A la tardor poemes, de Josep Lleixà i Fernànez

Aquest poemari m’ha integrat en el curs de les quatre estacions climàtiques i he trobat en el món de la poesia el goig d’abastar els fruits de l’arbre per excel·lència que és la humanitat. Possiblement algun dels fruits una tormenta els ha mossegat però aquell fruit sovint encara és més agradable al paladar dels sentiments. En la poesia de Josep Lleixà s’hi viu el procès natural d’un poema, que es pensa i dissenya a l’hivern, se sembra a la primavera, se’n té cura a l’estiu i a la tardor, amb les fulles seques de les arbredes, els fruits són un plaer del gust. Veritablement aquest procès de la poesia de l’amic Lleixà té en el missatge, el gust, l’encant de la poesia habillada amb el vestuari de la identitat personal però viscuda en l’amistós diàleg de la lectura. Diàleg distès, sense pretensions amb el desig d’arribar al cor per descobrir en cada moment quins són els veritables batecs de la humanitat. Quan el cor d’un poeta batega, batega la poesia de la humanitat perquè la millor poesia està en el fons més que no pas en la forma, però benvinguda l’excel·lència  formal perquè enalteix l’excel·ència del missatge. I penso sincerament que la poesia de Lleixà basa la seva qualitat en la mà estesa que busca l’amistat de tothom. El poema EL SILENCI sintetitza i alliçona. “Escolta el silenci,/ escolta’l en silenci./ No sentiràs res,/ i quedaràs sorprès / de les coses que has entès”. Sovint ens falta saber escoltar en silenci, el meu silenci per entendre la paraula d’altri. Sovint la conversa en silenci de dos amics, que un al costat de l’altre, es parlen sense pronunciar paraula, és la manifestació de l’amor que modela les identitats. El meu amic Swami Satyananda, diu que “estar en mauna (silenci) en su sentido màs elevado es permanecer en nuestra propia esencia”. I certament amb la senzillesa de la humilitat Josep Lleixà ens alliçona amb els seus versos quina és la seva essència. I no per aixó no deixa de ser profund, en la seva humilitat, quan ho corrobora dient:”T’adones que el que tu vius / no ho pots transmetre a ningú./ Explicar-ho, potser sí”. La comunicació és el vestit de la poesia, que pot ser més humil o més senyor, però un vestit ric o pobre no és l’ànima de la poesia. I en el poemari de Lleixà hi brilla l’anima, més que el vestit. La lectura del teu llibre, Josep, m’ha fet estimar més la vida, la meva i la dels altres.

LES CIUTATS OCASIONALS, de Ricard Mirabete Yscla

El títol de poemari “Les ciutats ocasionals” em desvetllà una curiositat centrada en la normalitat dels pensaments. Obviament que el fet de pensar és normal però també ho és l’afirmació de la possibilitat o veritat de pensar en anormalitats. Però la lectura del poemari m’ha fet adonar que hi ha anormalitats que poden ser normals. No és el tema de veritats o mentides sinò de diferències dintre d’una ética. Tot depèn del sentit ètic o moral de les persones. I aquesta idea me l’ha despertada la paraula ocasionals una vegada acabada la primera lectura. I tot seguit em pregunto, on rau el fet o la idea ocasional de les ciutats. I la resposta me l’ha donada la identitat dels ciutadans, tot i que la construcció en el lloc escollit també port ser ocasional. Els ciutadans m’han donat la resposta en forma de vivències viscudes en visites de ciutats i precisament el primer poema acaba amb aquesta afirmació:” La questió és saber / si creurem en una història de melodies enutjoses”. Una melodia pot ser la causa d’un canvi emocional. El problema el provoca l’adjectiu perquè la melodía per uns pot ser enutjosa i per altres no. I Ricard Mirabete amb un estil poètic-narratiu o narratiu poètic gaudeix de la gran habilitat d’endinsar-nos en la veritat i dignitat del propi jo amb un missatge de l’entorn que convida a desconfiar. Reflexionem de l’acabament del poema “Envellir” fent referència a que ningú “no amaga la pressa de sentir-se veritat”. I per demostrar la seva “es despulla”. Ocasió que confirma en el poema següent, referint´se a la ràbia juvenil, escribint:”Ara i adès, malda per sobresortir / de la pedra i el fang en una tempesta / que és una farsa.” La lectura del poemari m’ha demostrat com amb els ulls oberts, una persona, sigui quina sigui la seva condició, sempre descobreix un moment  on troba la seva veritat. I Ricard Mirabete, bon poeta i gran pedagog, ens ensenya a caminar amb els ulls oberts per la vida perquè per un camí enfangat ens pot fer donar compte de com hem de caminar per la vida. Els problemes ocasionals del poemari no són fang, són poesia. Ricard ho sap, perquè la història la fan les persones que la seva vida és poesia.

VETLLA, de Jordi Llavina

“¿Hi ha cap vida que sigui més real / que una altra? Encara més: ¿quina em tocava,/ a mi, de fet, si no em corresponia / la que he menat tranquil·la i prou feliç?”. És la pregunta que es fa el poeta a les darreries del poemari. Una pregunta que va molt relacionada amb la companyia que  comparteixes. VETLLA és una poemari, guardant les distàncies i el tema, que per la forma s’agermana amb el poema el CANIGÓ de Mn. Cinto Verdaguer, amb una peculiaritat que té una clara tendència a una novel·la  poètica, escrita en vers. Personalment crec que és un poemari metafòric en el que el company de la persona viva (en VETLLA) una noia, en realitat és la pròpia vida, perquè quan es troben, diu el poeta, “l’amiga em va regalar un llibre / que sempre més m’ha acompanyat”.Aquest llibre portava una dedicatòria, que em fa recordar  la mort “Jo no hi serè, i tu (taxat el pronom em) vetllaràs”. Una excel·lent metàfora definitòria de la força del record, perquè un llibre sempre pot estar present i algun lector pot fullejar-lo. Certament la vida de cada persona té dues veritats, mentre s’està excribint es comparteix la lectura, quan ja no hi ets, la història el continúa llegint. I el llibre història d’una persona, creeatiu per la seva poesia, alliçonador per la seva narrativa, sempre està en la biblioteca de la història per  ser consultat i enriquir el lector. Ens diu el poeta: “Tots dos vam tenir esments, pel llibre, / del cor noble o mesquí dels homes;/ i el zel i els ancestrals instints / dels animals hi vam aprendre./ Ens va fer entendre o reconèixer / molts símptomes del curs de l’any:/ en el color vari dels camps;/ en una branca que es  desvetlla / després d’haver complert el temps / de poda de l’hivern; en fulles / que són parracs molls de rosada / i ahir era roba de mudar.” Jordi Llavina, observador , pensador i comunicador poètic i narratiu, té molt clar el valors del temps en la vida i com aquesta vida pot continuar en el record i en la investigación aportant idees i senttiments que enriqueixen la humanitat. VETLLA, ens parla de la importància de l’ésser humà que no només passa per la història, sinò continúa sent viu en el record i llegible en el poema i la narració. El poemari de Jordi Llavina és alliçonador des de la vivència de l’escriptor que s’enriqueix de la realitat i ens recorda que “no hi cap altre llibre / que m’hagi acompanyatb mai tant / al llarg dels anys. Ni de cap més / en goso dir de capçalera / fora d’aquest que em vetlla el són” perquè el llibre de la pròpia vida és el llibre seu de capçalera. I aquest llibre de capçalera contè els records d’altres lectures, el goig produit per una exposició, el sentit comunitari d’una convivència, la impressió bona o dolenta d’un fet impactant i sobre tot la presència de les pròpies passions que li donen al llibre la veritat del missatge, perquè cada vida, cada llibre vital, és un missatge que l’escriptor convida a compartir.

XXXIII TORNEIG DELS HISTÒRICS DEL FUTBOL CATALÀ

Club de futbol Badalona – Unió Esportiva Sant Andreu

La curiositat em va portar  a visionar per TV3 el partit final entre els clubs esmentats. Un d’ells militans a Segona B Nacional i l’altre a Tercera. M’agradava visionar el partit, però m’agradava més perquè era una memòria històrica de la veritat del futbol català. És veritat que Catalunya és terra d’acollida però en l’esport també està empaltada del joc del diner i encara siguin benvinguts els jugadors d’arreu, no és just que la presència catalana en surti perjudicada. I ho dic per què durant el cant dels Segadors, Himne de Catalunya, dels jugadors que vaig veure durant la interpretació del cant, cap el cantava. I em va doldre perquè significa que la integració no és per solidaritat sinò per interés, legítim, però molt significatiu. La igualtat de forces feu que decidís el campió la tanda de penals, tanda a la que s’arribà més pels mèrits de les errades que no pas del bon joc. Certament m’esperava més qualitat en els històrics catalans. En la primera part vaig tenir uns moments d’il·lusió esportivament parlant però al llarg del partit aparexeiren accions que es donen per normals però que jo penso que són antideportives. Pèrdues de temps en jugar la pilota, marcatges perillosos que poden provocar lesions greus, controls de pilota que són un descontrol i una sèrie de jugades amb la pilota als peus amb el xut corresponent que palesen una manca considerable en els automatismes indespensables per no cometre errades, com aquelles que es diuen era més difícil enviar la pilota fora que fer gol, quan la realitat demostra manca d’entrenament adequat, respectant, òbviament, les errades psicològiques. No saber controlar el moment psicològic palesa també manca d’entrenament adequat. Quan al començament de la segona part es produí l’empat em vaig imaginar que el futbol guanyaria en vistositat, però des de la meva talaia vaig veure un futbol més fluix i  menys intens. No sóc infalible, però ho vaig veure així. Manaven els nervis? Potser sí, i fan males jugades. Ho palesa l’empat final i la nessecitat dels penaltys. Senzillament m’hauria plagut més un partit més brillant i un model de deportivitat màxima. La realitat humana demana amb la seva llibertat, cada dia un nou pas endavant de millora. A  vegades l’ambició de ser més porta males jugades. Però en aquest partit del torneig esmentat hi fluia una jugada molt bona. Un acte de justícia història al futbol català. No debades el primer club de futbol a la pell de brau fou català, el Palamós, que sense jugar a primera divisió té la copa més important del futbol: ser el primer club de futbol de l’estat. Independentment del fet opinable d’un partit, enhorabona pel torneig, homenatge als històrics.

DEMANO LA PARAULA, de Joan Gimeno i Conesa

Un poemari ple de pedagogia i psicologia perquè a mesura que vas llegint els poemes te n’adones d’una possible doble lectura del títol perquè alló que demana no és parlar, sinò rebre la paraula que defineix el moment que està escribint. En certa manera em recorda el començament de l’evangeli de Sant Joan quan diu en un princii la paraula es va fer carn. L’amic Joan busca en la seva existència les paraules que el defineixen i li fan útil la vida. Les paraules de la portada del llibre són tot un missatge de les variades pinzellades de l’existència explicant el moment viscut o que es viu. En el primer poema, els versos inicials són un desig de com vol que se’l contempli. “Demà, quan et despertis, / abans d’obrir els ulls,/ somia’m! / bell, intel•ligent, brillant, jove…/ com sols puc ser-ho / als teus somnis”. I tot el poemari és una meditació poética-filosòfica amb el record de la vida i de la mort. Vida i mort són els conceptes conductors del poemari que li donen al lector un seguit de reflexions que es poden treure de cada instant de la vida i de cada incident de la natura. Un dels primers poemes, titolat QUÉ?  pot molt bé ser la síntesi de la seva teoria humana. “Qué penses quan dius que m’estimes? / Qué fas quan saps que no et veig? / Qué veus quan els ulls em mires? / Qué sents quan em tens a prop? / Qué hi ha dins d’una abraçada? / Qué queda dresprès dún petó? / Qué vols que no pugui dar-te? / Qué més que jo pugui fer?” I en el diàleg encetat per diferents situacións de la vida, el record de la mort és un interrogant de la veritat de l’amor.”Ploro el desencís de no tenir-te, / sospiro pel sol fet de recordar-te / i moro lentament en desitjar-te”. La correlació vida mort és una constant al llarg del poemari donant sentit a l’existència de cada moment. Un poema titolat MAL D’AMOR, és un alliçonament indispensable per superar tota mena de situacions. “He après del desengany / quan he trobat respostes / al teu oblit i a la teva baixesa./ He après a no fer preguntes / si de bell antuvi sé / quines són les respostes”. Al poeta l’importa molt saber quin ha de ser la seva veritat en qulsevol instant de la vida, siguin del color que siguin. Per què les paraules dels seus poemes van plenes de colors i d’història. I en  l’anàlisi qualitatiu de la vida del poeta, quan aquest ja ha mort, l’estrofa final del darrer poema amb el títol de LA MORT DEL POETA escriu: “I quan els sanitaris el van dipositar,/ amb un gest rutinari, damunt de la llitera,/ d’aquell forat enorme, obert / al mig d’un pit que fa poc panteixava,/ vessaven encara, amb profusió impensable,/ manyocs magnífics de paraules rimades”. Una referència alliçonadora de la supervivència de la poesia amb les paraules pròpies que van més enllà de la mort. La paraula del poeta és l’exemple de l’abraçada en l’existència humana de la vida i la mort. El poemari de l’amic Joan  dóna per a molt poèticament i filosófica i va ple d’invitacions a reflexionar sobre una inacabable font d’idees amb les passions que desvetllen. Un poemari que s’ha de llegir sense presses i reflexxionat cada paraula.

LA CERDANYA DE LA POSTGUERRA (Filagarses de la memoria), de Josep Vinyet Estebanell

La meva amistat amb el Sr. Vinyet és una amistat netament cultural nascuda en el marc de la ràdio. Era una persona que estimava bojament la Cerdanya essent la base de la seva activitat ciutadana l’esforç per ser una persona digna. Va superar el marc de l’etapa de la vida desenvolupada en un règim faixista, donant sempre una imatge que alló més important des de la vessant del seub treball, era el servei als ciutadans. La lectura d’aquest llibre palesa amb prou claretat com fou la seva dedicació a Puigcerdà i a la Cerdanya i també a Catalunya des de les tasques de la seva activitat admistrativa com a secretari d’ajuntaments i des del periodisme fundant Ràdio Puigcerdà “La veu de la Cerdanya”, no defugint mai les relacions humanes que eren un veritable servei indepenentmentb del règim polític. La lectura del llibre ens fa conèixer un Josep Vinyet Estebanell, persona treballadora, solidària, digna i preocupada per la millora de la societat. I de la seva actuació Puigcerdà i la Cerdanya en donen fe. La ideologia política de l’altre mai fou un obstacle perquè defensès els drets del poble contra la realitat política del temps i els botiguers de Puigcerdà en poden donar testimoni. La font per investigar fou la seva memòria, ho dia molt clar el sotstítol de “filagarses”. Personalment, la seva cultura m’ha fet tenir un coneixement més profund de Puigcerdà fent més complerts els meus vuit anys d’estada als escolapis. La meva relació fou humil entre altres cooperacions literàries, una de la que n’estic molt joiós, “evocacions ceretanes” que era una glosa setmanal d’una població ceretana. És normal que les seves filagarses parlin d’alló que ell va fer, que és molt en el camp de la seva especialitat i res a dir de la part esportiva, que no va oblidar i en racalca la importància del fet. Francament un llibre per estimar millor Puigcerdà i la Cerdanya.

Yeruldelgger, muertos en la estepa, de Ian Manook

Acabada lam lectura d’aquesta novel·la, que no es deixa quan es comença, vaig dir-me: conec millor la maldat del món. Una frase del final del llibre em va convèncer més per les paraules d’un potentat del diner i un dels protagonistes dient:”Nuestro porvenir està en el terror y los chinos deben ser los primeros en pagar el precio con sangre.” El descobriment de dos crims va encendre la sang del comissari Yeruldelgger, que no va deixar de continuar investigant malgrat ser-ne apartat pels seus superiors, que resulten ser fidels servidors del diner. I és Yeruldelgger qui havia marcat el camï davant la pretensió del mil·lionari: “La vida la hacemos nosotros,¡a goplpe de renuncias, miedos, abandonos, trampas, ira! Nosotros impedimos que sea de otras manos”. I aquest és el resum de tota l’obra. El comissari Teruldelgger, apartat de la investigació, com era unan persona compromesa amb la feina de l’autèntic policia, no deixà la feina començada i amb intel·ligència, perills, sacrifics nii amb  l’amença de mort. Sortosament no li van faltar col·laboradors, una policia del mateix temperament que el comisari i que la va donar per morta per no posar en perill la investigació. La veritat era que la mort era le veritat més veritat, donat la pallissa que va rebre al ser descoberta. El muntatge polític, legal i policial estava en mans del capital d’una persona que feia i desfeia. Muntatge que era una clara imatge de com actua arreu el poder del capital tenint la mort com argument definitiu i sense escrúpols. El descobriment d’aquesta trama, que tenia un risc molt gran, perquè el magnat del diner era pare de la dona del comissari investigador i avi de dues netes, la petita morta pell i la segona donà ordre de matar-la però se salvà i desprès se la va seva  posant-la contra el seu pare que odiava. I aquesta circumstància dóna més valor al comportament del comissari que posà en evidència als culpables i recuperà a la seva filla. Una novel·la que m’ha fet encara més convençut de l’argument de la mort en mans del diner i de la política de tot el món, que per aconseguir el poder i mantenir-lo no tenen escrùpols de sacrificar fins i tot els seus fills. Una novel·la que s’ha de llegir amb una ment convençuda de la centralitat del ser humà en la convivència i de la urgència d’assolir una convivència humana fundada en l’amor i en el sacrifici per no perdre’l. Una lluita dura que es guanya amb la col·laboració de la ciutadania com es palesa també en l’obra que comento.