ENS ESTAN DESNATURALITZANT EL FUTBOL

Per què calia jugar a Madrid la final de La Copa Libertadores argentina? El futbol esportivament pot ser i és un necessari configurador de la societat del futur, una societat en la que la dignitat del ser humà esdevingui la centralitat i la base de la filosofia social i política de la convivència. I, amb perdó, la final entre el River Plate i el Boca Juniors em va semblar més desestabilitzadora i destructora que no pas configuradora. El motiu de traslladar la final fora d’Argentina és prou acusador. La greu baralla entre les dues aficions. Un esport, que pedagógicament i esportiva ha de tenir per objectiu la cordialitat i l’amistat, en la realitat, com ho palesa el partit que comento, dissortadament els efectes són negatius. Possiblement, les baralles sovint són efímeres i momentànies, però el soroll que fan, com el partit en questió, arriba massa lluny internacionalitzant-se la rivalitat. I la fama queda i és negativa. La pregunta que em faig és, no hi havia cap altra solució? Era més important jugar la final a Europa perquè a l’Amèrica del Sud era un risc massa evident? El missatge que he desxifrat d’aquest fet em convenç que el futbol s’està desnaturalitzant  per culpa del poder del diner. En el fons del fons ha estat una jugada económica, negativa pels ciutadans i molt positiva per la Federació i els clubs. Portar a l’estranger una activitat esportiva de risc al seu país significa la internacionalització dels aldarulls i la incapacitat de les autoritats esportives i polítiques de redreçar l’activitat esportiva. Una veritat és la passió per ser els millors amb els posibles defectes que s’hi produeixin i una altra la incapacitat per trobar-hi solucions socials dintre la convivència nacional. Buscar la solucio a cop de talonari, com es va fer, no és una solució social, és una demostració de la desviació convivencial que s’està vivint en el món, també en el segle XXI. No és el mateix missagte jugar a l’estranger un partit fruit de relacions esportives positives que un de relacions negatives. Per altra banda es palesà una altra circumstància, que cal analitzar, i valorar, la passió de l’afició que arriba a efectes socialment desmesurats i inacceptables. En un món on la pobresa cada dia és més generalitzada, generar activitats en les que la passió pot més que la raó i econòmicament és perjudicial, suposa una política de configuració social corrupta. És lamentable que la passió d’uns, perjudiqui els drets d’altres, que es va veure apartats d’aplaudir als seus ídols en un joc que cívicament hauria d’haver estat modèlic a la vista de tot el món. Jugar fora i lluny fou un trist favor a l’esport i a l’esportivitat i una demostració de feblesa organitzadora de les institucions corresponents. Des de la meva òptica fou una jugada económica de dimensions mundials dirigida pel diner, demostrativa de la qualitat humana pobra obviant els drets de la majoria de la ciutadania argentina, en aquest cas. Es va internacionalizar, no ho nego, però amb un missatge socialment lamentable: pareu esment en la qualitat técnica de jugadors de fama internacional que han estat incapaços de demostrar a casa seva la qualitat humana, cívica i social anant a l’estranger a demostrar les seves mancances solidàries.Personalmemt aquest partit ha estat una demostració de les mancances socials i humanes de les institucions esportives i polítiques i la pobre convivència social d’un país. Una demostració des de l’esport de la feina que li cal encara a la humanitat per assolir una convivència global digna.

QUATRE ESTACIONS, de Josep Lleixà i Fernàndez

Poemari dedicat a la força comunicativa de la naturalesa actuant sentimentalment com si d’una persona humana es tractès. L’emotivitat és l‘enllaç que recorda als hunmans que són natura. I és precisament la climatologia mitjançant les quatre estacions de l’any, la mà estesa que fa aflorar i valorar els sentiments. L’autor ens diu que “ho està amb un ordre que reflecteix el meu estat d’ànim en el moment de la seva escriptura, esperançat, content, trist, melangiós, confús, creatiu…” Precisament alló que vol el poeta és que el lector descobreixi en els poemes el seu propi estat d’ànim. La primavera desperta els sentiments com “roses el perfum penetrant” i “imatges de verd esclatant”. És l’estació propicia per l’enamorament i ho expreasa “els meus llavis delerosos / busquen els teus,/tu els ofereixes de bon grat / per fi s’han trobat”. L’estiu encen el desig que la llum “ara ja crema brillant segura / amb gran foc d’estima i desig /t’estimo”. La tardor és melangia, aquells records interioritzats i amagats en el cor com “gebrada de bon matí / imagtges a la tarde de tristor / així és la tardor.” I l’hivern fred, gris / insomnis, gelats a les nits, / vivint històries vora el foc / el fum embolcalla la mort”. Sintetitzant, les quatre estacions són el programa de la vida que naixent es revifa, es fa gran i quan arriba el moment, “rama que gronxa,/ remor, vent apropoant-se /rima trista, dol / rosa, pètals guarint-lo. Rossinyol mort, no canta”. Un poemari, el de Josep Lleixà, per estimar i viure profundament la vida.

BON NADAL DESDE L’AIRE

La llum resplendent de la cova de Betlem i els cants dels àngels anunciant la bona nova fant que les celebracions de les Festes de Nadal resplandeixin amb  desitjos de pau, que la humanitat tant necessita, amb una pluja de felicitacions anunciadores de la veritat íntima del cor humà. Felicitacions en que la paraula esdevè ángel, l’art imatge de l’amor i la música l’ambient de la felicitat més humana. I en aquest ambient delerós de pau, una frase d’un llibre bíblic ens porta a pensar com han de ser els artistes de la creativitat de la germanor universal. Copio:”L’abella és ben petita comparada amb altres animals que volen, però la seva mel és la cosa més dolça”. Entre els humans voladors de les festes de Nadal s’hi barregen persones de totes condicions amb les seves diferències, però hi ha uns voladors, petits com les abelles, que la seva felicitació és la més dolça. Alumnes de les escoles de Llinars del Vallès omplen els carrers de la seva població amb dibuixos i pintures, autèntiques obres d’art, penjant les banderoles artístiques en els fanals dels carrers i places. Els missatges que els infants ens conviden a entendre, llegir i reflexionar, que porta cada dibuix i pintura, van acompanyats de les veus infantils que amb els traçats i colors canten amb veu angelical paraules-cançons, com “juguem per aprendre, aprenem jugant”, veritablement el joc és la vida dels més petits, però el seu joc denuncia profunditat de pensament quan escriu “la creativitat és contagiosa, passa-la” i no hi podía faltar l’objectiu bàsic de la convivència humana espressat concís però clar:”pau, amor, màgia, somnis, família, felicitat”. Una exposició  als carrers i places, dels nens i nenes d’un poble que en el seu vol hi han convidat escolars d’altres pobles veïns, Villaba Saserra, Sant Antoni de Vilamajor, la International Rural School de Mataró i pintors del Montseny. Una felicitació nadalenca perviure el seu missagtge i gaudir de l’alè del seu respirar. La pedagogia de l’art de Jesús Costa desde fa set anys ensenya a volar.

RESISTÈNCIAI ESPERANÇA CRISTIANES EN UN MÓN INJUST

Introducció a l’Apocalipsi

El quadern 165 de Cristianisme i Justícia ens presenta una visió del missatge  del llibre de l’Apocalipsi, de l’apòstol Sant Joan. El darrer llibre del Nou Testament és una pedagpogia del significat del Regne de Déu en la terra que és la vanguarda del Regne de Deú en el cel. Sant Joan, apóstol, no presenta un futur catastrofista del fi del món, sinò denuncia a partir de la visió història que ell va viure, valora el procès de la humanitat que té moltes similituds amb els períodes que es succeixen. L’apòstool va escriure la seva tesi de la fi del món en base al model polític de l’imperi romà, procès que s’ha complert amb els successius poders polítics, i en aquesta visió hi entra de ple la història del  segle XXI. El llibre de l’Apocalipsi podriem dir que es basa en la simbologia jugant amb els números i amb les característiques dels diferents moviments històrics, partint de la filosofia de les ensenyances, profecies i personatges del l’Antic Testament, per que en elles s’hi pot intuir una projecció de futur. Els grans personatges i els moviments històrics tenen les seves repeticions en les relacions religió-política, causant verdaderes situacions que feien suposar l’eliminació del poble jueu. I aquestes perseccucions tenen el seu ressó en els nostres dies en tot el mapa polític i essent els més culpables i perillosos els enomenats capdavanters, com poden ser els EEUU d’Amèrica, la magteixxa Europa, Rússia i també hi ha motius per incloure’hi l’Estat Espanyol independentment de les suposades bones relacions amb l’Esglèsia. Però en aquest visió catastrófica, una llum convida l’esperança perquè el nou regne de Déu és una reorganització del regne actual en el que hi poden tenir entrada tots els humans, per la força redemptora de la sang de Jesucrist, vessada per la redempció de tot el món. L’Apocalipsi de l’apóstol Joan és un missatge d’esperança perquè el judici final serà just, però la justícia de Déu no és la mateixa de la dels mortals, perquè per començar no coneixem la força redemptora de la mort dels suposadament dolents en el moment del seu traspàs. Els cristians tenen en l’evangeli el programa de la seva vida, però hi ha moltes persones no cristianes que la seva vida compleix l’evangeli essent justes i verídiques. La mà de Déu està extesa a tota la  humanitat que al segle XXI els no cristianes són en nombre milionaris molt superiors i també són fills de Déu. Sóc conscient que m’he apartat un xic del text però no de la idea que està en el poder redemptor de la passió de Crist.  

Les preguntes que portem dins

Les persones, desde sempre, senten la preocupació del demà, però hi ha un demà que és superior a tots, que seran desprès de la seva mort, si de veritat hi ha un desprès. El n.160 de Cristianisme i Justícia està dedicat a una reflexió molt complerta sobre eln tema, basat en el perquè de la mort . El més enllà és una utopia? Quina repercussió té l’expressió de “Déu  ha mort; Marx, també… i jo… darrerament no estic gaire fí que diguem…” I sobre el tema hi ha la doctrina de l’escatologia, que etimològicament  significa “la derrera paraula”. Qui la té de veritat la darrera paraula? Recordem que Sant Joan, evangelista, comença  el seu evangeli amb “la paraula es va fer carn”. Què hi ha desprès de la mort, en referència a la “salvació” predicada per Jesucrist si hi ha la convicció que la darrera paraula la tenen els més desfavorits de la humanitat. L’evangeli és la bona nova  per els més pobres. I qui són els més pobres? La resposta sembla fàcil, però no ho és tant. En la Bíblia hi ha un llenguatge d’esperança. Llenguatge que mereix una atenció especial en el llibre de JOB, aquell personatge benestant reduit a la misèria i que malgrat encarant-se amb Déu no perd la confiança i recupera la seva primera situació social. Són els més pobres els que millor entenen el missatge evangèlic de la salvació? I Jesucrist en la seva vinguda porta el “regne de Déu” i no es cansa de dir com els pobres són els predilectes. Però què significa la pobrfesa? Manca de recursos naturals o manca de recursos espirituals? La mort és la resposta perquè desprès d’ella ve el futur en el que “Déu vindrà amb glòria a jutjar els vius i els morts”. Parem atenció en “vius i morts”, vol dir que en el dia del judici no tothom haurà mort? I quin serà el judici? Cel, infern, purgatori? Quin significat té en la Bíblia creure en la resurrecció dels morts? Vol dir que és la gran manifestació de la glòria de Déu a tota la humanitat? Si no he llegit malament l’autor del llibret així ho indica. La pregunta no es fa esperar? On està doncs la justícia? Crec i penso  amb força credibilitat que la justíciaa de Déu és molt diferent de la justícia dels humans. Recordem que en els principis de la creació se’ns diu que la humanitat fou creada a imatge de Déu i si molts humans no l’han respectada, Déu no destruirà la seva obra. La paraula del poble senzill és la paraula de Déu en el perdò, l’aplicació de la justicia i la porta de la glória.

CUANTO TE HE ADMIRADO ABUELO DESCONOCIDO, de Ricardo Sàenz de Luque

Ricardo Sàenz de Luque és un metge argentí de família d’orígen espanyol afincada a l’Argentina per raons personals que aconsellaren instalar-s’hi. Ricardo és un bon amic que me’l va presentar l’exalumne Francesc Ozerans, granollerí que actualment viu a Villa la Angostura (Argentina), on hi resideix també el metge. La lectura del llibre m’ha ensenyat a coordinar el cor amb la intel·ligència. I precisament el cor i la intel·ligència del Dr. Ricardo l’impulsaren a voler conèixer amb més profunditat la història de la seva família i d’una manera més personal la vida del seu avi José Matias Saenz de Luque. I ha estat el desig d’aquest coneixement que el decidí a traslladar-se en diferents ocasions d’acord amb el seu treball a Logroño. I el llibre ens fa palès un gran treball impulsat per un gran cor. La seva lectura m’ha portat a tenir un coneixement més complert de Logroño ciutat i de la seva província, que millorà el que vaig assolir en els tres anys d’estudi a Albelda d’Iregua. Ricardo demostra en el llibre que és un gran amant de la història com també de la geografia perquè indaga en els arxius i en els indrets de les contrades que puguin tenir alguna relació amb la familia. La  redacció del text palesa la serietat en respectar la història tal com succeí, independenment dels èxits i dels fracassos, dels bons i mals momemts que els familiars van patir, Certament el seu avi fou un personatge il·lustre pels seus coneixements científics i per la seva ascendència social a Logroño. No ha menystingut cap notícia que d’alguna manera o altra defineixi la personalitat com a ciutadà i com a metge del seu avi.L’última part del llibre és el seguiment històric any per any de la família des d’el 1833 fins al 1907. Però si la part histórica és definidora d’un interés excepcional, la part més narrativa amb moments molt poètics arriba a l’ànima demostrant una gran qualitat literària de l’autor que amb els mimbres no massa abundants, a vegades, sap teixir una història d’una credibilitat gaire bé insubornable. Hi ha dos capítols d’una excepcionalitat humana molt emotiva quan coneix al pintor Manet i li és demanada la opinió a l’avi per la greu intervenció que aconsellà amputar-li una cama, que fou la causa de la mort del pintor. Però un altre pintor desvetllà interés del doctor, el valencià Sorolla. En la narració dels temes artístics palesà com caminen de la mà la ciència i l’art essent fonamentals en la formació humana de les persones. La relació medecina-art és d’una gran emotivitat que convida a una vida més cívica i social per esdevenir una personalitat integral. Un llibre molt dens informativament i molt emotiu artísticament i passional. Les hores llegint-lo m’han fet dir-me interiorment, gràcies Dr. Ricardo per la teva amistat.

AGAFA LA LUPA! El sud als diaris

El quadern 139 de Cristianisme i Justícia és una crítica raonada de les deficiències de la informació manipulada per innteressos d’estat i de les grans fortunes. En resum que el “paper de la informació contè masssa desinformació”, que obeeix a la consigna mercantil de “tot el que fa pensar aborreix”. El quadern consta de tres capítols: 1.- Una visió determinada del SUD als diaris. 2.- Un sistema internacional injust i 3.- Del coneixment a l’acció. La informació que es dóna del SUD no s’adequa a la realitat del país sinò a les exigències dels poders exteriors que  demostren el que no són amb el que fant. Dues consideracions de la injustícia internacional: 1: Despeses que acusen: un bilió d’euros a l’any en seguretat i defensa, i en desenvolupament cinquanta mil milions. 2.-Els cinc membres permanentrs del Consell de Seguretat de les Nacions Unides són els cinc primers exportadors d’armes del món i el cinc prinicpals posseidors d’armes nuclears. I una curiositat de com es manipula el concepte de l’exportació d’armes: El febrer de l’any 2004 Espanya enviava OBUSOS als països africans en concepte de material de caça. Amb només aquestes dades n’hi ha prou per entendre el motiu de les manipulacions informatives de les accions al tercer món per part dels estats més poderosos. Qui són els que dominen la información mundial? Copìo:”Es calcula que el 90% de les informacions que circulen pel món les administren QUATRE agències de premsa occidentals: AP i UPI dels Estats Units; AFP de França i REUTERS d’Anglaterra. Tres agències d’imatges dominen el mercat i les difonen.CNN, VISNEWS i WRN. De les 75 primeres empreses de premsa: 39 són dels EEUU, 25 d’Europa i 8 del Japó” Penso que aquesta informació és prou clara i potent per entendre per on va i com la manipulació. I l’autor conclou la necessitat que la informació sigui factor de pau i de desenvolupament de la cultura global. Cal tenir cura del dret a la informació de tota la humanitat i per aquesta raó és fonamental la cooperació de les ONGD i dels ciutadans per analitzar la informació total, comprovar com la crisi humanitària és tractada per la premsa, treure conclusions própies cada lector dels continguts, denunciar les desigualtats i actuar directament fent saber als directors dels diaris les manipulacions que s’hi descobreixin. En una paraula, la solució, una vegada més, la té la veu del poble que cada dia ha de ser més clara, contundent i valenta davant els manipuladors, siguin polítics, economistes o religiosos. La premsa ha de ser un col·laborador de la pau i del benestar no un escolanet del poder.