CADA SETMANA UN POETA DE CASA

FOSCA LIMIT, d’Esteve Plantada

Esteve Plantada amb el seu darrer poemari FOSCA LIMIT ens mena per un viatge en que les paraules esdevenen guies,sovint, agosarades perquè caminar al límit per la foscor pot esdevenir una font de descobriments de vivències definidores d’una naturalesa humana força sorprenent. La immensitat de la foscor que s’entrebanca en el disseny del seu àmbit dimensiona intencionalitats de tota mena que frapen fortament quan intentem entendre els límits en que es mouen o que pretenen imposar a la seva personalitat. Un poemari en que vivències humanes palesen situacions impensables emmarcades entre la vida i la mort. Els límits de l’existència tractats poèticament per Esteve Plantada palesen una filosofia de la història que valorada des de l’angle de la poesia, les conclusions poden ser sempre positives perquè tots els poemes acaben amb una reflexió positiva. Un llibre que cal llegir. La poesia professora de la filosofia de la vida. El poema amb que comença el llibre WINTER IS COMING ( L’ hivern està venint) ens retrata el nostre ésser immers en un temps i un espai en el que ens convida a reflexionar la incidència del sentit del que és l’’hivern en la nostra vida i com ens empeny en el ser, fer i estar. Però en l’existència tot té un retorn en la temàtica mai abandonada amb un instint musical. El darrer poema ens ho comenta. EL RETORN. “Alban Berg tenia raó: la música / es desplega pels passadissos / d’un continuum ininterromput. / Llisca pel cop de puny al ventre,/ s’entafora en la quietud d’un marc, / on el do és una ciutat solitaria,/ silenci de l’orígen a l’experiència. / On els camins són la figura del retorn.” Tots i cadascun dels poemes ens recorden i ens fan reflexionar la veritat dels camins.

CADA SETMANA UN LLIBRE D'UN POETA DE CASA

AMB LA MIRADA ALS EQUINOCCIS, d’Eulàlia Ripoll

La lectura del poemari m’ha posat davant dels ulls una pedagogia, des de la sanitat, molt humana, de la convivència i de les vivències amb un missatge poètic. Poemes de la veritat del món m’han endinsat líricament en una filosofia creativa de projecció cósmica. “Sóc al m on / i allà on em sé / no hi he arribat encara. / Hi camino / amb els qui em donen la mà / i prenen la meva” Poema que ens parla de la raó de ser de la persona humana. Conèixer el propi destí recolzat per la companyia de l’altre. El poemari és un viatge per l’univers, començant per conèixer la pròpia existència amb l’esforç d’un auto-coneixement. “Sóc el que més vull ser / quan tanco els ulls i veig la dansa / de cada una de les unitats més bàsiques del que sòc.” I aquest auto-coneixament facilita el diàleg amb l’entorn i les seves connotacions i circumstàncies. La pedagogia poético-sanitària alliçona sobre el bategar del cor de la humanitat per esdevenir un estudiós del món. “Caldria la cirurgia a cor obert / per restablir pons i camins,/ omplint el cor de saba nova dels troncs,/ aromatitzant-lo amb les plantes del bosc./ Caldria encendre-hi una flama d’escalfor,/ plantar-hi arrels de fruit madur,/ acaronant-lo perqué bategui. / Caldria construir un cor nou / connectat a l’aigua la terra el foc l’aire…” I deixa el poema en punts suspensius perquè el procès no pot prescindir mai del pensament. I arriba a una conclusió de com ha d’actuar la individualitat per ser ella  veritat. “El caminar frenètic de la ment diu prou, /ara només jo. / Només un jo despullat, / sense accessoris, / sense altra càrrega a l‘esquena / que la respiració i els batecs del cor”. El jo és la centralitat, com els equinoccis centren el curs del planeta quan dia i nit s’igualen i continúen el moviment del seu programa. La persona apren a contemplar amb els ulls la centralitat de pensament humà en la recerca de la seva veritat. “Som aquí, entre el món i la consciència, / amb el tremolor de la terra en els peus, / mentre l’herba mullada revifa la pell morta./ Tremolen amb la terra / i els colors escaten amb el vent / si aprenem a estimar el que som./ La veritat, / és semnpre el tractament més honest,/ el millor missatge per entendre’ns.” Una constant ens recorda que no estem sols i quina és la nostra companyia i com el cosmos actúa sobre la humanitat recordant-li que essent ella la centralitat ha de tenir sempre present la germanor universal de totala creació i de com és ella en cada ésser el microsmos, recordatori de la veritat. I per aquesta raó escriu la poetesa:”Bec de la companyía ni que sigui en la distància / de l’impacte d’un somriure / o d’un gest inesperat.” Un poemari que  cal llegir però sobre tot meditar perquè és una filosofia de la salut mental que repercuteix en la física i en la convivència humana global.

FER EL BOICOT A L’INDEPENDENTISME ÉS UN ERROR HISTÒRIC

El missatge més clar de com cal organitzar la convivència humana el dóna la configuració de l’ésser humà amb uns elements físics que s’adapten al procès formatiu i amb uns altres psíquics que també milloren amb els temps i integrats en un tot defineixen l’ésser humà en les dues modalitats, home i dona. I aquest missatge sembla ser que els humans no el saben llegir i conseqüentment al no complir-lo se succeixen els fracasos. I és molt important perqué un element molt decissiu en el procès de ser és la llibertat, que incideix també en el físic. La interelació físic psíquic és tan intensa que s’autolimenten mútuament. En el meu record personal la incidència del psíquic en el físic ha estat tan important que gràcies a la intel·ligència humana (psíquic) d’una invalidesa que no em permetia caminar, dels noranta anys que tinc en fa vuitanta sis que sí camino amb normalitat. La psiquè humana pot corregir el físic defectuós. I aquesta lliçó viscuda d’infant m’ha ensenyat que el pensament és l’instrument més  valuós que tenen els humans per organitzar-se. I dissortadament aquest valor humà massa sovint és menystingut i sovint privat d’actuar. La llibertat de pensament és el primer pas necessari i insustituible per progressar. I el pensament contrari a la realitat vigent és el leimotiv per reconvertir-la i millorar-la. I la humanitat té, per assolir-ho, el servei de la paraula. Però amb un incís, les veritats humanes són efímeres com ho és la seva existència. La persona que avui hi és, demà pot no ser-hi. I aquesta realitat també és aplicable al model de convivència. Quan en una col·lectivitat sorgeixen pensaments crítics de la seva forma de ser, cal reciclar per millorar si no vol estancar-se o anar enrere. És exactament la realitat actual de l’estat espanyol en relació amb el moviment independentista. És una idea que fa tres cents anys i escaig que el govern d’Espanya rebutja i no vol sentir-ne parlar i que en l’actualitat, cada dia que passa, es trova en situacions que entorpeixen la veritat, que es vol fer creure, perquè la natura i la història proclamen que aquesta veritat no s’adapta al sistema democràtic indispensable pel segle XXI. Els models politics de convivència si volen avançar han d’entendre les il·lusions dels pobles amb la mateixa confiança que els científics creuen en la il·lusió d’un desig que els porta a descobrir noves formes de medecina per la salut de les persones. Els boicots dels partits polítics de l’estat espanyol al pensament i procès independentisme de Catalunya i del Païs Basc és el culpable de progrès que la filosofía del globalisme defensa en la necessitat d’una unitat respectuosa amb les individualistats. Aquesta filosofia fou valorada amb un summa cum laude pel tribunal universitari i l’independentisme català no desitja altra cosa que la seva portada a la pràctica. A Espanya i Catalunya hi ha pensadors molt intel·ligents per raonar i programar alló que la política hauria de fer. Però la política espanyola no té fe en el pensament filosòfic. És el greu error que està cometent l’estat espanyol.

EL PROBLEMA ECOLÒGIC: UNA QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA SOCIAL

Tema del quadern de Critianisme i Justícia n.161.- El quadern acaba amb unes paraules de Sunita Narain, Directora del Centre for Science an Environment (Ïndia):”Es tracta del dret a desenvolupament. La pregunta és: podem aprendre noves maneres de crear riquesa i benestar? La resposta és que no ens queda cap altra solució”. El crit al cel cada dia més intens i extens prové del “canvi climàtic” provocat pel  CO2 d’orígen humà que afecta al medi ambient. El problema està causat pels països més rics, però el pateixen el més pobres. I els risc amenaça a tots, tard o d’hora, si no es prenen les mesures adequades, que hi són. El problema rau en el fet que no tots els paísos li donen la importància que suposa el risc i de no posar-hi les solucions, que hi són, les consequències las patiran rics i pobres. Però de moment els paísos més pobres ja les estan patint amb un mortaldat alarmant. A part dels treballs que la política organitzada mundial hi està programant per reduir progressivament el perill, hi ha un treball necessari i indispensable, de mentalització de la població i el poders de tot tipus d’una conducta indispenable en relació amb els bens naturals i el seu tractament que són la base de la subsistència. Caldrà un simulacre d’estrènyer el cinturó per evitar engreixar més del compte el perill i evitar l’efecte climàtic que amenaça a una tota  la humanitat. I en aquesta mentalització hi tenen un deure bàsic indispenable els mitjans escrits i audiovisuals informant a la població de la situació actualitzada del problema, de com es tracta, la gent hi ha de col·laborar i la necessitat de canviar tot alló que no beneficia gens a la convivència universal. I aquesta exigència d’austeritat és indispensable per respectar el dret a la vida de tota la humanitat, canviant la norma que per fer diners tot si val, culpable de moltes morts injustes. La solidaritat global és indispensable per evitar la debacle que amenaça el canvi climàtic. Llegim en el qaudern de Cristianisme i Justícia (pag.12).”El clima afecta la salut humana de moltes maneres. Lògicament, les persones més vulnerables són les que es veuran més efectades. L’OMS prediu que l’impacte del canvi climàtic serà negatiu per a la salut humana” La solució del problema exigeix la solidaritat humana perquè rics i pobres tenen el mateix dret a la vida. I el canvi climàtic és una amenaça a la vida.

CADA SETMANA UN LLIBRE D’UN POETA DE CASA

“SILENCIS D’AHIR I DE DEMÀ”, de Josep Serra Busquets

Persona molt arrelada a la terra, la seva poesia respira una profunda humanitat i un respecte exquisit a la natura. És una poesia de relacions, que comença dialogant amb el seu cor, continúa amb les persones que l’envolten i respira profund les essències dels boscos, rius, muntanyes i mars. El primer poema és tot una declaració d’intencions. Llegim:” T’he abraça’t. / Se m’ha esquinçat l’alè. / Necessitava sentir / el tacte de les teves mans / acaronant-me l’espatlla”. Palesa clarament la necessària coordinació entre el físic i el psíquic per gaudir en plenitud les emocions. Una caricia, una mirada, una encaixada són el truc a la porta del cor per sentir-se plenament persona en el gaudi emocinal. Josep Serra Busquets, ha trobat en la poesia poder viure l’etapa de la seva jubilació, es jubilà de mestre i amb la poesia continúa la vocació pedagògica de la seva vida. Si fins la jubilació la poesia havia estat companya de viatge, una vegada jubilat la poesia és el seu jo. I amb la poesia es retroba quan la vida li és esquiva, quan la solitud l’angoixa, quan l’angoixa física o psíquica el domina, perquè en tota situació de l’existència per negativa que sigui sempre s’hi amaga un signe de felicitat. Llegim aquest poema d’una persona solitària i sense amics. “Jugava amb el fum. / No era fumador, / només fumava en solitud. / Sempre hi anava sol / i a  la mateixa hora / a aquell bar de mala sort. / Demanava un café. / Bevia lentament. / L’acabava gairebé fred. / Només hi anava els dijous. / El cambrer hi era sol / i damunt la barra / aquell dia, sempre hi havia / un ram de flors.” En tots les situacions de la vida per adverses que siguin sempre si pot trobar una emoció que alegri la vida, “un ram de flors”. Són moltes les situacions de la nostra vida des de les més positives a les més negatives, i la recepta del poeta és:“ Només mirem-nos els ulls. Recordes com ens brillaven les ninetes / quan érem joves, només pensant en avui.” La poesia de Josep Serra Busquets és una lliçó de pedagogia de la vida amb un horitzó clar. I aquest horitzó sempre ens espera malgrat els maldecaps vingjuin d’on vinguin. Els pitjors són aquells que lliguen la llibertat. “Llibertat vigilada. / M’embolcalla un silenci sinistre / quan les armes vigilen els somriures.” I vinguin d’on vinguin els contratemps, sempre hi ha la clau de la tranquil·litat i la pau. “Besa’m. / Només els teus petons / porten alè de vida”. Clarament, l’amor és la clau de la convivència en pau. Per viure-la, és necessari ser persona digna.

(NOTA: els llibres que es presentin en aquesta secció els podreu trobar a l’ Imprempta-llibreria Farrès)

ESPERANÇA JOVE PER UN FUTUR MILLOR

“Corre del seu fosc passat,
Corre per un nou color, pel seu futur”.
Dos versos que tanquen el poema COLORS DEL FUTUR, d’una alumna d’una escola de Parets del Vallès. Un missatge d’esperança perquè d’un passat que ja és fosc és pot aspirar a un demà més lluminós. Llegir narracions i poemes de nois i noies de les escoles del nostre Vallès és un regal que desvetlla la il•lusió d’un demà millor. La meva esperança sempre ha mirat cap el jovent i els meus anys de professor han  estat per a mi els meus millors anys d’aprenentatge per què els alumnes han estat els meus millors mestres. Mestres que m’han aplaudit, Mestres que m’han criticat i Mestres que m’han renyat. Gràcies a tots perqué m’han obligat a pensar. I sortosament són alumnes els que encara m’hi obliguen. He estat jurat de dos premis literaris escolars, el de  MANS UNIDES, narracions d’un  tema per a un món millor i el de poesia del NIU D’ART DE PARETS. Uns dos cents treballs entre narracions i poemes m’han adoctrinat, i ho dic amb tota la intenció, sobre el valor de saber pensar, perquè m’han ensenyat com pensen i com ho manifesten. Els dos concursos d’enguany, quins premis es lliuraren a Granollers i a Parets, el dissabte 4 de maig de 2019, davant el futur angoixant de la cultura per culpa de la política, els joves i les joves concursants feren més brillant la llum de l’espança que garanteix un futur millor. Elles i ells, disparen amb seguretat les seves idees sobre els problemes socials de la pobresa, les guerres i la marginació de les dones. Reprodueixo un poema que que exemplaritza la  temàtica. Es titula REVIURE i diu: “Les persones som com espelmes./ A vegades ens consumim / pel foc d’una altra./ I, sense adonar-nos,/ la nostra cera es desfà;/ el nostre fil es crema / i el notre foc s’estingeix. /  Però si se’ns posa a un motlle, / se’ns dóna forma/ i se’ns col•loca un altre fil,/ podem tornar a patir,/ o intentar descobrir / una nova manera / de ser feliç”. Aquest poema i els versos del títol són d’alumnes de quart d’ESO. He triat aquestes cites perquè les he valorat molt expressives sobre l’ahir i el demà i el procès que cal seguir. Clarament defensen la conveniència i necessitat de pensar per poder compartir. Els participants del dos premis palesen una esperançadora claretat d’idees amb una aposta de futur basada en la paraula, el coneixement, el diàleg intergeneracional i la superació dels problemes. És el ressó del poema “juventut divino tesoro”, del poeta de Rubén Dario. Verdaderament el futur espera l’arribada dels joves d’avui al poder del demà.

TRES DÍAS EN LA CÁRCEL, de Jordi Cuixart i Gemma Nierga

El sotstìtol és una inmensa simbologia de la realitat del segle XXI. UN DIÀLOGO SIN MUROS. Un contrasentit amb un  missatge essencial per a la convivència. La mateixa fotografia de la portada ho confirma. En el món, les dificultats no són un impossible, són la raó de les urgències. I el llibre que he tingut a les meves mans i he llegit, n’és exemple. La comunicació, quan de veritat es vol, no és impossible. Les converses entre Jordi i Gemma na van gaudir la possibilitat d’una abraçada i un petó, un vidre els separava físicament però no anímicament. I el llibre és un missatge amb un humanisme global, goso dir, d’urgència. El llibre està configurat en tres parts: Primera: qui és Jordi. Segona: A la presó. Tercera: Política. Jordi Cuixart és una persona que aprecio molt com a President d’Òmnium Cultural i ell em lliurà el Diploma de soci dels inicis dels 70 del segle passat, però la lectura del llibre m’ha donat la dimensió humana. No comparteixo idees sobre la religió, però penso que el seu humanisme li dóna un espai important. Les idees es defensen amb els fets i tots els fets ben valorats i raonats ens porten a conclusions indispensables de convivència. I Jordi Cuixart m’ha ajudat a entendre millor què és la dignitat humana en el marc de les diferències. Una personalitat exemplar i una visió de la humanitat amb una filosofía molt evangèlica, diferències a part. I la presó ha dimensionat la seva personalitat. Enemic de les identitats, independentista gran defensor d’un ordre social més humà. Saber escoltar a les persones és argument de l’humanisme propi. I és precisament aquest saber escoltar, imprescindible per poder ser. I en aquest sentit, la presò és una escola. És veritat que aquesta escola no hauria d’existir en una humanitat democràtica però ho és en una convivència on es criminalitza la veritat de la persona, culpabilitzant les idees. Penso honestament que la presó és escola on es jutja la justícia. I malgrat que afirma que no és ni vol ser polític, les seves idees tenen credibilitat política, perquè en el fons tot és política, fins en el cas del que afirma que la política és una farsa. La persona que pensa és en el fons un polític perquè aporta idees per millorar, fins i tot quan dóna la impressió que en són enemigues. Però en un model democràtic les idees contràries són necessàries perquè sense elles no hi ha progrès. I el problema de la política de l’estat espanyol rau en la criminalització, oblidant el diàleg. Tan espanyols que diuen que són i obliden el seu refraner que afirma que “no hay mal que por bien no venga” La lectura de TRES DIAS EN LA CÀRCEL m’ha confirmat la meva filosofia que hem demana un estudi del que és de veritat la independència en un món globalitzat. Disortadament el nostra món no enten o no vol, que és  i què significa independència quan de veritat  és tan simple com saber conviure amb els diferents. La lectura del llibre ha confirmat el meu pensament i sobre tot la gran sort que té Catalunya amb Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural,fent cultura i país.