació, la bellesa i l’absurditat, les llàgrimes i les alegries, els somriures i els mals de cap, en una paraula, totes les vibracions humanes troben en l’art de la paraula i de la imatge una lliçó de riquesa interior. Arribar al cim de la muntanya no és fàcil, els obstacles reclamenn força psíquica i física i l’anàlisi artístic i poètic comporta una manera de ser i de fer de projecció cap a l’infinit. L’essència de les llàgrimes d’uns ulls que ploren o somriuen genera la realitat d’una existència sota la llum de bellesa universal.

Trobar en el ser humà aquesta bellesa universal és el  missatge de l’art i de la poesia. Art i poesia alliçonen a la intel·ligència per que desenvolupi aquella filosofia que ensenya a moure’s sobre la terra en sintonía amb l’infinit i que aconsellà dirigí la mirada a l’horitzó infinit de la llum. Viure en temps difícils amb una visió poética-artística genera confiança i seguretat en la essència vital de cada instant. Mentre Olot demanava llibertat en l’interior del Cafeart Fontanella XII l’art i la poesia es solidaritzava amb la història de la capital de la Garrotxa. Una humil explosió volcànica de la cultura il·luminant el camí de les reivindicacions de la història.