Com llegim el missatge Barça-Betis?

Fa uns setanta anys que l’educació física i l’esport em tenen el cor robat. He viscut sensacions de tota mena, però sempre m’ha dominat l’esport com configurador social. Confeso, que el darrer partit Barça-Betis no el vaig veure perquè tinc per norma no visionar-ne cap que sigui de pagament. Penso que les televisions públiques fan un flac favor a la ciutadania. Bé, no el vaig veure, però el resultat no m’ha sorprès. Alló que sí m'ha sorprès són el comentaris de la premsa oral i escrita, amb l’afegitó que sempre hi ha oipinions compartides. El dissabte anterior al partit vaig llegir a L’ESPORTIU  una entrevista que em va aixemplar la mirada. Un tècnic del Betis, que havia estat jugador del Barça en l’etapa de Cruyf confessava, que en l’actualitat si hi havia un equip capaç de frenar el Barça era el Betis. I em vaig assebentar que el seu entrenador era un admirador de Cruyf i Guardiola i s’emmirallava en la seva técnica. I una frase em va cridar l’atenció, intentarem tenir el control de la pilota. I tal dit tal fet. Als tècnics del Barça els hi va faltar la visió per evitar-ho i el seu meteix estil de joc els va portar a la derrota. Els hi va faltar saber defensar l’estil propi, que el contrari els havia copiat. La paciència i constància de l’entrenador del Betis va donar la raó a la seva idea del futbol emmirallant-se en Cruyf i Guardiola. I aquest resultar porta un missatge que els tècnics del Barça no van intuir, el conjunt és el tot en el sistema i el sistema va dominar malgrat que el geni marquès dos gols. Com no vaig visionar el partit no goso afirmar que va ser un fracàs quan el fracàs segurament és no haver valorat prou al contrari. La fita fubolística que no hi ha equips petits, aquesta vegada fou veritat. Però resulta que el joc desenvolupat al camp era d’un equip gran. I paral·lelament, un altre missatge, què hi juga La Masia en la formació de jugadors? Fa més de trenta anys que segueixo el futbol formatiu i he mantingut relacions esportives amb responsables de la Masia. I em pregunto, on són el fenòmens catalans, a Can Barça o a altres clubs? En el Betis n’hi havia dos que patien un pecat, que com no eren estrangers el seu catxet no oferia garanties, garanties que sí són palpables quan juguen en altres equips, estrangers inclossos. En la formació física i esportiva crec que si nota molt una manca de relació col·legis i equips de futbol, que repercuteix en el descobriment dels valoirs, que hi són. Aquest tema l’he viscut intensament i jugadors del meu equip infantil foren fixats pel Barça com també tinc experiències negatives. Fa molts anys que ja no m’hi moc en aquest món. Però em causa un mal efecte perqué no en llegeixo cap referència en la premsa esportiva. I crec que aquesta mancança té els seus efectes a l’hora de descobrir verdaders fenòmens que es perden. I en tinc alguns exemples. Sincerament penso que l’esport no pot prescindir de les competicions escolars. I què hi té a veure amb el partit Barça-Betis? En el Betis hi jugaven futbolistes de la pedrera del Barça.

LA CRISI CATALANA, de Carles Puigdemont

Un llibre quina lectura recomano a tots els demòcrates perquè és una mà estesa al diàleg per arribar acords de convivènccia respectant les diferències. La seva lectura ha posat davant del meus ulls una persona que valora el fet de ser per poder estar i fer amb us racional, intel·ligent i solidari de la seva llibertat. Una persona que parteix de la base que si no s’és persona digna és impossible desenvolupar correctament cap missió i funció social. Hi he trobat un ésser humà conscient dedicat al fer que més l’atrau i convenç que és el periodista, un periodista amb capacitat d’anàlisi des de la possibilitat d’error amb voluntat d’esbrinar les errades quan hi són per redreçar el camí de la veritat vital que defensa. Un periodista que la història el portà a fer política palesant en la seva difícil missió una gran capacitat de sacrifici en defensa de la veritat que té davant seu per assolir un objectiu de llibertat. Un periodista que desde la política ha demostrat amb les seves idees poder ser una persona capdavantera en un model polític democràtic. Els dotze capítols del llibre són una anàlisi de possibilitats i futur partint de la realitat, com per exemple en el cap.1 “De petit no em podia dir Carles” on defineix la seva personalitat i el seu amor per Catalunya quina defensa és l’ADN de la seva existència. I feta la presentació, el capítol II enfoca directament el perquè de la problemàtica de Catalunya provocada per “El cop d’estat de Madrid”. I davant els atacs inacceptables respon en el III cap. Que “Som pragmàtics, no nacionalistes” en el sentit que a la paraula nacionalista li dóna l’estat. I raona aquesta doctrina en el cap.IV amb l’exposició d’ “El que busco a Brusseles”, amb una completa exposició del perquè i com va sortir d’Espanya. Conscient del risc que corre, ens en parla en el cal V confessant “Estava preparat per a la presó”. I és precisament a la presó on emmirallant-se en els capdavanters de la no violència ens explica quin és el seu model en el cpa.VI, “El meu model és Nelson Mandela”. I està convençut que aquest model el portarà a la victòria i a poder gaudir de la seva vida privada de periodista que enyora. I en l’anàlisi del tracte rebut per part de l’estat el seu cap VII porta per títol “Se’ns ha faltat al respecte” denunciant una política espanyola allunyada de la democràcia. I fidel a la seva lluita de presentar al món el “cas català”, porta l’exemple del significat del país a través de l’esport amb el tiótol del cap. VII “La Catalunya del Barça”. El treball de guanyar-se l’admiració mundial per la seva manera d’entendre la democràcia, metaforitzada pel futbol. I perquè el món entengui millor el tema de Catalunya en el cap.IX escriu “Catalunya és un laboratori ciutadà” defensant que la identitat i personalitat de Catalunya està en l’exemplaritat dels ciutadans verdaderament demòcrates. I aquest labotari català en defensa de la persona xoca frontament amb una “Europa que està en crisi”, escull molt significagtiu en el procès de Catalunya envers la llibertat. I en el cap.XI fa una exposició sobre “Els meus estats d’Europa” en els que els petits estats i regions han de tenir els mateixos drest que els grans estats que la configuren i acaba amb la seva proposta per sortir de la crisi. En el seu raonament exposa, “el reconeixement de l’altre, un enfocament no violent i el respecte de la voluntat popular haurien de ser naturals en democràcia. És aixó, el que impedeix els conflictes i les guerres i garanteix el respecte dels drets humans. Aixó és el que hauria d’oferir Europa”. I acaba el llibre amb aquestes paraules: “Aniria fins al final; fins a la justícia internacional. No hi renunciarè fins que el problema català no estigui resolt. No, aquesta història no s’acabarà posant els líders a la presó o forçant-los a l’exili.” Una demostració d’una gran fidelitat al seu concepte de país independent per a Catalunya.

Tots Sants a Parets del Vallès

Religió, poesia i música definint l’esperit d’un poble, independentment de les diferències que no perjudiquen la qualitat i la intensitat de la trobada cultural del dia de Tots Sants al cementiri. Un espai de trobada on al menys una vegada a l’any es fa palesa la convivència entre els presents i els traspassats. És la continuitat d’una convivència ciutadana qua valoritza l’ahir i l’avui per a un futur millor. Els records dels que ens han  deixat i les emocions que han deixat gravades en els cors dels seus denuncien en la trobada del Camp de la pau silenciosa aquell amor que continúa fent de la convivència dels pobles la gran esperança d’una humanitat més humana amb la seva projecció divina. Un acte religiós amb el reconeixement d’un futur de felicitat eterna donava als recitals de poesia i música aquella capacitat creadora que desperta en cada persona el seu sentit humà i perquè és humà ha de ser solidari, just, creïble i sobre tot portador de la pau amb la força de l’amor. I fou la poesia amb el torn del recital del Niu d’art que amb una abraçada als que des d’el silenci escoltaven i la dels que amb la seva presència aplaudien que es feu més palesa la capacitat de la paraula per definir situacions i moments despertadors d’esperances i animadors de creences perquè cada ésser humà fos una imatge global de la humanitat. I la música, amb la participació de l’Escola Municipal de Música creà aquell ambient global amb la universalitat i la individualitat necessari per assolir la convivència universal en pau. Una trobada cultural en un espai sagrat per fer arribar als ciutadans aquell objectiu místic de la vida amb el que cada persona reconeixi en el seu jo el que ha de ser la humanitat. Es feu molt palès des de la religió, la poesia i la música que el viure de cada dia ha de ser la veritat terrenal del futur espiritual i etern. Les poesies del record dels familiars i amics que no estan entre nosaltres esdevenien aquell alè del respir de l’amor que la música mistificava i ensenyava que les vibracions del cor són la pedagogía de vida més justa, necessària i digna. Una trobada cultural en la que no hi podía faltar la germanor amb les institucions polítiques, en la trobada viscuda, l’Ajuntament de Parets perquè esdevingués més autèntic i clar l’exemple de globalitat d’una convivència en pau. El missatge va ser enviat. Ara cal esperar els fruits.Hi seran perquè fins i tot aquella fe que es diu que no es té hi aportarà el seu important gra de sorra. Una jornada cívica i cultural en l’espai que és i ha de ser la casa de tots.

L’Abans Parets del Vallès

Els projectes, intel·ligents i raonats, són la base del progrès dels pobles. L’Abans Parets del Vallès és un projecte del Parets d’ahir per projectar el Parets de demà. Un projecte intel·ligent amb futur per l'interès de la gent. L’interès palesa un objectiu doble recordar i fer conèixer l’ahir perquè la gent d’avui agafi el relleu amb més forçaa si és possible. És molt important aquest projecte per conéixer millor la gent perquè entronca perfectament amb el moviment mundial, que malgrat els enemics i problemes, camina amb passes segures vers el reconeixement de les persones com la centralitat de la història. I per aquesta raó L’Abans Parets del Vallès, com els Abans d’altres pobles de Catalunya és un exercici intel·ligent i solidari per entendre que les diferències són la base del demà. Sense aquelles dones que rentaven la roba en el safareig del poble no s’hauria arribat a les rentadores actuals. Sense les persones que omplien les places d’ahir en les Festes Majors no haurien estat posibles els programes d’avui. Sense el pagès que repartia patates amb el seu carro, sense el carter que repartia a mà, sense el nen que jugava a boles, sense la nena que aprenia ganxet, sense la iaia que feia l’escudella, sense l’avi que jugava a cartes al bar, sense el portador de la Creu per Setmana Santa, sense el músic de cor que cantava a l’Esglesia i dirigia corals populars, el poble avui no seria un poble obert a la cultura, a l’economia, a la ciència i al progrès. L’empenta de les persones d’ahir ha de ser el desig dels ciutadans d’avui que aspiren a una convivència modèlica. Les fotografies del llibre faran paleses les diferències, i aquestes diferències haurien de ser el leimotiv per entendre les d’avui i la filosofia pertinent per no aturar el progrès. La natura i la seva història són pedagogs perquè els éssers humans intel·ligens i lliures llegeixin la pedagogia dels Mestres però dissortadament han agafat les regnes dós Mestres que es creuen pedagogs, la política i l’economia que escriuen un altre programa. Els hi és difícil entendre el protagonisme de les persones, malgrat la bona voluntat que diuen esmarçar-hi. El projecte L’Abans dóna la impressió que està en el bon camí. La veritat li reconeixerà la gent. Ho desitja la naturalesa i la història. L’Abans Parets del Vallès, un llibre que no ha de faltar en cap biblioteca de les seves llars, però en la biblioteca que hi ha d’estar sempre és en la del cor dels ciutadans.        

DÉU? N.190 de CiJ.

El Pare Jesuita, J.I.Gonzàlez Faus, reconegut teòleg ens porta a la consideració de l’existència de Dèu amb una primera part molt estudiada sobre tot en relació de fins on arriba la ciència i una segona en la que exposa com entèn el Catolicisme la veritat real de Dèu. Parteix de la pregunta: Hi ha accessos a Déu? Fin son? Per reflexionar-hi explora el camí de la ciència, de la filosofia, de l’ètica, de l’estètica i de la mística. Fet aquest recorregut, la veritat científica no és demostrable però tenint present la realitat de la constitució humana hi ha altres fonts, que són les passions, que poden guiar per camins que arribin a la necessitat d’acceptar-la. Fins i tot en el marc dels científics ateus la indemostrabilitat no comporta una impossibilitat sinò que pot encetar un camí qui hi porti com ho palesa l’ateu Antony Flew, amb el seu llibre DIOS EXISTE (2012). En la segona part del seu treball, Transsició, dóna a entendre que hi ha camins que porten al ser humà cap a un desig d’un hipotètic més enllà. Però la tercera part, la més important, la titula El Déu cristià. I ens parla de dos camins. 1) de l’home a Déu i 2) de Déu a l’home. S’explaia en consideracions de com Déu es manifesta i quins són els efectes, fent esment en el fet que precisament són el pobres els primners en el regne de Déu. Davant d’aquesta afirmació em pregunto: qui són de veritat teològica els pobres? Certament que no es pot obviar l’immens nombre de persones que viuen en la misèria i la pobresa i aporta la frase evangélica de Lluc I,50-53, “derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de bens els pobres i els rics s’entornen sense res”. Aquest és el motiu de la meva pregunta en una societat com la d’avui, quan els rics ho són més cada dia i els pobres més pobres en qualitat i quantitat. És molt difícil que una gran part de la humanitat ho entengui. I em pregunto quina és la pedagogia? Sincerament, crec en Déu i no vull perdre aquesta creença precisament per la urgència de respondre a una pregunta que de moment no té resposta a nivell humà i el catolicisme, sentint-ho molt, des de`l meu punt de vista no la dóna, més aviat el contrari. I és urgent. La resposta de l’amor, l’accepto, intento entèndre-la, però a nivell d’esglèsia católica que es fa per fer-la entendre? No n’hi ha prou amb sermons.

L’ensenyança en la meva vida: anècdotes.

Tenia jo 10 anys quan el meu pare em va canviar d’escola perquè en la que anava li van dir que amb ells ja no podría aprendre més. He gaudit 38 anys passant per totes les emocions possibles en una aula en la que també hi ha aquell alumne que vol posar en evidencia al professor. He viscut el buling d’un alumne a un altre. En una de les meves aules hi havia un “hijo de papà”, per cert molt intel·ligent i assolí el campionat nacional escolar d’Espanya d’escacs, que per cert vaig acompanyar jo a Madrid junt amb l’equip de gimnàstica deportiva. Aquest alumne tenia la classe mig atemoritzada i un dia va intentar fer-me el buling. La pregunta era capciosa i la meva resposta fou la mateixa pregunta imitant la seva veu. Tota la classe esclatà amb un fort aplaudiment. Cap més buling a la classe. Dominar l’alumne que es creu dominador és important pel bon resultat dels altres alumnes. Hi ha l’alumne que intenta reventar la classe. Normalment acostumen a seure en un pupitre de la darrera fila, per així passar més desapercebut i carregar les culpes als comnpanys. Un fet els molesta moltíssim, que el professor no els hi fassi cas i una vegada acabada l’explicació els faci anar a la pizarra a explicar la lliçó. Normalment no se’n surten mai i l’enrabiada puja al màxim si el professor els canvia de pupitre i el col·loca a primera fila. Però els altres alumnes ho agraeixen. I posats a explicar històries, segueixo, són reals i viscudes personalment. Un dia, un alumne que feia moltes campanes i normalment no assistia a la classe d’educació física, es va posar a la cua de la fila. La classe es feia a la piscina muncipal perquè era a finals de maig i el temps era calurós. Quan li arribà el torn li vaig barrar el pas, m’ensenya l’entrada, li agafo, l’estripo i no el deixo entrar. Podeu imaginar el que deia quan haguè d’anar-se’n. Uns dies desprès ens vam trobar cara a cara, el vaig saludar amistosament i entre altres coses li vaig dir: vols saber per què no et vaig deixar entrar a la piscina? Em va contestar, és veritat venia per armar “follón”. I parlant de piscina dues aventures més. En una reunió de pares a l’escola, abans de les vacances, per parlar dels alumnes i escoltar als pares, un pare aixeca la mà i fa la següent queixa: el professor va obligar al meu fill a dutxar-se acabada la classe  de gimnàstica i protestava. No recordo  les paraules que va dir de més. Vaig aixecar la mà, li dic que el professor a que es referia era jo i li faig un petit comentari. Feia molta calor, era cap al final de curs. Desprès de la classe d’educació física el curs del seu fill en té una altra a l’aula corresponent. Si vos fòssiu el professor us agradaria haver de fer la classe tapant-vos el nas? Vaig fer el gest. Mut, ni una paraula. Ni ha moltes d’anècdotes amb resposta favorable dels alumnes i fins i tot dels més rebels i difícils.Encara que no ho semble l’alumne va a lescola a aprofitar el temps. Un matí arribo amb el meu curs de mecánica general a la piscina per fer-hi la classe. El responsable de l’instal·lació, em crida m’ensenya la piscina i em diu que he de suspendre la classe. Aquell dia se’m va encendre la bombeta i li dic, si els alumnes li netegen la piscina, els hi regala una semana gratuita? El problema era que uns incívics durant la nit havien tirat a la piscina els suports de les cistelles de bàsquets, el footbolin, taules i cadires del bar de la piscina. Vaig cridar la classe, els hi ensenyo el panorama i els hi dic, uns “gamberros” i a lo millor algú de vosaltres hi era, han impedit poder nedar avui. Si ho deixeu tot net, teniu una entrada gratuita tota la setmana. Amb menys d’una hora la piscina estava disponible. El responsable de la instal·lació se’n feia creus. Els milllors, els tinguts pels pitjors alumnes, aquells que la majoria de professors no volen. Els alumnes si els tractes ccom a persones responsables, compleixen i entenen les indirectes. I per acabar dues experiències sobre la voluntat d’aprendre. Un curs també difícil i alló que la majoria no tolerava era presentar resum de l’explicació del professor. Un dia la classe d’educació física havia estat difícil .Al final els hi vaig dir, escolliu: el proper dia em presenteu per escrit el que avui he explicat o bé deu voltes a la pista d’atletisme corrent. Van donar les deu voltes. També vaig aprendre la lliçó. A l’alumne te l’has de guanyar donant importància a alló que li agrada més. I ara sí la darrera, que fa referència a la capacitat d’estar atents. Una dia, al Pavelló, durant la classe vaig dividir el curs ens dos grups. Tenien que actuar amb les mans agafades a l’esquena i jugar una estona a futbol en silenci. Si s’escoltava una paraula, falta. Durant cinc minuts no es va sentir cap paraula. Aturo el partit i els hi dic, heu vist com sou capaços de fer alló que us pensàveu impossible. El poder o no depen de vosaltres. També vaig aprendre que una lliçó per què sigui efectiva no ha de ser massa llarga. Curta i estimulant. Les anècdotes són moltes i els alumnes si els tractes amb respecte, amb justicia i veritat sempre són bons alumnes. Vaig aprendre d’ells que dmanen del professor tres coses. 1.- ser tractats com a persones que són. 2,- no ser enganyats  i 3 que si se’ls castiga, el càstjg sigui merescut no un caprici del professor. Gràcies per llegir-me.

DESPERTEM! Propostes per a un humanisme descentrat. (Quadern de C i J, 209)

El quadern és una síntesi de la II Jornada de Pensament, Fe i Justícia amb el títol “Davant el segle de la gran prova”, celebrada a Barcelona l’any 2017. Els tres ponents del quadern són tres persones, quines creences fan més creïble el tema de la jornada: un no creient, un sacerdot i una feminista. A qué fan referència quan parlen d’un humanisme descentrat. Senzillament d’un humanisme que classifica els humans d’acord amb el seu poder bàsicament económic i de color blanc. I el tema a plantejar és l’assoliment d’un ecohumanisme en el que la centralitat es basés en la dignitat dels éssers del planeta i que els humans esdevinguèssin no dominadors explotadors sinò responsables de la seva realitat i desenvolupament. Aquesta manca de respecte a la natura per part dels humans s’ha traduit en una sèrie de problemes que amenacen greument a tota la humanitat i el ponent Jorge Riechmann en cita els de més risc: escalfament climàtic, acidificació dels oceans, deforestació, despoblament de la fauna, destrucció de sols fèrtils, inundació de zones costaneres, escassedat d’aigua dolça i amb una llarga llista. Per fer front a la crisi, ens recorden que l’objectiu comú humà ha de ser: 1) tenir clara la importància de les cosmovisions i 2) no oblidar la veritat de la mort. La urgència de reciclatge de les ralacions humanes amb la natura porta a recordar com des dels inicis la humanitat era responsable d’una coordinació respectuosa i la presència de la mort en el tema rau en el fet de la inconsci`rncia dels efectes que el seu tractament per part de massa humans esdevindrà greu per a tothom. José Ignacio Gonzàlex Faus, en la seva intervenció va citar les paraules de Leonardo Boff, de la teologia de l’alliberament: “el sistema que destrueix la terra és també el que produeix les víctimes humanes.” Carmen Magallón, feminista, hi aportà la realitat de l’apartament de la dòna en el devenir històric i llença aquesta advertència acusadora: “Hi ha circumstàncies en que es posa de manifest que les grans paraules, els absoluts, van en contra dels éssers humans de carn i os, i estic pensant en casos en que per defensars els drets humans s’ha arribat a bombardejar éssers humans.” En una paraula, la dignitat d’una vida humana no serà una realitat global sense una consciència de solidaritat, dignitat, igualtat, veritat i justicia. I aquest reciclatge és urgent.