JO SÓC AQUELL QUE VA MATAR FRANCO, de Joan-Lluis Lluis

Una novel·la sorprenent d’una història que hauria pogut ser. La veritat de Catalunya valorada des d’una visió internacional que no ha estat capaç d’entendre la identitat d’unn poble. La centralitat del que fou el moviment dels maquis i del que hauria pogut esdevenir, basada en la història d’un poble, ha permès teixir una narració creïble, malgrat que la realitat ha estat una altra. La novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi 2017, es mou en un ambient de llibertat, independentment de la realitat històrica. La independència de Catalunya tractada des d’una visió d’una dictadura vençuda en la il·lusió però present en la ment de molts catalans. Óbviament que la violència no és el métode dels  independentistes però que el procès de la realitat no és aquell que es desitjaria peró s’imposa per les circumstàncies del moment i en defensa de la vida. La novel·la de Joan Lluis-Lluis és una reflexió des de la il·lusió d’uns esdeveniments històrics que es deriven d’una realitat certa dels maquis, que amb una complicitat internacional hauria fet possible la idea d’una Catalunya Independent. El plantejament del moviment que tenia la seva seu entre França i Catalunya amb una altra política europea i dels Estats Units, tenia una visibilitat de probabilitat i el desenvolupament de la novel·la ho dóna com un fet, quan veritablement fou un altre i Catalunya no es va poder separar d’Espanya com era l’ideal dels maquis. I en aquest procès hi va tenir força incidència el fet del moviment a França i a Catalunya. Joan-Lluia Lluis ha bastit un argument creïble amb uns personatges que podrien haver estat verdaderament reals i amb una mort del dictador obligada per les circumstàncies no totes favorables al moviment independentista. La mort del dictador, malgrat els problmes del moment, és el compliment d’un desig de matar feixistes. Què suposava la mort del dictador? Una via oberta a una Catalunya independent palesada per la presència en la narració de personatges com el President Irla, el del Conseller Ventura Gassol i a l’hora de presentar a la ciutadania l’èxit del moviment la necessitat de que la Generalitat fes presència protagonista, amb la intervención del President Terradellas. Una novel·la francament de lectura obligada per entendre un xic més el sentit de la llibertat dels pobles i el seu perquè.

La copa daurada, d’Henry James (1843-1916)

La idea que m’he format de la lectura de la novel·la rau en el fet que és  una novel·la de relacions humanes analitzades des de la psicologia. El títol de la novela ens porta a un fet d’una copa que es trenca i és en certa manera la culpabale de la trama psicològica. És curiós que la base la donen un pare i una filla que semblen inseparables però que les circumstàncies els porten a contraure matrimoni quins comportaments molt humans teixeixen la història i escriuen la filosofia. Les diferències hin juguen un paper important en quant el pare, viduu i molt ric contrau matrimoni amb un dona intel·ligent i molt hàbil en les relacions però amb un passat que crea dubtes a la filla. La filla contrau matrimoni amb un prìncep italià arruinat però molt dominat per les raons socials. La lectura ens porta per un extens recorregut de relacions sota la sospita d’infidelitats i dificultats per qué els dos matrimonis assoleixin els objectius de formar dues famílies en pau i raonables.  Les converses creuades entre els quatre protagonistes del problema és un veritable passeig psicològic que omple la realitat de dubtes però, a la vegada, mantenir el compromís matrimonial esdevé un deure. Alló veritablement interessant és la manera com l’escriptor dotat d’unes consisderables dots psicològiques i narratives va despullant els personatges per conduir-los a la veritat de la seva vida, recobrant el passat o prescindint del present. Però el raonament psicològic en la descripció i desenvolupament de l’argument li dóna a la novel·la un valor afegit de coneixement de les persones i el perquè de les seves relacions que enriqueix a la vegada el lector a favor del seu auto-coneixement i en el fet de saber valorar els comportaments dels altres. No és debades que aquesta novel·la està considerada entre les millors dels segle XX.

El dia del llibre un missatge de llibertat

Tres paraules em defineixen la diada catalana de Sant Jordi: rosa, llibre i espasa. La vida és una flor que ens embolcalla de felicitat; la lectura ens enriqueix culturalment i ens fa persones més dignes; l’espasa és el signe de la lluita de cada dia que amb esforç i constància texeix la nostra història personal i la del nostre poble. Tres paraules que hauriem de portar escrites en el frontispici de la nostra veritat. Tres paraules que recolzen i alenen l’exercici de la nostra llibertat. La natura ens regala generosament una infinitat de flors de tots colors i de perfums d’intimitats recordant-nos que  la nostra identitat és un jardí que configura la nostra imatge.

La cultura ens desvetlla emocions, sentiments, passions i idees que ens agermanen amb altres lectors i amics dels llibres i dissenyen la imatge íntima de la nostra existència. L’espassa simbolitza l’esforç de cada moment per esdevenir una persona digna i un ciutadà solidari. Les mans ens fan gaudir l’olor de la flor, ens obren les pàgines dels llibres i ens omplen el dia amb els instruments de la feina. La rosa té el seu moment; el llibre, també i l’espasa ens fa lliures constantment.

Tres paraules amb un missatge cadascuna per assolir la felicitat d’una vida. Treball, gaudi i goig són actituds de la vida que en la diada de Sant Jordi celebren la seva plenitud. És la festa que ens fa comprendre quina ha de ser la qualitat de la nostra personalitat. Les amistats palesen la seva realitat i els odis la seva pobresa. El cor de les persones hauria de ser l’impulsor de l’aigua que rega la vida amb el treball i el goig del coneixement de la pròpia història. Senzillament la diada de Sant Jordi ens parla de la trinitat que cada persona hauria de ser: feliç, culta i solidària. Una flor, un llibre i una eina de treball. La globalitat de la vida entesa com una convivència amiga de la pau col·lectiva. La vida de cada persona és un jardí, una escola i un camp. La trinitat de la felicitat humana que esdevé amor. Aquella realitat desitjada de poder dir veritablement he estat jo i aspiro a ser el jo infinit. Una lliçó sublim amb que ens obsequia el dia del llibre.

Pedagogia social de la poesia del poble

La poesia escrita és la veu del cor humà en la que la intel·ligència dóna la má a la passió. La poesia des de la lírica més mítica i mística a l’èpica més social i popular és sempre un configurador de convivència. No existeix cap ésser humà que en la seva veritat no s’hi bellugui l’esperit poètic. No és, avui, la meva intenció referir-me al fenòmen literari de la poesia d’èlit, més aviat valorar la presència de la qualitat humana de l’expressió poètica del poble. Sortosament les xarxes faciliten moltíssim dialogar amb els poemes que hi penja la gent. És un plaer la seva lectura indepedentment de la seva qualitat literària però gaudint de la seva quallitat humana. Són força els poetes i les poetes que ens regalen a internet el seus poemes i que conviden no només a dialogar amb els seus sentiments sinó també a compartir amb els poemes de la seva solidaritat. No l’he llegit encara, però és molt significatiu per a mi que cinquanta poetes, homes i dones, catalans dediquin els seus poemes a obres de solidaritat, com el llibre de refrència quins beneficis es lliuran a l’ ONG que es  dedica a rescatar persones que busquen la llibertat i la dignitat humana. La poesia del poble, és la poesia del cor, directa, potser amb faltes de sintaxis i d’ortografia peró embolcallades d’un gran amor. La poesia del pobles és el missatge del respecte a les persones i la intimitat de la veu de la llibertat. En el marc revoltat dels nostres dies, la poesia del poble és la força d’aquell desig que aspira a la germanor universal. És el missatge del llibre de referència i desitjo als seus autors i promotors el millor dels èxits perquè els poemes són senzillament la mà oferta a la gent que ho necessita. Permeteu-me la meva reflexió des de la religió. Independentment de les tendències ideològiques dels diferents poetes, homes i dones, ja siguin ateus, agnòstics o creients, aquest llibre és per ell mateix la veritat de la caritat evangèlica. La base de tota creença sense la integritat de les persones no és tal base.

A 500 anys de la reforma protestant, per Jaume Botey

El quadern 204 de Cristianisme i Justícia ens convida a una profunda reflexió sobre l’orígen del Protestantisme i el seu màxim responsable Martin Luter. El panorama religiós i polític d’Europa reclamava un moviment de reciclatge històric en profunditat tant per part d’una Esglèsia Catòlica massa a la deriva com de la política que tenia una difícil intel·ligència amb la religió. I la lluita religió esglèsia encetada per Luter tenia en Espanya un protagonista amb molts problemes per entaular el diàleg que mai es va celebrar i sempre es va jugar amb segones mans que desviaven el projecte. El greu problema desvetllat per Luter, en un principì d’un pronunciat caire econòmic i tot seguit d’un de més profund que era el teològic. En el fons una demostració de que quan política i religió no es posen d’acord amb l’objectiu històric que els hi correspon a una i altra i s’hi superposa el poder d’una sobre l’altre, la guerra és d’efectes impensables. Alló que he deduït de la lectura del quadern és que la protesta de Luter era necessària i indispensable perquè la política i la religió portaven Europa per camins inexplicables. El desafiament teològic entre Luter i l’Esglèsia va tenir consequències indesitjables tant pel comportament d’una banda i de l’altra i la ciutadania que en va sortir més mal parada va ser la  dels pagesos, derrotats per uns i altres. I en aquest capítol Luter tampoc hi jugà net perquè es va posar del bàndol dels polítics. Però la revolució amb més de 100.000 morts no fou estéril per un futur que desvetllà clarament quins eren els seus errors. Dissortadament no ha estat fins cinc cents anys desprès que s’ha arribat a la conclusió de la necessitat de la rebelió protestant, de la injustícia en la guerra dels pagesos i de la necessitat que els dirigents protestants i els de l’Esglèsia Catòlica dialoguèssin com sortosament van fer el Papa Francesc i el President de la federació luterana mundial l’octubre de 2016. Un poeta escolapi aragonés va escriure “Dios escribe recto con renglones torcidos”. Esperem que les contradiccions religioses desvetllades el segle XVI entre política i catolicisme hagin trobat encara que massa tard la línea recta de la història al segle XXI.

FILLS I FILLES D’UN PELEGRÍ,d’Alberto Ares Mateos

El tema migratori estudiat pel Quadern de Cristianisme i Justícia, n.206. La migració és un fenòmen tan antic com la humanitat, però en els darrers segles ha assolit una dimensió històrica. I és tant important aquest fet en la convivència humana que el  cristianisme està programant la teologia de les migracions. La base la dóna la Bíblia tant de l’Antic com del Nou Testament posant en relleu la realitat de Jesucrist, exemple d’immigrants. És tan significatiu el fet migratori que esdevé un verdader signe dels temps. De tots els temps amb les característiques pròpies de cadascun. En l’actualitat el nombre de persones migratories supera els 230 milions, que equival al cinquè país més poblat del món. Però en el segle XXI el fet migratoria està tenyit de sang, l’any 2016 moriren ofegades en el Mediterrani més de 5000 persones. Aquest fenòmen ha estat objecte d’estudi i anàlisi pels grans escriptors del Cristianisme des dels seus orígens i els Papes de l’Esglèsia católica se n’han fet ressó en les seves encícliques. Papa especial, l’actual Papa Francesc, fill d’emigrans. En l’actualitat les migracions plantegen quatre punts importants a ser tinguts en compte: identitat, dignitat, justícia i hospitalitat. Qui és un emigrant? Teològicament un fill de Déu, que fa iguals a tots els humans i en la lesgislació europea un ésser lliure amb drets i deures que reclama la segona condició que és la dignitat. Però el respecte a la identitat i a la dignitat obliga a una justícia igual per a tothom que ha de reflectir-se en l’hospitalitat, que suposa un sostre i una manutenció d’acord amb les necessitats de cada persona. I és precisament la lluita de la humanitat per gaudir d’aquestes quatre condicions que a moltes, massa, persones li són negades en el seu país d’orìgen i pels paísos que intenten entrar i no són acollits com cal. I és precisament en les diferències del respecte a les persones que es pateixen entre la religió i la política l’orìgen del conflicte que domina sempre el més fort amb l’ajuda de les armes. El tracte que Europa està donant als immigrants no és només reprobable religiosament sinó també i possiblement més, humanament. En aquest tema migratori la teologia hi té el gran argument en la figura de Jesucrist en la seva infantesa, en la seva maduresa i en la seva mort. I la centralitat del problema identitari està en considerar que les persones, totes, són filles de Déu, condició superior a tota altra consideració humana. No respectar aquesta condició suposa el camí obert a les desigualtats humanes i al poc respecte al fet de ser persona.

Art i llengua, arguments democràtics.

El portaveu del Congrès, Sr. Casado ha afirmat que a “Catalunya no s’estudia el castellà”. Els castellans diuen “por la boca muere el pez”. Ifema, entitat responsable d’Arco, la fira espanyola més important d’art, va decidir treure de la mostra la pintura de l’artista madrileny Santiago Sierra, valorada amb 80.000 € i venuda abans d’inaugurar, amb el tema PRESOS POLÍTICS, per “evitar polémicas” i pèrquè “perjudica la visibilitat del conjunt dels continguts d’Arcomadrid 2018”. Si fem una ullada sobre les entitats que configuren IFEM ho entendrem ràpidament. Són: Comunidad de Madrid, Ajuntament de Madrid, Càmera de Comerç, Fundació Obra Social y Monte Pío de Madrid. La resposta i la configuració d’Ifema són prou convincents per entendre el nivell polític de la decissió. Entre els 24 polítics empressonats, de Catalunya només hi havia Jordi Sánchez i Oriol Junqueras, els altres eren del País Basc i de Madrid. Una demostració més de la por que té la política a l’art i a la cultura. La decissió ha estat una bofetada a la Galeria Madrilenya que presentava l’obra d’un pintor reconegut internacionalment i, a la vegada, una demostració de la feble democràcia que no sap dialogar amb la cultura. Una vegada més, culturalment, Espanya a la cua d’Europa i aquesta vegada rebutjant un pintor madrileny perquè la seva obra feia olor d’estar al costat dels empressonats catalans. Aquesta és la feblesa de mires del Govern d’Espanya que ni tan sols sap llegir els missatges de l’art. Dissortadament en el Govern de l’Espanya actual s’hi intueix un pànic, que passa de mida, a la cultura que defineix la veritat dels pobles., I al costat d’aquest fet ens surt Pablo Casado, portaveu del PP al Congrès dels Diputats i ens diu que a “Catalunya no s’ensenya el castellà”. Demostració d’una greu incultura a nivell internacional. Em pot portar el Sr. Casado un català que no sàpiga parlar castellà? Sr. Casado, he estat professor de llengua castellana i alló que feia era pràctica i sobre la pràctica gramática. I els resultats eren excel·lents i gosaria dir, i no s’ofengui si de veritat és demócrata, que alguns dels i les alumnes amb tota seguretat escribien millor que vos.  Sr. Casado les paraules i els fets no enganyen i amb les vostres paraules i la decissió d’Arco s’ha donat al món una  demostració d’un nivell cultural que la cultura dels grans artistes i escriptors espanyols no es mereixen. Atacant Catalunuya, Vos i Arco heu demostrat un molt ratíc servei a la cultura espanyola de Calderon de la Barca, Lope de Vega, El Greco, Quevedo, Espronceda, Antonio Macchada, Antonio López i un etc, molt llarg i digne que com Cervantes era amic de Catalunya i Garcia Lorca que se sentía un català més. Amics, en el meu lèxic no hi té espai la paraula enemic. A Catalunya tenim una frase molt popular i no per popular és menys sàbia, sinò que dóna a conèixer qui ho és o no de sabi i la frase sembla de pagès, però el pagès a Catalunya, com “el labrador” a Castella, poden ser incults, però són sabis i la frase en relació al comportament d’Ifema i les paraules vostres Sr. Casado s’en diu “pixar fora de test”.