CAP A UNA ECOLOGIA INTEGRAL (quadern 202)

Els jesuites Joan Carrera i Llorenç Puig ens presenten aquest tema a la llum de l’encíclica del Papa Francesc Laudato si. És una crida a la humanitat amb una obligació especial dels fidels religiosos del cristianisme i a la vegada als d’altres religions a sentir i compartir  la nenessitat d’un canvi de vida arrel de la problemática desfermada pel canvi climàtic i les relacions de la humanitat amb la natura. És una urgència perquè es fonamenta en un canvi important en les relacions humanes consistent a una més justa distribució de la riquesa i a una més humana amb el medi ambient si volem de veritat una justícia social. Com hauria de ser la nova consciència integral? Llegim.”Aquesta consciència de la interdependència ens hauria de dur cap a una ética de la compassió universal que promogui que tots els éssers vius puguin viure dignament, especialmente els més febles i els més amenaçats. Només l’espècie humana pot pendre el lideratge d’aquesta responsabilitat i, per aixó, per oferir una resposta compassiva amb els altres i amb tota la biosfera hem de comportar-nos com si fóssim La consciència del planeta.” La tasca no és fàcil, però no impossible, ni ràpida, `però sí necessària i també urgent. D’aquestes paraules que a continuació reprodueixo podrem deduir d’on sortirà la gran oposició:”Un desenvolupament tecnològic i econòmic que no deixa un món millor i una qualitat de vida integralment superior no pot considerar-se progrès”. Dissortadament la paraula progrès és la més manipulada hipòcritament perquè si els benestants van millor, és progrès i aquest progrès és consequência del major empobriment dels altres, no té importància. Però deixeu-me dir “sortosament aquesta forma de progrès” no deslliuraria tampoc al rics  de la desfeta. I la única solució passa pel canvi de consciència. El que té molt ha d’estar disposat a ajudar al necessitat i el necessitat a saber fer un us de l’entorn i del que rep, raonable. Sortosament en aquest tema les grans religions del món no només hi estan implicades sinò entregades i totes elles saben molt que vol dir aconseguir una persona integral. És la lluita de la cultura, i la religió ho és, contra l’egoïsme del voler tenir més.

MAUNA. La enseñanza del Silencio, de Swami Satyananda

El silenci del que ens parla Satyananda no és simplement l’absència de paraules i sorolls sinò un concepte molt més profund e íntim que esdevé creador. És aquell silenci que et permet caminar pel carrer sense que et desvii de la teva consciència a l’hora d’obrar. Per exemple, he arribat a la conclusió que beure tal licor no és bo per la meva persona perquè em perjudica la salut. Si la consciència és plena i el silenci és obvi per més que se’t tempti no en veuràs. Si en veus significa que el teu silenci creatiu, no és un tal silenci. No és fàcil ser silenciós en mig del xibarri. Però és possible i es pot arribar molt lluny. És alló de Sant Bernat que se sentia sol al bell mig de la multitud. MAUNA, que vol dir silenci, és unn llibret basat en l’experiència personal del seu autor, fill de Granollers i molt estimat. El seu aspecte exterior no ens portarà a conèixer que el silenci és la seva vida però les seves paraules seran una invitació per conèixer la seva personalitat. Per a mi ha estat una descoberta i, a la vegada,  una il·lusió per la consciència que jo tenia dels molts punts de contacte entre l’hinduisme i el cristianisme. Per tenir-ne una idea, a partir d’un escrit que invita a la lectura, transcriurè un poema d’una mestra hindú contemporànea, Prema Panduranga, i en el seu poema trobareu expressions que us faran exclamar, aixó és evangeli pur. No les escric, les descobrireu. Diu el poema; “El habla necesita compañía, el silencio necesita soledad/ El habla quiere conquistar a los demás, el silencio quiere conquistar-te a ti mismo./ El habla crea amigos i enemigos, el silencio es amigo de todos./ El habla necesita respeto, el silencio tiene ya esta respeto./ El habla està relacionada con la tierra, el silencio es transcendente./ El habla educa, el silencio exalta. / El habla tiene limitaciones, el silencio es ilimitado./ El habla necesita esfuerzo, el silencio mucho más./ El habla es humana, el silencio es divino./ Mientras hablas te oyen otras criaturas, en silencio puedes oir al Creador. El silencio te lleva a la quietud de la mente, luego a la introspección, a la purificación, y finalmente a la liberación.” Francament a l’acabar la lectura vaig proposar-me entrar en el gran silenci, amb pràcriques que s’aniran allargant, una al matí i l’altra a la tarda  amb una variant que el meu mantra serà “Pare nostre, que esteu en el cel”. El silenci hindú també busca la divinitat.

NATURA M’ATURA, de Narcís Munsó

Un libre que m’ha produit un goig especial perquè, l’autor un xic més jove que jo ens regala  una mos molt important de les seves emocions a pagès i també de pedagog. Emocions que comparteixo per les mateixes raons i que la seva lectura m’ha fet reviure moments molt parells a pagès i a l’escola. El títol ja és tota una advertència del que hi descubrirem, senzillament de com ens parla la natura. El llibre presenta dues parts: una de poemes i l’altra de narracions, però aixó no vol pas dir que la poesia no estigui present en les dues parts. La darrera estrofa del primer poema  és tota una profunda reflexió de vida: “Mon cor, que és de terra,/ guarda una llavor./ Si ara non s’erra,/ en puja una flor”. Mentre la lectura t’acompanya t’obre els ulls i et fa veure d’on i com surten les flors. Molt emblemàtic el poema ROSER DE BOSC: “ Vull la rosa d’englantina / o la d’un roser caní / ben guardada per l’espina / i desclosa a mig camí”. I tot el llarg de la primera part esdevé un descobriment de plantes i flors, qua totes amb els seus colors, formes i olors donen a l’ésser humà la raó de perquè es la flor més bella de l’univers. Però altres flors tenen molt de protagonisme en la vida de les persones, com ens ho diu en la darrera estrofa del poema taula vella: “Vella taula que ara és santa./ Taula que en tornar al seu lloc / es veu que el pes no l’espanta / i no cal tirar-la al foc”. La vellesa manifesta la seva saviesa i solidaritat per fer florir les plantes joves del jardí de la vida. Però la segona part del llibre esdevé una altra joia de la dedicada a la naturalesa vegetal i animal i amb moments intensos de l’ésser humà. Parla d’ocells, peixos, del fred i el calor i per damunt de tot de la grandesa de la vida humil i senzilla del camp com la del conte EL NEN QUE NOMÉS SABIA DIR NO, una gran lliçó humana de la grandesa del desvalgut sense ningú que amb humilitat i senzillesa sap guanyar-se l’amor d’una noia de ciutat donant un tomb a la vida dels dos i una lliçó de la grandesa de la humilitat del camp davant la supèrbia de les grans ciutats. Senzillament un llibre que no sé si serà un bestseller però tinc molt clar la gran qualitat de persona i de pedagog, difícil de que la superi l’escriptor, del seu autor i li desitjo que almenys l’iguali. És un llibre que més enllà de passar una bona estona fa sentir els batecs de la naturalesa que el cor comparteix.

A la tardor poemes, de Josep Lleixà i Fernànez

Aquest poemari m’ha integrat en el curs de les quatre estacions climàtiques i he trobat en el món de la poesia el goig d’abastar els fruits de l’arbre per excel·lència que és la humanitat. Possiblement algun dels fruits una tormenta els ha mossegat però aquell fruit sovint encara és més agradable al paladar dels sentiments. En la poesia de Josep Lleixà s’hi viu el procès natural d’un poema, que es pensa i dissenya a l’hivern, se sembra a la primavera, se’n té cura a l’estiu i a la tardor, amb les fulles seques de les arbredes, els fruits són un plaer del gust. Veritablement aquest procès de la poesia de l’amic Lleixà té en el missatge, el gust, l’encant de la poesia habillada amb el vestuari de la identitat personal però viscuda en l’amistós diàleg de la lectura. Diàleg distès, sense pretensions amb el desig d’arribar al cor per descobrir en cada moment quins són els veritables batecs de la humanitat. Quan el cor d’un poeta batega, batega la poesia de la humanitat perquè la millor poesia està en el fons més que no pas en la forma, però benvinguda l’excel·lència  formal perquè enalteix l’excel·ència del missatge. I penso sincerament que la poesia de Lleixà basa la seva qualitat en la mà estesa que busca l’amistat de tothom. El poema EL SILENCI sintetitza i alliçona. “Escolta el silenci,/ escolta’l en silenci./ No sentiràs res,/ i quedaràs sorprès / de les coses que has entès”. Sovint ens falta saber escoltar en silenci, el meu silenci per entendre la paraula d’altri. Sovint la conversa en silenci de dos amics, que un al costat de l’altre, es parlen sense pronunciar paraula, és la manifestació de l’amor que modela les identitats. El meu amic Swami Satyananda, diu que “estar en mauna (silenci) en su sentido màs elevado es permanecer en nuestra propia esencia”. I certament amb la senzillesa de la humilitat Josep Lleixà ens alliçona amb els seus versos quina és la seva essència. I no per aixó no deixa de ser profund, en la seva humilitat, quan ho corrobora dient:”T’adones que el que tu vius / no ho pots transmetre a ningú./ Explicar-ho, potser sí”. La comunicació és el vestit de la poesia, que pot ser més humil o més senyor, però un vestit ric o pobre no és l’ànima de la poesia. I en el poemari de Lleixà hi brilla l’anima, més que el vestit. La lectura del teu llibre, Josep, m’ha fet estimar més la vida, la meva i la dels altres.

LES CIUTATS OCASIONALS, de Ricard Mirabete Yscla

El títol de poemari “Les ciutats ocasionals” em desvetllà una curiositat centrada en la normalitat dels pensaments. Obviament que el fet de pensar és normal però també ho és l’afirmació de la possibilitat o veritat de pensar en anormalitats. Però la lectura del poemari m’ha fet adonar que hi ha anormalitats que poden ser normals. No és el tema de veritats o mentides sinò de diferències dintre d’una ética. Tot depèn del sentit ètic o moral de les persones. I aquesta idea me l’ha despertada la paraula ocasionals una vegada acabada la primera lectura. I tot seguit em pregunto, on rau el fet o la idea ocasional de les ciutats. I la resposta me l’ha donada la identitat dels ciutadans, tot i que la construcció en el lloc escollit també port ser ocasional. Els ciutadans m’han donat la resposta en forma de vivències viscudes en visites de ciutats i precisament el primer poema acaba amb aquesta afirmació:” La questió és saber / si creurem en una història de melodies enutjoses”. Una melodia pot ser la causa d’un canvi emocional. El problema el provoca l’adjectiu perquè la melodía per uns pot ser enutjosa i per altres no. I Ricard Mirabete amb un estil poètic-narratiu o narratiu poètic gaudeix de la gran habilitat d’endinsar-nos en la veritat i dignitat del propi jo amb un missatge de l’entorn que convida a desconfiar. Reflexionem de l’acabament del poema “Envellir” fent referència a que ningú “no amaga la pressa de sentir-se veritat”. I per demostrar la seva “es despulla”. Ocasió que confirma en el poema següent, referint´se a la ràbia juvenil, escribint:”Ara i adès, malda per sobresortir / de la pedra i el fang en una tempesta / que és una farsa.” La lectura del poemari m’ha demostrat com amb els ulls oberts, una persona, sigui quina sigui la seva condició, sempre descobreix un moment  on troba la seva veritat. I Ricard Mirabete, bon poeta i gran pedagog, ens ensenya a caminar amb els ulls oberts per la vida perquè per un camí enfangat ens pot fer donar compte de com hem de caminar per la vida. Els problemes ocasionals del poemari no són fang, són poesia. Ricard ho sap, perquè la història la fan les persones que la seva vida és poesia.

VETLLA, de Jordi Llavina

“¿Hi ha cap vida que sigui més real / que una altra? Encara més: ¿quina em tocava,/ a mi, de fet, si no em corresponia / la que he menat tranquil·la i prou feliç?”. És la pregunta que es fa el poeta a les darreries del poemari. Una pregunta que va molt relacionada amb la companyia que  comparteixes. VETLLA és una poemari, guardant les distàncies i el tema, que per la forma s’agermana amb el poema el CANIGÓ de Mn. Cinto Verdaguer, amb una peculiaritat que té una clara tendència a una novel·la  poètica, escrita en vers. Personalment crec que és un poemari metafòric en el que el company de la persona viva (en VETLLA) una noia, en realitat és la pròpia vida, perquè quan es troben, diu el poeta, “l’amiga em va regalar un llibre / que sempre més m’ha acompanyat”.Aquest llibre portava una dedicatòria, que em fa recordar  la mort “Jo no hi serè, i tu (taxat el pronom em) vetllaràs”. Una excel·lent metàfora definitòria de la força del record, perquè un llibre sempre pot estar present i algun lector pot fullejar-lo. Certament la vida de cada persona té dues veritats, mentre s’està excribint es comparteix la lectura, quan ja no hi ets, la història el continúa llegint. I el llibre història d’una persona, creeatiu per la seva poesia, alliçonador per la seva narrativa, sempre està en la biblioteca de la història per  ser consultat i enriquir el lector. Ens diu el poeta: “Tots dos vam tenir esments, pel llibre, / del cor noble o mesquí dels homes;/ i el zel i els ancestrals instints / dels animals hi vam aprendre./ Ens va fer entendre o reconèixer / molts símptomes del curs de l’any:/ en el color vari dels camps;/ en una branca que es  desvetlla / després d’haver complert el temps / de poda de l’hivern; en fulles / que són parracs molls de rosada / i ahir era roba de mudar.” Jordi Llavina, observador , pensador i comunicador poètic i narratiu, té molt clar el valors del temps en la vida i com aquesta vida pot continuar en el record i en la investigación aportant idees i senttiments que enriqueixen la humanitat. VETLLA, ens parla de la importància de l’ésser humà que no només passa per la història, sinò continúa sent viu en el record i llegible en el poema i la narració. El poemari de Jordi Llavina és alliçonador des de la vivència de l’escriptor que s’enriqueix de la realitat i ens recorda que “no hi cap altre llibre / que m’hagi acompanyatb mai tant / al llarg dels anys. Ni de cap més / en goso dir de capçalera / fora d’aquest que em vetlla el són” perquè el llibre de la pròpia vida és el llibre seu de capçalera. I aquest llibre de capçalera contè els records d’altres lectures, el goig produit per una exposició, el sentit comunitari d’una convivència, la impressió bona o dolenta d’un fet impactant i sobre tot la presència de les pròpies passions que li donen al llibre la veritat del missatge, perquè cada vida, cada llibre vital, és un missatge que l’escriptor convida a compartir.

XXXIII TORNEIG DELS HISTÒRICS DEL FUTBOL CATALÀ

Club de futbol Badalona – Unió Esportiva Sant Andreu

La curiositat em va portar  a visionar per TV3 el partit final entre els clubs esmentats. Un d’ells militans a Segona B Nacional i l’altre a Tercera. M’agradava visionar el partit, però m’agradava més perquè era una memòria històrica de la veritat del futbol català. És veritat que Catalunya és terra d’acollida però en l’esport també està empaltada del joc del diner i encara siguin benvinguts els jugadors d’arreu, no és just que la presència catalana en surti perjudicada. I ho dic per què durant el cant dels Segadors, Himne de Catalunya, dels jugadors que vaig veure durant la interpretació del cant, cap el cantava. I em va doldre perquè significa que la integració no és per solidaritat sinò per interés, legítim, però molt significatiu. La igualtat de forces feu que decidís el campió la tanda de penals, tanda a la que s’arribà més pels mèrits de les errades que no pas del bon joc. Certament m’esperava més qualitat en els històrics catalans. En la primera part vaig tenir uns moments d’il·lusió esportivament parlant però al llarg del partit aparexeiren accions que es donen per normals però que jo penso que són antideportives. Pèrdues de temps en jugar la pilota, marcatges perillosos que poden provocar lesions greus, controls de pilota que són un descontrol i una sèrie de jugades amb la pilota als peus amb el xut corresponent que palesen una manca considerable en els automatismes indespensables per no cometre errades, com aquelles que es diuen era més difícil enviar la pilota fora que fer gol, quan la realitat demostra manca d’entrenament adequat, respectant, òbviament, les errades psicològiques. No saber controlar el moment psicològic palesa també manca d’entrenament adequat. Quan al començament de la segona part es produí l’empat em vaig imaginar que el futbol guanyaria en vistositat, però des de la meva talaia vaig veure un futbol més fluix i  menys intens. No sóc infalible, però ho vaig veure així. Manaven els nervis? Potser sí, i fan males jugades. Ho palesa l’empat final i la nessecitat dels penaltys. Senzillament m’hauria plagut més un partit més brillant i un model de deportivitat màxima. La realitat humana demana amb la seva llibertat, cada dia un nou pas endavant de millora. A  vegades l’ambició de ser més porta males jugades. Però en aquest partit del torneig esmentat hi fluia una jugada molt bona. Un acte de justícia història al futbol català. No debades el primer club de futbol a la pell de brau fou català, el Palamós, que sense jugar a primera divisió té la copa més important del futbol: ser el primer club de futbol de l’estat. Independentment del fet opinable d’un partit, enhorabona pel torneig, homenatge als històrics.