DESARMAR ELS INFERNS, de Joan Morera Perich

 

Llibret 207 de la col·lecció de Cristianisme i Justícia amb el subtítol de PRCTICAR LA NOVIOLÈNCIA DE JESÚS AVUI. Un estudi molt dens de com en les ensenyances de la bíblia, tant en el nou com en l’antic testament, la no violència era una pràctica social al servei de la humanitat per frenar els egoismes del poder. L’autor distingeix tres comportaments davant l’exercici de la violència. 1.- lluitar amb la força, és a dir, amb la llei del talió, que en el fons justifica la violència per solucionar problemes. I on rau la justícia. 2.- el famós no hi ha res a fer, i fugir per desentendre-se’n. 3.-la no violència activa que allò que pretén és recuperar l’injust. El n.3 desenvolupa la doctrina evangèlica i bíblica amb una mirada especial al profeta Isaïes. Ens recorda tres textos dels evangèlics molt explícits i entenedors. “Aquell de vosaltres que no tingui pecat que tiri la primera pedra”. Als que acusaven la dona adúltera. I un a un es retiren, reconeixen que ells no són innocents. Fi assolit: reconèixer la culpabilitat del acusador. Al soldat que el va pegar, quan se l’acusava davant del gran sacerdot: ”Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, perquè em pegues?” Una expressió que manifesta saber raonar els fets de cadascú. El jo no violent fa pensar al violent. I darrerament, ja clavat en creu, perdona als seus botxins: ”Pare, perdona’ls, no saben el que fan”. En una paraula les accions, del signe que siguin, totes han de tenir una raó que responsabilitza i les persones que raonen saben entendre la bondat o no dels seus actes. En síntesi és una defensa de l’exercici correcte de la llibertat que respecte el dret a equivocar-se i una vegada descobert l’error la intel·ligència li fa demanar perdó. La no violència sempre vol recuperar la persona. Rebutja qualsevol maldat. Davant la maldat de l’opressor el no violent està preparat pel sacrifici de la seva vida. Tal vegada la gran dificultat del no violent està en la llei que busca en la violència la raó de la pau. L’objectiu del no violent és desarmar al violent.

EL SHOCK PANDÈMIC

 

Ivan Krastev membre de l’Institut de Ciències Humanes de Viena aporta aquesta afirmació en el n.221 de Cristianisme i Justícia: “Persones d’arreu del món hem tingut la mateixa conversa i compartit les mateixes pors, hem experimentat el que de veritat significa viure en el mateix món”. Causant d’aquesta sensació la Covid-19. Una epidèmia conseqüència d’una mala política havent patit l’any 2008 la crisi econòmica del Lehman Brothers, el 1918 la grip espanyola i el 2014 l’ebola. Una pandèmia que denuncia, acusa i afecta als sis punts següents: 1.- Transnacionalitat. 2.-Transició geopolítica. 3.-Poder distribuït: governança fragmentada. 4.-Incertesa social i desafecció política.5.-Crisi climàtica i crisi de civilització i 6.- Atomització social, crisi de valors. En conjunt, causa de les crisis democràtica, social i econòmica. Provocat per la cultura de l’excés i del consumisme desenfrenat. Tot plegat ens exigeix un nou contracte social. Slavoj Zizek afirma que ens encaminem cap a un comunisme internacionalista adaptat al segle XXI o a la barbàrie. Una acusació molt greu. I es plantegen tres possibles escenaris: 1.- replegament i retrocés democràtic. 2.- escenari lampedusià i 3.- resposta emancipadora i construir alternatives revolucionàries políticament, socialment i culturalment vers una nova organització econòmica. Estem en un gran moment perquè el món canviï. Com s’afirma en la CONCLUSIÓ, “NO VOLEM TORNAR A LA NORMALITAT PERQUÈ LA NORMALITAT ÉS EL PROBLEMA”. El filòsof senegalès Felwiine Sarr va afirmar: “Soc dels que pensa que les coses han de canviar. Si continuarem com abans o no, non ho sé. Però puc dir què desitjo i en quin sentit treballaré. Jo posaré la meva petita energia en els meus espais perquè el mon canviï. La gent que vol que el mon canviï no ha de parar-se només a voler-ho, ha de reflexionar sobre quines accions cal prendre perquè això passi. Tenim tots els elements per fer una acció, i la gran lliçó a extreure és que aquest és un gran moment per actuar perquè el món canvií.”

XVI TORNEIG VILA DE PARETS

 

La meva curiositat em va portar a visionar les finals femenina i masculina de categoria infantil. Fou per a mi una sorpresa per que per circumstàncies extra esportives no me n’havia assabentat, però l’aigua sempre desemboca al mar. Les dues finals foren força alliçonadores, la femenina amb una final catalana en la que un equip d’una comarca, crec que el Maresme, s’imposà clarament al Barça i la masculina amb els dos grans equips espanyols el Barça i el Madrid, la victòria fou pel Madrid com podia haver estat pel Barça. I a nivell alliçonador ho és també l’organitzador, un club d’una població comarcal molt important per la seva indústria i que també és internacional pel patinatge artístic. I l’altre punt important rau en el fet de ser televisat per esport 3. La gran assistència de públic evidencià la importància de l’esport infantil a casa nostra i la pedrera extraordinària que és, mereixedora de més atenció per part dels grans clubs. De les noies, si no vaig mal informat de dotze anys igual que els nois, em va agradar el joc de les guanyadores, molt superiores a les del Barça i que fan pensar en una molt interessant pedrera. La final dels nois, va tenir de tot, també de la necessitat de formació per les errades pròpies de l’edat però evidenciant un futur molt prometedor en el món del bàsquet. I una nota molt significativa el gran valor de l’esport en la convivència popular. L’esport infantil en les diferents modalitats ajuda a fer més positiva la convivència, tant des de l’organització com des de la formació. Tant l’infantil del Barça com el del Madrid van demostrar que ben tractada la verdadera pedrera la tenen a casa i que s’ha de donar més valor als jugadors formats per poder prescindir dels comprats. L’esport pot i ha de ser un mitjà de vida però no un negoci esclau del diner. El XVI Torneig Vila de Parets ens ho ha demostrat, i el que és vàlid pel bàsquet ho és per a tots els esports.

ACOLLIR-SE A SAGRAT

La construcció política de llocs habitables. El tema que desenvolupa el quadern de Cristianisme i Justícia n.210. El 10 de Desembre de 1948 es va firmar a París la Declaració Universal dels Drets Humans. Una Declaració d’obligat compliment de tots els estats que l’han signada i quins objectius fonamentals són el d’assolir una humanitat digna perquè tots els pobles han de respectar els drets humans.  Cristianisme i Justícia presenta un estudi de com pot contribuir el Cristianisme. El treball es desenvolupa amb els següents capítols. 1.- Llocs no profanables. 2.-Jesús constructor de llocs habitables. 3.-Construir llocs protegits: vermells, verds, grocs, violetes... L’objectiu d’aquest quadern és demostrar el poc interès de la política en general i com les religions, en particular el Cristianisme hi contribueix. Els no necessàriament són espais físics, que sí també, sinó situacions en les que les persones  demostren la seva participació amb el seu comportament a fer veritat la dignitat dels ser humà. Dissortadament un dels espais que no compleix els seus objectius és el comercial i l’industrial amb les seves creacions, que amb pell d’ovella, despullen els destinataris i s’enriqueixen demostrant que fan un bé a la humanitat quan en realitat el bé se’l fan ells i perjudiquen als consumidors. Un dels espais a construir és la globalització, espai que ha fet seu el gran capital privant dels drets als compradors per beneficiar-ne els industrials. Les finances no tenen llar, la seva llar són elles, no les persones. Només ha existit un gran constructor, Jesús, com ho palesa la lectura dels evangelis. Copio del quadern els espais existents que s’han d’enderrocar per què són sacrílegs: “Sacrilegi és el tràfic de dones i nenes amb finalitats d’explotació sexual; sacrilegi és no posar remei a la fam que es pot evitar a Sudan del Sud; sacrilegi és que els bancs desnonin la gent de casa seva; sacrilegi és que els mercats financers especulin amb les economies domèstiques; sacrilegi és l’espoliació de la selva amazònica per elaborar biodièsel; sacrilegi és l’extermini de la biodiversitat a favor d’un progrés depredador. Situacions insuportables davant de les quals no hi ha més reacció possible que aixecar el fuet i expulsar els mercaders”.

EL CORONAVIRUS: MIRALL DE CREENCES

 

El quadern 225 de Cristianisme i Justícia ens fa un estudiada visió d’una filosofia sobre el coronavirus que avarca religió, cultura en les diferents versions dels pensadors i la  incidència afectiva i efectiva en la vida dels humans des de tres mirades, primera relacionada amb la naturalesa, la humanitat i Déu; la segona, formes de creença i tercera la tradició judeocristiana inspiradora de creences. Els títols dels capítols amb els seus respectius temes ens posen al corrent del significat del coronavirus en l’actualitat El capítol 1, ens introdueix en el tema amb l’exclamació d’un ciutadà: “Si Déu existeix, perquè permet el coronavirus?” Capítol 2: La gènesi de les creences a occident. Capítol 3: “El coronavirus com a sindèmia”.  Capítol 4:” Creure en la naturalesa. Capítol 5: Creure en la humanitat. Capítol 6: Creure en Déu. Capítol 7: No tenir creences i capítol 8: conclusió. En l’apartat: naturalesa, humanitat, Déu, el Papa Francesc raona: ”Déu perdona sempre; els humans perdonem de vegades, la naturalesa no perdona mai”. La humanitat científica i filosòfica investiga possibles solucions per trobar un millor ordre de convivència. “El coronavirus ha provocat una dinàmica que es pot descriure de la següent manera: a) hem actuat colze a colze amb gent que es desviu per la vida de les persones i per la preservació del planeta on viuen; b)així, em fet l’experiència de pertànyer tots a una sola família humana; de ser dependents d’una naturalesa que hem de respectar i guarir, i últimament d’esperar en un Déu que venç la mort individual, humana i còsmica”. I en aquest treball solidari la religió cristiana hi palesa una mirada molt important de la relació amb Déu en el curs dels esdeveniments en la història. El coronavirus ha despertat la urgència d’un canvi en les relacions humanes amb la naturalesa i de la necessitat d’una autoritat superior a la naturalesa i a la humanitat.

EL PATINATGE ARTÍSTIC RECITAL DE POESIA

Vaig conèixer el patinatge artístic en la modalitat de gel en el festival celebrat en el llac de Puigcerdà l’any 1956 amb l’actuació de dues catalanes i el 1958 en el Primer Festival Internacional amb la intervenció d’una campiona helvètica. I enguany he gaudit la poesia del patinatge artístic amb el patinador Pau Garcia, de Parets del Vallés, campió del món als seus vint anys. Cal no oblidar el Grup de Xou d’Olot, campió mundial per tretzena vegada.  Els seu patins escriuen sensacionals poemes en els papers de gel que fan viure la creativitat amb versos que no es llegeixen però que els patins s’inspiren en l’esperit de la matèria poeta de l’univers. La natura agraeix l’estimació dels humans. I en aquesta gran comunitat del patinatge artístic Parets del Vallés hi escriu poemes brillants gràcies a la qualitat artística i tècnica de les seves patinadores i patinadors. Una ullada al facebook del Club Patí de Parets s’ha convertit en una audició de verdaders recitals poètics amb el llenguatge musical dels patins. No hi ha cap categoria en la que no hi figurin a primera línia patinadores i algun patinador de la població vallesana. Competicions mundials, europees, nacionals, catalanes són llibres de poemes escrits i molt valorats en totes les categories d’alevins a les de les grans competicions mundials. Escoltant els batecs del cor del patinatge del poble m’he assabentat de la seva vessant pedagògica formativa-creativa. El procés evolutiu de les patinadores i patinadors palesa el gran treball dels responsables de l’entitat i a la vegada una dedicació poètica creativa de nivell de matrícula d’honor. El patinatge artístic un actor creatiu programador de convivència i una estrella lluminosa en el firmament de l’esport. Amb tota sinceritat el llenguatge poètic del Club Patí de Parets ha estat un regal de la llei universal que hauria de governar el món, l’amor.

EL K2 VENÇUT PEL CIM DE LA VIDA

          

El dia 16 de gener de 2021 Sergi Mingote desafiava el K2, el segon cim més alt del món. Hi ho feia amb un brindis a la vida. El segon cim més alt de la terra va decidir abraçar-lo en la victòria sublim de l’infinit. La dignitat humana mereix èxits més valuosos, tot i sent-t’ho humanament molt les ascensions als vuit mil, perquè les persones són transcendents quan el rellotge de la vida amb la bandera del temps marca el començament de l’eternitat. Esportivament coronà alguns dels cims de la terra més espectaculars i brillants, brillants per en Sergi perquè dels seus cims podia recordar l’excel·lència. Quan en el seu llibre A PULMÓN va escriure que “en l’Himalaya, tard o d’hora, has d’enfrentar-te al fracàs”, afegint’hi que “no dubtava gens que el fracàs és el camí que porta a l’èxit”, acceptava que el seu èxit més gran li atorgaria un fracàs humà. I m’ho fa pensar una altra afirmació seva escrivint que cap dels seus vuit mils tenia més valor que la dignitat humana en el seu treball per l’esport inclusiu en favor dels disminuïts psíquics. El K2 no l’ha derrotat, la distingit amb la corona de llorer dels esportistes olímpics en la cursa transcendent de la vida. Sergi Mingote, d’esperit creatiu ens ha enviat el poema de la seva vida, signat en les rampes del K2. La decisió de l’ascensió del KD és un batec del cor que el poeta Joan Palau intueix amb aquests versos. “He acollit una petita engruna d’infinit / i l’escolto sovint, des de que sento els anys / desposseir-me lentament del temps”. L’ascensió a un vuit mil des del mirall de futur de la vida és una engruna d’infinit. Sergi Mingote ho tenia molt clar, era l’artista i el poeta