El que no et mata et fa més fort, de David Lagercrantz

Novel·la de l’escriptor suec publicada per la sèrie Mil·lenium i en la reapareix Lisbeth Salander, figura de ficció popularitzada per Mil·lenium. Entendre el títol de la narració ha estat una de les meves obsessions i no l’he entès del tot fins la darrera línea de la novel·la. Certament és una narració que esdevé un joc en el temps, però un joc apassionant per la centralitat de l’argument basada en la transcendència d’un descobrimet sobre la intel·ligència artificial i la presència d’un nen “savant”, malaltia psíquica desconcertant perquè sense parla aporta dibuixant solucions inversemblants. Precisament l’argument de la novel·la es mou en la problemàtica generada per la mort del científic i per la voluntat d’assessinar el nen i la seva salvadora, la jove Lisbeth. La història verosímil es mou en l’entorn del crim organitzat i precisament és la tecnologia, l’arma emprada per perseguir i per descobrir-se mútuament. Cal reconèixer que el periodisme i les relacions entre protagonistes han estat bases molt importants per a l’escriptor que ha teixit una història que no deixa caure el llibre de les mans i el lector hi posa el seu ingeni per descobrir el final. I el final es precisamentun un cara a cara inesperat entre qui volia assessinar la jove hacker i la protagonista que el va posar en evidència. La noia en fa sortir més reforçada. En el transcurs de la narrativa una sèrie de personatges reclamen l’atenció perquè palesen la realitat del temps que es viu i com la investigació no és aliena al crim per aconseguir descobriments que poden incidir en la història i ser font de diners. Una sèrie de relacions, algunes d’elles poden semblar inversemblants, perquè posen cara a cara perseguidors i perseguits amb solucions que fan pensar. La mort hi és protagonista, com també relacions familiars, essent una d’elles fonamentral en el desenvolupament de l’argument, la família del nen “savant”. Una novel·la de denúncia social i a la vegada de la realitat humana existent, que malgrat la maldat, també hi ha bondat que fa avançar la història.

Trens rigurosament vigilats, de Bohumil Hrabal

L’acabament de la guerra en la que Alemanya dominava Europa fa viure com la gent senzilla d’una estació d’un petit poble txec viu la seva defensa contra l’invasor. La vigilància dels trens alemanys, molt vigilats pels responsables de la petita estació aporta la veritat dels sentiments de les persones que han de desenvolupar un treball que no els hi agrada i volen defensar la seva identitat. La vida d’un jove aprenent de treballador en una estació de tren, porta a entendre com són les relacions humanes i sobre tot com es viuen els sentiments quan et sents atret per l’altre sexe. Controlar i vigilar els trens de l’enemic que es retiraven era una oportunitat de venjança contra el domini alemany que no tenia compasió dels altres i actuava criminalment contra les persones. La lectura d’aquesta novel·la no és una lliçó d’història sinò una lliçó d’humanisme defensant el dret a l’autodefensa quan la teva vida està amenaçada, com era el cas dels alemanys en la darrera guerra mundial. Curiosament el protagonista de la novel·la viu els darrers dies de la seva existència compadinsa d’un alemany que ell havia ferit en el pas del tren rigurosament vigilat i que acaba de matar amb un tret al cor quan està vivint els darrers moments al seu costat. Una deducció humana que possiblement amb aquell enemic en una oportunitat de pau, haurien estat amics. Simplement és una demostració que les guerres no porten la pau per qui les guanya sinò que són continuitat de relacions adverses. Una novel·la d’una gran profunditat ideológica des de la visió d’un txec que va viure la guerra. Les ensenyances sempre són possitives si som capaços d’entendre el seu missatge. Un txec i un alemany, enemics en el moment de la mort.

POESIES, de So Jong-Ju

Poemari del poeta Coreà, reconegut com el pare de la poesia coreana moderna i aspirant en cinc edicions al Premi Nobel de Literatura, és la ptimera traducció catalana i en el pròleg, Hermínia Mas ens diu d’ell:”Els poemes de So Jong-Ju són profundament coreans i ens donen informació completa i detallada sobre la vida, el món i tot l’imaginari mític coreà, però alhora ens parlen d’emocions, sentiments, reflexions i sensacions universals”. Senzillament està considerat el poeta més universal de Corea. Va entrar en el món de la cultura occidental amb la lectura dels llibres Aixì parlà Zaratustra, de Nietzsche i Les Flors del mal, de Baudelaire. La lectura d’aquest poemari m’ha fet trobar intensament i íntima essent vida amb les plantes, els éssers vius , l’aire i l’agua. Els dies ens recorden com hem estimat per la seva lluminositat. “Els dies blaus i brillants / recordem els que hem estimat”.

Els poemes de So Jong-Ju m’han endinsat en la intimitat de les sensacions de la natura caminant de la mà de les meves. L’emoció que em desperta una flor és germana del perfum que em regala. El curt poema FLOR SERENA és molt integrador. “Ànima,/ no cal que volis com un ocell./ Ànima, /no cal que arribis com un núvol / i te’n vagis com la pluja. / Serè un pou quiet que ni ve, ni se’n va? / O serè una flor serena?”. Hi ha sensacions que t’acompanyen tota la vida i no els hi dones importància fins que el temps te’n parli.”Una tarda esplèndida i lluminosa,/ la llibertat d’un nen de cinc anys / camina a quatre grapes fins a la bassa de davant de casa seva./ Sobre la bassa voltada de flors / hi sura una flor de núvol blanc,/ que surt a rebre’m /i s’asseu damunt del meu cap./ Des d’aquell moment sempre vaig viure / amb el núvol enganxat al cap / i així, sense adonar-me’n, vaig arribar a fer-ne vuitanta”. La norma de l’esperit infantil controlant el temps. Sentiments, emocions universals amb moments de la vida de casa teixeixen un poemari que en paraules de la professora Hwang Seung-Ok “ la poesia a Corea és l’essència de la vida”.

JO SÓC AQUELL QUE VA MATAR FRANCO, de Joan-Lluis Lluis

Una novel·la sorprenent d’una història que hauria pogut ser. La veritat de Catalunya valorada des d’una visió internacional que no ha estat capaç d’entendre la identitat d’unn poble. La centralitat del que fou el moviment dels maquis i del que hauria pogut esdevenir, basada en la història d’un poble, ha permès teixir una narració creïble, malgrat que la realitat ha estat una altra. La novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi 2017, es mou en un ambient de llibertat, independentment de la realitat històrica. La independència de Catalunya tractada des d’una visió d’una dictadura vençuda en la il·lusió però present en la ment de molts catalans. Óbviament que la violència no és el métode dels  independentistes però que el procès de la realitat no és aquell que es desitjaria peró s’imposa per les circumstàncies del moment i en defensa de la vida. La novel·la de Joan Lluis-Lluis és una reflexió des de la il·lusió d’uns esdeveniments històrics que es deriven d’una realitat certa dels maquis, que amb una complicitat internacional hauria fet possible la idea d’una Catalunya Independent. El plantejament del moviment que tenia la seva seu entre França i Catalunya amb una altra política europea i dels Estats Units, tenia una visibilitat de probabilitat i el desenvolupament de la novel·la ho dóna com un fet, quan veritablement fou un altre i Catalunya no es va poder separar d’Espanya com era l’ideal dels maquis. I en aquest procès hi va tenir força incidència el fet del moviment a França i a Catalunya. Joan-Lluia Lluis ha bastit un argument creïble amb uns personatges que podrien haver estat verdaderament reals i amb una mort del dictador obligada per les circumstàncies no totes favorables al moviment independentista. La mort del dictador, malgrat els problmes del moment, és el compliment d’un desig de matar feixistes. Què suposava la mort del dictador? Una via oberta a una Catalunya independent palesada per la presència en la narració de personatges com el President Irla, el del Conseller Ventura Gassol i a l’hora de presentar a la ciutadania l’èxit del moviment la necessitat de que la Generalitat fes presència protagonista, amb la intervención del President Terradellas. Una novel·la francament de lectura obligada per entendre un xic més el sentit de la llibertat dels pobles i el seu perquè.

La copa daurada, d’Henry James (1843-1916)

La idea que m’he format de la lectura de la novel·la rau en el fet que és  una novel·la de relacions humanes analitzades des de la psicologia. El títol de la novela ens porta a un fet d’una copa que es trenca i és en certa manera la culpabale de la trama psicològica. És curiós que la base la donen un pare i una filla que semblen inseparables però que les circumstàncies els porten a contraure matrimoni quins comportaments molt humans teixeixen la història i escriuen la filosofia. Les diferències hin juguen un paper important en quant el pare, viduu i molt ric contrau matrimoni amb un dona intel·ligent i molt hàbil en les relacions però amb un passat que crea dubtes a la filla. La filla contrau matrimoni amb un prìncep italià arruinat però molt dominat per les raons socials. La lectura ens porta per un extens recorregut de relacions sota la sospita d’infidelitats i dificultats per qué els dos matrimonis assoleixin els objectius de formar dues famílies en pau i raonables.  Les converses creuades entre els quatre protagonistes del problema és un veritable passeig psicològic que omple la realitat de dubtes però, a la vegada, mantenir el compromís matrimonial esdevé un deure. Alló veritablement interessant és la manera com l’escriptor dotat d’unes consisderables dots psicològiques i narratives va despullant els personatges per conduir-los a la veritat de la seva vida, recobrant el passat o prescindint del present. Però el raonament psicològic en la descripció i desenvolupament de l’argument li dóna a la novel·la un valor afegit de coneixement de les persones i el perquè de les seves relacions que enriqueix a la vegada el lector a favor del seu auto-coneixement i en el fet de saber valorar els comportaments dels altres. No és debades que aquesta novel·la està considerada entre les millors dels segle XX.

El dia del llibre un missatge de llibertat

Tres paraules em defineixen la diada catalana de Sant Jordi: rosa, llibre i espasa. La vida és una flor que ens embolcalla de felicitat; la lectura ens enriqueix culturalment i ens fa persones més dignes; l’espasa és el signe de la lluita de cada dia que amb esforç i constància texeix la nostra història personal i la del nostre poble. Tres paraules que hauriem de portar escrites en el frontispici de la nostra veritat. Tres paraules que recolzen i alenen l’exercici de la nostra llibertat. La natura ens regala generosament una infinitat de flors de tots colors i de perfums d’intimitats recordant-nos que  la nostra identitat és un jardí que configura la nostra imatge.

La cultura ens desvetlla emocions, sentiments, passions i idees que ens agermanen amb altres lectors i amics dels llibres i dissenyen la imatge íntima de la nostra existència. L’espassa simbolitza l’esforç de cada moment per esdevenir una persona digna i un ciutadà solidari. Les mans ens fan gaudir l’olor de la flor, ens obren les pàgines dels llibres i ens omplen el dia amb els instruments de la feina. La rosa té el seu moment; el llibre, també i l’espasa ens fa lliures constantment.

Tres paraules amb un missatge cadascuna per assolir la felicitat d’una vida. Treball, gaudi i goig són actituds de la vida que en la diada de Sant Jordi celebren la seva plenitud. És la festa que ens fa comprendre quina ha de ser la qualitat de la nostra personalitat. Les amistats palesen la seva realitat i els odis la seva pobresa. El cor de les persones hauria de ser l’impulsor de l’aigua que rega la vida amb el treball i el goig del coneixement de la pròpia història. Senzillament la diada de Sant Jordi ens parla de la trinitat que cada persona hauria de ser: feliç, culta i solidària. Una flor, un llibre i una eina de treball. La globalitat de la vida entesa com una convivència amiga de la pau col·lectiva. La vida de cada persona és un jardí, una escola i un camp. La trinitat de la felicitat humana que esdevé amor. Aquella realitat desitjada de poder dir veritablement he estat jo i aspiro a ser el jo infinit. Una lliçó sublim amb que ens obsequia el dia del llibre.

Pedagogia social de la poesia del poble

La poesia escrita és la veu del cor humà en la que la intel·ligència dóna la má a la passió. La poesia des de la lírica més mítica i mística a l’èpica més social i popular és sempre un configurador de convivència. No existeix cap ésser humà que en la seva veritat no s’hi bellugui l’esperit poètic. No és, avui, la meva intenció referir-me al fenòmen literari de la poesia d’èlit, més aviat valorar la presència de la qualitat humana de l’expressió poètica del poble. Sortosament les xarxes faciliten moltíssim dialogar amb els poemes que hi penja la gent. És un plaer la seva lectura indepedentment de la seva qualitat literària però gaudint de la seva quallitat humana. Són força els poetes i les poetes que ens regalen a internet el seus poemes i que conviden no només a dialogar amb els seus sentiments sinó també a compartir amb els poemes de la seva solidaritat. No l’he llegit encara, però és molt significatiu per a mi que cinquanta poetes, homes i dones, catalans dediquin els seus poemes a obres de solidaritat, com el llibre de refrència quins beneficis es lliuran a l’ ONG que es  dedica a rescatar persones que busquen la llibertat i la dignitat humana. La poesia del poble, és la poesia del cor, directa, potser amb faltes de sintaxis i d’ortografia peró embolcallades d’un gran amor. La poesia del pobles és el missatge del respecte a les persones i la intimitat de la veu de la llibertat. En el marc revoltat dels nostres dies, la poesia del poble és la força d’aquell desig que aspira a la germanor universal. És el missatge del llibre de referència i desitjo als seus autors i promotors el millor dels èxits perquè els poemes són senzillament la mà oferta a la gent que ho necessita. Permeteu-me la meva reflexió des de la religió. Independentment de les tendències ideològiques dels diferents poetes, homes i dones, ja siguin ateus, agnòstics o creients, aquest llibre és per ell mateix la veritat de la caritat evangèlica. La base de tota creença sense la integritat de les persones no és tal base.