ÀNGELS DEL QUITRÀ, d’Arian Botey i Prat

Llegir la novel·la de l’amic Arian ha omplert els meus espais culturals d’un gran plaer literari però també emocional amb un gran respecte a les idees, sensacions i emocions, també en el desacord, que m’ha fet avançar en la filosofia i poesia de la llibertat. El darrer capítol ha obert la finestra de la comprensió que m’ha fet entendre, penso, el títol en la relació d’àngels i quitrà. Ha estat el darrer capítol, la clau, penso, de la idea  central de l’escriptor que amb el seu plantejament ha dibuixat el significat de la globalitat humana. Globalitat i diferències en un procés d’intel·ligència que defineix la individualitat, famílies (col·lectivitats) i el món (globalitat). Una sèrie de capítols estan dedicats a tres models de família; a continuació, els tres models és mouen ordenadament en una altre sèrie i el darrer capítol és la unitat de les famílies (la globalitat). I parant esment en la lectura vaig endinsar-me en un mon d’emocions, idees i sentiments que donen fe del camp immens de la llibertat per fer un esforç en l’exercici d’una convivència en pau. Els capítols dedicats a les famílies dissenyaven diferents formes de vida individual; en els capítols en els que hi figuraven les famílies, sorgien emocions, sentiments i relacions de tota mena per desembocar en el darrer on les diferències donaven pas a la unitat de l’amistat. Arian Botey ha demostrat un domini emocional de l’idioma en el que hi caminava un misticisme humà agombolat per la poesia i la música que li donen a la novel·la una globalització de l’ésser humà en les diferències. Diferències que es mouen en un quitrà original que defineix l’espai vital d’una història de la humanitat que transita per camins desconcertants en la forma i en el fons. Però aquests camins de quitrà són vençuts per uns àngels que en l’inici del passejar dominen dones que al final del trajecte allarguen la mà també als homes. Endevinava, conforme avançava en la lectura, la singularitat del paper de la dona en la vida que fa lluir els seus dons al marge de la bondat o no, dels camins, espais on es desenvolupa la vida. No he llegit la novel·la buscant una crítica dels errors, sinó una entesa de les diferències. En una paraula, una narració poètica-musical de la visió humana del ser, fer i estar que pot desembocar en la felicitat d’una humanitat que vol entendre el significat d’estimar.

L’HANDOL COSTA, de Pere Costa Pagès

No és un llibre d’història sinó un llibre que de fets i persones relacionats amb l’esport de l’handbol se’n pot bastir una filosofia de vida. Un llibre basat en relacions directes moltes d’elles i altres viscudes a través d’informacions rebudes d’altres persones, de la premsa i algunes de la sort. La quantitat de noms que figuren en l’obra de Pere Costa defineixen relacions de convivència que en certa manera són definidores de la humanitat. Pere Costa, com es dedueix del seu llibre, des del moment que va tenir informació de l’handbol esdevingué un factor molt important en la seva vida, com a jugador, entrenador i directiu. La seva lectura ha estat un revulsiu que ha millorat el meu coneixement d’aquest esport perquè la meva relació fou més una relació de pedagogia que d’història. I en aquest sentit m’ha obert els ulls a l’espai geogràfic més ampli perquè el coneixement que en tenia de l’handbol a Girona no m’explicava la seva realitat. Un altre factor que m’ha interessat molt és la dedicació a la modernització i avenços de l’handbol com una activitat humana de progrés. Millorar és objectiu de base. Òbviament, i el Pere Costa ho viu, no sempre el progrés satisfà a tothom, com per exemple jugar sense porter en cas de quedar-se l’atac amb un jugador menys per sanció de dos minuts. Personalment no l’acabo d’entendre. L’Handbol Costa és un llibre en el que la persona (jugador, entrenador, tècnic, directiu, aficionat) hi té un protagonisme que va més enllà de l’activitat esportiva perquè és un servei a la persona a tots nivells físic, psíquic, cultural i sobre tot humà. És un llibre que no és història en el sentit estricte, no és tècnic, no és filosòfic, no és pedagògic però beu de totes aquestes fonts. Una mirada a l’handbol diferent però, una vegada observada, necessària. Recomanable a tots els aficionats a l’handbol i a l’esport en general.

HISTÒRIA D’UN CRIT, de Joan BonaNit

La seva lectura ha desvetllat en la meva ànima un seguit d’emocions que els meus ulls regaven amb les seves llàgrimes. És una lectura obligada, penso, de les persones contràries i enemigues de la independència de Catalunya per descobrir la veritat dels sentiments de poble i de germanor, també, universal. Soc conscient que no totes les persones que es diuen catalanes són independentistes i els hi aconsellaria la lectura d’aquest llibre que els hi obreria els ulls del que significa la paraula llibertat. I llibertat és corona d’independència. Però a qui aconsellaria la seva lectura amb la meditació corresponent és als components del Tribunal Suprem, que com autoritat que són tenen el deure segons la constitució de PROMOURE, REMOURE I FACILITAR els drets de les persones i un d’ells és pertànyer a un poble, i aquest és Catalunya. Segons la Constitució que han de PROMOURE? L’anàlisi de les opinions que fan desitjable la independència d’una manera pacífica que fou manipulada pel president del govern envaint Catalunya de policia sense la qual no hi hauria hagut incidents, que era el que desitjava el govern, sinó perquè tanta policia. I va dir NO desobeint la Constitució. I el Tribunal no tingué en compte aquesta desobediència. REMOURE, amb aquesta paraula la Constitució exigia a uns i altres valorar les diferències, que no es feu i no per culpa dels independentistes que acceptaven el resultat democràtic del vot, resultat que el president no va acceptar havent organitzat ell les votacions. Aquesta és la democràcia i la veritat del govern del PP en aquells dies. Tampoc van facilitar cap moviment democràtic per arribar a un consens. Davant d’aquestes consideracions, què significa el crit BONANIT?  La fe d’un poble que respecta i defensa els seus líders que sí el van escoltar, cosa que el govern de l’estat no va fer i la Constitució en l’article comentat li demanava. HISTÒRIA D’UN CRIT és un llibre que continua la filosofia de llibertat dels llibres escrits pels polítics empresonats i que estic convençut que davant del món són argument de la seva innocència. Només hi faltava la resposta del ministre rus d’exteriors, Sergi Lavrov, al ministre Borrell demostrant-li la seva hipocresia d’exigir-li en nom d’Europa la llibertat de l’opositor rus, quan Europa no ha fet res per alliberar els presos polítics catalans.

REFER LA VIDA. Divorci, acollida i comunió

 

Un problema teològic però molt humà desenvolupat pel quadern 192 de Cristianisme i Justícia. La centralitat gira a l’entorn de la doctrina del Papa Francesc sobre el matrimoni i les conseqüències del casament dels divorciats. Un tema que contrasta amb el de la riquesa en l’evangeli perquè Jesús pràcticament no va parlar del matrimoni i sí va valorar els problemes de la riquesa de cara al regne del cel. El quadern fa un estudi documentat provocat per la postura de cinc cardenals contraris al pensament del Papa Francesc, amb la publicació d’un llibre en el que palesen que ells tenen la veritat davant la feblesa teològica del Papa. Una postura, la dels cardenals, que personalment penso contrària a la fe sense llegir els missatges del temps. Malauradament aquest enfrontament es base en l’apartament de la doctrina del Concili Vaticà II que obrí la porta a una apertura de  l’ Església al món. El problema es deu a una defensa de la veritat sense tenir present la misericòrdia i el perdó. És el problema que la llei és intocable i les persones que no la compleixen pequen. Francament hi he trobat una manca de respecte a la llibertat, quan el comportament de Crist es basava en el perdó i la recuperació dels pecadors. El problema del matrimoni dels divorciats no era tal problema per l’església ortodoxa que el reconeix amb el subsegüent dret de rebre els sagraments del perdó i l’Eucaristia. La lectura d’aquest quadern m’ha portat a considerar la urgència que té l’Església d’estar a l’alçada dels temps actuals. Adaptar-s’hi no vol dir renunciar, tot el contrari, vol dir conèixer amb més profunditat la importància de la veu de la gent davant els problemes que els nous temps li plantegen i la religió no és cap excepció. Pensant en el Papa Francesc m’he convençut que és un missatge de Déu perquè l’Església pensi més en les persones i no tant en la llei perquè quan hi ha amor, la llei hi sobra. Més  caritat, més solidaritat i la llei que estigui al seu servei.

ENTRE LS SOMBRAS DE OTOÑO, de Elena Peralta

 

Quan començo la lectura d’un llibre, la interpretació del títol és la meva primera reflexió. Convençut com estic de la íntima relació natura ser humà i la incidència que d’ella en rep, la interpretació del títol esdevé la síntesi indicadora del tema. Al tractar-se d’un poemari, la metàfora dona pas a la idea i feta una primera lectura he descobert que el títol ens porta a una part de la vida o al que em sembla més raonable a situacions passionals que l´ésser humà pateix. El primer poema n’és una demostració: “Llueve tristeza / los martes en mi alcoba,/ cuando enebro las dudas/ arrastrándome /hacia el polvo magnético / donde la soledad vence de nuevo.” Són moltes les situacions creades en el poemari on les emocions fosques dominen i el pensament de la mort sembra ombres en el temps que resta de vida. ”No tengo cobertura en el infierno;/se me agotó hace tiempo, /me acuna el oleaje de la muerte”. La vida esdevé un continuat sentiment de temor que porta a pensar en la feblesa de les accions humanes buides de sentit: “bailo sobre cristal / mientras voy precintando fisures del invierno”. Buscant la raó de l’existència troba poèticament la raó positiva de l’existència en el record i la nuesa al llarg dels remordiments acompanyen la vida.”Baldea los recuerdos,/después la lentitud,/desnudará al miedo; /dueño absoluto de los huracanes./ Acepta mi locura / y sin dudar.../ámame como soy.”  La veritat de l’existència es resumeix en l’amor respectant la veritat de la pròpia vida. El darrer poema revifa l’esperança perquè de les pors i sentiments i emocions n’ha après el que de veritat significa viure, vida a la que renaixem en cada instant quan entenem el perquè dels nostres dubtes. “Al otro lado de mis miedos / ya no llueve tristeza,/ ni duelen los instantes / que se murieron en mi vida;/ el viento que los mece / aleja qualquier duda. / Renazco una vez más.” La força poètica acompanya tots els moments de l’existència humana i de totes es situacions patides se’n dedueix la raó íntima del perquè de la vida. Cada moment es pot tornar a néixer.

PER QUÈ HAITÍ?

 

El Quadern de Cristianisme i Justícia n.220 denuncia la situació política i social d’Haití en base al terratrèmol patit el 12 de gener de 2010, que provocà la pregunta de Hillary Clinton. La política patida ha esdevingut més devastadora que el fenomen sísmic. I l’autor acusa com un responsable directe els EEUU d’América i concretament a Bill Clinton. La independència d’Haití assolida per la revolta dels esclaus, que palesà la capacitat productiva dels seus habitants, obrí els ulls de les grans potències que hi veien una possibilitat de domini si assolien controlar la producció de sucre, com havien controlat els productes d’altres països sud-americans. I flou precisament Bill Clinton culpable de la pobresa resultat de la seva intervenció presentada com un aliat fiable. I l’altre botxí de la  riquesa d’Haití fou la república francesa arrel  de la revolució amb el lema “llibertat, fraternitat, igualtat” que esperonà els esclaus i convertí l’esperança en una renovada esclavitud, no només en el tema econòmic sinó també en el polític. I Haití a partir de la seva independència de signe treballador i  creatiu, gràcies a la suposada ma estesa estrangera ha esdevingut un estat en fallida. El quadern 220 el considero una denúncia de la política mundial amb el lema tot si val encara que amb el domini esclavitzi al dominat. La situació actual d’Haití és una advertència de a necessitat que té la convivència humana de respectar i entendre els altres des de la verdadera amistat i no com va fer Bill Clinton reconeixent la seva errada sense fer res per reciclar-la. M’ha cridat l’atenció que una publicació de doctrina religiosa hagi denunciat amb la força de la història l’egoisme per dominar-la. Les relacions amistoses de les grans potències no són una assegurança de benestar. I la història d’Haití es repeteix. Què fa Espanya amb Catalunya? És molt alliçonador el paràgraf que dona entrada al capítol de COM SORTIR ENDAVANT. Meditem-lo: “Un passat colonial com a herència i una guerra com a ferida; un deute amb França com a llast i l’ocupació estatunidenca de càstig. Els Duvalier i els seus seixanta mil morts. Les ingerències contra Aristide. Una corrupció i una desigualtat encara vigents, que se sumen als colossals fraus en l’ajuda desprès del terratrèmol. Incultura, epidèmies com el VIH, infraestructures eficients, ja no per comunicar la gent, sinó per procurar aigua potable. Un avís des del pensament religiós contra el fenomen polític que controla el món en l’actualitat.   

GUILLEM, de Núria Cadenes

 

“Guillem ha esdevingut un símbol de llibertat”, frase amb que l’escriptora sintetitza la idea central de la seva novel·la, novel·la més en la forma que no en el fons que és història real. La mort de Guillem, un crim que es va pretendre revertir acusant la víctima de criminal. Les  paraules del comentari de la presentació del llibre en la pàgina promocional de la Llibreria la Casa del llibre ho donen a entendre: ”L’assassinat de Guillem Agulló és una esgarrifa exemplar de la impunitat amb que actua el feixisme sota la protecció de les forces policíaques i del sistema judicial i amb la vergonyosa complicitat d’una premsa capaç de manipular la realitat fins a l’extrem de presentar la víctima com a botxí”. La lectura de la novel·la de Núria Cadenes m’ha confirmat encara més en la meva idea de la feble credibilitat que em mereix la justícia espanyola. I en el procés de la mort de Guillem s’ha confirmat perquè s’ha demostrat amb arguments la mentida i s’ha proclamat la veritat. Dissortadament aquesta poca credibilitat cada dia té més força perquè els acusats demostren la seva veritat. Guillem és el gran defensor de la democràcia perquè amb la seva mort a la  democràcia de l’estat espanyol hi aporta una argument basat en la dignitat de les persones. Ell morint és un clam de dignitat i llibertat, els criminals alliberats són una vergonya per a la humanitat. És trist i molt que fets com l’esmentat tinguin carta de legalitat en estats democràtics. Dissortadament Guillem no és l’única víctima d’una democràcia continuadora del franquisme. Morir per la llibertat dels pobles és una heroïcitat humana i un sacrifici religiós recolzat per l’evangeli. Un llibre que totes les persones amigues de la llibertat haurien de llegir. La Núria es mereix matrícula d’honor per la seva valenta defensa dels drets, una acusació als manipuladors. És una sort que la humanitat es vegi dignificada per persones com Guillem, els seus pares i l’autora del llibre. És la base de l’esperança d’un món millor.